Casus Belli / Teresa Saborit

Un llibre del qual n’he sabut coses a través de les xarxes socials, on la seva autora és molt activa. Casus Belli, de Teresa Saborit, es presenta com una sàtira o una crítica novel·lada a la realitat editorial catalana. Ja dins la novel·la se’ns explica que hi ha dues grans editorials, Casus Belli i Némesi, dos monstres que són fàcilment identificables, i després hi ha la resta… totes les editorials petites o molt petites o microeditorials, les que realment enriqueixen el panorama perquè no van al darrere del gran best-seller de la temporada. Tot comença en una d’aquestes fires literàries (realment calen tantes?, és una pregunta que deixo a l’aire) on les petites editorials són expulsades per les dues grans. Tots hem vist coses d’aquestes, o fires on les grans estan molt ben situades amb uns estands enormes i ben situats i les petites en llocs minúsculs, arraconats i per on amb prou feines passarà gent.

—No és just!— va bufar la Xènia.

—I què vols fer-hi? —va preguntar en Carles—. Al costat de Casus Belli, nosaltres no som ningú, però junts…
—Cremem la plaça de braus amb ells a dins?
—Guanyem-los en el seu terreny —va insistir la Cris—. Per què, per una vegada, en lloc de publicar petits autors, amb petites edicions, no ens unim per publicar un gran autor, amb una gran tirada? No us agradaria que, per una vegada, el llibre més venut de Sant Jordi portés el nostre segell?
—Impossible.
—Fins i tot un mosquit pot fer la vida impossible a un gegant, si s’ho proposa.
—No penso ser el mosquit que acabarà convertit en una taca de sang a la paret, va concloure el Carles.
Diada de Sant Jordi © Francis Lenn, Creative Commons.
Ànims de revenja entre les editorials. Res sorprenent, al cap i a la fi, el negoci és el negoci i els calés manen, benvinguts al capitalisme! Però això fa mal a les editorials que creuen en el que fan i en els llibres que editen, més enllà del rendiment immediat.
—Penso publicar el llibre més venut del pròxim Sant Jordi. Penso demostrar a Casus Belli i a Nèmesi que Festina Lente també podria fer el que ells fan, si volgués: que si no ho faig no és perquè no en “sàpiga”, sinó perquè no vull; perquè a Festina volem continuar publicant pels quatre lectors enfervorits que busquen lectures que els canviïn la vida.
L’argument del llibre per moments és erràtic, aquí del que es tracta és de fer la repassada a tot l’ecosistema editorial català, aquest és l’objectiu i la part millor resolta del llibre.

—Jo no soc escriptora! —va cridar, tirant la revista a terra—. Jo soc editora! Editora! Els escriptors són uns perdedors morts de gana que no tenen a on caure morts, però jo no. Jo, no!
La Cris va fer mitja volta i va llançar-se escales avall.

Qualsevol pensaria que la part més important de tot el procés d’allò que és un llibre seria l’autor, la part imprescindible, i la més ben tractada, oi? Doncs no.

—Fa de jardiner municipal al seu poble natal, amb tres fills petits i un munt de dificultats per arribar a final de mes.
—M’estàs dient que és… pobre? Tot i ser un escriptor supervendes?
—Un escriptor supervendes a qui ningú no va voler traduir. Quant et penses que guanya, un autor en català, per molt que vengui? Com a molt un deu per cent del preu de venda. Fes números.[…] Un autor que a principis del dos mil havia venut gairebé un quart de milió de llibres en català, amb prou feines era un pobre mileurista.

Objectivament parlant, escriure és un molt mal negoci, però hi ha gent que ho fa, sense gaire sentit (sé del que parlo) però segueixen i segueixen… i quan ja ni esperes cobrar pel que fas només hi ha un passet molt petit per contemplar la idea de pagar. I aquí apareixen unes mal anomenades editorials a qui desitjo que per llei estiguin obligades a anar de cara i deixar de ser una copisteria amb ínfules!

