Barcelona 2059. Ciutat de posthumans / Roser Cabré-Verdiell; Ivan Ledesma; Salvador Macip; Jordi Nopca; Bel Olid; Ricard Ruiz Garzón; Laura Tomàs Mora; Carme Torras; Susana Vallejo

Aquests tipus d’artefactes literaris em provoquen sensacions contradictòries. Per una banda, m’interessen i, per l’altra, em recorden aquells discs recopilatoris que, amb l’excusa d’un o dos temes bons, acaben posant molta palla per omplir. Així que afronto aquest Barcelona 2059 amb una mica de recel, a veure què em trobaré. De la nòmina d’autors només em sonen Jordi Nopca (aquí les ressenyes de llibres seus i fins i tot d’aquest) i Bel Olid. La resta em són desconeguts i són aquests: Roser Cabré-Verdiell, Salvador Macip, Ricard Ruiz Garzón, Laura Tomàs Mora, Carme Torras i Susana Vallejo. A l’entrada que hi ha al web de l’editorial sobre el llibre trobareu una mica d’informació de cadascun dels participants.

Barcelona 2059 és un llibre de contes, no sé si us ho havia dit. El primer conte està partit en dues parts, una al principi del llibre i l’altra al final, tancant. Tots els contes comparteixen el mateix “univers”: un futur molt proper amb una ciutat de Barcelona convertida en una mena de suburbi i un trist record d’allò que algun dia va ser. I al davant, en una illa artificial, Neo Icària, una mena de paradís a la terra només per als escollits.

A la primera part del primer conte, L’horitzó era un forat de la ciutat (principi) de Roser Cabré-Verdiell, trobem aquest text:

Diu que li agrada veure Barcelona des de dalt. Enfilada en algun dels seus turons. Són talaies per veure com s’apaga la ciutat, cada dia més empobrida. Qui ha pogut l’ha deixada. Dècades d’èxode i ara només hi queden els miserables i els idealistes. Uns perquè no tenen un altre lloc, els altres perquè el seu lloc encara no existeix.

Barcelona Skyline © Steven Straiton, Creative Commons.

Aquesta contraposició és una de les constants del llibre, Barcelona – Neo Icària. Un món on, les diferents crisis econòmiques, climàtiques o pandèmiques han dibuixat un panorama en general molt poc esperançador.

Aquest fragment és de Revolucionaris de Salvador Macip:

Feia molt que no s’endinsava tant en la ciutat. Poques vegades troba un motiu prou poderós per deixar el confort de la Ciutadella, i fins i tot llavors no va més enllà del Gòtic. És el seu microcosmos. S’hi sent segur. Hi té tot el que necessita, i mentre es quedi dins d’aquelles fronteres artificials pot pretendre que Neo Icària no existeix i que a tot arreu regna aquell caos propi d’una casba de principis de segle que tant li agrada.

Els xamfrans quadriculats de l’Eixample li diuen que no és així, que la Barcelona de tota la vida continua podrint-se lentament a tan sols unes passes del seu univers, amb els angles rectes artificials i els carrers dissenyats amb tiralínies, tan impossiblement ordenats. El mareja. Necessita respirar el desordre orgànic dels carrerons irregulars que evolucionen cada cop que algú aixeca una barraca nova o el vent en tomba una de massa vella.

Dues constants més del llibre són els implants, pròtesis substitutòries o peces per millorar-nos, com si fóssim cotxes, part humà part màquina, cíborgs, o com en diuen al llibre, post-humans. I també una realitat virtual molt millor que la realitat real, un lloc on molta gent es queda a viure perquè s’hi està millor, fins que cal sortir-ne per la força, com li passa al protagonista d’El segon lloc d’Ivan Ledesma:

L’exterior. L’horror. La ciutat. I sobretot el cel, eren horribles.

Ningú amb dos dits de front podia ser tan retorçat perquè li agradés allò, un COSA que arribava fins a l’infinit, i que et feia sentir petit, ínfim, insignificant en comparació amb aquest RES que hi havia entre ell i DALT, una sensació de desassossec, de no ser, de no importar…

Suck It Heat Wave! © Guian Bolisay, Creative Commons.

[…]

Era molest suar, recordava vagament la paraula que definia aquell acte reflex del cos humà, però no recordava haver suat mai a Ítaca. Almenys entenia el perquè: era MOLEST suar, i dins Ítaca no hi havia res MOLEST. Ni tan sols al seu habitacle se suava… L’aire condicionat s’ocupava de regular la temperatura perquè estigués sempre en la justa mesura que necessitava.

Aquest to cyberpunk és constant, i m’agrada. I el fet que els diferents relats comparteixin univers, fons, i fins i tot personatges li dona al llibre consistència. Sí, és un llibre de relats, però gairebé es podria llegir com una novel·la dispersa, no sé si m’explico.

En conte de Jordi Nopca és un dels que millor retrata aquesta nova realitat de Neo Icària a Casa nostra:

Ell ha engegat el motor verbal publicitari sobre l’illa flotant que els barcelonins tenen a tocar, al davant de la platja de la Barceloneta, tot i que tenen prohibit accedir-hi. Des que hi va entrar tres anys enrere, la Míriam s’ha hagut de conformar a veure el fill a Barcelona. Ha pogut espiar el pis high-tech d’en Gabriel i els carrers paradisíacs neoicarians gràcies a les fotos que li envia, acompanyades sovint de missatges descriptius perquè ella s’adoni de la velocitat frenètica a la qual avança aquella nova societat. Als barcelonins no els agrada gaire que els refreguin els avantatges domèstics, laborals i climàtics de Neo Icària, encara que paradoxalment sentin una fascinació abnegada per tot el que ve d’aquell món.

