Canciones de amor a quemarropa / Nickolas Butler

Un llibre del que he sentit molt a parlar, i molt bo. Tenia ganes de posar-m’hi, i una mica de desconfiança també. Tampoc havia llegit abans res de Nickolas Butler, era un salt al buit (bé, no del tot., el publica Libros del Asteroide, que sempre és una garantia).
L’argument del llibre és prou típic, grup d’amics de tota la vida del poble, ara ja a la quarentena, de nou al poble de Little Wing a Wisconsin. Els protagonistes són Hank, Beth (la dona de Hank), Lee, Kip i Ronnie.
Kip va treballar i triomfar a Chicago abans de tornar i intentar reconvertir una fàbrica en un local de moda, de fet es va casar a Little Wing i ell i la seva dona es van instal·lar al poble. Les coses amb la fàbrica no han sortit excessivament bé.
Ronnie era l’estrella, estrella del rodeo però estrella al cap i a la fi. Una combinació d’alcoholisme i possiblement alguna de les trompades que es va donar el va deixar tocat, com un adolescent permanent que necessita dels altres. O això creuen els altres, ell voldria marxar del poble però no hi ha manera, com si tots conspiressin per fer-lo quedar-se. Hi ha un detall, ell quan estava bé fora del poble era algú, un triomfador, però ara es queda aquí com si aquest fos el destí quan fracasses.

Lee és un músic i cantant. Va estar amb multitud de bandes de poca monta, de gira per aquí i per allà fins que cada poc les bandes es disolien i li tocava tornar a començar. En una d’aquestes aturades va tornar al poble, es va instal·lar en una granja, va muntar un estudi en un vell galliner i va grabar Shotgun Lovesongs, el seu gran éxit, un disc milionari que el portaria per mig món de gira però ara sí, ara de debó.
I Hank i Beth es coneixien de sempre i es van casar i porten una vida de poble tranquil·la. Ell és granger i ella mestressa de casa, tot i que va buscant feines perquè la granja no va tant bé com seria desitjable.
Aquests són els personatges, que es retroben per la boda d’en Kip, amb comiat de solter inclosa i amb la parella de Lee, un estrella de Hollywood anomenada Chloe; després tindrem dues bodes més, la de Lee am Chloe i la de Ronnie amb Lucille, l’stripper que va conèixer al comiat de solter de Kip. Una mica a l’estil de Quatre bodes i un funeral si es vol. Però entremig passen coses, i tenim flashbacks sobre els personatges.
Un dels temes centrals és el fracàs i el poble com a constatació d’aquest fracàs, hi tornes quan fracasses i també fracasses si hi tornes.

Kip torna al poble i les coses li comencen a anar malament, tant amb la dona, com amb els amics, com amb el negoci, a fora triomfava però en tornar no.
Ronnie triomfava a fora, però està aquí, fumut, minvat, al poble, poble del que ell en vol marxar.
Beth va marxar a estudiar, en aquella época ho va deixar una temporada amb en Hank i es va embolicar una nit amb en Lee. Hank no ha sortit del poble, ell i Beth són aparentment feliços, o estables, com si fos un premi de consolació que dóna el poble a qui no l’abandona.
En Lee es casa amb Chloe, allò no dura i torna al poble, derrotat, fracassat, sense saber qui és després d’haver estat a un lloc tan diferent de Little Wing com Nova York, a més a més li confessa a Hank que se’n va anar al llit amb Beth i que creu que n’està enamorat (bé, el que té és una empanada mental que no hi ha per on agafar-lo). En Hank no s’ho pren bé i el seu matrimoni passa per una crisi per això, perquè tot i que en aquell moment els dos no estaven junts ha tingut més de 20 anys per dir-li i no ho ha fet. Hank és algú senzill, i per tant d’extrems, i se sent traicionat, per l’amic i per la dona.
I al costat de tot això Ronnie es casa amb l’stripper, sembla una parella sense futur però funcionen, tot i que el comiat de solter de Ronnie quasi el mata, literalment. Jo m’ho temia i quan he vist que no me n’he alegrat com si fos algú de debó i no un personatge, odio els autors capaços d’aconseguir això.
El fracàs, el retorn, el marxar i portar el poble a dins. Tot això són temes que hi són. I jo fins i tot faig un

Axl Rose, abans de donar vergonya aliena

paral·lelisme arriscat, veig en Lee com una mena de versió d’Axl Rose, si Axl Rose es comportés com un persona, que no és el cas, Axl va passar de ser un perdedor de Lafayette(Indiana) a un milionari a Los Angeles i cap d’una banda que va tenir uns anys de moltíssim éxit, i no ho va pair bé, com és normal. No puc evitar veure en Lee una mica com això, com un nano de poble que no aconsegueix adaptar-se a les grans ciutats i necessita tornar periòdicament al poble, a llepar-se les ferides o a renéixer, segons. Tot i que per un tema geogràfic potser el referent més clar seria Bob Dylan, però és que els Guns N’ Roses d’Axl tenien una cançó titolada Shotgun Blues.
El llibre es va narrant des del punt de vista dels personatges, Hank, Lee, Ronnie, Kip i Beth, cosa que a més a més de ser un encert i un estil que m’agrada permet descobrir més els personatges i concretament que Beth no és en absolut un personatge pla, és de fet el personatge més sorprenenment interessant. Ella, la seva parella, la relació amb Felicia (recordem dona de Kip) i amb Lee, i amb tot el que seria l’univers del poble de Little Wing.
I sobretot és també un llibre sobre l’amistat, i el que costa de mantenir al llarg dels anys.

Nickolas Butler
(Visited 24 times, 1 visits today)