Bona sort / Nickolas Butler

Nickolas Butler em va conquerir amb la sensacional Canciones de amor a quemarropa i des d’aleshores no m’he perdut els seus llibres, cosa que no sempre he pogut fer en català, per això m’alegra que aquest sigui un dels casos en que sí amb Bona sort de la mà de Periscopi, gràcies!

Tornem a l’entorn rural, aquesta terra immensa que hi ha a Estats Units entre Nova York i Los Angeles, aquest midwest que està bàsicament enmig del no-res i on la vida no és gaire fàcil ni emocionant, perquè sempre sembla que tot passi en altres bandes. Aquest entorn rural és una constant en les obres de Butler, un entorn problemàtic perquè en general s’està transformant un entorn que era agrícola i que produïa en un entorn residencial, pistes d’esquí i segones residències per gent amb calès, una transformació que es dona en molts llocs i que desnaturaliza aquests paisatges i la gent que hi viu. Un entorn que en aquest cas hem de trobar a l’estat de Wyoming.

Un grup d’amics rep un encàrrec per una casa, un encàrrec prou important, i sobretot una bona feina, cosa que no abunda gens. Fa anys van fundar una empresa de construcció entre ells tres, i en general reben encàrrecs de feinetes, poc agraïdes i no gaire ben pagades, ben justet per anar tirant.

Aquesta era la casa que canviaria els seus destins. Ho intuïen. El Cole, al volant, de la camioneta, acabava d’agafar el trencall i havia travessat una tanca per al bestiar oberta abans que comencessin a enfilar-se pel camí polsegós del congost en direcció nord, i ho intuïen —diners—, com una vibració en l’aire vivificant de la muntanya. Brunzia allà fora una expectativa, un presagi, i ells s’hi dirigien, la boca seca, la pell de gallina. Pràcticament ho veien en el vent que envestia les fulles de finals d’estiu, que balancejava l’herba esgrogueïda dels prats, que somreia sobre l’aigua clapejada del riu. El món sencer feia cara de diners. Uns diners que només esperaven a ser desenterrats -les fulles com bitllets, el guspireig de l’aigua com monedes de plata.
La necessitaven, aquesta casa, aquesta oportunitat; necessitaven aquesta feina. Una feina que semblava que es podia allargar durant tot un any, potser més. Diferent de la monotonia ingrata i esgotadora a què s’havien vist reduïts els últims anys. No, això era una cosa per forjar-se una reputació, un nom, un projecte per apuntalar un home durant dècades. La mena de casa emblemàtica que una persona podia assenyalar i dir orgullosament: “Ho vaig construir jo, això. Ho vaig construir jo”. La mena de casa on, al cap de trenta anys, quan fossin uns vells xarucs, podrien anar amb els nets i els rebrien amb els braços oberts, com mestres d’un art en vies d’extinció.

El que comentava dels canvis en l’entorn i en la gent que hi viu, i la diferència entre els que ja hi són i els que arriben, i com arriben, i amb quina idea, i amb quin poder.

—Us imagineu els calés que deuen tenir? —va saltar el Teddy des del seient de darrere—. O sigui: un camí d’accés de tres quilòmetres! Aquí dalt? Això és una operació per fer venir l’exèrcit.
—Són tot aquest cony de potentats de Califòrnia —va dir el Bart—. Coi, en aquell estat cada cop n’hi ha més. Els hi surt més barat venir aquí i plantar una casa dalt de tot d’una muntanya que comprar un bon apartament de dues habitacions a San Diego o Los Angeles. Més barat que fer-se una casa als núvols. Demencial, ja us ho diré.

Una casa, una feina, calès i un grup d’amics, aquests són els ingredients del llibre. Els tres amics-empresaris, són el Cole, el Teddy i el Bart, parlem una mica del Bart:

I les drogues sempre de rerefons, com una ràdio mal sintonitzada, una interferència crepitant que pertorbava els seus dies: sobretot marihuana, bolets, LSD, molta coca, èxtasi a dojo i, per últim però no menys important, metamfetamina. A l’estiu el Bart era bevedor de cervesa. De la tardor a la primavera es passava al brandi; brandi en el cafè del matí, brandi i Coca-Cola al vespre. El Cole i el Teddy sempre hi eren per aixecar-lo quan la caiguda era massa forta; a punt per portar-lo a prendre una dutxa freda, donar-li un got d’aigua i tres Tylenols, buscar motius per desaparèixer de l’obra i marxar a fer algun encàrrec sense cap ni peus per evitar que el capatàs descobrís la trompa que portava. I val a dir que el Bart no oblidava mai l’amabilitat dels altres, tampoc. Per qualsevol cosa que necessitessin, allà el tenien.

