Cuentos completos / Juan Marsé

Juan Marsé és un dels grans, i si ens posem a concretar és un dels grans novel·listes, per això aquests Cuentos completos poden agafar a contrapeu a més d’un, acostumat a un Marsé de llarg recorregut. La veritat és que a mi em provoquen curiositat i recança a parts iguals, de vegades els contes no estan a l’alçada del que m’espero (em va passar amb Bryce Echenique) després d’haver llegit (i gaudit!) les novel·les. Però és un dels grans, n’he parlat ja en aquest blog (i en l’antic) i per tant crec que toca, no crec que el risc de decepció sigui gaire gran.

El llibre comença amb 160 pàgines de pròleg i informació sobre Juan Marsé. És prou bo, de totes maneres si algú vol informació més actualitzada i més extensa el llibre on ha d’anar és a Mientras llega la felicidad de Josep Maria Cuenca. Però no està malament com a introducció (160 pàgines per més de 600).

El primer conte es Historia de detectives, del recull de tres contes Teniente Bravo, i veiem un dels trets característics de Juan Marsé, aquestes “fotos” de Barcelona amb que arrenca tot:

En los días luminosos y en la zona alta de la ciudad, desde esta calle que se encabrita en la colina como si quisiera mirarse en el Mediterráneo, la vista alcanza muy lejos mar adentro y el corazón se engaña: el barrio dormita al sol y es una atalaya sobre un sueño que no acaba de discurrir. A veces, sin embargo, más allá del puerto y su rompeolas, más allá de la blanca espuma de los balandros que festonea el litoral, en la popa de los buques de carga que parecen anclados en el horizonte y en el herrumbroso castillo de proa de los grandes petroleros que navegan hacia el sur, hemos visto centellear aros de plata en las orejas de los marineros acodados a la borda, sirenas tatuadas en sus pechos de bronze y corazones traspasados por la flecha bajo un nombre de mujer; si te fijas mucho, claro, si de verdad quieres ver lo que miras y no te dejas deslumbrar por el sol.

I just després arriba un conte que és una autèntica joia: El fantasma del cine Roxy.

[…] evoca la época feliz de sus aventuras infantiles con la pandilla en los espesos y ardientes cines de barrio. Programa doble, No-Do y paja, recuerda:

Aquel tronante gallinero con bancos de madera y el palco lateral izquierdo cuya pringosa barandilla yo cabalgaba y espoleaba en la penumbra plateada, galopando disparando dentro y fuera de la pantalla al mismo tiempo estoy en Arizona con Destry/James Stewart y la guapa Frenchie/Marlene Dietrich con su peca junto a la boca y suntuosos párpados de seda advierte el peligro en el Saloon y le salva la vida a Destry rides again interponiéndose entre él y la bala, muriendo en sus brazos vestida de puta del Oeste.

Marlene Dietrich (1901-1992) © Insomnia Cured Here. Creative Commons.

Els cinemes de barri, el refugi i l’evasió de tota una generació atrapada en una hostil i freda posguerra. Aquells cinemes de programa doble i sessió contínua va ser bàsics per a molta gent, el jove Marsé entre ells. Aquest conte combina els records del barri amb un guió que un escriptor i un director de cinema intenten fer per a una pel·lícula, tota una prova d’amor cap a un món que ja no hi és i com el cinema (un de tants que va desaparèixer) només deixa al seu darrere fantasmes.

En primavera, al azar de nuestras correrías por el barrio, aguaceros sorpresivos y luminosos nos retenían ocasionalmente en las miserables encrucijadas del hambre y la indigencia, portales oscuros y solares ruinosos, nidos de pedigüeños. Un día nos refugiamos en el Salón de las Cien Columnas del parque Güell, donde se hallaban acampados aquellos férreos vagabundos de la posguerra. Y allí, sentados en corro igual que ellos alrededor de un cacharro con brasas, bajo la gran plaza sostenida por las altas columnas, muy cerca del Dragón, mientras veíamos caer la lluvia soleada nos contábamos aventis furiosas.

Hoy he olvidado el furor de las aventis, pero sigo viendo caer esa lluvia clara erizada de luz y oigo todavía sobre la ciudad su convencional rumor de lejanías, que hace soñar a niños y a vagabundos: una sosegada respiración de la tierra, el majestuoso pulso de la libertad.

