Ballar amb l’aigua / Ta-Nehisi Coates

Aquest llibre ha tingut molt bones crítiques als Estats Units, i el tema que tracta m’interessa. És un tema sobre el qual surten bons llibres, com per exemple El ferrocarril subterrani. O sigui que aquest Ballar amb l’aigua de Ta-Nehisi Coates —acabo de descobrir que ha guionitzat còmics de Black Panther i Captain America per la Marvel, i ja em cau bé— l’agafo amb ganes, tot esperant que les crítiques no m’hagin fet allò de posar unes expectatives tan altes que després el llibre el trobi meh. I, per començar, hi puc posar l’etiqueta BLACK AMERICA, que sempre va bé.

Anem a l’època de l’esclavitud i seguirem en Hi, un nano esclau —i també fill de l’amo— que està sol entre els Atrafegats (així és com en diu ell dels seus companys, no pas esclaus). A més a més, és una mena de superdotat amb memòria prodigiosa, una petita raresa amb què entretenir les visites. Era una època molt dura i l’economia de les plantacions de tabac de Virgínia, com la que representa tot el món del protagonista, comença a anar de baixada. En Hi és fill de l’amo, i llest, i per això l’amo decideix educar-lo, perquè és molt més llest que el seu altre germà (el germà blanc i legítim). La seva idea és que el germà llest ajudi el no gaire llest, en Maynard.

Així van començar les classes (lectura, aritmètica, una mica d’oratòria) i amb elles el meu món va florir, la meva memòria afamada s’omplia d’imatges i, tot d’una, de paraules, que eren molt més del que havia cregut abans; paraules amb la seva pròpia forma, ritme i colors, paraules que eren imatges en si mateixes. Ens trobàvem tres cops per setmana durant una hora, sempre després de l’estona d’en Maynard, i si bé jo sabia que feia tot el que podia per no demostrar-ho, sempre veia l’alleujament als ulls del senyor Fields quan en Maynard sortia i jo entrava. Aquest moment va esdevenir una font no tan sols d’orgull, sinó de burla silenciosa: jo era millor que en Maynard, perquè em donaven molt menys i treia molt més.

Tobacco Barn © Taber Andrew Bain, Creative Commons.

A mesura que el seu món s’eixampla, s’adona de la diferència entre el món dels Atrafegats i el de la Categoria —els blancs rics que tenen esclaus—, i de com n’és d’injusta la situació. També s’adona de com el que ell vol és una altra cosa diferent de la que el destí sembla haver disposat. La llibertat era possible pels esclaus, difícil, però possible.

Hi havia dos camins que portaven a un món així: el de comprar la pròpia llibertat i el de fugir. El que sabia del primer consistia en un petit nucli de persones de color lliures que vivien a l’extrem sud de Starfall i que en l’era de la terra vermella i el gran creixement del tabac van ser autoritzades a estalviar algun petit salari i després pagar per recuperar els seus cossos. Però per a mi aquell camí estava tancat. Virgínia havia canviat. Alhora que les velles terres del comtat d’Elm, de Lockless, entraven en declivi, el llustres dels qui s’hi atrafegaven s’incrementava. El que es perdia del fruit del seu treball a la terra es podia recuperar amb la seva venda, perquè eren valuosos a Natchez, allà on la terra encara era fèrtil. Per tant, si temps enrere els Atrafegats podien treballar per aconseguir la llibertat, ja havien passat a ser massa preciosos per concedir-los el dret a pagar el propi rescat.

La decadència de les plantacions no és casual, la sobreexplotació agrícola n’és la causa i cada cop és més evident per tothom que amb aquesta producció no es poden mantenir les plantacions, ni tan sols comptant amb treball esclau (no es contemplava cap altre tipus de treball).

Gone With The Wind (1939) – Vivien Leigh & Hattie McDaniel © Rossano aka Bud Care, Creative Commons.

Va passar la festa i ens vam acomiadar per última vegada, un comiat més definitiu que qualsevol altre d’aquest món, i després va passar l’Any Nou i, amb ell, el nostre nombre va minvar. La Corrine encara tenia el costum de venir de visita cada dia i murmurar indirectes sobre el meu destí, i llavors vaig saber, atesa la influència que tenia sobre el meu pare, que no passaria gaire temps abans que les indirectes es fessin realitat. Els meus dies a Lockless estaven comptats.

