Balanç fins a la matinada / Manuel de Pedrolo

Segueixo amb la meva fixació particular amb Manuel de Pedrolo, ara amb un dels seus llibres premiats, aquest Balanç fins a la matinada.

El protagonista anirà fent balanç de com la seva vida ha arribat al punt actual, una mena de flashback que ens portarà des de l’incial 1953 al 1913, concretament aquests són els capítols del llibres d’unes 40 pàgines d’extensió cadascun (lletra menuda): 1953, 1949, 1943, 1938, 1931, 1923, 1919, 1913. I quin és el punt actual?

Rogeli està ja jubilat, viu amb la seva família però en el darrer lloc, com que no treballa la dona li encarrega les feines de la casa com una manera d’humiliar-lo (recordem: anys 50 i anteriors). Ell no compta, l’únic fill que n’està una mica és el gran, en Lluís que viu pel seu compte i treballa a casa d’ebenista, i quan son pare el va a veure li dóna un paquet de tabac (i una mica de diners), tabac que ja no està sotmès a racionament. Els altres dos fills (el Ramon i la Mercè) fan la seva, i també la dona només preocupada a xerrar amb altres veïnes i en despreciar-lo a ell. Però per què tot això?

Foto de Pedrolo treta d’aquí, no es menciona autor

1949. El retir. En Rogeli viu el seu darrer dia de feina, en una fàbrica, s’encarrega d’anar arreglant els telers. No vol el retir, no sap que farà amb tant de temps, mai ha pogut vagarejar, i treballant se sent útil. Plega un dissabte, i el diumenge a casa li diuen que ja que no ha de matinar l’endemà, els plats els frega ell.

1943. La malaltia. En Rogeli agafa una grip, una d’aquestes grips que requereixen dies de llit i atencions i medicaments. Ell que mai es posa malalt. Com que el metge recomana que dormi en cambra apart aquest canvi acaba sent definitiu. Diu que ja fa dos anys que amb la dona res de res, que ella no vol i punt. Una altra claudicació. Però com les anteriors (que de fet són posteriors) troba que no n’hi ha per tant, seguirà rememorant.

(c) Cesc Llaverias

1938. La partida de cartes. Aquí sí que la fa bona. En plena guerra, no hi ha de res, el fill gran, el Lluís, és al front, no saben exactament on perquè les cartes arriben censurades de qualsevol informació d’interés militar. La seva dona, la Rosa i el fill mitjà el Ramon són d’excursió al camp a aconseguir queviures per portar-los a la ciutat i tenir per menjar i una mica també per mercadejar, que als camps hi havia força de tot, per un preu. Ell està sol a casa amb la filla petita, la Mercè. Però en sortir de la fàbrica un antic company l’arrossega a una taverna, i a una partida de set i mig a la que ell de primeres no juga però al final s’hi anima, i perd la setmanada que li acaben de donar. El sidral que li munta la dona és tan colossal quan torna que la seva excusa de que simplement els ha perdut no s’aguanta i ja l’està acusant poc més que d’adúlter i al final ha de confessar la veritat. Els fets crus són fumuts, però ell a tot plegat s’hi ha vist arrossegat, una mica és el que té el protagonista, que les coses li passen una mica perquè no té esma d’oposar-s’hi, o energia. A partir d’aquell dia la seva setmanada queda requisada fins cobrir el deute, i més endavant també, una altra claudicació, una altra pèrdua de llibertat, una més.

Textil factory Artesania Textil Bujosa in Santa Maria (c) MollySVH, Creative Commons

1931. El flirteig amb la Berta. A la fàbrica on treballa en Rogeli entra a treballar la Berta, que viu a dues cases de distància, una bonica vídua de trenta-pocs amb una criatura. En ser veïns comencen a fer el camí a la fàbrica plegats, però clar, la gent parla, tot i que això al principi no sembla importar gaire a la Berta, i ell en cau rendidament enamorat. Ella quan se n’adona talla del tot el contacte, però ell s’hi encaparra, i les enraonies arriben a la seva dona (via la sogra que ara apareix i que viu amb ells). No passa res, absolutament res, ni un innocent petó a la galta, però no perquè ell no vulgui. I clar, un dia es planta a la porta de la veïna i després d’un breu intercanvi de paraules aquesta li planta la porta als morros. Derrotat, surt del portal just quan passa per davant la seva dona, que de nou li munta un sidral amb crits i acusacions que són falses però versemblants i que al final ell tampoc s’acaba de posar ferm, i tampoc el creu pas la dona. Així que a partir d’ara el va a buscar a la sortida de la fàbrica, s’ha acabat la llibertat i la taverna, a la que pot ell canvia de fàbrica, i tota la família de casa i a la Berta no la tornen a veure. Per algú que només sap una part de la història potser sí que aquest és el fet fundacional de la cadena de derrotes que l’ha portat fins on és ara, però no pas a ell que decideix seguir recordant.

