Cartes completes (1960-1983) / Mercè Rodoreda; Joan Sales

Mercè Rodoreda i Joan Sales són dos dels grans de la literatura catalana. En això no hi ha discussió possible. No em posaré ara a lloar la figura de Mercè Rodoreda, trobo que en aquests moments de la pel·lícula tampoc cal, el que cal és llegir-la i rellegir-la. M’he de posar amb La plaça del diamant, que he llegit 3 cops, però encara no ha aparegut aquí, potser ja toca! Joan Sales va escriure només una novel·la (em nego a considerar El vent de la nit com un altre llibre al marge d’Incerta glòria), però quina novel·la! A més a més, va tenir un paper molt i molt important com a editor, i ser editor de llibres en català no era bufar i fer ampolles. El mèrit de Club Editor és innegable. I un dels seus grans mèrits va ser recuperar de l’exili una autora que estava per fer els seus millors llibres (tot i que en aquest grup jo hi posaria Aloma sense dubtar).

El 22 de desembre de 1960 s’escriu i envia la primera de les cartes que al llarg de vint-i-tres anys s’aniran creuant Joan Sales i Mercè Rodoreda.

Distingida senyora:

Ens interessaria, amb vistes a la possible publicació dins la col·lecció del CLUB DELS NOVEL·LISTES, llegir la seva obra Colometa, de la qual ens ha parlat en Joan Fuster, membre del jurat del premi Sant Jordi.

Li escriurà en el mateix sentit en Xavier Benguerel, que es troba actualment a Santiago de Xile, on haurà de continuar per espai de tres mesos; però entre tant he volgut escriure-li directament per guanyar temps.

Ja des d’ara, i sense prejutjar la decisió (que només pot prendre el comité de lectura del CLUB), voldria suggerir-li la conveniència d’un canvi de títol.

Sense més per avui i desitjant-li un feliç Nadal, la saluda amb tot afecte.

Joan Sales

Un principi potser una mica banal, com de tanteig. Amb el temps s’anirien coneixent i agafant confiança, per bé i per mal. Eren dos caràcters molt forts, fins i tot tossuts, i molt convençuts del que feien, de la seva feina.

Si jo hagués volgut tranquil·litat i bons aliments, no m’hauria llançat de cap manera a editar llibres catalans. Per tant, no em puc queixar.

Tot i que després de La plaça del diamant, Joan Sales s’ho pensava dos cops, seguia suggerint coses a Mercè Rodoreda, substituint en certa manera el paper del desaparegut Armand Obiols (àlies de Joan Prat), un sedàs fi i implacable de tot el que publicava Mercè Rodoreda.

És per això que us escric carta darrera carta, amb l’angoixa d’impedir que us deixeu perdre l’ocasió tan primparada d’escriure un capítol memorable. Sé que burxant-vos amb tanta impertinència m’exposo que em digueu cul d’olla. Digueu-m’ho, si us dóna gust, però feu-me’n cas.

Feu-me’n cas una vegada a la vida! Penseu que com a editor de novel·les catalanes hi tinc les calces pelades i que començo a saber què és allò que pot contribuir a l’èxit d’una novel·la.

La peripècia editorial de Club Editor seria tema per a una novel·la. Des de la seva fundació, la marxa de Benguerel, els intents de compra, la mort de Sales i el fet d’anar a parar a Columna i acabar, per tant, a Planeta, ser recomprada per Maria Bohigas —la neta de Sales— i rellançada l’editorial el 2005. Però els primers anys els explica ell prou bé en aquesta proposta de discurs a Mercè Rodoreda, amb motiu de la presentació de Mirall trencat (proposta desestimada per l’autora).