La idea de la llibertat, d’escapar, de deixar enrere el ser una cosa i poder ser considerat persona, amb drets, i amb uns fills que també siguin persones i tinguin drets. Bàsic? Sí. La seva situació era encara pitjor, i el llibre no intenta fer un retrat bonhomiós de l’esclavitud.

L’esclavitud és un anhel quotidià, és néixer en un món de vitualles prohibides i temptacions que no es poden tocar: la terra que t’envolta, la roba a la qual cuses la vora, les galetes que treus del forn. Enterres aquest anhel, perquè saps on ha de portar. Però tot d’una aquest nou anhel portava a un futur diferent, un en què els meus fills, per moltes penes i treballs que haguessin de passar, no sabrien mai què és ser subhastat. I quan vaig haver albirat aquell altre futur, Déu meu, el món va tornar a néixer per mi.

Una idea d’escapar que no surt bé a la primera, tot i que intuïm que ara ja res podrà treure aquesta idea del cap d’en Hi. No hi ha justícia en la seva situació, no hi ha justícia en els blancs, l’única cosa justa és fugir, escapar i esdevenir lliure.

Slave Patrols, the Militias of the Second Amendment) © Patrick Feller, Creative Commons.

I el ferrocarril subterrani, aquí anomenat únicament el Subsol, i la seva tasca, la seva guerra.

Cada ànima enviada a la llibertat era un cop que ells rebien. I fèiem molt més que això. Tornàvem els documents editats i augmentats. Les nostres falsificacions promovien enfrontaments. Alteràvem investigacions. Proporcionàvem proves de fornici. De sobte la meva ira era lliure i anava més enllà d’en Maynard i el meu pare; apuntava a tot Virgínia, i era una ira que saciava cada nit, sota els fanals, a la taula llarga de la biblioteca.

Aquest retrat de la situació com d’una guerra és constant. Els estats abolicionistes garantien la integritat dels esclaus que arribaven allà i reclamaven asil, però els caçadors d’homes estaven a l’aguait per capturar-los i tornar-los al Sud, on eren una propietat que podia ser comprada i venuda i recuperada. Una guerra amb morts als diferents bàndols, perquè els blancs que ajudaven els esclaus a fugir es jugaven la vida, literalment. En Hi es veurà reclutat en aquesta guerra, és l’única manera de recuperar la seva vida, la llibertat i les persones que estima. Ha de treure gent del Tràfec, aquest serà el seu destí.

Vaig seure a la sala amb la carta a la mà. Vaig veure que portava el senyal de l’estació de Virgínia i vaig saber què deia fins i tot abans d’obrir-la. M’estaven cridant al fang. Agraïa les paraules d’en Raymond, però era impossible que no hi tornés. En aquells moments, ja tenia la sensació que realment formava part del Subsol. Era la meva identitat i no tenia ni idea de com podria fer la meva vida sense ser-hi. I hi havia la promesa que havia fet només un any enrere, encara que semblaven deu anys, la promesa de treure la Sophia d’allà. I encara que en Bland no hi fos, començava a veure una manera de fer-ho.

Si al llibre de Colson Whitehead el ferrocarril era l’element fantàstic, un ferrocarril real amb les seves estacions i túnels, Aquí tenim les Conduccions. És difícil d’explicar, però és el poder per desplaçar-se per l’espai i el temps, un element irreal, un poder sobrenatural sobre el qual no tenen un control absolut, un poder que té el Hiram i del que se’n servirà. Costa de creure, sí, però la tasca del Subsol, l’alliberament també costa de creure. Una tasca tan colossal bé s’hauria merescut una mica d’ajuda extra en forma de poders.

Ta-Nehisi Coates 2 BBF 2010 Shankbone © David Shankbone, Creative Commons.

El llibre de Ta-Nehisi Coates —el teniu just aquí dalt— es llegeix bé, però és una lectura densa i el llibre frega les cinc-centes pàgines. Pot suposar un repte en aquests dies de llibres cada cop més i més breus, però és un repte que us asseguro que val la pena. Un llibre sobre l’esclavitud, el gran pecat de la història americana —i no només americana, però això seria un altre tema— amb ferides que cal anar tancant, amb marques que arriben fins avui dia (si teniu curiositat mireu les estadístiques de les presons americanes). Un pecat i una vergonya que va trobar-se amb l’oposició d’uns valents, abans que la Guerra de Secessió eliminés l’esclavitud a tots els Estats Units. Un llibre molt interessant, i amb el temps sabrem si arriba a ser una de les novel·les de referència sobre aquest tema.

(Visited 77 times, 3 visits today)