Distòcia / Pilar Codony
Els llibres guanyadors del Premi Documenta no solen fallar i espero que aquest Distòcia, de Pilar Codony no sigui l’excepció.
I des de les primeres pàgines veig que aquest és un llibre bo, i que fa bona aquella dita de “no us refieu dels llibres petits”. Tenim una protagonista que treballa en una granja, la seva granja, i anem sabent coses d’ella com que es diu Goja, la seva sòcia és la Montse i tenen treballant amb elles en Lamine. Quan tothom li deia que s’havia de buscar un negre perquè l’ajudés a la granja el negre, en Lamine, va arribar en ple part d’un vedell, un part complicat, la Goja li va cridar que sabia alguna cosa de vaques l’ajudés, i des d’aleshores treballa allà. Veiem el dia a dia de les vaques, i també que fa uns dies que la Goja no hi és quan de la fàbrica de formatges els recullen la llet, intuïm que ja ens enterarem del perquè, les coses les anem sabent a poc a poc. I per cert, el treball d’una granja no és únicament paisatges bucòlics i tot això que als de ciutat ens encanta quan anem a pagès, no, és molt més i molt diferent de la postal que molt tenim al cap.
Comença a desinfectar els mugrons de les vuit primeres vaques que munyirà. N’ha de fer via, avui. No és que estigui nerviosa, però s’afigura que haver d’anar al metge no agrada a ningú. A ella, per descomptat, no li fa cap mena de gràcia. Aixeca el cap per estirar una mica de paper del rotlle que penja damunt seu i llavors s’adona de la sang que impregna discretament la part superior de la cua de l’Atthis. Sent una punxada subtada per dins. Intenta fixar-s’hi bé, s’hi acosta i fa el gest d’agafar el serrell de la cua però l’Atthis dona una estrebada i l’aixeca amb un moviment ràpid.
És suficient per adonar-se del farcellet de moc viscós i sanguinolent que li penja de la vulva.
Quin tipus de granja és la granja de la Goja que posa noms (i quins noms!) als animals?
—Ésta no es una granja normal —li havia dit la Goja la primera setmana que va començar a treballar allà—. Ja ho aniràs veient.
Llavors encara no hi havia la Montse. Quan va arribar la Montse, aquella granja encara es va tornar més estrafolària. I era estrafolària perquè les vaques tenien noms, i les ovelles també, i també en tenien les gallines. I era estrafolària perquè el bestiar era manyac com un gos, i fins i tot aquell coi de gall que tenien, en Camarón, et venia sempre al darrere perquè li tiressis blat de moro. Però sobretot era estrafolària perquè les vaques no es començaven a munyir fins un mes després d’haver parit, i també perquè la granja era plena d’animals improductius que només portaven despeses.
El llibre no estalvia segons què, per exemple els escorxadors, és un tros breu però déu n’hi do. A veure que no n’hem de fer un drama, és el dia a dia de les granjes, les vaques fan llet i cria i aquests vedells són sacrificats, i ens els menjem després. Per la Goja és un tràngol posar una vaca al remolc que la durà a l’escorxador, perquè sap el que hi ha després del remolc.
La Goja alça el cap i mira fixament els ulls de l’ungulat que llambreguen per una escletxa. La vaca brama. D’aquí a una estona arribarà a la zona de descàrrega i entrarà en un d’aquells patis grisos de formigó desoladament buits, pudents del sang i solitud. El desconcert dominarà tots els seus pensaments de vaca. Més tard, vindran persones desconegudes que l’obligaran a pujar per unes rampes fredes i sinuoses i el desconcert esdevindrà un sentiment molt semblant a la por, una mena de barreja de solitud, estranyesa i desemparament. Les últimes veus humanes que sentirà seran en forma de crits estridents; l’últim contacte amb un altre ésser viu que tindrà serà una bufetada impacient a la cuixa. Quedarà atrapada dins una petita cambra enfonsada on algí, des de dalt, li dispararà una bala al capdamunt del cap que farà que caigui desplomada de costat, viva i morta al mateix temps. Quan la degollin, la por brollarà del seu coll i tacarà el davantal del matador i el terra blanc de la sala. Quan la degollin, es buidarà dolçament. Algú netejarà la solitud, l’estranyesa i el desemparament amb una mànega i s’escolaran a través del desguàs. Ja no patirà. Ja no sabrà que li estan arrencant la pell, que li tallen el cap, que li treuen els budells. Ja no sentirà res. El pitjor és tot el trajecte fins a l’atordiment, tot aquell ambient eixorc i sense ànima tan ple de no-res, tota aquella pudor de vísceres i clor, tot aquell regust metàl·lic de mort. Però la mort, en si, no és res.