L’encàrrec té trampa, uns terminis molt curts, està acabant l’estiu i la casa ha d’estar llesta per Nadal, fins i tot hi ha una prima de sis digits per acabar-la a temps, és una exigència de la Gretchen, la propietària i qui els contracta després que els anteriors constructors deixessin l’obra sense que ens sapiguem els motius:

La Gretchen feia tres coses amb el seu temps: 1) treballar, 2) gestionar amb assiduïtat les seves inversions, 3) construir cases boniques. Com a resultat d’això, el seu patrimoni net era d’uns 66.750.000 dòlars, almenys en part gràcies a les set propietats que tenia, incloent-hi una casa a Pacific Heights (una mansió del 1913 posterior al terratrèmol que la Gretchen havia comprat i rehabilitat a finals dels anys vuitanta); un bloc de pisos a Oakland, petit però ben administrat; un complex d’oficines a Mountain View, Califòrnia, comprat abans que hi hagués el boom tecnològic, i el terreny de la deu d’aigües termals dels afores de Jackson, Wyoming, encara verge. És veritat que arran de la mort dels seus pares havia heretat una petita fortuna, però des de llavors l’havia més que quintuplicat, ja que sempre triava el moment perfecte per invertir, sovint de manera gairebé inquietant.

Convertir la zona, l’estat, el rural, en una destinació residencial té efectes negatius sobre la gent que ja vivia allà abans que tot plegat es posés de moda:

—Una casa de vuit-cents metres quadrats i hi viuen, què?, dues setmanes a l’any, potser? A més, això fa pujar els impostos. Cinc anys més i no em podré permetre el luxe de viure aquí.

Però bé, s’hi posen i la feina avança i sembla que potser podran complir els terminis i guanyar la suculenta prima que els hi ofereixen. Però complir els terminis implica torns de treball salvatges amb jornades de 16 o 20 hores al dia, una animalada que els porta al límit. Però la prima és molt bèstia, pràcticament els hi resol gran part de la vida, com la compra d’un habitatge. El mercat immobiliari està desbocat, i això no és aliè al fet que ells mateixos treballin en una casa que pot acabar costant vora deu milions de dòlars. Estan construint el seu futur o la seva expulsió?

Per primera vegada va entendre que aquella ciutat no volia gent com ell i la seva família. Com a treballadors, sí, però… Podien viure sisplau tan lluny com fos de la seva vista? O, encara millor, intentar ser completament invisibles? Jackson no volia monovolums vells i rovellats a l’entrada de les cases, joguines de plàstic al jardí del davant, ni música forta, ni barbacoes de carbó fumejants, ni bars plens de pòtols, ni llardosos restaurantets de pacotilla. No, ara tot havia de ser refinat i perfectament net. La ciutat volia que les cases com aquella fossin enderrocades, arrasades, per construir-hi mansions cinc vegades més grans. Alguns amics seus que treballaven en ranxos ja no venien mai a la ciutat; havien acabat odiant les mirades que rebien pel fet de mastegar tabac, fumar Marlboro o demanar una Bud Light.

No hi ha manera d’aguantar la feina sense el miratge d’una prima, un futur millor, i en el cas de Bart de la metamfetamina, a la que s’enganxa fins que els dos companys decideixen que ja n’hi ha prou, la reparació del pont d’accés a la casa els hi dóna l’excusa per fer una aturada de tres dies i Cole s’emporta Bart amb ell al millor hotel de Jackson, a veure si amb descans i menjar es refà una mica. Tots s’han aprimat una bestiesa, però el cas de Bart és absolutament desmesurat gràcies a les pipades de meta.

Ara estic en aquell punt que he d’aturar-me i para d’explicar l’argument. La cosa es complica de moltes maneres, i molts interrogants que s’han anat plantejant es resoldran, potser no ens agradaran les respostes. Però sobretot sabrem perquè la Gretchen ha de construir la casa precisament en aquest lloc, perquè aquella obsessió amb el que es veu per les finestres i sobretot, però sobretot, perquè aquesta data límit tan estricta i tan quasi impossible. El llibre té 430 pàgines i és molt bo però a partir de les 100-200 enganxa de manera absoluta i no es pot deixar anar. Això pot ser un problema si aprofiteu, com és el meu cas, els viatges de tren al matí per fer el darrer son, amb aquest llibre no hi ha manera.

Li he posat la categoria de grit lit, Nickolas Butler fa grit lit? En principi no, però els seus llibres i tenien punts en comú, estaven en una frontera difusa, al final en aquest he decidit posar-li, perquè si els altres llibre limitaven aquest limita més i jo diria que té un peu i mig dins del grit lit. És un acostament potser a l’estil de Jim Harrison (que no fa grit lit), i amb molt de Larry Brown, almenys sota el meu punt de vista. Pràcticament tota la grit lit es publica en castellà i en català potser costa una mica més de veure, no m’estendre sobre aquest tema, però crec que aquest llibre encaixa bé a l’etiqueta.

En fi, llegiu aquest llibre, no us en penedireu!