Covarda, vella, tan salvatge / Arià Paco

Entre una cosa i una altra sempre m’acabo llegint el Premi Roc Boronat, ara mateix em recordo de Y i de Els bons dies, així ràpid. I en general em van agradar, o sigui que és un premi on la qualitat és el que importa, és el que necessito saber per començar amb aquest Covarda, vella, tan salvatge d’Arià Paco.

Un títol que surt d’un vers de Salvador Espriu del seu Assaig de càntic en el temple, i que ens dóna una idea que el tema del marxar i sobretot tornar, serà central en aquest llibre, i al voltant de tot això pivotarà la història i els personatges, uns personatges que podem veure perfectament integrats en coses que segurament podem recordar, coses del nostre passat més recent que ja comencen a ser matèria literària com tot allò de Tsunami Democràtic i les seves protestes, que van posar una mica la por al cos als que manen abans de desaparèixer deixant molta gent penjada.

_DSC0406

Un dia, inesperadament, els revolucionaris criden a ocupar una important estació de tren. La gent, orfe de lideratge i somnis transformadors, hi acudeix en massa. Al vespre, quan els seus amics surten de la feina, ja és fosc, i una calma tardorenca presagia el caràcter caducifoli dels somnis, però el Biel no dubta d’oferir la furgoneta del seu pare. Anem-hi a fer torn de nit, proposa, i omplen les sis places del vehicle en menys de mitja hora. Passen per la vint-i-quatre hores i carreguen, voluntariosos, el poc menjar que hi troben: una dotzena de paquets de galetes de xocolata (agafa’ls de marca blanca, diu el Biel; la Nora: ja la pujarem dreta, la revolució, fent el garrepa), ampolles d’aigua, un tip de cervesa, fruita. S’imaginen apareixent amb provisions per als qui duguin el dia sencer dins de l’estació de tren, on els pocs establiments de menjar ràpid deuen haver tancat de resultes de la protesta. Trobant-los morts de gana. Llençant-los paquets de galetes. Com herois. Mentre cobreixen els seixanta quilòmetres que separen Igualada de Barcelona es noten una eufòria impacient, com de porta mal closa per on es colen cants de sirena. Saben que la policia ha tallar els accessos a l’estació, que les línies de metro estan aturades i que l’enllumenat públic dels carrers circumdants s’ha apagat per entorpir la coordinació, però s’imaginen aparcant als afores i recorrent els últims sis o set quilòmetres a peu, ferint la nit amb les llanternes.
Quan són a mig camí els arriba la notícia. L’organització suspèn la protesta. Retirada. S’ha donat per satisfeta amb les deu hores de bloqueig. “Demà, més instruccions.”

Els protagonistes tornen a Igualada, hi ha un bar i un amic que ha tornat per fer-se’n càrrec a la mort del seu pare, un ressort que s’activa i que fa que comencin el retorn.

A 497 quilòmetres de distància de l’aeroport del Prat, al barri madrileny de La Latina, el Gerard es mira la pantalla de l’ordinador. En el segon pla de l’ordinador, un document de text, sempre disponible, espera; la pantalla, però, projecta una web que retransmet en directe l’últim tram dels dos vols per internet, en un simulador en dues dimensions. Los Angeles-Barcelona, Berlín-Barcelona, els trajectes de l’Auger i el Biel són dues metxes que s’escurcen, a punt per detonar l’absència del Gerard. No són línies rectes, perquè els mapes, com tot el que ens ordena la vida, són mentides, petites mentides creïbles que fan possibles les veritats. El vol de Los Angeles a Barcelona va de latitud 34 a latitud 41 i passa per Groenlàndia. Pel gel.

Igualada és una ciutat amb una gran història industrial, com a la resta del país la indústria ha anat desapareixent deixant al seu darrera un cert buit, una sensació d'”ara què?” i sobretot una falta d’oportunitats que fa que fugir de la ciutat sigui una opció molt raonable.

Igualada / Circuit 3x3 FCBQ 2018

Però una ciutat també pot davallar lentament, patir una deserció silenciosa: sense titulars, sense aus mitològiques ni redempcions. És el cas de la Igualada on creixen tots ells, lligant amistat mentre parlen alegrement de com fugir-ne. No és exagerat dir que, si no s’haguessin instal·lat remalloses a casa per muntar mànigues i cosir colls, punt per punt, mentre criaven els que serien els seus pares, les seves àvies haurien hagut de marxar de la ciutat a buscar altres feines i ells no haurien coincidit mai, perquè els amics de l’institut són sempre el resultat d’uns daus invisibles que algú va llençar en el tauler del passat, jugant a un joc avui extingit, quan tenies tots els números de no existir.[…] No, quan ells van néixer ja no cosia ningú a Igualada, i quan es van fer grans el barri del Rec, on dotzenes d’adoberies havien abaixat les persianes, amb prou feines feia pudor. Però allò seguia sent Igualada. També ella jugava una partida que s’havia decidit en el passat, abans i tot de la guerra, en una sèrie de dissorts que tenien a veure amb el tren i amb l’electricitat i fins i tot amb les soles sintètiques de sabata; perquè una ciutat també pot perdre l’ànima d’amagatotis.

El retorn és un dels temes, tothom sembla que se’n va, el que passa als llocs petits, i la tornada té una mica de retorn del fill pròdig, o de derrota, o de res de tot plegat, simplement un moviment més descarregat de qualsevol épica.

Abans la gent que tornava duia una història, ara sembla que vingui a recollir-la. Te’n vas lluny per edificar-te aquí. Jo ho acabava de descobrir: la tornada m’havia deixat desubicada perquè no tenia res per recollir, ningú s’havia quedat a muntar-me cap relat. Així que mirava de reenfocar, buscar-li les escletxes al seu. Parla’m dels altres becaris, li vaig dir; això no li va agradar tant, la cessió del protagonisme, li agradava veure’s com un aventurer solitari, eh?, una mena d’explorador d’avantguarda, quan en realitat, Déu meu, eren una fornada institucional, cinquanta beques anuals que embelleixen la imatge d’un banc que en fa les mil i una, no ets Rimbaud, fill.

Tot i que tants personatges poden atabalar, a poc els anirem seguint sense gaire dificultat. Veurem les relacions que es teixeixen entre els nois que ja eren amics abans i les noies parelles que se’ls hi uneixen, així que el repartiment inclourà l’Auger, el David, el Gerard, el Biel i també la Gal·la, l’Alexandra, la Itziar i també l’Estel·la. I un dels temes és les relacions i el paper que juga l’edat, o la diferència d’edat més aviat, noies de disset que des dels quinze van amb gent que els treu deu anys, dones que són les amants d’homes casats, sexe ocasional, ocasions entre amics que sembla que sí i al final no, intercanvis, discussions… tot el repertori en un grup d’amics que orbiten uns amb altres amb alguns punts de referència com ara el bar que segueix sent, com el seu nom indica, el Far, la propia ciutat d’Igualada i els diferents domicilis i allò que fan. Tot plegat en un estiu, un termini de temps finit, una mica el temps que s’han donat més o menys abans de reprendre les seves vides, o almenys prendre una decisió sobre cap a on han d’anar. La varietat de veus pot ser una mica confusa al principi, potser aquest és el principal problema de la novel·la la multitud de personatges, però ens permet un joc de mirades prou interessant.

(Visited 36 times, 1 visits today)