Azul casi transparente / Ryu Murakami
Un llibre que sempre havia tingut ganes de llegir i sempre deixava per després de l’“altre Murakami”(no, no són parents), en Ryu. S’anunciava una mica com una novel·la japonesa diferent, però tampoc n’he llegit tanta com per saber diferent a què. L’autor més llegit és precisament l’altre Murakami, així que no tinc gaires punts de referència.
El llibre comença i sembla una escena treta de Trainspotting, les drogues corren lliurement, els personatges no fan fàstics a res, inclòs el sexe i si cal el sexe de pagament per a soldats americans de la base. Així estan les coses en començar el llibre, no espereu espiritualitat zen o coses d’aquestes, el llibre és dur, cru i directe.
—[…] ¿Entiendes qué quiero decir?
—Sí. En realidad prefieres matarla que follártela, ¿no es eso?
—Sí, eso es, apretándole el cuello así, desgarrando sus vestidos, metiéndole un palo o lo que sea por el culo, a una nena con clase como las que ves paseando por el Ginza.
Reiko estaba saliendo del water; dijo:
—Hola, entrad —con voz somnolienta.
La parte delantera de sus pantalones estaba abierta. Pareció que iba a caerse; corrí hacia ella y la sostuve.
—Gracias, Ryu. Ahora todo está tranquilo ¿verdad? Oye dame un poco de agua. Tengo la boca seca… —Su cabeza cayo sobre su pecho. Mientras ya machacaba algo de hielo, volvió a echarse en el sofá. Yoshiyama empezó a desnudarla.
Les festes amb soldats americans són orgies demencials de sexe i drogues. Els diners són un bon al·licient, però tampoc semblen personatges excessivament necessitats de recursos.
Kei agitó su cuerpo con violencia, muy excitada después de ver la flor húmeda de semen.
—Que alguien me lo haga, rápido, que alguien me joda —gritó Kei en inglés, y no sé cuántos brazos negros aparecieron de súbito para lanzarla al sofá y arrancarle las bragas, los pedacitos de tela negra transparente volaron hasta el suelo, igual que mariposas, dijo Reiko, aferrando uno; después untó de mantequilla la verga de Durham. De pronto, Bon aullando metió la mano entre los muslos de Kei, la habitación se llenó de gritos y risas estridentes.
Observaba a mi alrededor, uniendo los cuerpos de las tres japonesas retorciéndose, bebí pippermint y comí galletas cubiertas de miel.
Són els nanos que van créixer en un país derrotat i ocupat militarment. És un tema que desconec força, però després de la capitulació de l’imperi japonès els americans es van instal·lar allà, per ajudar en la reconstrucció i per assegurar-se que Japó no tornés a ser una amenaça. Van fer el mateix a gran part d’Europa (però allà de manera conjunta amb tropes britàniques, soviètiques, americanes i franceses).
És un país derrotat que a més a més ha deixat enrere el seu tradicionalisme per abraçar de manera brusca la modernitat dels vencedors, en gran part imposada, però això tant és. És el que hi ha, alguns fragments del llibre són d’una bellesa hipnòtica.
Anuncios de neón que taladraban los ojos y faros de coches viniendo de frente cortando el cuerpo en dos, camiones que pasaban con un fragor como el de enormes cataratas, grandes árboles que de repente se cruzaban en nuestro camino y ruinosas casas abandonadas al borde de la carretera, fábricas con misteriosas máquinas alineadas y llamaradas asomando por chimeneas, la carretera derramándose como acero fundido en unos altos hornos.
La sombría y caudalosa riada gimiendo como un ser viviente, la hierba crecida junto a la carretera danzando con el viento, un transformador eléctrico cercado con una valla de alambre jadeando vapor, y Lilly riéndose, riéndose como una loca, y yo, que lo registro todo.
Todo refulgía con una luz propia.
La lluvia magnificaba y ampliaba cada detalle. La luz proyectaba sombras racheadas azules y blancas en las paredes de las casas durmientes y nos sobresaltaba, como si monstruos extraños nos enseñaran los dientes, por un instante.
És un llibre que va ràpid, amb personatges fugint cap endavant però sense no saber de què escapen. No és un llibre amb un final rodó, però qualsevol final rodó espatllaria el llibre. Hem compartit uns dies amb aquest grup de nanos, els hem vist drogar-se, follar, prostituir-se, barallar-se, robar… hem donat una bona ullada al seu món i no l’entenem. Com ells.
El llibre es llegeix ràpid i bé i és recomanable, i deixa amb ganes de més. Em sembla que els seus llibre són en general d’aquest estil, un autor interessant. Estic pensant en com es pot quedar algú que buscant llibres d’Haruki Murakami es llegeixi alguna cosa de Ryu Murakami, i no puc evitar somriure.
