Aquesta puta tan distingida / Juan Marsé

No fa gaire ja vaig llegir la versió original d’Aquesta puta tan distingida, i el vaig ressenyar. Així doncs, què faig llegint-ne la traducció? És tota una història: vaig llegir l’original quan vaig saber que es publicaria aquesta edició en català. Per un tema de la feina, relacionat amb aquest llibre, havia de sortir en directe per la ràdio. I havia de saber de què anava el llibre. En definitiva, que vaig aconseguir no dir burrades en un programa en directe, crec que s’ha de valorar.

Aquest llibre és molt significatiu perquè Juan Marsé (els amics li deien Joan, però em mantindré en l’oficial Juan) era català. Ho era tot i els que el volien convertir en un espanyol de pedra picada, i també ho era malgrat els que consideraven que un català només ha d’escriure en català. És un cas complicat, la realitat del país també, i aquesta realitat fa que hi hagi casos com aquest. Però més enllà d’un “cas”, si alguna cosa era Marsé, era un grandíssim escriptor. En això no hi ha discussió, temes de gustos al marge.

Era un gran escriptor català que feia servir literàriament el castellà —dominava el català, però escrivia en castellà—. La realitat del país que deia abans i aquestes coses… Tot i això, mai cap obra seva havia estat traduïda al català. Cap ni una (per cert, la seva obra més emblemàtica Últimas tardes con Teresa no està ni traduïda a l’anglès, per si algú hi pot fer alguna cosa). El motiu? Suposo que una combinació de la realitat del país, i d’uns criteris editorials que tenen més de comercial que de literari, i que potser el moment de fer-ho hauria estat ja fa uns anys. Sembla que va haver-hi contactes amb Club Editor per publicar Últimas tardes con Teresa, però al final la cosa no va arribar enlloc. I ha estat ara que Club Editor (de nou i per fi) el publica en català. Trobareu més informació de tot plegat en el valuosíssim postfaci. En fi, Juan Marsé en català sona més o menys així:

Havíem prolongat la xerrada més de l’habitual i es feia fosc. Vaig donar per acabada la sessió, vaig apagar la gravadora i vaig proposar una altra cervesa, que ell va refusar dient que tenia una mica de pressa. Es va aixecar contrariat, rondinant en veu baixa: “Aviam si demà me’n recordo més bé, collons, aviam…”, però abans d’anar-se’n va ronsejar una estona dret al costat de la barana, fumant amb les ulleres negres al front i mirant com les primeres ombres de la nit queien sobre la ciutat, potser endreçant els records en el forat negre d’aquella amnèsia presumiblement induïda i reconduïda, temptejant alhora el perfil borrós d’una altra ciutat que s’estenia més enllà d’on arribava la mirada, la condemnada ciutat grisa de la seva condemnada memòria. Una ciutat fantasmal, hivernal i remota, inexpugnable, tan obsoleta i a la vegada tan persistent en el seu ànim com en el meu. I potser va ser per això que, veient-lo allà dret, escrutant l’última claror del dia com si n’esperés algun senyal, vaig sentir tot d’una que un no-sé-què indefinible m’empenyia a posar-me al seu lloc i mirar el perfil de la ciutat amb els seus ulls descreguts i des de la seva perspectiva precària: tots dos perplexos i expectants de cara al passat i d’esquena al futur; haver estat ell, haver viscut aquell horror, haver estat allà aquell dia nefast, haver-me sentit empès a matar… Tot i que el sentiment de pèrdua o de desarrelament amb la ciutat no podia ser el mateix, perquè el destí havia estat molt més sever amb ell que no amb mi, sentia que el túnel de la desmemòria on ell semblava perdut no podia, no havia de ser-me totalment estrany.

© Francesc Català-Roca.

Els comentaris sobre el llibre els podeu trobar a l’altra ressenya, no em repetiré. Només respondré a LA PREGUNTA, així en majúscula: com sona Marsé en català? I la resposta és que sona bé, sona molt bé, sona natural i ens podríem imaginar perfectament a Marsé escrivint aquest llibre directament així. Desgraciadament, ell mai va arribar a llegir-se.

Així es tanca el postfaci de la responsable de Club Editor Maria Bohigas:

Quan vaig demanar-li si em deixaria publicar el seu llibre en català, va contestar immediatament que sí. “No sé pas què et passarà.” El teníem previst per al juny de 2020. L’epidèmia en va retardar la sortida.

La seva mort, un 18 de juliol, ha fet que es convertís en homenatge.

En fi. Vull apuntar que la tasca de Martí Sales amb aquesta traducció ha estat de 10. Només em queda recomanar la lectura del llibre, que pot ser una bona manera d’entrar a Juan Marsé. I ara seria qüestió que a Club Editor s’animessin amb Caligrafia de los sueños, que formaria un díptic amb aquest llibre, i que ja després s’hi posessin (demanar és gratis) amb Últimas tardes con Teresa i la seva “continuació”, La oscura historia de la prima Montse. O potser amb els molt destacables contes, que també serien llibres interessants de llegir en català. Com tot Marsé, vaja. Resumint: m’ha agradat llegir Marsé en català i m’agradaria poder seguir-ho fent.

(Visited 51 times, 1 visits today)