En tot cas, no és el pitjor.
El tema dels embarassos van apareixent, i la seva reacció, i… bé, hi ha una raó perquè ho tingui tan present, però tampoc reventaré ara coses. Els embarassos i la maternitat.
—Té tres setmanes —diu la Marga, mirant el nadó amb ulls de peix.
Tot seguit, a falta de curiositat per part de la Goja, es posa a donar-li tot d’informació que ella no ha demanat i en la qual no té cap mena d’interès: és un nen, es diu Pau, el part va ser ràpid, va anar tot molt bé, al principi li costava mamar, ara ja s’agafa al pit com si li anés la vida —la Marga s’encorba sobre la criatura i aguditza la veu per balbucejar uns mots incomprensibles, alguna cosa així com “oi que sí, reiet, oi que sí, que t’agrada ara la teta, que t’agrada”, mentre amb una mà li toca la panxa.
La Goja alça les celles i pensa que, fet i fet, la Marga sempre ha estat una mica tòtila.
[…]
I llavors es posa a parlotejar sobre com és d’extraordinari crear una personeta, que del teu propi cos en surti un ésser com aquell, fabricar vida d’aquesta manera, l’amor que et sobrevé i no pots ni controlar, i que alhora et dona forces per posar-hi tot l’empeny i tota l’ànima, i que meravellós, i quina meravella, i sembla que no sàpiga dir res més, la punyetera Marga dels pebrots.
Des del principi ho hem intuit, està embarassada, i no el vol tenir, i aquí ve el problema perquè respectar la seva decisió es veu que seria excessiu.
La Gemma deixa estar els biberons i gira tot el seu cos cap a la Goja. La mira intensament, tendrament.
—Pensa-t’ho bé, Gogeta —li acaricia els cabells una altra vegada—. A mi aquella decisió m’ha perseguit sempre més, fins i tot després de tenir en Lluís. Tenir un fill és una experiència preciosa Goja. Ara, als meus quaranta-cinc, si pogués en tindria un altre i tot!
En Lluís. La Goja s’afigura com deu ser de preciós criar un nen que sempre munta pollastres. Sembla que el vegi, udolant dins el cotxe, ventant coces a tort i a dret, dient “no” moltes vegades, somicant i xisclant com una bèstia. Només de pensar-hi es posa nerviosa. Dedica una ganyota absent a la Gemma i no contesta. Per dins només pot compadir la Montse. Quin calvari, viure en aquella casa. La Montse té una paciència infinita.[…]
—La maternitat és meravellosa […] Hi ha dones que fins i tot tenen un orgasme, durant el part! —S’enriola i li pica l’ullet, i la Goja se sent profundament torbada.
La societat ho té clar, claríssim, per una sèrie de motius que seria massa llarg exposar:
Ens diuen: seguiu la crida i sigueu mares; sigueu mares i us sentireu plenament realitzades com a animals que sou! No podem ser lleons a l’entrada d’una discoteca; una mare, en canvi, pot ser una lleona, una llova, una ossa, una bèstia salvatge. Esclar que sí. Al capdavall quina diferència hi ha entre una mare humana i una mare de qualsevol altra espècie d’animal mamífer? El cervell d’una mare humana transmuta d’un cervell domesticat a un cervell assilvestrat: l’estat d’alerta constant, l’instint aguditzat, el cos preparat per ser tendre però també per protegir, defensar i mossegar si fa falta. Cal rescatar del fons de l’ànima una gran part de l’animalitat per convertir-se en mare. D’això se n’encarreguen sobretot les hormones.[…] Després la mare ha de ser capaç de compaginar animalitat i raó, trobar un equilibri en què una no es mengi l’altra i es pugui ser mare i seguir sent persona o, el que és el mateix, tenir una vida civilitzada. Perquè ser mare-lleona està molt bé, però només si dura el temps estipulat.
