Carta a la reina d’Anglaterra / Vicenç Pagès Jordà

A hores d’ara no deu ser cap secret que Vicenç Pagès Jordà es compta entre els meus escriptors preferits, per això aquesta reedició d’un dels seus textos no la volia deixar passar, lamentablement ara tot el que ens queda es tornar al que va deixar escrit, com aquesta Carta a la reina d’Anglaterra, tot i que potser ja aniria sent hora de rellegir Els jugadors de whist, però això serà un altre dia.

Aquest és un llibre petit, i a més a més compta amb dues post-dates o sigui que és realment curt i es pot llegir d’una tirada, jo ho he fet, tampoc tinc gaire clar si és el millor o no, però si sou dels que les lectures se us fan una muntanya en aquest cas no hi ha excusa que valgui, estem parlant d’una norantena de pàgines!

L’argument comença a la Cerdanya, a inicis del segle XI, on el fill d’un ferrer forja una espasa autènticament magistral. El seu pare li ha cedit el material, ferro del cel (un meteorit) i ell ha anat forjant amb paciència i feina i suor una gran espasa. La fama de l’espasa comença a fer que hi hagi gent interessada a comprar-la o potser si cal robar-la, no tenen gaire manies, i això serà un problema i per això el protagonista decideix vendre-la.

L’endemà, una fina capa de noira cobria les capçades dels arbres. El sol tot just s’insinuava quan vaig trobar el diable a la font vestit de mercader. Em vaig fixar que tenia les mans fines, de dits llargs, com si no hagués treballat mai.
—El meu primer desig és ser immortal.
—Concedit.
—Un moment. Ja et vaig dir que volia concretar tots els desitjos. Vull mantenir-me tota la vida amb aquests vint-i-tres anys que tinc ara, sense patir cap malaltia, ferida ni mutilació. Vull ser immortal, però sense conèixer el dolor físic ni les xacres de la vellesa. Vull mantenir la memòria i la virior, la força i el senderi, així com la resta de condicions mentals i físiques de què avui gaudeixo per sempre més.
—Molt bé —va dir el diable.
—El meu segon desig és que cada vegada que posi la mà a la meva bossa en tregui tot l’or que vulgui.
—Això ja està fet.
—Espera. Vull que només jo pugui treure les monedes de la bossa, i encara només quan jo vulgui. Vull que aquestes monedes d¡or siguin de curs legal en el territori on em trobi, i de l’import que jo desitgi en aquell moment. Vull que no semblin falses ni acabades d’encunyar. I vull que la bossa no envelleixi amb el temps. Ah!, i que ningú me la pugui prendre.
—Concedit. Quin és el tercer desig?
El diable ni em mirava. Concentrava la mirada àvida en l’espasa, i estic convençut que m’hauria concedit el tron de l’infern si l’hi hagués demanat.
—El tercer desig me’l reservo fins que el necessiti. No puc ni imaginar tot el que em passarà al llarg dels anys que m’esperen. Ja que soc immortal, espero que d’aquí a uns quants mil·lenis tindré prou saviesa i experiència per gastar-lo de la manera més convenient. A més, em pot fer servei en cas de necessitat.
—És un desig singular, però no veig cap motiu per negar-te’l —va dir el diable—. Concedit. Ja em pots donar l’espasa.
—Aquí la tens.
Quan va empunyar l’arma, el diable va deixar anar una riallada sinistra i va desaparèixer.

Un tracte amb el diable, un clàssic de sempre a la literatura que fa que el personatge esdevingui immortal, això fa que canvii la seva perspectiva sobre gairebé tot, i per força el torna algú solitari. Acostar-se massa a algú provocarà que aquesta algú s’adoni que no envelleix gens, al final les persones passen però ell, només ell, es queda. Potser no és una idea tan bona com semblava.

Després de viure set-cents anys, de contemplar com les persones naixien i morien, com les formes artístiques se succeïen a una velocitat creixent, com només el valor de l’or i la meva persona es mantenien invariables al llarg del temps, l’individualisme se m’havia anat afermant de manera progressiva i irreversible. Els meus orígens es remuntaven a l’edat mitjana, una època en què els homes eren tan intercanviables que ni tal sols signaven les obres d’art que creaven. El tedi, que m’assaltava sovint, em conduïa a abismes de desesperaciço. Qui era jo?, un monstre?, un error de la història o de la naturalesa?

Aquest anar fent, anar passant… cada cop era més complicat de mantenir, cap a finals del XIX ja era difícil però els darrers avenços i el control dels estats i l’interés en saber d’on treu els seus ingressos… La seva condició ha esdevingut també la seva trampa, els tractes amb el diable, per molt que un es pensi bé els termes que no sortir-ne escaldat… bé, això ja ho solen tenir.

El més perillós de la fotografia i, en general, de tots els avenços relacionats amb el control de la identitat era l’apropiació que en feien els estats. La policia va trobar immediatament un ús aplicat a la fotografia. En pocs anys la filiació antropomètrica permetia fixar amb seguretat absoluta l’aspecte exterior d’una persona. L’època de les empremtes digitals no es va fer esperar. La identificació dels ciutadans va començar a aplicar-se als nòmades i als delinqüents, però al cap de pocs anys ningú no escapava al control policial. Tothom havia de tenir un sol nom i cognom, una data de naixement, una empremta digital i una fotografia. Els progressos realitzats en la identificació dels ciutadans, combinats amb el perfeccionamt experimentat per la burocràcia fiscal, s’endevinaven temibles per a una persona immortal sense ingressos coneguts. El setge de l’Estat era cada vegada més amenaçador. A Barcelona, durant un temps vaig militar a les files anarquistes.

Res el motiva, tot l’avorreix, i encara l’avorreix més el fet de no veure-hi un final, per això en aquesta carta que escriu des d’una presó anglesa, demana a la reina que intercedeixi perque el condemnin a mort i acabar amb tot d’una vegada, perquè una condemna a cadena perpètua és més del que la seva tolerància a l’avorriment vol suportar.

El llibre es llegeix en una esgarrapada, i les dues post-dates són la valoració que en fa l’autor. Va ser un llibre força llegit als instituts tot i no estar pensar originalment per al públic jove, i també en clubs de lectura, on se’n feien valoracions curioses i interessants que l’autor comenta. Un llibre que va ser un petit èxit, temàticament inclassificable i amb una vida editorial prou extensa.

De la ficció de Vicenç Pagès Jordà ja només em falta La felicitat no és completa, a partir d’aquell llibre ja serà anar rellegint, que no és pas mala opció, els autors passen però sempre ens els seus llibres.