Cinema de barri, i les aventis, el que fes falta per escapar d’una realitat on ja no podrien somiar. Una infància que Marsé recorda amb afecte, però sense idealitzacions excessives, simplement la vida de després es presentava tan grisa que, per contrast, la infància semblava més un paradís perdut que en realitat no va arribar a ser.

Ceuta © Nicolas Vigier. Domini públic.

Tanca aquesta part del llibre el conte Teniente Bravo, una anècdota d’una mili a Ceuta, d’un poltre per saltar i d’un tinent amb més orgull que forma física. Una anècdota que Marsé havia explicat als coneguts molts cops i que aquests li havien insistit en que fes el favor de posar-la per escrit.

IMG_5508 © Juanan Ruiz. Creative Commons.

Després tenim Cuentos dispersos, on consten els següents: La mayor parte del día, Plataforma posterior, Nada para morir, La calle del Dragón Dormido, Noches de Bocaccio, Parabellum, El pacto, La liga roja en el muslo moreno, El jorobado de la Sagrada Família i El caso del escritor desleído. Juntament amb els primers tres de Teniente Bravo aquests són tots els contes de Juan Marsé, almenys segons aquest llibre. Consultaré altres edicions per estar segur d’això. Sembla que faltarien Colección particular, publicat per entregues a El País, entre 1988 i 1989, i Conócete a ti mismo, Fritz.

El conte Noches de Bocaccio té algunes particularitats. Publicat primer al recull Teniente Bravo després va desaparèixer d’aquest volum, i també es va publicar com a peça independent (la meva ressenya anterior era sobre aquesta edició i, curiosament em va semblar més cruel aleshores que no pas ara). És possible que Marsé no n’estigués del tot convençut, o que l’incomodés la quantitat de noms (noms reals) que hi va posar i que va acabar conformant un retrat delirant de la Gauche Divine pràcticament en ple. El retrat que fa del moment és, com sempre, magistral:

Hace ya bastantes años, en la época en que la noche barcelonesa era un Titanic navegando alegre y confiado, lejos todavía del iceberg asesino (nadie pensaba en el hielo salvo al solicitar un whisky o el trago habitual), estaba yo tomando copas en la barra aterciopelada de Bocaccio, cuando, inesperadamente, un joven dibujante de cómics y prestigioso ilustrador, al que sólo conocía de vista, recaló a mi lado aferrándose con ambas manos a una copa esbelta, extenuado y empapado, como un náufrago escupido por el oleaje promiscuo de la noche. A nuestra espalda, con las concurridas mesas de la gauche divine, chapoteaban las salutaciones, las conversaciones cruzadas y las risas.

Jo crec que és una broma frívola sobre un grup de gent frívola, sense malícia, però lluny de les seves proclames revolucionàries. En algunes novel·les de Juan Marsé el retrat que es fa d’aquests intel·lectuals d’esquerra i de casa bona és molt més cruel, potser més real. Aquí els tenim fent el ridícul, divertint-se, una mica com un moviment adolescent. Potser no és el millor conte de Marsé però és prou entretingut i significatiu d’un lloc i un moment que han estat mitificats en excès, almenys aquí la baba queda substituïda pel riure.

Hi ha dos contes que tracten de temes molt Marsé, bàsicament de com el pas de dictadura a democràcia va tenir molts actors que van ser uns impostors i que, ja que tenien biografies no gaire convenients, se les inventaven. Aquest és el tema de Parabellum i El pacto.

De fet Parabellum ens remet directament a un llibre significatiu de Marsé, La muchacha de las bragas de oro, perquè tot i que el prestigi del Premi Planeta és el que és, representa una morterada de calés, cosa que sempre va bé.

El conte seria exactament com la novel·la, però ho resolt tot plegat molt més ràpid. No es pot qualificar de projecte o esbós, no és una cosa a mig fer, es un conte acabat. Simplement més endavant Marsé el va fer servir per a una novel·la.

Poco después, cuando Luys Ros introduce la primera falacia en la redacción de sus memorias, apenas considera el hecho como una simple licencia poètica, un personal ajuste de cuentas con el pasado que no deja de importunar. Pero ese detalle trivial, la alteración de la fecha en que dejó de usar el fino y bien recortado bigote (1957, que tachó con la pluma para anotar 1942) provocaría en el texto una reacción en cadena de imprevisibles consecuencias. Encerrado en su retiro de la playa, en esta casa donde aprendía a aceptar con indiferencia su soledad, la muerte repentina de su mujer y el desprecio de sus hijos, empezó a torturar los folios mecanografiados mediante tachaduras y notas al margen. Arrepentirse de algo es modificar el pasado, pensó.

