Cruïlles / Jonathan Franzen

N’havia sentit a parlar, molt i bé, però pel motiu que sigui mai m’havia decidit a posar-me amb un dels seus llibres, potser ja toca. No en sé gaire, bona premsa, bones crítiques i llibres tirant a gruixuts. Això és tot el que sé del nord-americà Jonathan Franzen abans d’obrir el seu Cruïlles. A veure on m’acaba portant.

Som l’any 1971, en una petita ciutat americana, i Cruïlles és el nom de l’agrupació juvenil de l’església, on hi va gairebé tothom. Suposo que eren altres temps i, a més a més, l’església i el sentit de comunitat que dona és una cosa molt respectada i molt valorada als Estats Units, especialment en ciutats de mida mitjana o petita. Però aquesta és simplement la meva impressió d’europeu ateu i descregut, potser no és del tot exacta. Anem seguint les vicissituds d’una família, els Hildebrandt, un pare pastor i els fills que “li fan el salt” anant al grup juvenil que porta un altre capellà a qui no pot veure. Com els fills, en Perry:

A la mateixa època que va decidir que només li quedava una alternativa, començar a passar droga, tres dels seus millors amics es van apuntar a Cruïlles. En el cas d’en Bobby Jett, el motiu era que anava al darrere d’una noia; en el d’en Keith Stratton, era el caramelet de nou dies sense pares en la sortida de primavera que Cruïlles feia a Arizona; i per en David Goya, que tenia la mare ficada a la Primera Reformada, estalviar-se el càstig sever per saltar-se repetidament el toc de queda.

ymca © MissMessie, Creative Commons.

Sota la direcció de Rick Ambrose, Cruïlles havia començat a soscavar les categories socials tradicionals. Candidats que no hauries dit mai que entrarien en una comunitat cristiana s’hi deixaven arrossegar, ho provaven. Entre els que s’hi van quedar enganxats, i que en Perry no ho hauria dit mai, hi havia els seus amics, tots tres. Encara sortien els caps de setmana, però el centre gravitatori de les seves converses havia canviat. Quan parlaven efusivament de la sortida d’Arizona, o amb aires de superioritat sobre el taller de sensibilitat que feien els diumenges a la nit, o més lascivament sobre determinades noies que havien triat de la llista de Cruïlles, aconseguien que en Perry se sentís exclòs d’una cosa que semblava divertida.

I també la Becky:

Des de feia una nit, havia relegat les sessions de morreig a la categoria d’activitats no obligatòries. Durant cinc anys havia vist com tothom del seu voltant es morrejava, i coneixia noies que segons deien ja ho havien fet, però ella no s’avergonyia de la seva inexperiència. Aquesta mena de vergonya era un parany en què les noies queien de cap. Fins i tot les que realment eren guapes de debò tenien por de restar-se popularitat si no actuaven com els nois esperaven d’elles. Com deia la seva tieta Shirley, “Si no et valores a tu mateixa, el món no et valorarà”. La Becky no s’havia proposat ser popular, però quan la popularitat li va sobrevenir es va adonar que tenia un instint innat de com gestionar-la i fomentar-la. Ser el bombonet d’un atleta era entrar de cap en un carreró sense sortida. No hauria dit mai que fos tan fantàstic caure-hi, ni com li agradaria tornar a caure-hi, ni com de canviada se sentiria l’endemà de la gran nit, quan es trobés sola al llit.

kiss © Katerina Ko, Creative Commons.

1971 i una mica les mateixes pors i els mateixos rols i les mateixes pressions. I el tema de la religió i com és d’important adoptar-ne una i com fa créixer les persones… El llibre no va d’això, però aquest és el missatge que envolta el fet religiós, aquesta moralina carrinclona i molt ianqui. A mi em carrega de mala manera, però el llibre és prou interessant i està prou ben escrit per a passar-ho per alt.

Tenim un altre fill, el Clem, aquest més gran i que està a la universitat, cosa que li serveix per a escapar-se del reclutament i anar al Vietnam. Però és a la universitat, i coneix una noia i les notes es comencen a ressentir.