Dollars

Els impressors cobren. Els maquetadors cobren. Els correctors cobren. Les fàbriques que fan el paper cobren. Els distribuïdors cobren. Els llibreters cobren. Els publicistes cobren. Casus Belli cobra. Nèmesi cobra. Els editors cobren. Als autors, ni les gràcies: una molèstia que es veuen obligats a suportar; el desig que els robots ens substitueixen ben aviat.[…] Cobra més el community manager per fer quatre tweets que l’autor per passar-se cinc anys escrivint una novel·la de quatre-centes pàgines.[…]
—L’únic que demanem als nostres autors és que s’impliquin al màxim en la promoció dels seus llibres: amics, família, coneguts, xarxes socials… Acostumem a organitzar una primera presentació, allà a on els autors ens dieu, i portem dos-cents exemplars que s’han d’esgotar, perquè no podem assumir el cost d’haver-nos-els d’entornar. És l’únic que us demanem. Si sobren exemplars, els autors us els heu de quedar i acabar de distribuir-los entre el vostre cercle d’amistats. Aquest és l’únic requisit. Aquesta primera tirada és la que a nosaltres ens serveix per cobrir costos, per això està exempta de pagament de drets d’autor. A partir d’aquí, tots els exemplars que es venguin són un win-win per les dues parts. I què són, dos-cents llibres?
[…]
I llegeixes el discurs que t’havies preparat, davant de desenes de cadires buides. I un dels assistents et compra un llibre i un altre es fa una foto i els altres diuen que ja el demanaran a la biblioteca i se’n van. I tu et quedes sola, a soles, davant d’un auditori buit i la factura per pagar els cent noranta-nou llibres que no has venut.
Cada any es publiquen vuit mil llibres nous en català. Si no hi ha lectors… Qui els paga?

Els autors, els paguen els autors. Perquè això d’escriure no n’entén, de raons, i sempre hi ha gent disposada a fer negoci deixant els escrúpols de banda.

Per què continuar escrivint, en aquestes condicions? Per què en català, a sobre? Per què era la llengua dels meus pares, tan sols? Per què és l’idioma dels meus records? Per què és la parla que em fa bategar l’ànima, en qualsevol lloc recòndit del planeta a on un desconegut la pugui pronunciar? Per què no escric en francès? O en anglès? O en xinès? Per què entestar-me a escriure en una llengua que només entenen deu milions de persones, en tot el món?
[…] Per què va ser aquí la vaga de la Canadenca? Per què són nostres la Guerra dels Segadors i la resistència inútil i suïcida de l’onze de setembre? I les manifestacions multimilionàries, sense un paper a terra? I les urnes plenes de vots, malgrat els cops de porra i la por?

Es tracta de fer negoci, si no es fa negoci amb la venda de llibres, potser es pot fer negoci amb l’autor, que és del que es tracta, però amb les coses prou ben lligades perquè, si li surt bé, l’editorial funcioni com les editorials de sempre emportant-se la part grossa del pastís.

Image from page 321 of "The Ladies' home journal" (1889)

—Vols que… m’autopubliqui?!
—I ara! T’estic oferint una coedició. Al fulletó trobaràs tots els detalls. A canvi d’una petita quantitat de diners, més que justa, Festina Lente es comprometrà a editar, imprimir i distribuir el teu llibre per tot el món.
L’home va llegir el document en diagonal.
—T’has begut… l’enteniment?! Qualsevol que tingui quatre nocions del món editorial veurà que això és una estafa! Amb aquesta tarifa cobreixes tots els costos i encara t’assegures un benefici net equivalent, com a mínim, a la venda d’una tirada de cinc-cents exemplars, que ja és més del que venen el noranta-nou per cent de títols que es publiquen en aquest país, i a sobre t’estalvies llibreter i distribuïdor! I la impressió dels llibres serà sota comanda?!
—Però et regalarem vint exemplars. I podràs signar al nostre estand durant la pròxima Setmana del Llibre en Català, a principis de setembre.
—Regalar?! Em sortiria més barat si els imprimís en paper d’or! I ni distribució ni promoció, que ja us conec: el llibre no sortirà dels vostres magatzems, si és que n’arribeu a imprimir un sol exemplar! Per què invertir diners en produir i vendre un llibre que ja has cobrat?! No el veuré en cap llibreria!
—Tu millor que ningú saps que no podem obligar els llibreters a tenir exemplars dels llibres que publiquem, però per sort les noves tecnologies juguen al nostre favor.
—M’estàs dient que… que el publicaràs a Amazon? És això?! I a sobre vols que firmi per quinze anys? Perquè per si de cas sona la flauta, gràcies als meus esforços, tu et puguis quedar amb tots els beneficis?!

Teresa Saborit, foto del seu twitter.

En fi. Si el panorama editorial català és com s’explica en aquest llibre estem arreglats. Però anem al llibre, l’argument és una excusa per fer aquesta repassada i els personatges serveixen per això. L’únic però és el tema David-Cris/Tina, que sí que funciona, però a mi em deixa més interrogants que no pas respostes, però aquest és un altre tema. El llibre es llegeix bé, i les llambregades sobre el “mundillo” literari són impagables i són el gran al·licient del llibre, un retrat no exempt d’humor, un retrat necessari si us voleu endinsar en aquest món, tot i que no anima gaire. Però bé, si fos fàcil no tindria gràcia.

(Visited 67 times, 1 visits today)