Arqueologia de l’amor / Joan Mañas

Primera i crec que única novel·la de Joan Mañas amb què es va emportar el premi Just M. Casero en la seva edició de l’any 2006. Aquest premi sol ser un bon indicatiu, a veure què ens trobem.

Ens trobem una història d’amor des del record. El protagonista va en tren cap a París, tot un tòpic, en tren nocturn fins a París, sobretot des d’aquí que, poc o molt sempre hem mirat més cap al Nord que no pas cap avall.  No sap exactament què hi trobarà, o per què hi va, o com aquest viatge l’ajudarà a encaixar les peces del seu puzzle emocional, un puzzle on les peces son trencaments i molts flashbacks.

Fly over Paris © Vincent Anderlucci, Creative Commons.

Vacil·lava mentre les burilles de les cigarretes, recremades i fredes, van a parar a un racó, on en Roc les trepitja, sense enuig, com si volgués fer temps per pensar. I si aquella desconeguda tenia raó? I si en realitat esperava trobar-se la Lina o la Cris assegudes a l’estació. “Per fi has arribat!”. Elles serien dues i ell seria tres. La Lina estiraria la mà del Roc de 1994, més prim i musculós (durant dos anys ininterromputs havia estat treballant la musculatura en un gimnàs tres o quatre cops per setmana), amb els cabells llargs i recollits en una cua i una barba espessa i sense retallar, d’home de les cavernes o anarquista antiestètic perseguit per les càmeres de vigilància dels grans magatzems. La Cris es llençaria al coll i als braços d’un home amb una barbeta perfectament retallada i un impol·lut look de bon minyó, tot i que amb el rostre i el cos més arrodonit per la vida sedentària i la manca d’exercici. El tercer Roc, la versió 2004, hi serà tot sol, per saber que és el que li queda dels altres dos ja perduts en la roda del temps. Quins residus d’aquells que va ser encara s’amaguen dins seu, com els pòsits d’un cafè. I si cal que siguin allà o, ben al contrari, és necessari foragitar-los.

Gare d’Austerlitz © Vincent Anderlucci, Creative Commons.

Els records del viatge segueixen quan ja ha arribat a París i d’alguna manera esborra itineraris, passeigs, encontres i desencontres tornant a fer els mateixos recorreguts. Amb els peus esborra els records a mesura que els reviu i els recupera, com una manera de quedar en pau amb si mateix. Tot plegat, mentre decideix si la seva relació actual amb la Irene val la pena de debò.

Encara creu, però, com qualsevol home sentimental, o simplement romàntic, que cal donar una oportunitat a l’amor. Que en algun lloc del món hi ha una dona feta per a ell, una mena d’ànima bessona o complementària. I dubta si aquesta persona que li correspon es diu Irene, està divorciada, té un fill i en aquests moments més que estimar-lo, el mataria. El temps passa també i sembla que amb ell la possibilitat que les coordenades d’espai i de temps siguin les adequades per a la trobada que espera. Està cansat d’aquesta recerca infructuosa, cada dia que passa li fa més mandra. I si l’amor, que sembla que mai no és el que pensem que hauria de ser, o si més no, ens dura menys del que voldríem, és precisament tot això que abans hem esmentat per negar-ne l’existència? Per tant l’amor seria una correlació d’elements i situacions que no sempre són agradables: la rutina, les obligacions, la dependència…, i el que ens queda amb el pas del temps del sentiment original és ben poca cosa, potser el sexe, i no sempre. Pot existir el sexe sense amor, però i l’amor sense sexe, és possible?

Per què tots els records, totes les relacions, darrere de tot això només hi ha ell, i allò que ell és, i busca, i vol i com encara la diferència entre allò que es desitja i allò que s’obtè. La part final potser ha estat la que menys m’ha acabat de convèncer, però això  ja és qüestió de gustos. Molt recomanable.

(Visited 50 times, 1 visits today)