Consum preferent / Andrea Genovart

El Premi Anagrama de novel·la sol portar coses força interessants, sense anar més lluny Canto jo i la muntanya balla, com a exemple d’obra èxit de crítica i públic, a veure què tal aquest Consum preferent d’Andrea Genovart.

El llibre ha estat amanit amb la seva quota de polèmica lingüística per fer servir un català amb molt castellà o directament molt castellà, no hi estic especialment a favor, però això és una cosa més meva. També és cert que costa una mica reflectir la realitat barcelonina del tot d’esquenes al castellà, curiosament al revés no sembla que passi, és el que té la diglòssia.

Així comença el llibre, amb un català esquitxat de castellà de manera bastant contínua, això ens ho anirem trobant al llarg de tot el text, o sigui que si és una cosa que us posa molt nerviosos penseu-vos-ho bé, esteu avisats i sabeu on us fiqueu:

No sé què soc, així, en general, però ara mateix en l’aigua. O també. Estiro la cadena: tres giròvags i el miratge de la meva cara segrestat pel clavegueram, que estem de merda fins dalt. Almenys l’acompanya una mica de salmó fumat, triturat. Tot un paquet, per ser més exactes. Delícia de sopar esvaint-se perquè, altra vegada, l’arcada: a buen entendedor pocas palabras bastan. Però hem perdut el seny perquè tots som germans dels mateixos amics i, per tant, veïns del mateix conflicte no armat. Tot i que a l’hora de la veritat l’exèrcit s’ha retirat: no hem patit cap guerra d’aquelles que descriu La Rodoreda i que per això és lectura obligatòria de selectivitat. Així que vergonya ens hauria de fer aquest rondinament generacional, quan els nostres avis sortien a manifestar-se i a córrer davant dels grisos, home! I dona, perdó, esclar, per descomptat. Però quien no llora no mama tot i no estar rodejats de gris pólvora sinó de gris perla, color de les americanes dels senyors de business, color de tovallola de bany Ikea. Nosaltres, els joves, no sabemos lo que cuesta el pan; abans, per un crostó, la gent estava disposada a matar. Jo també mataria, mataria cada dia, mataria molt i a tothom. Sobretot els de la indústria dels processats, que m’han venut el tros de salmó a preu popular prometent-me alta qualitat. Perquè ja són això, els supermercats: parcs d’atraccions fets per a pidolaires que es creuen que la crema de xampinyons du xampinyons i la llauna de mangonguilles du carn de vedella mentre engendren un càncer que no es podran curar en un hospital privat.

Una mica de realisme brut per començar vomitant en un lavabo de Gràcia en un pis compartit. Com en tots els llibres que —volgudament o no— fan un retrat generacional treu el cap l’home del sac dels nostres temps: la precarietat.

Les intimitats fan cagar, i avui dia tothom vol gresca i xerinola, i si hi ha alguna cosa que no qualla, c’est la vie. No et ratllis, let it flow que Encara Ets Molt Jove. La gent es pensa que és be water, així, en general, però només hi són quan be beer, que després d’uns quants mete y saca la majoria se senten lligats de mans i adeu, bona nit, prefereixo dormir al meu pis, i jo amb el mucha niña mona pero ninguna sola que no s’acaba de complir.

La precarietat, com a bon signe dels temps, arriba a tots els àmbits, és laboral i també relacional i fins i tot emocional. L’hem assimilada tant que l’apliquem a tot, però convé recordar que el seu origen és 100% laboral, i que com que era una etapa que es passava doncs tampoc semblava tant terrible, fins que tenim a gent que es planta a la trentena i a la quarantena amb aquest tipus de feines.

Em dec fotre, a contracor, uns sis cafès de mitjana diària: només així puc ser receptiva amb tot el que he de fer (el que em fan fer). Després les obsessions, així, en general. Que si Uri, que si Berta, que si esperant qualsevol cosa amb candeletes. I ja m’aniria bé, dormir: és més easy i econòmic fer les vuit hores de cura de son diàries que intentar distreure’s per fer callar el dubte victorià de si algun dia amor i coordenades. Però podria ser pitjor: podria fotre’m ratlles tres cops al dia. La coca es como un carajillo, em va dir un cop un col·lega de l’Ivaán que es creia molt llest. Si realment fos així, seria la primera de prendre’n. Però el carajillo val 2,50 i el gram de farlopa 50, i si El Ionqui va durar poc més de deu anys a Espanya és perquè només era possible en el món de la pesseta.

