Cap altre amic que les muntanyes / Behrouz Boochani
Aquest llibre em fa especial il·lusió ja que he contribuït a que sigui una realitat mitjançant una campanya de micromecenatge. El sento una mica meu, per això, tot i que la història de Behrouz Boochani em queda lluny, també per això serveix la literatura, per acostar-nos realitats que no ens són properes. I em fa il·lusió per un altre motiu, en aquest 2020 tan estrany que ens ha tocat viure he llegit molt, i aquest llibre és el que fa 100 aquest any. Sí, 100, un 1 i dos 0 darrera. La xifra que puc assolir a 31 de desembre potser molt animal fins i tot per mi.
I no sé gaire quina etiqueta literària posar-hi a aquest llibre, es va traduir del persa a l’anglès i es va publicar aleshores, l’autor és un kurd iranià que fuig del seu país cap a Austràlia. Normalment faig servir la llengüa, però els kurds fan servir diferents llengües tant pròpies com dels estats on es troben. No hi ha una solució bona, així que intentaré una barreja, Literatura kurda, per no obviar l’origen de l’autor, i Literatura persa perquè el criteri de fer servir la llengüa acostuma a ser correcte i és el més acceptat. Posar-hi a més a més Literatura australiana em semblaria forçat, tot i que no 100% desencertat. I després d’aquesta deformació professional potser que em posi amb el llibre.
Fugir d’Iran fins arribar a Austràlia des de les costes d’Indonèsia, una travessa enorme, feta en mitjans més que precaris.
Per tota la coberta de la barca hi ha homes asseguts, cadascun carregant el seu passat desconegut, cadascun supervivent d’un viatge perillós, cadascun formant part ara d’aquest grup, tots empesos cap a aquest lloc amb un únic propòsit: arribar a la terra coneguda amb el nom d’Austràilia. Com més va, més pica el sol. Se sent molt a prop. Tan a prop, que et fa pensar que l’enorme extensió d’aigua sota nostre es podria evaporar en qualsevol moment.
Un primer intent que quasi acaba en tragèdia, però al segon són rescatats per un vaixell que avisa a l’armada australiana. Quan arriba, després de carregar els refugiats el primer que fan és metrallar el vaixell on venien per acabar d’enfonsar-lo, no els hi costa gaire.
Tant el protagonista com els seus companys de viatge tenen aquesta determinació suicida per fugir, cadascú amb la seva història al darrera i els seus motius, però una decisió fèrria. Estem parlant de gent que escapa de la mort, o de la presó, o possiblement de les dues coses.
Soc com un soldat atrapat en el dilema de travessar un camp de mines o ser presoner de guerra. S’ha d’escollir. Ara no em puc fer enrere; no puc tornar.
Però les coses no surten exactament com volia. Primer a l’illa de Christmas i després ja a l’illa de Manus, empresonats. Sense sentència, ni judici, tampoc han comés cap crim, han intentat sobreviure i han triat per fer-ho un país ric on no són benvinguts. Que un país com Austràlia no rebi bé els immigrants és d’un cinisme sense mesura. A més a més, tenint-los a Manus els australians externalitzen el tema, ja que no és territori australià amb la qual cosa el llimb on es troben els refugiats és immens.
És evident que ens han fet ostatges. Som ostatges, ens fan servir d’exemple per infondre por a d’altres, per espantar la gent que vol venir a Austràlia.Què hi tinc a veure, jo, amb els plans de venir a Austràlia que pugui tenir l’altra gent? Per què m’han de castigar pel que puguin fer els altres?
Perquè aquest és el tema, la recompensa per intentar buscar una vida, ja no millor sinó simplement una vida? Presó.
A la presó Fox hi tenen gairebé quatre-centes persones en una superfície més petita que un camp de futbol. Els espais entre les fileres d’habitacions i els corredors són corrues d’homes privats dels drets civils, que van i venenen totes direccions. L’ambient de la presó és fet d’escenes de persones afamades, provocadores i molt cridaneres. Ningú no coneix ningú. És com una ciutat en què tothom ha embogit per culpa d’una plaga. La gent està frenètica. Sembla que si t’estiguessis quiet, tot aquest moviment se t’enduria.
Us puc estalviar les descripcions dels vàters perquè us en podeu fer una idea, combineu els conceptes de vàters de càmping cutre amb el de vàter de presó i us fareu una idea de la magnitud del desastre. Però va més enllà de la pura i simple i acumulada merda (literalment).
