Cometierra / Dolores Reyes

Aquí hi ha hagut dos factors, primer llegir molt que aquest llibre era molt bo i després veure a l’autora parlar-ne al BCNegra (per cert, la parada de llibres va esgotar aquest Cometierra), a veure què tal.

La protagonista té un do. Té una fixació per menjar terra i aquesta terra si ha estat en contacte amb algú li permet veure on és aquest algú, sigui en aquest món en un l’altre. Un do o una maledicció, perquè no pot lliurar-se del que veu, de tot el mal que ha de contemplar, i de tota la gent que li demana ajuda per trobar gent desapareguda, sobretot dones.

Ezequiel pidió una cerveza que yo no había tomado nunca. Una negra de una marca rara. La trajeron de toque, helada. Todo lo que me gustaba de estar ahí, de sacarme la tristeza de la tierra en el cuerpo con papas fritas y birra.

—Sabés que tenemos que volver, ¿no? —dijo Ezequiel cuando iba por la mitad del vaso.

Yo le dije que sí con la cabeza. Eso lo sabía muy bien. María estaba viva y yo no sabía cómo hacer para averiguar en dónde. No necesitaba volver a tragar tierra para que me llegara el terror en sus ojos abiertos. Su tierra todavía estaba en mi cuerpo.

Es dedica a resoldre aquests misteris, a assenyalar culpables i jugar als límits entre dos mons fins que al final ha de fugir.

Bon llibre, potser donava per una mica més, per entrar més a fons en la negra ànima dels crims. La part en que es van succeint casos potser és un pèl rutinària. A part d’això és llibre enganxa i dóna una mica de mal rotllo i tot, i quan això passa és que el que s’escriu ens arriba.