Ni tan sols la metgessa, ni tan sols ella, tothom la vol convéncer:
—Ja saps que, a partir dels trenta-cinc, tots els embarassos següents es consideren de risc, oi?
La pregunta ve amb trampa, pensa la Goja. Ja saps que t’estàs fent gran, oi?: heus aquí la pregunta que sent ella. I la pregunta li retruny dins les orelles i s’estimba pel cingle del timpà. El que no s’han atrevit a dir-li ni la Montse ni en Juli ni en Marc ni la Gemma. El que la seva mare tot just s’ha atrevit a insinuar. És això el que la ginecòloga sens dubte ara li diu. I fa alguna cosa més que dir-li: li escup a la cara tot el pes de la ciència. És una veritat sistinguda per mil arguments científics: t’estàs fent gran. I el temps no perdona. Els teus ovaris i el teu úter no es poden permetre que tu ara prenguis aquesta decisió. No tens un motiu de pes per prendre aquesta decisió. Ets massa gran per prendre aquesta decisió.
La Goja sospita que, si tingués setxe anys, seria massa jove per prendre la decisió contrària. Però ara és massa vella per decidir que no vol ser mare.
Aguanta estoicament la mirada de la metgessa. intenta mantenir el cap altiu i una expressió desafiant a la cara.
M’estic tement que al final, després de tot plegat, la convencin de no-abortar i trobi una maternitat redemptora, espero que no espatlli el llibre així.
Un fill no és un antídot contra la solitud.
Un fill és una persona amb interessos propis, lliure i independent, no pas una assegurança per passar la vellesa acompanyada. Això mai.[…]—Però el que et passa és important i la decisió que has de prendre és una decisió majúscula. Només vull que t’ho pensis bé, que n’estiguis ben segura.[…]—Però és que jo ja n’estic ben segura, redeu, jo ja n’estic ben segura, sou vosaltres que us esteu muntant pel·lícules i que teniu por. Jo ja n’estic segura. Collons.[…]La Goja entretanca els ulls i es passa una mà pels llavis. Ningú es penedeix de ser mare, es repeteix. No, pensa, ningú es penedeix d’haver tingut un fill. En la maternitat, ni tan sols està permès aquest petit acte d’alliberació.[…] Quan tens fills ja no pots tornar enrere i ni tan sols te’n pots penedir. La maternitat no admet cap mena de penediment. Ni tan sols admet el penediment que no serveix per a res que, de fet, és l’únic penediment possible. Perquè el fill, esclar, no és retornable. Tothom ho sap. I és el teu fill, i què has de fer? Estimar-lo més que res al món. No pots fer cap altra cosa.
La Montse la ignora.—..que està disposada a fer de pare i recolzar-la, ens té a nosaltres… ho té tot de cara. No hi ha un motiu de pes…—Que no vull ser mare, redeu —torna a interrompre la Goja, picant amb el mànec del ganivet sobre la taula—, aquest és el meu motiu de pes.—Però per què no vols ser mare?—Doncs perquè no ho vull, no ho vull, i punt. Què passa, que si no soc pobra ni tinc una malaltia terminal ni estic a l’adolescència ni soc drogodependent ni el pare de la criatura m’ha abandonat o és un delinqüent ja no tinc dret a decidir res? —La Montse calla i respira fondo. En Lamine mastega amb parsimònia.— Doncs jo no vull ser mare. No en tenic cap ganes.—Ai Goja… —diu la Montse finalment, en un to greu i afectat—. És que no t’ho pots ni imaginar. Ser mare és una experiència única… Ser mare et realitza, et fa dona, et fa completa. És una experiència brutal.
