Bluets / Maggie Nelson

Estic veient que molta gent parla d’aquest llibre, i em sembla que tinc motius més que suficients (no soc difícil de convèncer) per posar-me amb aquest Bluets, de l’americana Maggie Nelson. Vull llegir-lo i dir-hi la meva.

I el primer que em ve al cap és que aquest és un llibre poc normal. El llibre es presenta com una successió de “capítols”, com paràgrafs numerats, amb una connexió entre ells feble. Hi ha una història darrere d’aquesta investigació digressió sobre el color blau, però feble, i que anirem descobrint a poc a poc, com en fogonades. El llibre es posa en una mena de punt mitjà entre l’assaig i l’autoficció i formalment és innovador, certament. Reflecteix molt aquesta “pressa” que sembla que ens ha entrat a tots plegats, un llibre de menys de 120 pàgines amb “capítols” d’un sol paràgraf. És innovador però no absolutament original. Mals temps pels capítols llargs i llibres extensos.

M’ho he passat bé explicant a la gent que estic escrivint un llibre sobre el color blau sense estar-ho fent. Passa sovint, en aquests casos, que la gent t’explica històries o et dona pistes, o et fa regals i aleshores pots jugar amb tot això en lloc de fer-ho amb les paraules. Durant els darrers deu anys m’han regalat tintes blaves, quadres, postals, tints, braçalets, roques, pedres precioses, aquarel·les, petjapapers, copes i caramels. M’han presentat un home que s’havia canviat una de les dents del davant per una de lapislàtzuli, només perquè li agradava la pedra, i un altre que té tanta devoció pel color blau que no menja cap aliment blau i, al jardí que envolta l’antiga catedral blava on viu, només hi planta flors blaves i blanques. He conegut un home que és el principial productor d’indi orgànic del món, i un altre que canta Blue, de la Joni Mitchell, en un número drag corprenedor, i encara un altre, amb cara de rodamon, a qui els ulls, literalment, li regalimaven blau, i vaig batejar-lo com el príncep del blau, que, de fet, era el seu nom.

Blue © Tony Hisgett, Creative Commons.

Pot el blau donar tema o almenys excusa per a una novel·la? De moment sembla que sí que pot.

Acianoblèpsia: no-percepció del color blau. Un cercle de l’infern, segur —tot i que es podria corregir amb viagra, ja que un dels seus efectes secundaris es veure el món tenyit de blau. M’ho va explicar l’expert en la menopausa dels peixos guppy que té el despatx just al davant del meu. Diu que té a veure amb una proteïna del penis que té alguna similitud amb una proteïna de la retina, però no el puc seguir, més enllà d’això.

Les dades sobre el passat de la narradora són esparses i de moment formen això, un passat més que pas una història, tota l’acció real és el pensament sobre el blau. Un estil de narrar que m’ha recordat alguns dels llibres d’Enrique Vila-Matas, i d’una manera estranya també La plaga blanca, però soc incapaç d’explicar el perquè.

He sentit, sobretot, que em convertia en una serventa de la tristesa. Encara miro de trobar-hi la bellesa, en això.

Pacific HighWave 🙂 © Natalia Medd, Creative Commons.

Em calma pensar en el blau com el color de la mort. M’he imaginat durant molt de temps com la mort s’aproximava com l’embat d’una onada —una imponent paret blava. T’enfonsaràs, em diu el món, sempre m’ho ha dit. Descendiràs a un inframon blau, blau de fantasmes famolencs, blau Krixna, les cares blaves dels qui t’estimes. També s’han enfonsat. Fer una alenada d’aigua, pensar-ho et fa por o t’excita? Si estàs enamorada del vermell, et talles o et dispares. Si estàs enamorada del blau, t’omples la butxaca de pedres que facin de bon llepar i te’n vas cap al riu, Qualsevol riu farà el fet.

Digressions, sobre el blau, una història d’un desengany i una solitud per sota de tot plegat, desdibuixada, com sense importància.

Si t’acostumes al sexe continu, sense argument, fins i tot el fragment més curt de misteri o trama pot convertir-se en una molèstia. A qui li importa per què s’han trobat, aquesta gent, en una caravana dels suburbis de Burbank? Ell no és un repartidor, ella no és una mestressa de casa avorrida. No són les estrelles —ho són els seus orificis. Deixeu que s’obrin.

