Desitjada Sumatra / Joan Gomis

Un autor que no em sona i un llibre que tampoc però que hi dono una oportunitat per l’editorial, soc així i així començo aquest  Desitjada Sumatra de Joan Gomis.

Tenim una novel·la ambientada a Palamós, just com el llibre que acabo de deixar enrere, i als anys seixanta primers setanta (la novel·la és del 1973), amb una dictadura que  encara aguantava prou en forma tot i que molta gent tenia ganes de girar full.

El protagonista, en Salvador, està de vacances allà amb la seva filla, la seva dona s’ha hagut d’endarrerir per un problema de salut dels seus pares. En Salvador a més a més ha passat per la presó, forma part de l’oposició comunista, tot i que en postures cada cop més llunyanes de l’ortodoxia, més desencantat; altres “companys” han optat pel cinisme més pur, per oblidar-se dels principis i dedicar-se a fer diners. També aquest tema apareix en un dels llibres que he llegit recentment i de manera casual, no sé si treure’n alguna conclusió, d’això.

—¿Sap on és Sumatra?

Vaig vacil·lar.

—¿És una illa d’Àsia?

—Exacte. Una gran illa d’Indonèsia. D’infant vaig llegir no sé quin llibre d’aventures que passava a Sumatra. Suposo que en realitat allí hi ha molt paludisme; la gent es deu nodrir amb mandioca; això que ara en diuen un país subdesenvolupat. Però per a mi Sumatra és una altra cosa: selves verges, gruites dolces, lleure, dones esplèndides, el sol caient sobre el mar.

—La felicitat.

—La felicitat tota, sí. Una imatge d’infantesa. Busco Sumatra, persegueixo Sumatra. —S’havia tornar a asseure al silló de lona—. Tothom ho fa. Miri aquesta gent prenent el sol i banyant-se. Busquen Sumatra, desgraciats. Vostè persegueix Sumatra… perdó, perseguia, la perseguia amb totes les seves activitats castigades per les lleis espanyoles.

Foto treta d’aquesta pàgina.

Un passat de lluita, no excessivament heroic, ni lluït, però que ha deixat una petja. A més a més som als anys on les atrocitats d’Stalin eren de domini públic, defensar el comunisme clàssic com un sistema millor per aconseguir la felicitat era força complicat.

Davant d’un petit mirall em vaig mirar: ¿era un boig? ¿Quina de les meves tres vides era la de boig: la de l’obrer casat, la del militant clandestí, o la de l’home del dubte? Vaig fer una llengota a la meva imatge: ¿un gos rabiós?

A Palamós es troba amb algú que va ser el seu advocat al judici (un passant, no era prou important per tenir l’advocat principal per ell) el que li parla de Sumatra, algú del partit que no queda clar si està de vacances o preparant reunions de debò amb membres que han de venir de França, un policia de la social… sap que si el tornen a detenir no se’n sortirà amb una condemna de “només” tres anys. Un exemple dels seus anys de lluita:

Ens havíem concentrat per grups d’aire fingidament desvagat a la Via Laietana i a les cantonades properes. Una manifestació d’aquesta mena no arrenca de lluny, sinó que, de sobte, algú es llança endavant, amb un crit, i uns altres aixequen la pancarta si l’han pogut preparar i portar dissimulada. Llavors, tots els qui semblaven desvagats o indiferents, que dissimulen els nervis i que fins i tot senten a vegades fluixedat a les cames, es converteixen en gent decidida que avança, crida, aixeca els braços. Vaig ser jo, aquella tarda, qui va trencar el foc. S’havien encès els llums vermells i els cotxes es deturaven: era el moment. Vaig cridar tot baixant a la calçada; uns altres feien el mateix en altres llocs; en uns instants, el carrer va ser ple. Jo anava a primer rengle de l’onada de la manifestació: engolíem l’asfalt desert, omplíem de crits la tarda de primavera.

Ca glisse. © Daniel Baudouin. Creative Commons.

Les classes existien, existeixen i probablement existiran, però en aquell moment era necessari deixar-ho clar fins i tot en un lloc com els trens, ara ja no cal perquè la gent de calés no agafa el transport públic, però això és un altre jardí.

A vegades pensava que era injust que al metro de Sarrià hi haguessin encara segones, i no ho comprenia: potser hi havia alguna raó de reglament. ¿També llí havien de separar els homes, fer-los veure que uns tenien dret a més comoditat? Però d’altres pensava que ja estava bé d’aquella manera: les classes existien arreu i convenia que uns i altres ho recordessin fins i tot en un curt trajecte de metro. En unes cases on la minyona contestava al telèfon i obria la porta, en una ciutat on es viatjava en cotxe, era fàcil oblidar-se de nosaltres: calia que al metro hi entrés una allau de treballadors en plegar de la feina, cridaners si anaven en grup, vestits amb roba que els altres no es posarien per la seva poca qualitat, bastants amb pudor de la feina del dia. Que veiessin que existíem tots aquells catalans, murcians, andalusos, marroquins i algerians que treballàvem per a ells. ¡Que existíem! Que ens veiessin, encara que ens miressin amb antipatia, sorpresa i una mica de por.

Hi ha un tema present en tota la novel·la i és la contraposició comunisme-catolicisme, personificat en Teresa, una professora que també està per allà de vacances i coneix la filla de Salvador. Aquesta contraposició, discusió… es fa molt, però molt, pesada. Que potser en les novel·les d’aquell moment això era el que tocava, la consciència política i social, però vaja que dona pel que dona. També hi ha altres personatges, una noia suïssa que porta bojos a tots els joves i no tan joves que la veuen i una parella d’actors que si volen representar una joventut a mig camí de l’amoralitat anarquista i el postureig… si aquesta és la idea ho claven.

Perquè no hi falti res tenim un final trepidant amb una mica de road movie i tot. Un bon llibre, en alguns moments la lectura es fa un pèl feixuga, i hi ha un parell de detalls que es veuen a venir molt i que la sorpresa del protagonista en esbrinar-ho és un punt ridícula, però bé, una bona lectura d’un autor avui en dia pràcticament oblidat.

(Visited 27 times, 1 visits today)