Blasfèmia / Ferran Garcia

Em va agradar molt Recorda que moriràs, per tant començo Blasfèmia, de Ferran Garcia, amb la millor de les disposicions possibles. Un llibre que, a més a més, va venir a casa després de la Fira del llibre únic 2021, una iniciativa que busca promocionar els llibres de fons més enllà del demencial ritme de les novetats. Una fira que celebro i animo a repetir.

Què hi ha aquí, en aquest llibre? Costa de dir, costa de veure a través d’una sèrie de records i flashbacks ambientats a la desapareguda Avinguda de la Llum. No s’acaba d’apreciar el què, però la cosa promet i acaba amb una frase que és tota una declaració d’intencions:

Només perdura allò que ens fa mal.

I després d’això tenim una fira de monstres, tal qual, una recreació de Freaks i, com en aquella pel·lícula, rere el morbo de les deformitats hi ha les persones reals que hi ha allà.

freakshow © Anathea Utley. Creative Commons.

En aquesta fira hi ha la mare de l’Abel Absent, hermafrodita.

La mare de l’Abel Absent es va quedar sola en aquella habitació i sola en aquell orfenat durant quinze anys. Durant els primers només l’observaven. La feien despullar i la miraven. Més endavant la van començar a tocar. Després a masturbar-se mentre la tocaven. Els darrers cinc anys la mare de l’Abel Absent va ser violada de totes les formes possibles per quatre monges (entre elles la que la va recollir), catorze companys d’orfenat, pel director i pel gran benefactor, l’home que pagava totes les factures, un ric empresari tèxtil que visitava sovint (molt sovint) la mare de l’Abel de nit, follant-se-la en privat i en exclusiva durant els dies que es quedava a supervisar la seva obra de caritat.

La mare de l’Abel Absent de seguida va aprendre que la seva deformitat era un interruptor que accionava el desig, i que si la persona en tenia la possibilitat, el satisfaria.

L’Abel Absent queda orfe i la fira el deixa també en un orfenat, on coneix el narrador i on els abusos sexuals per part d’altres companys o dels capellans responsables són tan habituals com la nit i el dia. Una constant del llibre és el sexe bestial, violent, animal, primari, amb una duresa i un no donar-hi importància que ho fan encara més impactant.

Haliburton Forest Wolf Centre – March 2011 – 117 © Dave Rooney. Creative Commons.

I si fins ara la cosa ja anava passada de voltes ara agafa velocitat de creuer. Tenim Abel Absent vivint amb un matallops, convertit més o menys en llop i enamorat de la noia més maca del poble (també la més tancada i inaccessible, o això sembla). Intentar resumir cada cop costa més, només ens queda deixar-nos endur per una narració potent i esbojarrada que ens fa témer per la salut mental de l’autor, alhora que ens ho passem molt i molt bé.

Ara bé, la part L’últim combregar de Vic m’ha fet plantejar-me abandonar el llibre. Entenc que era necessària, però tinc un límit per narracions entre irreals i oníriques i plenes d’imatges… i aquesta part ha superat amb escreix el meu límit i l’he acabat a base d’esbufecs i avorriment.

L’origen és la deformitat. Tot mascle o femella nascut esguerrat és sotmès al procés. Hi ha dues maneres de néixer. La primera és sortint del cos d’una dona. La segona és sortint de la boira. La boira, de tant en tant, pareix homes i dones del cap dret i arriben al poble nus i marejats. Fan pena de veure. Quan arriben els que han nascut de la boira has d’avisar els gripaus. Els gripaus són nens que no creixen. Tenen cara de vell, arrugada i amb els ulls sempre plorosos i plens de lleganyes negres, però la resta del cos és de nen. Els gripaus agafen els que han nascut de la boira i els lliguen per les potes com si fossin ovelles esgarriades i les volguessin esquilar.

Això, així, seixanta punyeteres pàgines! A mi gairebé m’ha perdut aquí, però suposava que després reprendria l’altra part de la novel·la, la que m’estava entusiasmant i no em feia esbufegar entre laments. I sí, es recupera, però el record de tot plegat encara hi és i el llibre agafa una mica més d’irrealitat, tampoc és un problema. I tornem a un Abel Absent que treballa de botxí, desfigurat, fugint i alhora buscant.

Imatge treta d’aquí.

La nit ha començat. El dia havia començat a Carcosa, pujant a un cotxe, i acaba aquí, pujant al mateix cotxe. En una mà la flama de l’encenedor, a l’altra el mocador. Som fum, sí, pensa l’Abel mentre observa com la flama puja per la tela. Som una ombra que camina, un actor que es creu qui sap què i consumeix el poc temps que està en escena en gestos inútils, i després no se’l sent més.

Un llibre estrany, inclassificable, i amb una prosa plena de força. Potser amb un argument no prou tancat pel meu gust, i una part que m’ha fet pensar en abandonar. Em va agradar més Recorda que moriràs, però Blasfèmia no està gens malament, tot i L’últim combregar de Vic, hauré de mirar més coses de Ferran Garcia.

(Visited 36 times, 1 visits today)