A day at the beach © Paul van de Velde, Creative Commons.

Durant el trajecte cap a casa del fill, l’incomoda que tots els edificis siguin iguals. La llum del sol encén els vidres de les façanes amb sumptuositat, i es pot imaginar que els interiors deuen ser tan luxosos com les carcasses. Així i tot, l’homogeneïtat la preocupa: a ella sempre li ha agradat passejar, però la neguiteja perdre’s, sobretot en un entorn desconegut com aquell.

Entrar a Neo Icària vol dir tenir la vida solucionada, viure bé, molt millor que la gent que s’ha de quedar a Barcelona, però hi ha un preu a pagar. Desapareix la privacitat i la intimitat, monitoratge constant i expulsió de qui protesti o no li sembli bé com estan les coses. Per entrar a Neo Icària cal firmar un contracte. Perdre aquesta llibertat a canvi d’un bon nivell de vida compensa? Abans de respondre, pregunteu-vos si us heu llegit fins a la darrera coma dels termes d’ús de Facebook, o Google o Instagram, empreses a qui estem regalant la nostra privacitat a canvi de res.

Big brother © Gauthier DELECROIX – 郭天, Creative Commons.

I a més a més sorgeix una altra pregunta més inquietant. El nivell de vigilància és semblant al que es descriu a 1984, o al de la majoria de règims totalitaris. El món de 1984 és un infern, i els règims totalitaris en general també, i per això la gent en marxa. Però si en lloc de promeses d’un món millor que ha de venir, l’oferta fos un món millor ara i aquí, a canvi de renunciar a tots aquests drets i llibertats? Un món sense malalties, sense fam, amb la mort cada cop més llunyana, amb realitats virtuals que poden substituir la nostra vida (i fins i tot millorar-la). Opressió a canvi de res està clar que no, però si l’oferta és prou bona… discutiríem el preu? De debò? La segona part del conte que obria el llibre en parla:

L’endavant: vint-i-un anys a Neo Icària. No sé si són els millors anys però estan plens de millores. La primera, només arribar, una cosa fàcil, per comprovar que el meu cos l’accepta. M’implanten el Locus, un localitzador: no em perdré mai per l’illa i l’illa sempre sabrà on soc. La segona millora la proposa l’Etienna: et tatuaran un horitzó una mica més amunt del clatell. M’explica que és una tecnologia molt nova i que hi ha risc. Pot no anar bé, diu, però i si hi va? En diuen Locus Amoenus. La idea és aconseguir dotar el cap d’un lloc que sigui un refugi quan el voltant sigui hostil i la situació difícil. Dic que em sembla fàcil. L’equip tècnic riu. L’Etienna els ha resumit el meu passat i, sí, soc una candidata ideal per testar la tecnologia. Aspiren a aconseguir un resultat que es pugui exportar. Tindria una enorme sortida a la ciutat esgotada de tant viure confinada. Veure quilòmetres de realitat virtual sense necessitat de cap eina que no sigui el cap: un únic dispositiu integrat.

La ciència-ficció també té el més descriptiu nom de ficció especulativa. Bàsicament, ens parla d’un temps (normalment futur) que serà o no, però que sembla que sí que pot ser real. Versemblança. I amb les possibilitats que ofereix la tècnica, qüestions com la transsexualitat… bé, podríem dir que hi ha camp per córrer, com llegim a Oblivion, de Bel Olid:

És cert que és una modificació complicada i que requereix un temps de recuperació força llarg. Però pensa en tots els avantatges que comporta: el teu cos podrà expressar exactament el que tu vulguis! Tothom que es demana quins són els teus genitals, què ets de veritat, ja no tindrà una resposta única, com espera ara. Podràs canviar-los quan vulguis! Fins i tot, tenir-los tots alhora! Si un dia et lleves més masculí, pots posar-te el penis. Que estàs més femenina, doncs et poses la vulva. Que ni una cosa ni l’altra, doncs endavant amb l’hermafroditisme. Fins i tot hi ha l’opció zero, que és absència absoluta de genitalitat; creiem que causarà furor entre el col·lectiu asexual.

1U4A3265 © baden wolfe, Domini públic.

Pot ser com un regal dels déus, però els déus no fan regals, i totes aquestes millores tenen el seu preu. I queda la pregunta, estaríem disposats a pagar-lo? I l’única resposta negativa és un no rotund, qualsevol cosa que digui “depèn” no és res més que un sí intentant negociar un preu favorable.

El llibre m’ha agradat molt. Està ben escrit, té ritme i planteja un món possible i moltes preguntes, que és el que fan els bons llibres. I el concepte de post-humans… a partir de quantes millores deixem de ser humans? Les millores que tenim ara mateix com marcapassos, ulleres, pròtesis… compten o només les coses que s’inventin en el futur? Tenir la vida solucionada, ben solucionada, és realment un somni pel qual val la pena pagar el preu? Si aquest futur arriba, on estarem nosaltres? Tindrem els bàndols tan clars com els tenim ara mateix? Un llibre molt recomanable del que no m’importaria llegir-ne una segona part, o que l’editorial Mai Més comencés a publicar novel·les ambientades en aquest món, també estaria molt i molt bé.

(Visited 42 times, 1 visits today)