Cavalls salvatges / Jordi Cussà

Segon llibre que cau en aquest blog de Jordi Cussà, i una mica perquè me’l vull llegir abans del seu darrer llibre, amb el que està bastant emparentat.
Sempre que llegeixo un llibre d’Irvine Welsh penso vàries coses, m’alegro de tenir una traducció decent, i em lamento que en català ni es tradueixin ni s’escriguin llibres així, potser salvant Mars del Carib, i resulta que aquest llibre del 2000 em va passar completament desapercebut, gran error.
Hippies, drogadictes, arreplegats… i en català en un català que no puc més que admirar com a lector i envejar com a escriptor, és a dir perquè termes com “emborratxfumar” o “amigamant” no se m’han acudit a mi primer?

Tenim drogues, rock, psicodèlia, Eivissa i també Catalunya profunda i un seat 1800 capaç de dur els protagonistes fins a Amsterdam a fer el que tothom hi anava a der avortar i traficar, som als setantes, encara que només fos de passada creuar la frontera era com canviar de planeta.
I els anys passen, lentament però passen i ens trobem als noranta, queden menys ionquis però encara queden, el consum ha canviat però encara existeix, i també el contagi de VIH, i els atracaments perquè l’addicció és cara. Però no tenim pas una novel·la negra, ni molt menys, és una novel·la costumbrista de gent que pugna per sobreviure en les situacions on es troben. La generació que va veure coincidir el final de la dictadura i l’arribada de les drogues. I uns vuitanta que van ser tot llum i color i festa i frivolitat fins que les drogues van començar a ensenyar la cara més dura amb sobredosis, penes de presó, contagis o gent que es queda amb el cap mig volat pel consum de drogues. Coses que primer se sospitaven, després se sabien i al final es veien amb brutal claredat. Tot un món que l’autor coneix de primera mà.
Els personatges són relativament semblants i això fa que de vegades ens perdem entre un i altre (pecat que com a escriptor jo també he fet), i la narració avança de manera discontínua amb salts endavant i endarrera, sempre una narració en primera persona, ho prefereixo.
I el català de Jordi Cussà segueix enlluernant-me com quan diu que els protagonistes viuen “a salt de marge” (jo només coneixia l’expressió de “saltamarges”).
La novel·la acaba com les batalles, fent recompte de víctimes, no hi ha lliçó, no saben si ha valgut la pena, tampoc demanen perdó, no és un llibre “quinqui” però sí que parla en català d’una realitat que sempre ens hem imaginat en castellà per motius massa llargs com per posar-m’hi ara. De fet, ara el que faré és posar-me amb Formentera Lady, ja us explicaré. Us deixo amb la canço que dóna títol al llibre.

 

(Visited 89 times, 1 visits today)