Benvinguts a Amèrica / Linda Boström Knausgård

Reconec que el primer que em va cridar l’atenció d’aquest llibre era el cognom, aquest Knausgård que em recordava el d’en Karl Ove. Suposo que passarà força i que molta gent arribarà a ella per això, per ser (o haver estat en aquest cas) la dona de… Una mica el que passava amb Siri Husvedt, que era la parella de Paul Auster i havia de viure amb això, quan era una escriptora de primera sense haver de demanar permís. Suposo que qualsevol manera d’arribar a un llibre és vàlida si, al final, ens posa davant d’un llibre de categoria.

A veure, el llibre és dens, i ens va donant les dades amb comptagotes, perfectament calculades per fer-nos replantejar allò que estem llegint un cop i un altre. Una manera arriscada de narrar, però que funciona i aconsegueix que anem entrant en la història i no ens perdem.

Vaig a l’escola tots els dies feiners. Al principi portava faldilla prisada i abric tirolès, i dues trenes que penjaven com dos petits flagells a l’esquena. Ningú més anava vestit així, però jo no m’hi encaparrava. Ara porto texans i un jersei, com tots els altres. L’escola fa olor de pols, de guix i de roba molla.

Sa Pa. © JM, Creative Commons.

Sempre és la mateixa olor, excepte a la primavera, quan entra més pols i la mullena desapareix. No escric a la pissarra, ni als llibres. No parlar i no escriure van lligats. No puc no fer-ne una i l’altra sí. La senyoreta es diu Britta. Ella i la mare parlen per telèfon un cop a la setmana. Parlen de mi, però no sé si això m’agrada o no.

Tenim la protagonista i narradora, una nena que ha decidit deixar de parlar. Això passa després de resar demanant que es morís el seu pare i que això acabés passant. Ho reconeix sense recança i diu que era el més pràctic, però per què? Ho anirem veient en els seus records.

Era mort. De sobte, van aparèixer uns espais grans i lliures en el meu interior. Espais que va ocupar el silenci. Al principi sentia una pau immensa i que això era el que sempre havia anhelat.

Mai no vaig dir res a ningú sobre mi, Déu i el meu pare. Aquesta certesa l’hauria d’assumir tota sola.

El present és un moment en què el pare ja no hi és, a casa són tres. La mare és actriu de teatre, una carrera fulgurant, una personalitat lluminosa, i una mena d’estranya rival de la seva filla en alguns moments. I la presència del pare, sempre amenaçadora. No acabem de saber què li passa al pare, les dades que tenim és un divorci perquè el pare és perillós per a ell mateix i per a qui l’envolta, ja no és l’home de qui la seva mare se’n va enamorar, ara és algú que cal apartar.

De vegades seia al balcó de nit i mirava les estrelles. Buscava les constel·lacions que coneixia. No eren gaires: el Carro, l’Ossa Major i l’Ossa Menor. Quan era petita, a l’estiu trèiem els matalassos i els edredons al balcó i fèiem bivac. Una nit, el pare es va enfilar pel baixant. Estava fart de viure al seu pis, però la mare li havia pres les claus del nostre. Els ulls li brillaven en la foscor quan va treure el cap pel balcó i ens vam mirar. Podia aparèixer en qualsevol moment. De fet, apareixia en qualsevol moment. Els seus ulls negres aquella nit. La mirada que em feia emmudir a l’acte. Que deia que ens mataria a tots.

Hubble Uncovers a Mysterious Hermit. © NASA Goddard Space Flight Center, Creative Commons.

La protagonista i el seu germà gran, que viu molt al marge, tancat fent música a la seva habitació, fins que té xicota i aquell nou germà i la nova dinàmica fan que la protagonista enyori el que hi havia abans, aquell silenci. O potser no és això, o no només això.

Un dia vaig trobar fotografies d’ella. Estaven esteses sobre la taula de la cuina cara amunt. L’únic pensament plausible era que el meu germà volia que les veiéssim. Altrament, no les hauria deixat allà. La Vendela apareixia nua a les fotos. En una d’elles amb un somriure d’orella a orella, estirada amb les cames obertes damunt el llit del meu germà. En una altra, estava de quatre grapes. El seu cul ocupava tota la imatge. Era impossible deixar de mirar les fotografies que el meu germà devia haver fet. La seva boca i tota aquella nuesa. El cos em cremava per dins mentre les anava passant. I tot allò tenia a veure amb la vida. Molt en el fons sabia que era així. Que era la vida el que em cremava per dins.

How does anybody sleep at night? © Pablo Punk, Domini públic.

L’obstinat silenci de la protagonista treu de polleguera la mare, els mestres, la porten a especialistes… no li passa res, simplement ha decidit tancar-se en si mateixa, ser la senyora del seu silenci. Un silenci de cara enfora, però per dins és un bullir de pensaments i idees i teories i assumpcions sobre què ha de venir i sobre el poder dels seus desigs. No saben exactament per què pren la decisió de callar, però veiem que la defensa amb una fermesa absoluta.

La lectura no és fàcil, el control de la informació està molt estudiat per fer canviar la nostra idea com una baldufa, possiblement un sentiment semblant al que tenia la protagonista. El llibre s’ha de llegir amb atenció i aleshores deixar-nos portar pel doll de pensament-narració. Tot amanit amb records, records difícils que s’han de pouar a poc a poc, els sentiments, les sensacions, les petites grans coses. És un llibre molt recomanable de només 88 pàgines, però no és un llibre petit, en tot cas un petit-gran llibre.

(Visited 29 times, 1 visits today)