Colònia DMZ / Don Mee Choi

Aquest llibre de Raig Verd es va fer per crowdfunding, una mica el mateix sistema que amb Cap altre amic que les muntanyes. A mi participar de tant en tant en aquestes coses m’agrada. Amb aquest llibre la meva categoria de Literatura coreana arribarà als tres llibres, no està del tot malament. De totes maneres l’autora es defineix com coreo-americana, i actualment viu a Leipzig (Alemanya)… vaja, una autora difícil de classificar que a més a més juga amb aquests temes com el desplaçament, la identitat, els orígens i les llengües. Podeu saber més coses de Don Mee Choi a la seva pròpia pàgina web.

També juga amb la forma, al llibre hi ha poesia, i és poètic, i també hi ha records i gairebé crònica i poesia visual… És un llibre molt difícil de classificar, un dels bons, el seus records inclouen una part en que se’ns expliquen coses de Corea, perquè no és de Corea del Nord, però la situació a Corea del Sud tampoc és que fos precisament idíl·lica, tot i ser força millor si la comparem amb els veïns del Nord. I per qui no ho sàpiga DMZ és l’abreujament per Zona desmilitaritzada, el que vindria a ser la frontera entre les dues Corees després de la guerra civil on van intervenir (com no!) els soviètics pel Nord i els americans pel Sud, una guerra que oficialment no ha acabat tot i que amb els anys que dura l’armistici res fa pensar en una represa bèl·lica (tot i que amb el que mana a Corea del Nord no es pot descartar res).

DMZ DSC02343 Korea

Allò que recordo de la meva infantesa són els nens, no gaire més grans que jo, que, cap al vespre, venien a buscar les deixalles del menjar, fins i tot el que s’havia fet malbé. Els simulacres que fèiem a l’escola per preparar-nos contra un atac de Corea del Nord no em deixaven dormir. Em feia por pensar que la guerra, que sempre semblava a punt de començar, em separaria de la meva família. Em feia por allò que feia por a la mare —que el meu germà fos arrossegat per les manifestacions i que l’arrestessin i el torturessin. A la nit, teníem la ràdio apagada perquè ningú no es pensés que érem simpatitzants de Corea del Nord. A l’escola, antics espies nord-coreans ens donaven xerrades sobre el seu diabòlic líder. A les estacions d’autobús observava si podia identificar algun espia nord-coreà, però l’únic que veia eren soldats americans. Les meves amigues i jo els saludàvem, els anomenàvem “Hellos”. Al nostre petit pati, saltava a corda i jugava amb nines de paper entre grans gerres de vidre plenes de verdures fermentades i pastes picants que desprenien una pudor molt forta. Quan anava a la latrina, les ombres que les gerres dibuixaven a terra em feien molta por. Les històries de nenes petites abandonades sempre m’havien interessat molt i pensava que els nadons abandonats potser estaven dins dels gerres. Sempre que obeïa les ombres, veia braços esquifits que flotaven vestits de floridura. I sempre que nevava, dibuixava petits ninots de neu sobre les tapes de les gerres. Els nens, com les rates, poden ser feliços dins la foscor. Però la foscor més gran que existia, era la foscor del toc de queda a mitjanit. Jo no sabia que el toc de queda era un toc de queda fins que la meva família se’n va escapar el 1972 i va arribar a Hong Kong. Així de gran era la foscor.

Abans de la guerra, Corea va ser ocupada per Japó, aquest tema encara reobre ferides pels abusos comesos per l’exèrcit d’ocupació, tot plegat va acabar amb la rendició japonesa després de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki.

… durant l’ocupació japonesa els meus tres germans estaven a l’exèrcit japonès … un s’hi va quedar i els altres dos van intentar escapar-se … si no parlaves japonès no podies aconseguir un permís de mobilitat … moltes noies joves foren obligades a ser dones de consol i els nois joves van ser obligats a entrar a l’exèrcit japonès o a fer treballs forçats … així que tothom es casava aviat … la meva cunyada es va morir uns mesos després d’haver parit i vaig haver d’espavilar-me per trobar com alimentar el nen … no hi havia res, ni llet ni sucre … estàvem rodejats de camps d’arròs, però l’arròs no era per a nosaltres … els japonesos s’ho van emportar tot, fins i tot les culleres i els bastonets …

DKO and Korean Elder

Van passar de l’ocupació japonesa a l’americana, i tot i que ara sembla que la cosa ha anat més o menys bé (al final), no ha estat pas un camí de roses ni molt menys. Suspicàcies, delacions, persecució política, presoners, tortures… En resum colonialisme, dels japonesos, dels americans, dels soviètics (al nord), sempre com sota tutela.

Les paraules mirall sorgeixen dels meus pensaments sobre la traducció: La traducció és un mode = La traducció és un mode antocolonial. M’obsessiono per “les paraules d’ordre que fem servir en la nostra societat”. El 1945, en menys de trenta minuts, les paraules d’ordre van dividir el país on havia nascut, al llarg del 38è paral·lel nord. Les paraules d’ordre obliguen a la divisió, a la guerra i a l’obediència arreu del món. Però altres paraules són possibles. La traducció com a mode antineocolonial pot crear altres paraules. Jo les anomeno les meves paraules mirall. Les paraules mirall pretenen forçar la desobediència, la resistència. Les paraules mirall desafien les fronteres neocolonials, els bloquejos. Les paraules mirall flueixen al llarg de les fronteres i sovint volen a través dels oceans, fins i tot de les galàxies. Les paraules mirall enyoren casa seva. Les paraules mirall són halo. Les paraules mirall són paraules òrfenes. Ara mira les teves paraules en un mirall. Tradueix, tradueix! Ja ho has fet? Torna-ho a fer, fes-ho!

Korean War in pictures, 1951-1953 (1)

Un llibre interessant, i a estones estrany, difícil de classificar a mig camí de l’autoficció, la no-ficció més periodística, la poesia, la literatura… Un llibre difícil, un repte que val la pena, un llibre que m’alegro d’haver contribuït a que pugui veure la llum.

(Visited 23 times, 1 visits today)