Cor de gos / Mikhaïl Bulgàkov

Primer llibre que ressenyo aquí de Mikhaïl Bulgàkov, o Михаи́л Афана́сьевич Булга́ков en original. És un autor clàssic rus i cal llegir els russos, encara més si són clàssics, com en aquest cas. Una història que comença amb un gos de carrer que les passa ben putes amb el fred i sobretot la gana de la Rússia soviètica. Del carrer l’agafa un home, un metge, i el gos convençut que li ha tocat la rifa: una casa gran (exempta de les decisions dels comitès d’habitatge de l’època) amb servei, estufes i tot el menjar que vulgui. En aquest compàs d’espera veurem quines són les idees del doctor.

El març de l’any disset, un bon dia, van desaparèixer tots els xancles, comptant dos parells meus, tres bastons, l’abric i el samovar del porter. Des d’aquell moment, el prestatget dels xancles va perdre la seva utilitat. ¡I què li diré ja de la calefacció central, estimat amic! Més val no parlar-ne. Ara que tenim una revolució social, ja no cal encendre la caldera. Jo em limito simplement a preguntar: ¿per què des que es va iniciar tota aquesta història tothom ha començat a anar amb xancles bruts i botes de feltre per l’escala de marbre? ¿Per què encara cal seguir tancant els xancles amb clau? ¿I haver-hi encara de posar un soldat de guàrdia, perquè altrament algú els robaria? ¿Per què s’han endut la catifa de l’escala principal? ¿Que potser Karl Marx prohibeix de conservar les catifes a les escales? ¿Que potser Karl Marx ha escrit en algun lloc que l’accés a la segona oficina de la casa Kalabuchov de la Pretxistenka, cal barrar-lo amb taulons i haver-hi d’entrar pel darrere, fent un revolt pel pati? ¿A qui li cal tot això? ¿Per què un proletari no pot deixar els seus xancles abaix, sinó que ha d’embrutar els marbres?

El gos de seguida descobreix els avantatges d’anar amb collar i corretja: els porters els respecten i li obren la porta, ningú el fot fora a puntades de peu… Collar i cadena i tot bé, és algú, si va lliure i sense collar és un petaner de carrer, no és de ningú, és l’estrat més baix d’entre els gossos.

Stray Dog © David Trawin, Creative Commons.

Però les idees del bon doctor són aprofitar el pobre gos, el Xàrik, per a un experiment, transplantar-li òrgans humans i a veure què passa. De les primeres coses que passen és que el gos passa molta estona a dues potes i renega com un carreter, una imatge que a mi m’ha fet molta gràcia d’imaginar.

Renega sistemàticament, sense un moment de descans i, indubtablement, sense solta ni volta. Els seus renecs tenen un cert caràcter fonogràfic, com si, fa molt de temps, en algun indret, aquesta criatura hagués sentit unes paraules impròpies que inconscientment hauria enregistrat de forma automàtica, i ara les escup en cadena.

Aquest gos, ara convertit en una cosa semblant a un home és una clara al·lusió al poble empoderat gràcies a la revolució. Per molt poder que se li doni a qui sigui, la seva natura és la que és, i si el cor és de gos doncs això és el que tindrem. Si tota la púrria assoleix el poder, no per això deixa de ser púrria. Per cert Bulgàkov no carrega contra el gos i sí contra l’humà, el gos no és dolent, és l’humà de qui han aprofitat una petita part del cervell qui és despreciable, i de la suma no en surt un gos superior sinó un home inferior, un ésser prescindible. És evident que Bulgàkov no era gaire amic de la revolució comunista. A un nivell més literal el poder de la ciència pot modificar l’aparença de les coses, però no el seu nucli, la seva essència, si no ens quedem en el literal la crítica va per l’altra banda.

Parade på den Røde Plass (1935) © Municipal Archives of Trondheim, Creative Commons.

Un clàssic rus que es llegeix molt bé, i relativament breu, que és d’agrair en una narrativa que compta amb Dostoievski o Tolstoi, dos fans de les novel·les de gran recorregut.

(Visited 14 times, 1 visits today)