Calafell © Matthew Mellor. Creative Commons.

A El pacto el tema és més l’oblit voluntari de certs episodis, creuats en aquest cas, i com l’impacte de fets casuals pot acabar sent més determinant que les idees i les creences. Un conte que desdramatitza unes postures, a banda i banda, o perdona unes altres, o potser només ens mostra una història i ens deixa que nosaltres fem la conclusió.

Després tenim un conte estrany, La liga roja en el muslo moreno, entre negre i eròtic, un registre que potser no és el més habitual en Marsé, però se’n surt. Després hi ha un divertiment amb El jorobado de la Sagrada Família, una Barcelona que es prepara pels Jocs i una Barcelona que cada cop és menys la Barcelona mítica que l’escriptor protagonista retratava als seus llibres. Un geperut que comença a espantar els visitants de la Sagrada Família, amb el que això representa en un negoci turístic que ja aleshores començava a fer por, no com ara que és autèntic terror.

Desde las Ramblas hasta el Tibidabo, de la Villa Olímpica de Poblenou a Montjuïc, de Sants al Guinardó y al Monte Carmelo, barrio por barrio y calle por calle de esta dinámica y excitante o exultante ciudad —precisó, contagiado tal vez por el habla dadivosa de la joven alemana—, incluida la Barcelona subterránea con su Metro y su red de alcantarillado, todo lo estamos peinando y hasta ahora no hemos encontrado ni rastro del maldito jorobado. El antiguo Barrio Chino, actualmente en fase de remodelación, despiojado y desvenereado o despermanganatado, ha sido registrado casa por casa en busca de jorobados, y puede decirse que todos los jorobados de Barcelona, que son muchos más, per mucho más, de los que se ven circular por la calle, han sido interrogados a fondo.

Imatge treta d’aquesta pàgina. © Carles Ribas.

El llibre es tanca (apèndix a part) amb El caso del escritor desleído. Un conte que comença en to de broma, aprofitant per disparar a les particulars manies de l’autor. Però a poc a poc va canviant. El protagonista comença a diluir-se, a ser menys present i a no poder deixar presència en aquest món, les paraules que escriu comencen a esborrar-se cada cop més de pressa, cada cop paraules més antigues, surt de les fotos… El conte comença com una cosa humorística que deriva a una molt més trista i poètica.

Con el alma a los pies, R.L.S. afrontó la terrible evidencia: todo lo que había escrito a lo largo de treinta años se estaba desleyendo no sólo en la vasta biblioteca de su estudio, sino también y seguramente al mismo tiempo en miles de hogares y en las manos —ahora mismo, quizá— de cientos y cientos de lectores, y en bibliotecas públicas, librerías y grandes almacenes y aeropuertos y estaciones ferroviarias, en las pomposas Ferias de Libros y en los humildes tenderetes de saldos, y hasta en alguna improvisada fogata debajo de un puente, mientras calienta los huesos de algún vagabundo. Y lo mismo debía ocurrir en sus libros traducidos a otras lenguas, en otros tantos países.

Ja ho he dit però hi torno, aquest llibre té força material previ, i també posterior. Entre això i els propis relats és un volum que els estudiosos de l’obra de Juan Marsé no s’haurien de deixar perdre, o potser seria el moment d’una reedició actualitzada, una idea que llanço per si algú dels que poden la vol agafar.

La meva valoració del llibre? Absolutament recomanable, tant per fans com per profans de l’obra de Juan Marsé. Ell era per sobre de tot un novel·lista, per això m’ha sorprés força que els contes fossin tan i tan bons. Són molt bons, si Marsé va dedicar-se a les novel·les va ser una tria volguda, no una imposició per alguna limitació tècnica. Els contes són molt bons, i permeten una visió més caleidoscòpica de Juan Marsé. Normalment és un autor que no canvia de to en un llibre, per això veure’l canviar i jugar amb aquests canvis i amb alguns tics seus a cada conte és un alenada d’aire fresc. Que la recuperació de les seves excel·lents novel·les no eclipsi els seus contes.

(Visited 17 times, 1 visits today)