La protagonista no està a gust amb la seva vida, bé no està a gust amb la vida que ha de portar, perquè no li queda més remei, i tampoc està gaire a gust amb les altres vides que projecta que podria tenir. Suposo que si el punt de partida és dolent ni amb la fantasia te’n pots escapar gaire.

Estar amb el Jordi m’obligaria a ser forta, molt més forta, perquè faria que m’irrités davant del mirall, m’agafés els plecs de greix i me’ls volgués arrencar, m’esbronqués per haver llegit Despentes i no aplicar-me-la, per ser una mala dona, una mala lluitadora. Una Amenaça Per Al Feminisme. Sempre perdent la gana i l’ànim per un home. Així que, ara mateix, millor estar penjada d’un Uri: algú madur, independent, interessat per les coses que passen al món i per tenir una opinió crítica, sense ètica (estètica) forçada. Algú que et cal. Perquè tothom necessita que el salvin. I si és a través d’una animada barreja de fluids, millor. Però en el 99% dels casos et quedes sola, en un racó, esperant que vingui un superheroi tatuat a buscar-te. I com que no ve, llavors, a partir dels quaranta, amb el permís de tothom, et converteixes en una filla de puta. Així, en general.

La part de la festa se m’ha fet massa llarga, però potser és que he estat en festes així i se m’han fet massa llargues i he tirat per la banda de l’alcohol una mica a la desesperada, però és una situació que em conec.

En una festa som feliços, així, en general, però perquè ens ha sortit bé això de fugir cap endavant. Got, gel i experiència etílica per oblidar-te del que carregues a les espatlles, que el beure per oblidar és més realista i amigable que el folla y bebe que la vida es breve.

La seva situació no és bona, no només laboralment, i tots els missatges positius i tota la bona voluntat del món no canvien coses molt bàsiques que es poden resumir en tenir i no tenir pasta, i amb la pasta capacitat d’escollir, de triar què fer, de reinventar-se… una sèrie de coses molt necessàries però que es deixen en un segon terme quan hi ha factures per pagar.

És a dir, que l’heroïcitat és per als rics, perquè són els qui tenen calers per comprar-se la ficció que volen reproduir. Els qui poden llevar-se un dia i mira, ho deixo tot, em dedico al que m’apassiona: a donar voltes i més voltes a l’illa urbana, a vestir-se amb una nova paleta cromàtica, a guixar orfenats indis amb un SHAME. Els altres no podem lliurar-nos a La Gran Idea perquè anem a tot drap canviant els bolquers de les nostres criatures.

La novel·la m’ha agradat, tot i que potser podria explicar algunes coses, cap a la part final cada cop hi ha menys narració i més reflexió, i està bé, però l’autora té molta gràcia narrant coses (o a mi em fa gràcia, potser no és el mateix) i això cap al final es comença a perdre, com si l’autora no tingués massa clar com acabar el llibre.

Una mirada dura i àcida sobre la realitat del moment. El llibre per moments avassega, se’ns emporta per davant amb una torrentada de mala llet i ironia i precarietat i refranys en castellà, però si podem resistir-ho veurem que val la pena. La decisió lingüística que pren l’autora és qüestionable però comença a no ser original i ara mateix hi ha hagut alguns casos, el més recent 1969 però també fa uns anys El càstig… I sobre això hi ha idees per tots els gustos i opinions variades, que cadascú trii la seva. La meva és que no m’agrada per dos motius, el primer és que no és una decisió simètrica, l’edició en castellà no estarà plena de frases i paraules en català en la mateixa proporció (possiblement la proporció sigui 0), i el segon motiu és que això ens porta cap a una pendent que només té com a final escriure-ho tot directament en castellà. Però tot i que la meva opinió no hi sigui favorable respecto l’opció de l’autora, que es veu que està rebent per totes bandes i potser tampoc cal.