Beautiful World, Where Are You / Sally Rooney

Em va agradar prou Normal People per a tornar a llegir alguna cosa de l’autora, i mai està de més practicar una mica el meu rovellat anglès, així que em llegeixo Beautiful World, Where Are You de Sally Rooney en versió original, com l’anterior. A veure si me’n surto.

Una cosa que faig i que m’agrada és posar fragments dels llibres que comento, i una cosa que critico molt és quan en un llibre apareixen paràgrafs en altres idiomes, assumint que els lectors els coneixen, o el que sigui. Per tant, no em posaré aquí a posar parrafades en anglès. I com el llibre sí que està publicat en català, doncs buscaré els fragments destacables i en copiaré la versió traduïda, tot i que jo continuaré llegint la versió en anglès del llibre. Tota aquesta feinada té alguna mena de sentit? Jo ja ni sé què té sentit o no el té. Que posats a fer potser hauria sigut més fàcil anar directament a la versió en català del llibre? Segurament, però si fes sempre el més fàcil, no estaria aquí teclejant en aquest blog. L’edició en català del llibre és de Periscopi i el traductor és Octavi Gil Pujol.

Si a Normal People seguíem la història d’una parella al llarg dels anys, aquí tenim un plantejament diferent, un marc temporal més reduït, dues amigues i les seves relacions/parelles del moment. Però les protagonistes són elles dues, clarament.

Avui era a la botiga del poble, comprant alguna cosa per dinar, i de sobte he tingut una sensació estranyíssima, una consciència de la inversemblança d’aquesta vida. O sigui, he pensat en tota la resta de la població humana —la majoria de la qual viu en el que tant tu com jo consideraríem una pobresa miserable— que mai ha vist una botiga com aquesta ni hi ha entrat. I això, just això és el que sustenta la seva feina. Aquest estil de vida, per a la gent com nosaltres! Totes les marques de refrescos en ampolles de plàstic i tots els dinars envasats i els dolços en bosses hermètiques i les pastes de rebosteria… aquesta és la culminació de tota la feina del món, tota a crema de combustibles fòssils i tota l’extenuació a les granges de cafè i les plantacions de sucre. Tot plegat per això! Per aquest supermercat! M’he marejat només de pensar-hi.

La història se segueix prou bé. Tenim a l’Alice, el Felix, el Simon i l’Eileen, gent que orbita uns amb els altres, joves però ja encarats a la trentena, en una societat freda i individualista però hiperconnectada, com per compensar. Un món on es mantenen comportaments propis de la joventut fins a molt més enllà, però no està ben vist. A partir de certa edat representa que cal tenir la vida ben encarrilada, encara que no estigui gaire clar què coi vol dir això.

Després de graduar-se, l’Eileen va començar un màster en literatura irlandesa, i l’Alice va trobar feina en una cafeteria i es va posar a escriure una novel·la. Seguien compartint pis, i de vegades, al vespre, l’Alice llegia en veu alta alguna de les sortides divertides del seu manuscrit mentre l’Eileen preparava el sopar.

Study Hall: 1942 © Don O’Brien, Creative Commons.

Hi ha molts temes, les relacions en el món actual segurament seria el més evident, el més continuat al llarg del llibre, i com aquestes relacions, i la idea que ens fem i el que hi projectem, ens afecten en les persones que ja comencem a ser. Perquè a la ratlla dels trenta les opcions de canvis radicals cada cop es van reduint més, toca assumir que el que tenim és el que hi ha.

També es parla del món editorial. L’Alice és una autora d’èxit, de molt èxit, que es pot permetre convidar l’acabat de conèixer Felix a Roma, on està convidada per a unes entrevistes, ara que s’hi ha publicat un llibre. Costa no veure aquí una mica a la mateixa autora, que va d’èxit en èxit. L’Eileen, per contra, no té aquest èxit, treballa en un magazine literari, organitza lectures de poesia, i està molt lluny de la seva amiga, sobretot econòmicament.

Quan vaig presentar el meu primer manuscrit només volia prou diners per acabar el següent. No m’havia anunciat mai com una persona psicològicament forta, capaç de suportar inquisicions públiques extenses sobre la meva personalitat i la meva infància. La gent que es fa famosa intencionadament —em refereixo a les persones que, després de fer un petit tast del que és la fama, en volen més i més— està, i això ho dic sincerament, profundament malalta, psicològicament.

Steps to the sea. © Mihai Lucîț, Creative Commons.

De vegades penso en les relacions humanes com en una cosa tova, com la sorra o l’aigua, i és quan les aboquem en recipients determinats que els donem forma. Així doncs, la relació d’una mare amb la seva filla s’aboca en un recipient amb l’etiqueta “mare i filla”, i la relació pren els contorns del contenidor i es manté allà dins, per bé o per mal. Potser hi ha amigues amb desavinences que haurien quedat perfectament satisfetes com a germanes, o parelles casades com a pares i fills, qui sap. Però com seria muntar una relació sense cap forma prèviament establerta? Senzillament aboca l’aigua i deixa que caigui.