Sarah in Blue © Jmicadew, Creative Commons.

Quan imagino un home cèlibe —especialment un que ni es fa palles— em pregunto com es deu relacionar amb la seva polla: què més deu fer, amb ella; com la toca; en quina consideració la té. A primera vista, la mateixa pregunta en relació amb una dona podria semblar més amagada (cony-com-a-absència, cony-com-a-falta: fora de la vista, fora de la ment). Però m’inclino a pensar que qualsevol que pensi o que parli d’aquesta manera senzillament mai ha sentit el batec d’un cony que necessita de debò que se’l follin —un pols que no comunica res més que les succions i les ejaculacions del cor.

Imatges explícites, molt explícites, que colpegen sense que les vegis a venir. L’estil d’escriptura, a batzegades, a cops, com flaixos enlluernadors, flaixos blaus, per coherència blaus.

He d’admetre, tanmateix, després de reflexionar una mica més sobre el tema, que l’escriptura provoca alguna cosa a la nostra memòria —que, de vegades, pot tenir el mateix efecte que un àlbum de fotos de quan érem petits, en què cada imatge substitueix un record que es vol preservar. Potser és per això que evito escriure sobre massa coses específicament blaves —no vull desplaçar el record que en tinc, no les vull embalsamar ni exaltar. De fet, crec que m’agradaria més si la meva escriptura me’n pogués buidar per convertir-me en un recipient millor per a noves coses blaves.

Pot fer la impressió de caos, però és una trampa. L’autora té perfectament clar cap a on ens vol dur, que no vol dir que sigui una cosa clara i evident i previsible. El llibre és prou atípic com per a hores d’ara no esperar el que sabem que no trobarem.

Recordo, als vuitanta, quan el crac va entrar en escena, sentir tota mena d’històries de terror que deien que si en fumaves, ni que fos un cop i prou, el record d’aquella flipada increïble viuria per sempre en el teu sistema i, per tant, mai no series feliç sense consumir-ne. No tinc ni idea de si això és cert, però he d’admetre que em va fer agafar por de la droga. Des d’aleshores m’he trobat preguntant-me si el mateix principi és aplicable a altres terrenys —si veure un matís de blau particularment fascinant, per exemple, o deixar entrar dins teu una persona particularment potent pot alterar-te irrevocablement, només per haver-ho vist o sentit. En aquest cas, com pots saber quan, o com, resistir-t’hi? Com te’n recuperes?

Your Face on Drugs © Mark Rain, Creative Commons.

La conclusió arriba, és la marea subterrània, potser rierol seria més ajustat, que ha anat recorrent tot el llibre. Hi havia un tema, sense ser-hi del tot, apareixent de tant en tant, l’excusa que per un cop rep el tractament d’excusa.

Vull que sàpigues, si algun dia llegeixes això, que hi va haver un temps en què hauria preferit tenir-te al meu costat més que totes aquestes paraules, hauria preferit tenir-te al meu costat més que a tot el blau del món.

Déu n’hi do! Una cosa que repeteixo moltíssim és que no ens hem de refiar dels llibres curts, et confies, penses que serà una cosa suau i que de seguida estarà enllestida… i en molts casos no és així, com en aquest cas. L’aparença i l’extensió del llibre no tenen res a veure amb el que descobrirem, amb la seva profunditat i els diferents nivells de lectura. Uns nivells de lectura que, per mi, funcionen elevant-nos, portant-nos a llocs que no intuíem, però des d’on veiem els altres llocs, creant un sentit i una coherència més sòlida que la que tenen molts llibres de 500 pàgines. Perquè la bona literatura és de qualitat i no de quantitat. Un llibre molt recomanable, i un llibre que el meu jo cabró us recomana agafar confiats i relaxats i a veure què us passa, però no. És un llibre que a més a més demana una segona lectura passat un temps, segur. Començaré a mirar més coses de l’autora.

© Graeme Mitchell. Foto treta d’aquest article.

(Visited 36 times, 1 visits today)