Divorci i aventura / Leticia Asenjo

Aquest Divorci i aventura de Leticia Asenjo és el primer llibre que ressenyo de La Segona Perifèria, una nova editorial d’allò més interessant.

I de seguida veig que amb el llibre m’ho passaré d’allò més bé, des de la primera pàgina, només començar. A veure la protagonista és una dona a la trenta acabada de separar i amb dos fills. Un tipus de personatge bastant semblant a l’autora i amb qui pot resultar fàcil identificar-se. Encara la seva solteria amb ganes de gaudir-la, potser l’hauria hagut de gaudir abans però no es pot canviar el passat, així que es disposa a menjar-se el món. Res no la podrà aturar! Bé, tant com res… ha estat molt de temps fora del mercat, i si amb els anys tots anem tenint manies crec que en el cas dels solters (separats inclosos) potser encara més i el que es trobar és una mica diferent del que s’espera, però això va després, el llibre comença exactament així, amb un principi dels que em fan seguir llegint.

UNA DONA ANTIGA PER DINS I MODERNA PER FORA

Després de setze anys de practicar sexe amb la mateixa persona amb qui havia perdut la virginitat, de ser fidel a la fidelitat per convicció i de no haver follat des que m’havia separat, vaig pensar que potser havia arribat el moment de fer-hi alguna cosa. Si volia “florir i viure”, com havia escrit en un dels exercicis xarons que havia fet per al curs de narrativa de l’Ateneu Barcelonès i, sobretot, “ser lliure i salvatge”, hauria de fer alguna cosa que no hagués fet mai abans. Vaig trobar que muntar-m’ho amb un desconegut podia ser un bon començament, perquè ja era hora de fer el que no havia fet quan era jove.
Un dia que parlava amb una amiga que també s’havia separat, vaig explicar-li la bona pensada. També vaig aprofitar per preguntar-li si això d’abordar un desconegut i fer un pim-pam no feia massa de putanga.
—Nena, no pensis tant. Prou de culpes: ets molt jove i tens dret a passar-t’ho bé! A més, les dones no hem de donar explicacions a ningú si anem calentes com una teia.
Sí que hi tinc dret, vaig pensar. Soc una mare dedicada, treballadora incansable, estudiant d’excel·lents. I vaig calenta com una teia. Prou de ser sempre tan responsable i d’arrossegar la culpa. Haig de trobar un desconegut, vaig decidir.
—Tu ho has fet algun cop?
—I tant, amb el noi que em va fer la mudança. Ens ho vam muntar al pis nou.

Flirting

Les expectatives altes són la recepta segura cap a la patacada, ho intuim des del principi i les patacades no triguen en arribar.

És l’home ideal, vaig pensar, mentre li descordava amb presses el cinturó abans d’entrar a casa. En el sexe, un home sense manies és un home com cal. I el Santi no en tenia, de manies, bé que m’ho va demostrar aquella nit. Em va avisar que les primeres vegades que quedava amb una dona li costava d’empalmar-se i, efectivament, no ho va fer, però la veritat és que no ho vaig trobar a faltar. Potser vam dormir dues hores, si és que hi vam arribar.
Encara ara, que han passat uns anys des d’aquella primera nit i ja no ens veiem, se m’accelera el cos quan penso en el sexe amb el Santi. Tenia la llengua i la pell suaus, i feia tan bona olor, que l’únic que tenia ganes de fer era rellepar-lo per tot arreu. Tenia un clotet a la barbeta. I sobretot m’agradaven la boca i les dents, una mica desiguals, perquè quan somreia semblava un nen a punt de fer una entremaliadura. Eren tots aquests detalls i que no feia cap vergonya fer res davant seu. Era com si fos la primera vegada que tingués tantes ganes de follar amb algú. I com que el sentiment era mutu, és el que ens vam dedicar a fer durant les setmanes següents.

Un esquema que es repeteix, es comença bé, ella no acaba d’interpretar els senyals que haurien de ser banderes vermelles, i la cosa acabar de l’única manera que pot acabar.