L’economia també és important, i la cada cop més precaritzada classe treballadora. Molts dels amics d’Eileen són, o diuen que són, marxistes o comunistes o d’esquerra en general, i també tenen clar que no són classe treballadora. Eileen no pensa igual, si treballar amb un cap tirànic per un sou miserable i gastar-te’n la meitat en el lloguer d’un infrahabitatge que mai et podràs plantejar posseir…, si tot això no et fa working class, aleshores què ets? Un dels èxits del capitalisme salvatge ha estat convèncer a gran part dels treballadors del món que no són classe treballadora, com si fos un apel·latiu despectiu (he de tornar a recomanar la lectura de Chavs sobre aquest tema). Aquest distanciament entre allò que som i allò que creiem que som, aquesta impostura, també té, més o menys, un equivalent literari.

T’havia dit que ja no puc llegir novel·les contemporànies? Crec que és perquè conec massa persones que n’escriuen. Me’ls trobo contínuament en festivals, bevent vi i parlant de qui publica qui a Nova York. Queixant-se de les coses més avorrides del món: que si no hi ha prou publicitat, que si les males crítiques, que si un altre guanya més diners. A qui li importa? I després van i escriuen les seves novel·letes sensibles sobre la “vida ordinària”. La veritat és que no en saben res, de la vida ordinària. La majòria ni tan sols han aixecat la vista cap al món real en dècades. Aquesta gent ha estat asseguda amb estovalles de lli blanc queixant-se de les ressenyes dolentes des del 1983. Me la sua el que pensin de la gent ordinària.

Si tenim en compte que el títol de la novel·la anterior de Sally Rooney era Normal people, que es pot traduir com “gent ordinària”, veiem que aquí hi ha una mica de joc, i potser autoreferència. Anirem veient com es consoliden dues relacions, la d’Eileen i Simon i la d’Alice i Felix, sobretot des del punt de vista de les noies, i també a través dels emails que es van enviant, comentant el que acaba de passar. Podria ser repetitiu, però no ho és gens. Quan ho expliquen hi ha una reelaboració, fins i tot una interpretació de tot plegat, és com veure una escena amb els comentaris del director. Ja sabem què passa, però amb aquesta informació extra en tornar-ho a llegir podem saber per què, amb quina idea, o com els personatges ho interpreten.

Així que sí, per descomptat: enmig de tot, amb el món en l’estat que el tenim i la humanitat a l’antesala de l’extinció, aquí em tens escrivint un altre correu sobre sexe i amistat. Per a què vivim, si no? Amb amor, sempre, Alice.

In love – Dublin, Ireland – Black and white street photography © Giuseppe Milo, Creative Commons.

El tipus de relació, els rols i les potents personalitats fan que el que passa no sigui del tot previsible. Que s’embolicaran sí que és previsible, però és la manera, el com, allò que ens intriga. Com comença i com avança i cap a on, si cap a una relació convencional o cap a una cosa més casual o oberta o el que sigui. La sospita, a mesura que es va llegint, és que ni ells ni elles ho saben. Una relació ja representa preguntes que potser no els agrada fer-se, plantejar-se cap a on volen anar són més preguntes i aquest és un escenari que prefereixen evitar, perquè també implica saber qui són, o assumir-ho almenys. I cap de les dues noies és un personatge fàcil. A més a més, els nois són una mica més simples i previsibles, però les protagonistes són elles.

Si, com començo a pensar que és possible, mai arribo a tenir fills ni a escriure cap llibre, suposo que no deixaré res al món per ser recordada. I potser és millor així. Em fa pensar que, abans que preocupar-me i teoritzar sobre l’estat del planeta, cosa que no ajuda ningú, hauria de posar les meves energies a viure i ser feliç. Quan intento imaginar-me com podria ser una vida feliç, la imatge que em ve al cap no ha canviat gaire des que era petita: una casa amb flors i arbres al voltant, amb un riuet a la vora, i una habitació plena de llibres, i algú que m’estimi, res més. Només per tenir casa meva allà, i cuidar els meus pares quan es facin grans. Sense moure’m mai més, sense agafar cap avió, senzillament per viure tranquil·la i al final acabar enterrada a la terra. Per a què més serveix la vida? Però fins i tot això em sembla tan lluny de mi que és com un somni, completament aliè a la realitat.

Els somnis de joventut es van concretant, però la manera d’assolir-los continua sent un misteri. Cap a la part final del llibre, amb un petit salt temporal, tenim un tast de la pandèmia i el primer confinament, una cosa inevitable i que anirà sortint en tots els llibres que vulguin retratar aquest món que ens ha tocat viure.

Sally Rooney in Cambridge © Photo by Chris Boland / www.chrisboland.com, Creative Commons.

Un llibre recomanable, m’ho he passat bé i l’he pogut llegir en anglès sense dificultats (per si us voleu animar penseu que el meu nivell és el First). Si Normal People (el llibre o suposo que també la sèrie) us va agradar, aquest llibre també. Tot i les moltes diferències hi ha coses comunes, estil, apropament a uns temes concrets i uns retrats molt més acurats dels personatges femenins. Si, per contra, no us va agradar gaire Normal People, doncs amb aquest llibre no cal que ho intenteu. Cada any em proposo llegir alguna cosa en anglès, a veure si no ho faig tan de tard en tard. Potser no trigaré gaire a llegir-me l’altre llibre de la Sally Rooney Conversations with friends, ja veurem.

(Visited 116 times, 1 visits today)