Dora Bruder / Patrick Modiano

Patrick Modiano és un autor que m’agrada i del qual ja he ressenyat alguns llibres. M’atrau sobretot el seu estil, la forma. El contingut de vegades fluixeja, però en tot cas compensa. Veurem si aquest és un llibre amb un estil enlluernador i ja està o hi trobo el pack complet d’un molt bon llibre.

Fa vuit anys, en un diari vell, el Paris-Soir del 31 de desembre de 1941, a la pàgina tres vaig trobar una secció: “D’ahir a avui”. A sota hi vaig llegir:

PARÍS

Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marró, abric esport gris, jersei bordeus, faldilla i barret blau marí, sabatilles d’esport marrons. Enviar qualsevol informació al Sr. i la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París.

Paris © Bradley Weber, Creative Commons.

Així comença el llibre i la recerca de l’autor sobre aquesta misteriosa noia desapareguda. Una història i un misteri del que només en gratarà algunes dades, molt poques, direccions, barris, carrers, escoles…

De petita devia haver jugat a l’square Clignancourt. El barri semblava un poble, a vegades. Al vespre els veïns treien cadires al carrer i la feien petar. Anaven a prendre una gasosa a la terrassa d’algun cafè. De tant en tant passaven uns homes amb cabres, sense que se sabés si eren cabrers de debò o firaires, i venien un got gros de llet per deu cèntims. L’escuma et deixava un bigoti blanc.

Les dates de la desaparició, de l’escapada, són les dates de la Segona Guerra Mundial i tot el que això va significar a França. Les pel·lícules i els propis francesos han volgut explicar que van ser uns ferrenys opositors als nazis, que van lluitar amb valentia, que tots (o pràcticament tots) eren a la resistència i els hi van fer la vida impossible als alemanys, fins que la victòria aliada va foragitar-los i tot va tornar a la normalitat. És una bona història, però completament falsa. Els alemanys van ocupar França amb una facilitat i rapidesa insultant, la “zona lliure” o França de Vichy era una broma amb un govern titella a les ordres dels alemanys. L’oposició que es van trobar va ser mínima i la resistència la formaven comunistes i exiliats espanyols de manera quasi exclusiva. I el tema dels jueus… estem parlant de França, els francesos podien donar lliçons d’antisemitisme als nazis, per tant van col·laborar de manera activa i entusiasta a que cap jueu s’escapés del seu negre destí. Encara ara tot això cou i genera debat a França, i em temo que el meu retrat és força exacte.

The boys are back in town © Elliot Moore, Creative Commons.

És aquest passat, aquesta mar de fons, el que anem veient amb les indagacions de Patrick Modiano per saber què se’n va fer de Dora Bruder, perquè no és només la Dora, és tota una generació de jueus francesos. I tot plegat embolcallat en el record, la nostàlgia d’uns dies que l’autor no va viure, però que creu poder intuir.

He escrit aquestes pàgines el novembre de 1996. Els dies són sovint plujosos. Demà entrarem en el mes de desembre i hauran passat cinquanta-cinc anys des de la fugida de la Dora. Fosqueja d’hora i val més així: la nit esborra la grisor i la monotonia d’aquells dies de pluja en què et preguntes si és de dia i si no passem per un estat intermedi, una mena d’eclipsi somort, que es prolonga fins al final de la tarda. Llavors els fanals, els aparadors i els cafès s’il·luminen, l’aire del vespre és més viu, el contorn de les coses més nítid, hi ha embussos a les cruïlles, la gent s’afanya als carrers. I enmig de totes aquestes llums i d’aquesta agitació, em costa creure que soc a la mateixa ciutat que aquella en què es trobaven la Dora Bruder i els seus pares, i també el meu pare quan tenia vint anys menys que jo ara. Em fa l’efecte que soc l’únic a establir un lligam entre el París d’aleshores i el d’avui, l’únic a recordar tots aquests detalls. A estones el lligam minva i amenaça de trencar-se, i altres vespres la ciutat d’ahir se m’apareix en reflexos furtius darrere la d’avui.

Paris Left Bank, night scene © Monica Arellano-Ongpin, Creative Commons.

Les coses no eren fàcils per la Dora, el següent paràgraf explica això molt bé.

Penso en la Dora Bruder. Em dic que la seva fugida no era tan simple com la meva una vintena d’anys després, en un món que tornava a ser inofensiu. Aquella ciutat de desembre de 1941, el toc de queda, els soldats, la policia, tot li era hostil i l’abocava a la desgràcia. Als setze anys tenia el món sencer en contra seu, sense que ella sabés per què.

Altres rebels, al París d’aquells anys, i en la mateixa solitud que la Dora Bruder, llançaven granades als alemanys, als seus combois i als seus llocs de reunió. Tenien la mateixa edat que ella. Les cares d’alguns surten a l’Affiche Rouge i no puc evitar associar-los mentalment a la Dora.

Al llibre pràcticament no hi passa res, però ens és igual, l’estil de Modiano fa que ens encanti. Hi ha una història, curta i simple en orígen però amb moltes ramificacions, i en aquest terreny Modiano es mou com ningú. I com a contrapunt d’aquest estil evocador? Fitxes policials amb sequedat funcionarial, els francesos van ser molt diligents en el tema jueu.

Informe del 25 d’agost de 1942

Envio a presó preventiva per no portar la insígnia jueva:

Sterman, Esther, nascuda el 13 de juny de 1926 a París, 12è districte, rue des Francs-Bourgeois, 42, 4t.

Rotsztein, Benjamin, nascut el 19 de desembre de 1922 a Varsòvia, rue dels Francs-Bourgeois, 5, detinguts a l’estació d’Austerlitz pels inspectors de la 3a secció d’informació general.

No és una història amb final feliç. Les poques dades que Modiano pot anar filant condueixen a un tràgic destí, compartit desgraciadament per moltes altres persones.

Les tires de paper pintat que encara vaig veure fa trenta anys a la rue des Jardins-Saint-Paul eren les restes d’habitacions on s’havia viscut; les habitacions on vivien aquells i aquelles de l’edat de la Dora que els policies havien anat a buscar un dia de juliol de 1942. La llista dels seus noms sempre va acompanyada dels mateixos noms de carrers. Però els números dels edificis i els noms dels carrers ja no corresponen a res.

P9041164BN © Dani Barrio, Creative Commons.

El temps que tot ho esborra: edificis, persones i històries, però no del tot, sempre queda un cabdell per estirar i que apareguin coses, com aquest llibre. Un llibre recomanable, d’aquells que està llegit en un parell d’hores però que us deixarà pensant més estona, i com el fantasma de Modiano vagareu pels carrers del París de 1941, intentant trobar la Dora Bruder entre el colossal drama que va patir la seva generació i d’altres en aquells anys terribles.

(Visited 32 times, 1 visits today)