Cert que la persecució dels primers anys, quan estava prohibit d’imprimir res en català —ni tan sols targetes de visita—, hagué de cedir amb la victòria dels Aliats a partir del 1945; però a la persecució brutal i descarada seguí el silenci i la postergació. Deixaven, sí, imprimir llibres en català (sempre oposant-hi molts obstacles), però no que en parlessin la premsa ni la ràdio; entorn dels nostres llibres es feia el buit absolut, el nostre públic els havia de descobrir gairebé per atzar. I a desgrat de tot sortien. I a desgrat de tot un públic fidel, per bé que minoritari (¿com hauria pogut ser altrament?), els descobria i els llegia.[…] a partir de 1945 començà la represa; represa heroïca, tenint en compte les circumstàncies en què es produïa. Hauria estat molt greu que s’hagués produït una solució de continuïtat de trenta-i-tants anys en la marxa de la nostra literatura; trenta-i-tants anys no és pas un període breu, és tot un terç de segle. Si la consciència de tenir una llengua pròpia —i llengua de cultura— no s’ha perdut, es deu en bona part al fet que mai, fora d’uns pocs anys no ha deixat d’existir una literatura catalana ambiciosa, que ho ha anat recordant a un públic cada vegada més extens.

Vint-i-tres anys de cartes, ni més ni menys, moltes més cartes de Joan Sales que no pas respostes de Mercè Rodoreda, ja us aviso. També aviso que Joan Sales no va escriure les cartes amb la intenció que després es publiquessin, i segurament per això no es guarda absolutament res i rep absolutament tothom. Reben tots els polítics (quan es reprèn la democràcia), sobretot les esquerres, els xarnegos —fa servir el mot en tot el seu sentit despectiu i amb una assiduïtat que fa por— i un escriptor amb qui no pot: Manuel de Pedrolo. Pedrolo és el més notori dels escriptors a qui no suporta, però n’hi ha força més.

La política el tenia molt escamat, recordava el rebombori previ a la guerra civil i com es van justificar autèntiques barbaritats i a sobre es va acabar perdent. Sobre Josep Tarradellas diu una frase que em fa molta gràcia:

Mentrestant no apareix cap Prat de la Riba ni tan sols cap Macià (que no era res de l’altre món però almenys feia goig); ens hem d’acontentar amb en Tarradellas i gràcies. Ara han omplert totes les parets de Barcelona amb uns grans retrats seus, que diuen: “El nostre President”. L’home hi fa una cara d’adroguer satisfet que esgarrifa.

Possiblement no és just, però a mi aquesta “cara d’adroguer satisfet” em sembla tota una troballa.

La part més controvertida de Sales possiblement és l’odi als xarnegos. No és gaire disculpable, podem entendre que eren altres temps i que un dels efectes d’aquesta immigració va ser “descatalanitzar” el país i fer que la llengua majoritària (a més a més d’oficial i dominadora) comencés a ser el castellà. Però diu cada cosa que… un parell d’exemples, el primer sobre les primeres eleccions al Parlament:

Un 35% de ciutadans s’han abstingut de votar. Tot plegat, no és gens engrescador; però ¿què es pot esperar d’una Catalunya que la meitat dels habitants són xarnegos? ¿Per què reaccionarien com a catalans si no en són? No em faig cap il·lusió amb aquest increment de vendes del llibre català; no hem de perdre de vista que mentrestant la invasió continua i que ens estem quedant sense poble català. ¿Com podrà subsistir una literatura en una llengua que no hi ha un poble que la parli?

La situació del català, la seva supervivència i espectacle lamentable dels partits, hi ha coses que semblen escrites avui mateix, però això dels xarnegos i el to amb què hi incideix… De totes maneres, discursos igual de bèsties funcionen la mar de bé en altres partits contra els immigrants estrangers, possiblement el que ofèn no és tant la idea de fons sinó a quin punt de la ratlla posa a cadascú.

Ara mateix, l’espectacle que estan donant els partits polítics a Catalunya és deplorable. I més que res, la inundació xarnega del país —que cap polític no parla de deturar— està acabant amb Catalunya si Déu no hi posa remei i un es demana si, així com ara hi ha “dos diputados andaluces”, temps a venir, al nostre Parlament, no hi haurà “dos diputats catalans”.

