Correus / Charles Bukowski

Vaig descobrir Bukowski amb el llibre Mujeres, corria l’any 1998. He tingut poques revelacions literàries, però aquella en va ser una. Poc després treballava en una empresa que ens tenia situats a les catacumbes de la llibreria Catalònia, i allà, m’anava agafant el llibre Cartero en els descansos i l’anava llegint. Al final me’l vaig comprar. L’he llegit més d’un cop, i una queixa que sempre em sorgeix quan llegeixo a Bukowski (i també a Welsh i molts altres) és que no ho puc fer en català. Per això celebro que l’editorial Quid Pro Quo es decideixi a oferir-nos aquesta meravella, Correus, en el nostre idioma. Cal traduir al català també als escriptors canalles, sobretot a ells, als bruts, als borratxos, als incorrectes, als incorregibles… Si no ho fem, després no entenem per què cada cop menys gent fa servir el català… a mi em sembla d’allò més evident. Aplaudeixo aquesta iniciativa i espero que no s’aturin amb el vell Hank, que segueixin.

Tot va començar per equivocació.

Era Nadal i el borratxo de dalt del turó, que ho feia cada any, em va dir que contractaven a qualsevol, així que m’hi vaig presentar i en un tres i no res ja tenia el sac de cuir a l’esquena i anava amunt i avall fent la meva. Quina feina!, vaig pensar. Bufar i fer ampolles! Et donaven una illa de cases o dues, i si enllesties, el carter de la zona te’n donava una altra, però t’ho podies prendre amb calma i anar entaforant tranquil·lament postals de Nadal a les bústies.

Aquesta va ser la novel·la que va treure a Bukowski de la seva feina a Correus quan un editor va pagar-li un petit sou per dedicar-se només a escriure. El resultat va ser espectacular, els anys de borratxeres, rebuigs i contes i poemes escrits de qualsevol manera i en qualsevol estat (normalment completament gat) donaven pas a una de les veus més personals de la literatura americana.

Map of the city of Los Angeles © Norman B. Leventhal Map Center, Creative Commons.

I la feina de carter… bé. És una feina dura així en general, però estem parlant de Los Angeles, una megalòpolis amb unes dimensions absolutament demencials, una autèntica bogeria on tots els carters fixos es posaven malalts quan plovia i eren els suplents com en Hank els que havien de treure la feina.

Era un barri residencial típic. No eren edificis de pisos. Eren cases adossades, amb les gespes cuidades. Però era una nova ruta i jo caminava pensant on seria el parany. Fins i tot feia bon temps.

Déu meu, vaig pensar, ho aconseguiré! Dinar i acabar la ruta segons l’horari previst! La vida, finalment, era suportable.

Aquella gent no tenia ni gossos. No hi havia ningú esperant el seu correu. Feia hores que no sentia cap veu humana. Potser havia assolit la maduresa cartera, fos quina fos. Anava fent amb eficiència, gairebé amb dedicació.

Alterna la feina amb temporades ocioses a l’hipòdrom. Les dones i les borratxeres són constants i completament indiferents al fet de treballar o no treballar. Va tenir moltes feines, però la més estable i duradora era sempre Correus, i era on acabava tornant per temporades que podien durar anys.

—Molt bé, ara teniu una bona feina. Porteu-vos bé i tindreu la vida assegurada, no haureu de patir per res.

¿Assegurada? Això a la presó. Quatre parets sense lloguer, sense despeses, sense impostos ni canalla. Cap impost de circulació. Cap multa de trànsit. Cap sanció per conduir borratxo. Cap pèrdua a les curses. Atenció mèdica gratuïta. Amics amb interessos similars. Església. Enterro gratuït.

The Postman Cometh © Silverbanks Pictures Image Archive, Creative Commons.

Una feina segura i rutinària no és un lloc ideal per a Bukowski, però cal pagar factures i també la beguda, o sigui que s’aguanta i treballa. L’oficina de correus sempre hi és, és una feina dura, desagraïda i amb moltes coses pràcticament kafkianes, comunes a totes les grans organitzacions.

Vaig agafar la llista de carrers que m’havia d’estudiar i vaig relacionar-ho tot amb el sexe i l’edat. El paio que vivia en aquella casa amb tres dones. A una li fotia amb el cinturó (el nom d’ella era el del carrer, i la seva edat el número per on tallava); a l’altra li menjava el cony (el mateix), i la tercera se la follava de la manera tradicional (el mateix).També hi havia una colla de mariques: un d’ells (es deia Manfred Ave) tenia trenta-tres anys, etc. etc., etc.
Estic convençut que no m’haurien deixat entrar a la peixera si haguessin sabut què pensava quan mirava aquelles cartes: totes em semblaven amistats de tota la vida.
De totes maneres, algunes orgies se’m van creuar. La primera vegada vaig puntuar 94.
Al cap de deu dies, quan hi vaig tornar, sabia què feia cadascú amb qui.
Vaig fer els 100 en cinc minuts.
I vaig rebre una carta de felicitació del director general de correus.

Bukowski in the stick, at the Cary. “An intellectual says a simple thing in a hard way. An artist says a hard thing in a simple way.” © smallcurio, Creative Commons.

El llibre és molt autobiogràfic, com tota l’obra de Bukowski —podeu llegir aquesta entrada, a veure si un dia en faig una de semblant aquí— i, per tant, el final de llibre coincideix amb la realitat, quan va deixar la feina per dedicar-se a escriure i va sortir aquest llibre, que a més a més de ser molt recomanable, em sembla un dels millors per començar amb aquest autor. Un encert de l’editorial que espero que ara segueixi amb la resta de llibres i així el puguem llegir per fi en català. Fa tant que vaig llegir el llibre (més d’un cop) que tota una part del final m’ha semblat completament nova. He acabat el llibre i he anat a remirar la meva edició d’Anagrama i sí. No ho recordava bé, això demostra que els bons llibres s’han d’anar rellegint.

(Visited 29 times, 1 visits today)