Els vàters poden ser un aixopluc on la gent deixa de banda les lluites psicològiques i l’agitació diàries de tots els altres punts de la presó. Però al final, a la posta de sol o en la foscor de la nit, algú agafa una de les maquinetes d’afaitar del mànec blau, tria el vàter més adequat i al cap d’una mica, d’aquest vàter sobreïx sang càlida que s’escampa pel terra de formigó. Els vàters són llocs per cridar. O bé són assenyalats com a espais de destrucció fruit de la desesperació absoluta. Són un lloc on entren en conflicte el terror, la desesperació i les crisis d’angoixa profunda. Per aquesta raó, aquest lloc encarna un estrany temor, un esperit horripilant.
La presó imposa als presos que acceptin, fins a cert grau, que són desgraciats i menyspreables: aquest és un aspecte del sistema dissenyat especialment per a ells.
També cal explicar una mica qui és ell, més enllà d’un refugiat, un pres, una nosa per un país que no en vol saber res de res.
D’on vinc?D’una terra de rius, d’una terra de cascades, una terra de càntics, una terra de muntanyes.Més ben dit, vinc dels cims. He respirat l’èter d’allà dalt. Hi he rigut, allà dalt. M’hi he deixat anar els cabells al vent, allà dalt. Vinc d’un petit poble envoltat d’un bosc de roures de fulla de castanyer seculars.En el passat, estàvem cansats de la guerra. Els elefants guerrers de les terres veïnes van presentar batalla durant anys a la nostra plantació exuberant i vibrant. Les potes feixugues i els ventres boteruts feien estralls; tot quedava esclafat sota seu. Aquella guerra no era la nostra guerra. Aquella violència no era la nostra violència. El teatre de la guerra no era una producció nostra. Ningú no havia convidat la guerra. Una calamitat del cel, com una època de fam. Com un terratrèmol. […]A més, l’enemic no reconeixia l’enemic. D’una banda, militars amb una determinació d’acer que tenien per objectiu lluitar en nom de la religió. De l’altra, militars que també lluitaven en nom de la religió. D’una banda, els baasistes iraquians disparaven fins a buidar la recambra. De l’altra, els fanàtics iranians obrien foc. Al mig hi havia les nostres cases, les nostres cases abandonades. Dos elefants de guerra enormes que només feien mal.[…]Una guerra que tenia les arrels en guerres anteriors, les quals tenien arrels en d’altres de més antigues. Una cadena de guerres que venia dels estrats més baixos de la història. Així doncs, era una llavor de ressentiment que al cap dels segles va tornar a esclatar amb el color de la sang.
Cal saber d’on es ve i quina és la història, que en definitiva és el que ha impulsat el protagonista a fugir i que ara el té aquí. Les possibilitats que ofereix el govern australià són dues: o bé la repatriació o bé quedar-se al camp de manera permanent. Un camp on coses com l’alimentació o una atenció mèdica correcte només existeixen sobre el paper. Per no parlar del que representa tenir empresonada gent que no ha comés cap delicte ni ha estat jutjada.
M’he acostumat al mal de queixal. Fins i tot imagino que un matí m’asseuré al llit com un vell que ha perdut totes les dents. M’hi estaré assegut mirant cap endavant, allà assegut, atordit. De vegades matem l’avorriment imaginant-nos a nosaltres mateixos en el pitjor escenari possible. Després, a poc a poc però ineludiblement, aquest sentiment colpidor cedeix a la indiferència. Deixar anar la imaginació em fa sentir ple de vida.
Finalment el govern de Papua Nova Guinea va declarar il·legal el Manus Island Regional Processing Centre el 2016 i el va tancar l’octubre del 2017. Imagino que hauran trobat un altre lloc on emmagatzemar la gent que els arriba, pensar que tot s’ha arreglat és massa ingenu. Els camps de refugiats són una realitat per tot el món, normalment refugiats o desplaçats per guerres o catàstrofes naturals, o desplaçats per la pobresa. Els països “rics” no volen a pobres, i aquí tenim els tristament famosos CIEs per recordar-ho, o la tanca de Melilla amb Guàrdies Civils que no tenen problemes en disparar a la gent que intenta arribar nedant a les aigües territorials espanyoles, com va passar a Ceuta el 2014. És un tema on no crec que cap país pugui donar lliçons de cap mena, però aquella gent existeix, té un nom, una història i una vida i el dret a viure-la.
El llibre és dur, i és dens. La narració es va alternant amb poemes de l’autor, on la descripció de les seves vivències agafa un to oníric que les fa encara més inquietants. És molt recomanable però ni és un llibre de lectura agradable (pel tema, està molt ben escrit) ni és un llibre que es llegeix en un moment. Com si el llibre ens obligués a prendre’ns el nostre temps, a ser conscients que no estem llegint una novel·la (no té res de dolent llegit novel·les), que aquí estem parlant de persones reals i d’una història real de vides reals, i de morts reals. Una realitat poc agradable del nostre món, i justament per això és molt necessària fer-la present.
(Visited 184 times, 1 visits today)
