Benvolguda / Empar Moliner

No soc gaire de premis, i aquest no és una excepció. Però sí que soc de seguir autors que m’agraden, i com que Empar Moliner està en aquest grup, m’animo amb aquest llibre tot i el premi i no gràcies a ell, com seria el més normal. Però bé, jo ja he assumit que no soc un lector gaire normal. Ja n’he ressenyat més llibres, o sigui que vinc ben predisposat a aquest Benvolguda. I si us voleu llegir una entrevista on l’autora parla d’aquest llibre —abans o després de llegir-lo, que en això tothom té les seves manies— aquí en teniu una. En podeu trobar més per poc que busqueu, que el Ramon Llull és un premi dels grans.

Empar Moliner és una escriptora àcida, amb molta mala llet i molta retranca, i això sempre s’agraeix perquè un tema que en principi podria fer enrere a molts lectors-homes no se’ns faci coll amunt. No és una tasca fàcil, però des de les primeres línies veiem que hi ha posat tots els recursos per fer una bona història, fins i tot revelant el final o el suposat final només obrir el llibre.

Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.

Female Violin Player

Ens falta una mica saber més coses de la protagonista, que entra en la menopausa, i no està gaire conforme amb aquest estat de les coses.

Aclarim-ho.Fins a aquest moment se m’ha considerat una ben hidratada i encisadora dona madura (sí, sí, no semblo de la meva edat, cap de nosaltres no ho sembla, ho diu tothom, els nostres anys estan “molt-ben-portats”). Corro seixanta quilòmetres per setmana, els dilluns vaig a body pump i els dijous a GAC (sigla de “Glutis-Abductors-Cames”) i prenc píndoles de col·lagen malgrat els estudis que en qüestionen l’eficàcia. Això haig de remarcar-ho, no estimo la modèstia: encara puc ser una bona oferta. A més, fins ara he practicat les postures sexuals prefeministes amb completa dedicació i goig. En les fantasies al llit he sentit el plaer de ser prostituta, usada com un objecte sexual; he dit “posseeix-me” sense fer ni un bri de broma, amb tota la sinceritat del meu cor i el meu cony, i ho he fet amb plaer. Totes les dones intel·ligents de veritat (les que no hi ha dubte que ho som) ja donem per descomptat que som una bona conversa i el que volem ser és un bon clau. He volgut, per damunt de tot, ser desitjada, i ho he sigut. Que puc ser estimada, ja ho sé. S’estima qualsevol cosa.

Molt bé. Assumeix que el marit li farà el salt amb l’altra noia. Qui és ella?

És quan ho veig. Veig que ella (que duu uns cabells tintats de rosa com una groupie dels vuitanta i tatuatges al clatell i als braços que serien vulgars en qualsevol de nosaltres, però que resulten sublims en una violinista) li farà perdre el cap. Que se n’enamorarà.

El llibre es mou en dos plans. Primer, el present actual i com ella veu que passarà això amb el seu marit. Està a mig camí de provocar-ho o impedir-ho, com si no es decidís, però li resulta una cosa llunyana i inevitable, com si la seva menopausa fes evident que no és competència per la violinista de trenta-pocs anys. I, per una altra banda, quan corre (perquè corre molt) pensa i recorda i veu com ha arribat on ha arribat, i reflexiona sobre tota una sèrie de coses, com ara la maternitat.

the joys of motherhood ©

Primer, vaig anar als aniversaris infantils amb prevenció i indolència, després ja no, després em venia de gust quedar amb totes, beure cervesa d’una nevera a la gespa dels parcs on fem els informals aniversaris de les nenes, i parlar —quin plaer incomprensible per a la resta del món— tanta estona, tanta, tanta, tanta, dels fills. Cuidar s’ha convertit en la nostra droga, no ho prevèiem. Nosaltres “volem” cuidar. Dones normals, treballadores, llestes, que han perdut la xaveta pels fills. Dones que els han tingut més tard del normal (algunes han hagut de fer tràmits penosos, cars i feixucs) per tenir-los, de manera perillosament conscient. Amb una consciència aclaparadora d’estar fent una activitat intel·lectual a la vegada que instintiva. No volem compartir el permís de maternitat, no volem conciliar, no volem llocs de responsabilitat, no volem separar-nos mai dels cadells; vam plorar d’amagat el primer dia d’escola, seríem mestresses de casa si ens ho poguéssim permetre. Necessitem cadells que vinguin cap a nosaltres perquè els traguem els polls o les puces, i preferim treure polls i puces a dirigir el món. Aquest és el principal escull del feminisme. Ha de comptar amb aquestes lleones, amb aquestes ionquis de la cura com nosaltres.

Aquestes reflexions ens acosten al personatge, ens fan entendre el seu món i la seva angoixa de no poder canviar el futur, un futur i una infidelitat que de moment només hi són al seu cap.

Les noves esposes es passen la vida sent per oposició a les antecessores. Aquest és el triomf (ingaudit, esclar) de les ex.

A poc a poc la trama s’accelera, com si la protagonista tingués una certa pressa en precipitar allò que de moment només intueix, com si d’aquesta manera volgués ser-ne més o menys responsable. Potser és la darrera alternativa per evitar que la història simplement la deixi de banda. Perquè aquesta és la seva por, ser deixada de banda, pel marit i per la família i per la societat, com si la natura marqués que ara ja està en temps afegit, que ja no compta. És una lectura dura, però la protagonista és dura amb ella mateixa.

Years Later

Aquest és el millor llibre d’Empar Moliner? No n’estic del tot segur. Tanmateix, sí que és un molt bon llibre d’Empar Moliner i una lectura d’allò més recomanable. És divertit, es llegeix a molt bon ritme, l’humor àcid aquí té un punt de crueltat autoinfligida que m’encanta. En alguns moments el llibre genera certa incomoditat. És el que busca, aquí no hi ha un retrat bucòlic de l’envelliment, aquí tot és real, amb les seves incomoditats i els seus fluids. No faré espòiler, però la part final m’ha semblat magistral, era molt difícil i ho ha resolt molt bé.

(Visited 103 times, 1 visits today)