Ca la Wenling / Gemma Ruiz Palà

Em va agradar molt el darrer llibre de Gemma Ruiz Palà, Les nostres mares, i per això vaig amb els altres, una mica estrany això de llegir els llibres en l’ordre invers a com es van escriure però és el que hi ha i quan acabi amb aquest Ca la Wenling ja només em quedarà Argelagues.

I aquest llibre em recorda molt a Abans de les cinc som a casa, què hi farem, per un tema. Així com en el llibre d’Albert Forns s’alternava la història de les llibretes de l’Hilari i el fet d’escriure diaris (en general, la cosa és una mica més complexa), aquí tenim la història de la Wenling i també una mena d’història sobre la manicura i com ha arribat a ser pràcticament un negoci monopolitzat per asiàtics, aquí xinesos i a Estats Units vietnamites.

Abans que ningú ho digui ja ho dic jo, sí, l’autora del llibre és una dona i dones són les seves protagonistes, això vol dir que aquest és un llibre només per dones? No.

La perruqueria con una mena de matriarcat regit per la Wenling, amb els seus fills tornant d’escola, el seu marit fent caps i la gent comentant l’actualitat o xerrant amb la Wenling amb un castellà rudimentari i un català encara més rudimentari.

La Wenling ha acabat les ungles d’una noia i abans de començar-me les meves saluda la senyora del serial pel nom, Eulàlia, i li pregunta pel seu home. A casa, filla, rac!, i desplega el vano. Va haciendo… ¿Cuántos años mayor?, vol saber la Wenling, Siete, filla. A mi els ulls se me’n van a la seva revista, a instruir-me d’aquelles informacions sempre tan primordials per la vida. Brad Pitt y Angelina Jolie, las claves del divorcio del siglo. Hipèrbole a banda, a la foto només hi surt ella, llàgrimes de rímel, ensorrada, somicant… una Pietà més. A ell li estalvien el quadro i que cadascú se l’imagini somrient, atractiu, sobrat, i mascle com sempre. De primer curs de premsa masclista, encara no hem passat d’aquí. Ai, si la vols, tota per tu, filla! No, no, gràcies, només em mirava… Només volia… Res, que més aviat em fan ràbia, aquestes revistes… Ràbia? Quins acudits! I la senyora Eulàlia se me’n riu a la cara. I una mica té raó, no m’he explicat gens i he quedat com una tocada del bolet. La Wenling encara ho ha entès menys i ens diu vosotras catalán, yo no sé. Doncs ja cal que t’espavilis, que la teva canalla et passarà la mà per la cara! I això sí que ho entén. I qui no, la senyora Eulàlia ha reforçat el missatge fent-li uns tocs de vano al front. ¡Yo ya cerebro viejo! Tu?! A la teva edat?! Cerebro viejo?! Ai, senyor, com esteu totes, avui, filletes. I aquesta també l’hi haig de riure, perquè també té raó.

Tenim tot el tema de la Wenling, de la perruqueria manicura Wenling (de fet el nom és el del marit Yang) i les altres reflexions, i aquestes reflexions també son històries de com de lluny ens queda l’orient en general i de com de malament el coneixem, des de sempre.

Jo tenia el cos de granit quan va aparèixer l’home dels dits tacats de tinta. El que amb dues nits de pagar per mi ja en va tenir prou per gosar escriure qui vaig ser. L’home dels dits tacats de tinta em va robar la veu, em va arrencar la pell de persona i me la va inflar d’un aire fet de mentides. Va escriure de mi que era ballarina i jo us dic que era una esclava que abans de jeure amb els estrangers els hi havia de fer la comèdia. Va escriure de mi que era una màquina que no distingia entre un home i un altre i jo us dic que era una nena trinxada. Va escriure de mi que m’adelitava en la luxúria i jo us pregunto quin desig es pot encendre en la carn d’algú que té negada la voluntat. També va escriure de mi que jo no era pas una dona sinó un món, i aquest disbarat també us el vau creure. L’home dels dits tacats de tinta es veu que era un dels vostres millors homes, en l’art de la faula. Ho havia de ser, que encara avui us mireu les dones de la meva terra i de les terres fins allà on neix el sol amb els ulls lascius de la seva fantasia. Ara ja sabeu que Gustave Flaubert ho va ignorar tot de la meva vida. Igual com la meva mort. No puc jurar que la malura vingués amb ell. Però que la infectaven els estrangers com ell, sí que hi podeu pujar de peus. En deien el mal francès i amb vint anys ja em tenia tota nafrada. No vaig voler esperar que em podrís la carn.

Una cosa és anar a ella a fer el turista, com Flaubert, i una altra és quan són ells, els “exòtics” els que venen aquí. La immigració aquí és una cosa relativament recent i sempre han de contestar la mateixa pregunta, sobretot si l’aparença els delata, suposo que amb el temps això acabarà passant, espero.

A Vic, a Banyoles, a Santa Coloma de Gramenet, a Cambrils, a Manresa… A tot arreu, escenes cosines germanes d’aquesta que la Haijun i el Haitao hauran de fer el cor fort per entomar:
—Parles molt bé el català, d’on surts, tu?
—D’aquí.
—No, que on vas néixer.
—Ah, a l’Hospital de Sant Pau.
—No, que d’on ets…
—Del barri de Gràcia.
—Que quina és la teva procedència, collons!
—Si l’hi acabo de dir.
—El teu país de veritat, caguntot!

I cap a una mica més de la meitat del llibre començo a veure moltes connexions amb Les nostres mares. Deixem una mica de banda fins arraconar del tot les reflexions sobre la manicura, el maquillatge i tot el que això implica en les relacions de poder entre homes i dones. Les altres clientes de la perruqueria, amb les seves històries… són les protagonistes com les que trobem a l’altre llibre. Com vasos comunicants, les històries apareixen aquí, arrelen en aquest llibre però és en l’altre on es desenvolupen del tot. Aquest llibre no és cap “preqüela”, té entitat pròpia, però les connexions se m’han fet molt i molt evidents i el fet que la Wenling i el seu saló tinguin una aparició a Les nostres mares ara té encara més gràcia. Les clientes han construït un espai segur i confortable i per elles (amb les úniques excepcions del Yang i el Haitao), un lloc on explicar i on demanar i trobar suport, una mena d’explicació de sororitat, amb unes històries interessants però també dures perquè en massa casos a les dones els ha tocat el rebre (i en alguns dels casos del llibre, literalment). Un llibre molt recomanable de cara a aquest Sant Jordi, tot i que sabent com funcionen aquestes coses el que trobareu a tot arreu serà el de Les nostres mares, però potser posen aquest al costat i podeu aprofitar per endur-vos dos llibres.