Aquests diputats andaluces són els dos del Partit Andalusista que van entrar al Parlament català l’any 1980. I una cosa més sobre el català, una opinió que potser avui en dia no tindria gaires partidaris, o potser sí, qui sap.

Que Catalunya ha de tornar a ser monolingüe com era és el que hem de voler tots plegats si no ens hem passat ja al botiflerisme més repulsiu i més tronat.

Ara, el difícil és encertar el camí que ens hi dugui. Aquesta és una altra història.

Cap als anys 80 la cosa ja comença a canviar una mica, ells dos estan grans i, tot i que no ho saben, ja no els queda gaire temps. Encara veuran l’èxit espaterrant de la pel·lícula de La plaça del diamant, o la morterada que va cobrar Rodoreda per aquella versió de La plaça del diamant que va fer la Caixa de Barcelona (la de “la fletxa”). Una edició gran, amb il·lustracions sense firma i moltes fotografies (plena “de sants”, que deia Sales). Aquest llibre és força curiós i seria de col·leccionista si no fos que encara se’n troben exemplars per tot arreu (i em consta que ha salvat més d’una lectura obligatòria d’institut). I també veuran el reconeixement a Rodoreda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1980. Abans d’això en Sales parlava del premi com “la Col-i-flor”. A més a més, calia recuperar-se del disgust del fet que el 1979 el premi se l’endugués en Pedrolo.

Més coses, Sales no es mossega la llengua i “raja” contra tot i tothom, i com a editor és absolutament inclement contra altres editors o contra escriptors que considera “menors”, i el que s’emporta la palma del seu odi fins a nivells que costen d’entendre és Manuel de Pedrolo. M’agrada molt Pedrolo, i m’agrada molt Rodoreda, i m’agraden prou per a no comparar-los. No té sentit, són diferents en concepció de la literatura, o d’estil o… tot. Una possibilitat seria l'”enveja”, però els llibres de Sales a Club Editor, i molt especialment els de Mercè Rodoreda, es venien molt i molt bé. Crec que era una combinació de tot allò que era i feia Pedrolo. La suma de tot plegat. Potser hauria pogut amb una cosa, però no amb totes. Un autor que escrivia “massa” (i òbviament irregular, com tots els autors molt prolífics), amb èxit, entenent la literatura com a trinxera, sense censurar temes sexuals, d’esquerres i anticlerical furibund. Aquí he d’estar amb desacord amb Sales i Rodoreda.

Tot i que Sales diu que no vol donar la llauna a Rodoreda amb temes d’edició és inevitable que ho faci. Eren altres temps, on es publicaven molts menys títols (i en català encara menys) però amb molts més exemplars. Una tirada “petita” era de 2.000 exemplars. Quan va arribar l’offset no era gaire rendible baixar de 4.000 exemplars. Unes xifres que ara serien força bones i apuntant a èxit de vendes. Sales va publicar La plaça del diamant, El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra. Un quintet inatacable, irregular potser perquè són força diferents, però d’una qualitat absolutament fora de dubte.

Algunes coses després d’aquest llibre. M’han entrat ganes de llegir els llibres que no he llegit de Rodoreda (Mirall trencat, i gran part dels contes) i rellegir els que sí, això està bé. També m’han entrat ganes de llegir més llibres de cartes, m’hi hauré de posar. N’hi ha un de Sales a Màrius Torres i un de Rodoreda a Anna Murià que seran els primers a caure. I el llibre que m’agradaria llegir seria el que hauria de fer la neta de Joan Sales —Maria Bohigas, la teniu en aquesta foto aquí dalt—, explicant el procés de resurrecció de Club Editor després que acabés en mans de Planeta.

Les cartes entre Sales i Rodoreda és un llibre molt recomanable, i resulta pràcticament imprescindible per conèixer la història de l’edició en català en uns moments molt crítics, i per entrar una mica a la rebotiga dels llibres de Mercè Rodoreda, una informació molt valuosa i terriblement interessant.