Estava tan emprenyada que, fins i tot, vaig mirar on queia l’aeroport més proper per poder-hi deixar el Santi i no veure’l en una bona temporada. Treia la pitjor part de mi, una que no sabia ni que existia, perquè amb el pare dels meus fills les dinàmiques no havien estat mai aquelles en què ara em sentia atrapada: l’home, un autèntic desastre, i jo esbroncant-lo, nit i dia. Semblàvem una fotocòpia dels meus pares. Ara penso que segurament aquesta part més fosca també feia que m’hagués sentit atreta pel Santi, perquè tenir poder sobre algú enganxa, però no havia passat tants anys al divan per no adonar-me’n i aturar-ho, perquè era una cosa que ni m’agradava, ni em feia sentir còmida. No era el cas del Santi, que, amb la convivència, semblava que havia posat en marxa tot un arsenal d’esforços per situar-se en aquell rol de persona desastrosa i a mi en el de mama dolenta que el renyava.

scream and shout

No es poso en mode “devora-homes”, de fet només busca més o menys el que ja tenia abans però sense el compromís, hauria de ser fàcil quedar-se només amb el millor de les relacions. Però no ho és, no en el seu cas almenys tot i que en treu alguna cosa també.

Havia de reconèixer que tenia una habilitat i una tendència a fer que els meus antics amants s’acabessin convertint en els meus millors amics. Quan ens vam separar amb el pare dels meus fills, crec que tots dos vam respirar tranquils quan vam decidir que, tot i que la parella es trenqués, no ho faria la família, i estaríem l’un al costat de l’altre per sempre. I no sé si és per això o perquè després he tingut la sort de topar-me amb bons amics.
O potser és que la influència catòlica de la meva família i de la societat masclista en què vivim ha tingut més pes del que m’agradaria reconèixer i tinc una necessitat irrefrenable de justificar el sexe i convertir-lo en una vivència significativa perquè encara sento que tenir experiències sexuals esporàdiques és cosa de putots.
En tot cas, havia de reconèixer que aquesta espècie de complex de Verge Maria 3.0, al final, m’havia acabat portant algunes coses positives, perquè mirava al voltant i el que veia eren bons amics amb qui compartir la resta de la vida. I per a algú que s’ha sentit tan sola com m’he arribat a sentir, tenir al costat companys del vida, bons companys de vida, no és cap bestiesa.

Intentar fer amb més de trenta coses que tocarien amb deu anys menys representa una mena de regressió. Un anar a tot arreu pendent de si hi ha algun objectiu lligable, una mica a la desesperada.

Refugio Caseron de la Selva de Oza

Això és el que passa quan fas colònies d’adults: que de cop tornes a tenir quinze anys, ve-t’ho aquí, i et sents ridícula i penses coses ridícules. Semblava aquella mare d’una companya de la meva filla que, sortint d’una reunió de pares del primer curs d’institut, va dir: “Heu vist quin cos tenien els professors de les nenes, els jovenets?”. Senyora, una mica de contenció, vaig pensar, que sí que ho hem vist, que els nois eren guapots, però no cal que sortim al carrer amb les calces al cap. Doncs era allà mateix: regalimant ridícul per l’entrecuix. Potser només em quedava comprar-me una Harley.

El problema és que es troba amb un repertori que déu n’hi do. Amb els únics que sembla que sí són els que no volen comprometre’s, després hi ha els que no poden estar sols i fan el que sigui per no estar-hi, d’altres que són un fracàs rere l’altre per una falta d’empatia alarmat, o també els que confonen l’honestedat amb un egocentrisme que podria fer gràcia en un nen de quatre anys. No se’n surt, comença a pensar si no serà la solució anar a buscar nanos joves que no estiguin encara tan espatllats.