cementiri de poblenou (c) Davidlohr Bueso, Creative Commons

1923. La mort del sogre. Ens trobem al Rogeli i la Rosa i el Lluís, petit encara, com que encara va tot el dia agafat a les faldilles de la mare l’han de portar a una curandera a curar-li l’enyoramenta (eren altres temps i la gent anava a herbolaris i curanderos com qui ara es pren homeopatia). Però quan en Rogeli torna a casa al vespre, allà no hi ha ningú, es veu han avisat a la dona que son pare ha tingut un atac i han anat cap a casa. Un infart el deixa fora de combat i quan encara està inconscient arriba un segon infart i acaba amb ell. Va cap a la casa dels sogres, cal fer la vetlla, a la casa, tota la nit, amb la sogra i el cunyat. L’endemà quan es dirigeixen de nou a casa la Rosa li diu al Rogeli que ara s’hauran de quedar la sogra a casa i ell diu que ni parlar-ne. Després d’un tristíssim enterrament sota la pluja, per la tarda és en Rogeli qui porta en Lluís a la curandera, i quan torna a casa es troba a la sogra instal·lada allà. I aquesta és una mala decisió perquè la sogra és un corcó que ni viu ni deixa viure i a sobre ni tan sols ajuda a la casa. I de nou el protagonista perd l’oportunitat de posar-se ferms i prendre les regnes de la seva vida.

Expectations (c) niki georgiev, Creative Commons

1919. Embaràs. Porten ja uns anys casats i algunes falses alarmes però ara no, ara és de debó, el Rogeli i la Rosa esperen un fill. I els sogres? Ell encantat, i ella donant sense parar consells que ningú demana i fent-se la ofesa si no li fan cas i… un cas de dona. A més a més ara va molt a veure la filla, però no va pas a comprar ni es posa a fer les feines de la casa ni res de res, no ajuda el més mínim. Ells dos això sí tenen l’ajuda de la veïna que els compra i d’una amiga d’infància de la Rosa, la Pilar, que aquesta sí es passa allà pràcticament a diari i fa el menjar neteja el pis i quan arriba la sogra marxa perquè no es poden ni veure. En Rogeli ve d’una nissaga de Rogelis i li vol posar Rogeli a la criatura si és un nen, i el sogre que serà el padrí ve d’una nissaga de Lluïsos i li vol posar Lluís, i ja sabem que això acabarà amb en Rogeli sense imposar-se, un cop més. Si és nena es veu que la padrina seria la sogra i ella li posaria el seu nom Mercè, i nosaltres ja sabem que la filla petita es dirà Mercè, i l’altre Ramon, ni un Rogeli en tota la nissaga! Hi ha tota la narració del part, bé de la nit del part, anant a buscar la llevadora, i esperar. Un detall curiós és que pel dolor a la sogra se li acut donar-li til·la a la partera, i una mica més i la llevadora la mata. Després d’un parell de dies han d’omplir el formulari del registre amb ajuda de la llevadora, discussió. No es posen d’acord en el nom, i al final diuen que entre Rogeli i Lluís doncs que triï la mare, a qui no agrada cap dels dos decideix que li desagrada menys el nom de Lluís.

Couple (c) Jing Qu, Creative Commons

1913. Festeig. En Rogeli i el seu amic Llorenç esperen a un grup de cosidores al sortir de la feina, en Llorenç va darrera de l’Anna però aquesta el defuig i acaben ell acompanyant la Pilar i el Rogeli acompanyant la Rosa. En Rogeli hi torna però aleshores li arriben veus que a la Rosa l’han vista amb el Baró, el pinxo del barri. Això provoca algunes discussions, un estira i arronsa que acaba d’una manera estranya, amb ella dient-li que el Baró li ha dit de marxar amb ell, així que a en Rogeli només li queden dues opcions: deixar-la marxar o demanar-li que es casi amb ell. I pren una decisió que nosaltres sabem que no és la bona, i ell intueix que no és la bona, però sí la més… possiblement la més fàcil i la més còmoda.

No hi ha un fet fundacional de la seva davallada a un zero a l’esquerra. Pedrolo ens mostra el Rogeli amb una gran habilitat. No és un calavera que té el que es mereix, però tampoc és una víctima, està en el punt mig i es deixa fer, per no barallar-se el seu fill es diu Lluís, per no barallar-se va tenir la sogra vivint a casa i fent la convivència amb la Rosa molt més difícil, per no barallar-se amb la dona va haver de canviar de fàbrica per una aventura que no va passar de ser una fantasia, i així. Està en un punt mig, mereix compassió, no mereix acabar com acaba, però tampoc sembla que s’atreveixi a lluitar per res. Acaba com un zero a l’esquerra d’una manera tant natural com si creiés que aquesta és la seva posició, el que li toca, i ha passat tant temps així que rebel·lar-se ara li sembla ridícul.

Unes petites notes d’a més a més. Al final de llibre l’autor posa les dates en que l’ha escrit, va trigar en escriure aquest llibre 64 dies de 1953, va guanyar el premi Fastenrath (això diu el llibre, no n0he trobat enllaços) el 1957 i el Sant Jordi el 1962, quasi una década més tard el llibre va arribar finalment a veure la llum. Pedrolo no només va ser un gran escriptor, sinó que ho va ser en unes condicions terriblement adverses, el que li dóna encara més mèrit.

(Visited 40 times, 1 visits today)