Ara s’adonava que la seva suposada autodisciplina, els hàbits d’estudi excepcionals que els seus pares i els mestres sempre havien lloat, no n’havia tingut ni un bri, de disciplina. Havia excel·lit a l’escola perquè li agradava aprendre coses, no pas perquè tingués una força de voluntat superior. Tan bon punt la Sharon el va introduir en formes de plaer més intenses, va descobrir fins a quin punt els músculs de la seva voluntat estaven poc desenvolupats. Es va trobar que se saltava l’hora de laboratori de química orgànica per motius de poc pes, només per passejar una bona estona amb ella, ni tan sols per tenir-hi sexe, només per ser a prop seu. Va experimentar la seva primera fel·lació un matí que hauria d’haver estat a classe d’Història de Roma. No va poder preparar-se el parcial de biologia cel·lular perquè introduir el penis a la vulva de la Sharon li aportava més plaer, en aquell moment, que no pas estudiar. Això deia ben poca cosa d’ell pel que feia a la seva capacitat d’autocontrol. I es carregava de ple el seu millor argument moral per no renunciar a la pròrroga d’estudis: la idea que podia servir millor la humanitat treballant diligentment a la universitat, esdevenint un nom en el camp de la ciència, que no pas servint de soldat d’infanteria al Vietnam. Si no podia mantenir una nota mitjana per sobre de 3.5, realment no tenia dret a la pròrroga.

, University of California at Berkeley, California, USA ca. 1960’s-1970’s, University of California at Berkeley, California, USA — A group of women demonstrate against the Vietnam War on the campus of U. C. Berkeley. — Image by © Ted Streshinsky/CORBIS © TommyJapan1, Creative Commons.

De moment porto ja quatre protagonistes: al primer capítol el pastor, el pare de la família, en Russ; després el Perry; un parell de capítols amb la Becky i ara en Clem. I tot i aquest “ball” en cap moment preferiria seguir amb el personatge que deixo, m’està agradant tant que m’és igual de qui em parli. Amb pocs autors em passa, això. Normalment, si agafo afecte als personatges, em costa més anar passant d’un a un altre.

I després, i ja completant una mica el quadre, tenim la mare, la Marion. En un principi quasi no en sabem res i sembla el personatge menys interessant… fins que comencem a llegir. Té un passat que ningú coneix ni sospita i acaba sent un dels personatges més complexos de la novel·la. Ens explica el seu passat, els seus brots i el seu amor, que recorda en sessions de psicòloga, perquè la vida no li va bé. Sobretot comença a veure que el seu matrimoni no va bé, que potser està començant a perdre en Russ.

Finalment, a l’agost, la Marion va reconèixer que a en Russ li’n passava alguna —que caminava amb l’esquena més recta, que es cuidava més, mentre que a ella semblava tenir-li un rebuig atroç i feia espetegar la llengua a la mínima que deia alguna cosa —, i que ella ja no tenia tan clar què feia ell.

[…]

Freud – Exploring the unconscious mind © Enrico, Creative Commons.

Si continuava visitant la Sophie, a l’estiu els diners haurien volat, i l’únic que li’n quedaria serien els moments quinzenals, quan la Sophie, allargant la mà cap enrere en un moviment estrany, sense mirar, va obrir un calaix d’un moble per treure’n un altre grapat de mostres gratuïtes de Sopor, metaqualona, 300 mg. Les mostres eren l’única cosa indiscutiblement útil que la Marion obtenia pels vint dòlars setmanals. Una recepta li hauria sortit més econòmica, però no volia ser una dona amb una recepta.