Sempre he fet el que s’esperava de mi: estudiar i treure bones notes, anys de psicoanàlisi per intentar resoldre els conflictes, tenir com a prioritat de vida els meus fills i la feina. Fer el que s’espera d’una dona de bé: renunciar, no escriure, no fer fotografia, no fer dibuixos animats, no ballar, no il·lusionar-me, no riure fort, no tenir orgasmes. Sempre pendent de la mirada dels altres, per encaixar en la imatge que projecten en mi. Enamorar-me d’un noi més jove no encaixava en la imatge de volia projectar. Què dirien les mares de l’escola?

I així arribem a la part final, la part de la famosa aplicació de cites, un mercat de carn on sembla impossible no follar, o no trobar alguna cosa. Clar, fins ara coneixia el que coneixia de manera tradicional, aquí la cosa és massiva, numèricament massiva. Aquest part m’ha fet riure moltíssim, l’hauria copiat sencera, no he fet però déu n’hi do.

Tinder App

El primer que em va cridar poderosament l’atenció és que la llengua vehicular de l’aplicació era principalment el castellà. El fotimer de Xavis, Lluïsos, Joans i Llucs que s’anunciaven en un castellà ple de faltes d’ortografia era, si més no, sorprenent, tenint en compte que les persones que els havien de llegir (en un radi de posem cent quilòmetres) en català els entendrien segur. Quedava clar que les coses importants en aquest nostre país s’havien de fer en castellà i que el català començava a fer nosa en matèria de la follamenta. Un No m’agrada directe a tots, per ridículs i pel seu paper actiu en la destrucció de la llengua i del país.
Aviat vaig detectar una categoria que també va guanyar un No m’agrada sense dubtar-ho: eren els que només penjaven fotos, sense afegir cap informació al perfil. N’hi havia de molt guapos, suposo que es pensaven que, amb la seva cara com a presentació, ja no calien les paraules.[…]
Amb tants No m’agrada, en menys d’una setmana l’aplicació em va avisar que no tenia més perfils per mostrar-me. M’aconsellava que modifiqués les etiquetes on havia indicat les meves aficions. Hi havia posat: llibres, cinema, escriptura, te, gossos. Vaig treure el te i els gossos, però no va passar res. Llavors vaig veure quines eren les etiquetes problemàtiques: quan vaig eliminar llegir i escriure, em van tornar a sortir nous perfils. Allò pintava de meravella.[…]
Val a dir que el primer dia d’entrar-hi, quan em vaig crear el compte, havia vist perfils interessants i amb tots hi havia fet match. Caram, vaig pensar, aquí triomfo segur. Però, l’endemà, vaig recordar que a la presentació no havia inclòs que tinc dos fills. En el moment en què ho vaig haver escrit, no vaig tenir cap més match. Per comprovar que aquest era el motiu de la retirada, ho vaig esborrar i llavors els matches van retornar. “És el colmo”, em vaig indignar, tots aquests pallussos utilitzant les criatures sense ni tan sols pixelar-los la cara (m’agradaria saber quants tenien la custòdia compartida) per fer punts davant les senyores, i una dona amb fills causa una desbandada que ni una fuga a Vandellòs.

Symmetrically

I amb tot, aquest és un llibre tremendament divertit, fins i tot optimista i vital, l’he llegit pràcticament en un parell de viatges de tren, enganxat completament. Un llibre actual amb un punt de vista femení que escapa de les caselles, no és una novel·la rosa, no és un trepidant itinerari sexual però que en el fons el que busca es retrobar l’amor veritable i estable i hetero i a poder ser amb papers legals i tot. No, aquí hi ha realitat, en una Barcelona molt reconeixible, amb alguns personatges reals que apareixen sense problemes, amb cinemes i concerts i vacances i l’Ateneu i les seves eleccions i… Un conjunt de coses que en alguns moments fan bo allò de que “és tan absurd que no s’ho pot estar inventant”. Un llibre molt recomanable, una autora a la que caldrà estar atent i una editorial que també, no està malament!

(Visited 32 times, 1 visits today)