Autobiografia autoritzada / Neus Canyelles

El llibre Les millors vacances de la meva vida no em va acabar de fer el pes, un tema de gustos, no pas de qualitat. El llibre és bo i està ben escrit, però em va costar entrar-hi. Però tot i això agafo amb ganes aquest nou llibre de Neus Canyelles (l’entrada de l’editorial aporta més info que la viqui), potser aquest m’entra millor, o potser serà una d’aquelles autores que en reconec la qualitat però que no m’atrapen, veurem. Abans de llegir el llibre, però, veig articles com aquest on es parla, i molt bé, tant de l’autora com del llibre, a veure!

Sempre que em conviden aquí és per presentar algun llibre o per parlar dels meus contes. Fer aquestes coses (totes dues) em fa vergonya. Però ara la vida d’un escriptor s’ha convertit en una sèrie de compromisos que no es poden deixar de banda, i et pots trobar contestant qualsevol pregunta inimaginable i llegint comentaris estranyíssims sobre el que està imprès en el teu volum de relats. Per exemple, pots escriure una novel·leta senzilla sense cap tipus de missatge i trobar al diari que el que has fet és un llibre d’autoajuda. Realment aprens moltes coses que desconeixies sobre tu mateix. Però això al final encara té gràcia. Jo en realitat hauria volgut néixer un segle enrere. Ja sé que no tendria rentadora ni microones, però tampoc no hauria de suportar aquestes campanyes de promoció.

I encara estem a la introducció, al Pròleg en revisió permanent!

Algun misteri insondable fa que alguns llibres se’ns apareguin com a posseïdors d’alguna cosa que no podem descriure, semblant a un tremolor, a una commoció, a una alteració física que ens arriba molt endins. Pot ser una punyalada, però també un moviment lleu com un sospir o com una fulla que mou la brisa suau. Hi ha d’haver més que una sensació, més que un crit d’alegria o unes ganes imparables de plorar. No ho sé. Hi ha d’haver un batec del cor i unes ganes —com ho diria?— violentes de córrer a cercar un paper o a engegar l’ordinador per intentar fer una cosa com aquella. Sí. Això és imprescindible. Si no, no es pot parlar d’un enlluernament tan gran.

Serra de Tramuntana, Banyalbufar, Mallorca © MARIA ROSA FERRE, Creative Commons.

Una autobiografia autoritzada dels primers anys. El que va venir després no ho vol autoritzar, així que tenim una crònica dels primers anys, dels anys escolars en una escola de monges i només per a nenes, però amb pinzellades aquí i allà d’un després. El retrat d’aquells anys i de la vida al poble és ple de tendresa, fent bo allò de que la pàtria de cadascú és la seva infància.

Els dissabtes horabaixa el poble es convertia en una explosió de gent, colors, alegria i tertúlies a cada cantó. Tothom anava a missa. Les dones es posaven els vestits de mudar, i els homes, camisa planxada. Jo sempre jugava a mirar els estampats florejats de la roba de les senyores i a dir mentalment quins m’agradaven i quins no. Nosaltres hi anàvem tots, tota la família. Les nines del poble formàvem un petit cor dins una capella i cantàvem.

I les pinzellades que deia abans:

Hi ha un àtic petit i desordenat al barri antic. Només té dues finestretes que donen al carrer i per on circula l’aire que entra a l’habitatge. És ple de llibres i de fotografies. Dos amants —ella tot just té denou anys; ell passa dels trenta— es troben aquí un o dos cops per setmana. De vegades no amb tanta freqüència; poden passar mesos sense veure’s. No ho sap ningú. Ja fa estona. Ella només ho ha dit al seu amic poeta. A canvi, ell també li ha confessat certs secrets.

love © letmebeyourswearword, Creative Commons.

La història de després és més tràgica, un contrast amb la placidesa dels primers anys, aquell ser feliç sense saber-ho. Hi ha una mort que marca, i sobretot queda el després, què es fa després?

Després de penjar, els dies es tornen tots iguals. Plors del matí a la nit. Però si no tenim ni trenta anys, pensa. Per què no s’ha mort algun d’aquells porcs fastigosos de l’escola i s’ha hagut de morir ell? La seva afecció per la vida cada minut fa una passa enrere.

Abans de dormir, cada vespre al llit, ella li llegeix en veu alta algun poema de Jaime Gil de Biedma des del principi fins al final. A ell li encantava. És incapaç d’adormir-se, si no ho fa. Té la sensació que així estan molt a prop. Que acomiaden junts una altra jornada. I allò l’ajuda a passar el pitjor. I lentament van minvant els dies que només consisteixen a plorar, amb un mocador gros del pare a la mà. La mare també plora (jo l’estimava com si fos un fill). Ja res serà igual. Ella mai més celebrarà el seu aniversari, ni bufarà les espelmes de cap pastís. És que no podria.

I l’escola, i el que deien a l’escola quan algú era molt intel·ligent…

[…], la madre Ferrando li comentés a la meva mare que no havien vist mai res igual. Segurament na Meri em va obrir el cap, em va destapar el món de les paraules i la llengua, i això no li ho podré agrair mai prou. […] la tutora de vuitè li digué a la mare que jo podria ser el que volgués, i que triomfaria a la vida, amb aquell butlletí de notes ple d’excel·lents. Pobra Felicitats —així nom—, quina mala predicció.

Road © Kārlis Dambrāns, Creative Commons.

És un llibre curt i intens, que alterna una delicadesa falsament naïf pels records d’infantesa i una desesperació continguda quan narra coses més actuals, coses de després. Aquest contrast és el que arrodoneix el llibre i fa que costi de classificar, i que un llibre costi de classificar és bo. Unes memòries, un assaig, una cosa a mig camí, un exercici d’estil…? En qualsevol cas és una demostració de poder, escriure així és molt difícil, i escriure això, agafar aquest material tan maleable (aparentment) com els records i jugar amb ell i aconseguir un llibre que no caigui en la complaença, o en el tedi, les paraules justes, la mesura exacta. Molt recomanable.

 

(Visited 57 times, 1 visits today)