Aquestes sessions i el que d’elles en treu la Marion, i el que descobrim nosaltres a mesura que ella va recordant els fets de la seva vida. I sobretot la bogeria i el seu convenciment d’haver-li passat aquesta bogeria a en Perry. Estem amb prou feines a dies de Nadal, amb l’ambient d’aquells dies omplint-ho tot d’un desig consumista, dur de suportar per a la família protagonista més aviat modesta.  I també un temporal de neu i fred, famílies reunides i propòsits d’any nou i reunions…

Al principi s’explica que el matrimoni Russ-Marion fa aigües. Una mica més sobre el tema:

Era injust haver gaudit del seu cos quan era jove i després haver-la carregat de fills i d’un miler de responsabilitats, i sentir-se sempre tan malament quan s’havia de deixar veure en públic amb ella i els seus cabells lamentables, el maquillatge que no l’ajudava, els vestits que semblaven triats per perjudicar-se a si mateixa. La compadia per aquella injustícia, se’n sentia culpable. Però no podia evitar culpar-la a ella, també, perquè la seva manca d’atractiu proclamava que no era feliç. De vegades, quan la veia especialment boteruda en un sopar de l’església, li notava una satisfacció pel fet que ell no la trobés agradable a la vista, un desig de fer-lo patir amb ella per tot el que ell i el matrimoni li havien fet, però la major part del temps la infelicitat d’ella l’excloïa. Detestar el seu aspecte era una més de les tasques que ella assumia competentment i sense dir res. Era estrany, doncs, que se sentís sol en el seu matrimoni?

I després arribem a la segona part del llibre. La primera duia per títol Advent, i aquesta altra Pasqua. Les coses no han canviat gaire, el matrimoni segueix en ple naufragi però aguantant, i la família al voltant ensorrant-se de manera lenta i implacable. Tant al final de la primera com al principi de la segona part, el llibre entra en un ritme molt lent, massa lent pel meu gust.

Edward S. Curtis: Canyon de Chelly, Navajo, 1904 © trialsanderrors, Creative Commons.

I arribem a una mena de punt culminant, l’excursió de tot el grup Cruïlles a fer treball de voluntariat a una reserva d’indis navajo. Què pinten uns nens blancs de classe mitjana allà i com va començar tot això? La resposta la tindrem en els records de Russ. El seu descobriment d’una comunitat amb uns codis i uns valors que per a ell s’acostaven molt a un ideal cristià, tot i que la seva religió era completament una altra. Com dues maneres diferents d’acostar-se a un mateix objectiu. A més a més, al viatge hi haurà el rival de Russ, el carismàtic Rick Ambrose, i també la vídua per qui en Russ està colat, la Frances, i el Perry, possiblement amb uns nivells d’addicció ja completament fora de control. Mentrestant, la Marion i el petit Jud se’n van a Califòrnia i la Becky es queda sola a casa, circumstància que ben segur aprofitarà amb el seu nòvio Tanner. Un panorama que només necessita una guspira per explotar.

I passen coses, moltes coses, i amb salts temporals cap endavant com si a l’autor li donés certa mandra retratar les coses de la mateixa manera i volgués anar per feina. Potser en realitat aquest és el ritme normal de narrar les coses, però portava tal velocitat que xoca. Ganes d’acabar i potser no gaire clar com fer-ho. I la religió, sempre la religió. D’acord que jo soc un descregut i que en el context de la novel·la i dels personatges té tot el sentit del món, però acabo tip de tant “he sentit a déu” i coses similars, molt tip. A més a més com una excusa per a tot, una excusa per a uns personatges que acaben decebent, però contra la voluntat de déu no s’hi pot fer res… no compro aquest discurs.

Aquest llibre no m’ha convertit en un incondicional de Franzen. Potser no és la millor porta d’entrada a ell, no ho sé. M’ha agradat, però no m’ha entusiasmat. És possible que els seus fans hi trobin virtuts que a mi se m’han escapat, no ho descarto. Tinc per casa Puresa. Ara descansaré una mica, però en no gaire temps l’agafaré. Si la sensació és la mateixa, deduiré que no és un autor per a mi (això no és cap drama). Si, en canvi, em convenç, potser ho seguiré intentant. Ho veurem.

(Visited 74 times, 1 visits today)