Caminant junts per la lluna / Pep Puig

L’Altra Tribu és la col·lecció de l’editorial L’Altra dedicada a la literatura juvenil. En un sistema editorial com el català, força “peculiar”, hi havia molts clàssics d’aquesta literatura descatalogats i recuperar-los per intentar captar lectors és una gran idea. Aquest no és exactament el cas d’aquest llibre, que és una novetat, però porta el nom de Pep Puig i per això he vençut el recel (no gaire gran en el meu cas) d’agafar un llibre juvenil, d’aquells llibres que a les biblioteques porten un teixell amb JN i, que excepte alguns best-sellers, surten més aviat poc en préstec.

Pep Puig és un autor que m’agrada i que té uns temes i un univers propi, i aquest llibre és això. No és un llibre autobiogràfic, però les vacances en un lloc de platja ja han aparegut en altres i el que vaig llegint no m’estranya.

Altafulla. Sempre Altafulla, no cap poble de la Costa Brava, perquè és la típica platja que un cop entres a l’aigua pots caminar sense acabar d’enfonsar-te. Altafulla, sempre Altafulla, perquè la màxima aventura a què aspiraven els meus pares era la de deixar de treballar algunes setmanes, i això només ho podien fer en un espai conegut, on ho tinguessin tot a mà i les coses fossin fàcils.

Altafulla © Borya, Creative Commons.

Estiu, platja, nanos i colla, la colla, els ingredients perfectes per unes vacances en uns nois (i algunes noies) que ja no eren tan nens, tot i que les subtileses del “lligar” se’ls escapaven una mica.

—Que ens seguiu?

Em va picar l’orgull, no sé per què:

—És aquest el joc, no? —vaig dir, dissimulant la vergonya infinita—. Primer us seguim nosaltres a vosaltres. I ara us toca a vosaltres.

I no sé com vaig aconseguir que els meus amics em fessin cas. Vam fer mitja volta i ens vam posar a pedalejar en sentit contrari, molt lentament. Abans d’arribar a la cantonada ens vam girar i ens vam adonar que no ens seguia ningú.

La colla la formen el protagonista, Marcel, i en Pitus (el més gran), el Júnior (el més petit) i l’Enzo, la relació Enzo-Marcel es va descobrint com més va més complexa (per molts motius, l’acció se situa als anys 80), i a més a més l’Enzo té una germana, la Guida, que cada cop ocupa més i més els pensaments de Marcel, per desesperació de l’Enzo.

Jo crec que en aquells moments ja m’estava espiant. Vull dir que la vaig intuir abans de veure-la. Vaig enlairar una mica els ulls i allà la tenia, a la finestra de la seva habitació, movent-se al ritme de la música. No heu tingut mai una visió? Doncs per a mi allò va ser una visió. No tant perquè ballés, sinó perquè no semblava ella. Duia un vestit rosa, molt infantil, però és que s’havia recollit la meitat dels cabells amb una mena de drap, mentre que l’altra meitat li queien escampats per les seves espatlles, i a part d’unes arracades més grans que les seves orelles, també s’havia pintat els ulls i els llavis. Si no era la Madonna poc li faltava, només calia veure com es movia.

Madonna ©❝ N A S S E R AL N A S E R ❞, Creative Commons.

La cosa va a batzegades, tretze i catorze anys, hormones descontrolades però sense tenir gaire idea de què, ni sobretot de com, amb una fascinació i una por lluitant per veure quina de les dues s’imposa. Una nit la Guida s’escapa fins a sota la finestra del Marcel, passegen, parlen, s’escolten, ella puja, un moment.

Jo m’havia quedat quiet al llit, com incapaç de moure’m. Sisplau, torna, em venien ganes de dir-li. No sé per què no li vaig dir, si a més m’hauria fet cas. Només em vaig aixecar quan vaig veure que passava l’altra cama a l’altra banda. No crec que hagués saltat tota sola. Em va demanar que li agafés fort les mans i es va anar despenjant. No pesava gens. Flexionant els braços l’hauria pogut fer tornar a l’habitació i proposar-li d’estirar-nos de nou al llit i seguir comptant. La vaig anar acostant a terra a pols, i quan ja no podia més, la vaig deixar anar. Com una ploma, va aterrar. Des de baix em va somriure. Però de seguida va canviar el gest i em va dir:

—No li diguem res a l’Enzo. D’acord?

Paseo de Altafulla © Erik Ll, Creative Commons.

Amb l’Enzo ha passat quelcom, al final de l’estiu però al principi del llibre, i ara estem intentant saber què i com i perquè.  També tenim les cartes que el Marcel i l’Enzo s’han anat escrivint, un divertiment sota el que comencem a intuir altres coses, altres preguntes. Però totes aquestes preguntes, pertinents, se’ns obliden arrossegats per la història, petita i adolescent si es vol, però tremendament viva.

Fun in the ocean © Marianne O’Leary, Creative Commons.

El centre de la història es saber si la relació del Marcel i la Guida arriba a algun lloc, o almenys ni que sigui si comença, i què passa amb l’Enzo i com encaixa en tot plegat i com arribem al final que ja sabem des del principi. Sabeu allò que del que es tracta és del viatge i no de la destinació? Doncs aquí s’aplica això.

Un llibre molt recomanable d’un autor que m’agrada. I per cert, en cap moment he tingut la sensació d’estar llegint un llibre que no era per mi, és un bon llibre, potser més adient o recomanable pels joves, d’acord, però perfectament vàlid per adults. De fet, es podria haver publicat en una col·lecció per a adults amb unes modificacions molt mínimes. I, encara que només sigui per l’ambientació, un llibre molt d’estiu i molt de platja.

(Visited 33 times, 1 visits today)