Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

L’anterior llibre de Marta Orriols em va agradar prou, i en sortir aquest hi ha hagut un cert rebombori, sembla que l’autora s’ha superat i enlloc d’un recull de contes ara ataca amb una novel·la, i una novel·la necessàriament dura. No dura d’estil, dura de contingut, i des de l’inici, sense preparació ni anestesia.

Per fer-vos una idea una mostra, a les primeríssimes pàgines:

Estàvem vius.
Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida.
Algunes nits, del llit estant, envoltats pel confort d’uns coixins flonjos i enormes, i des de l’arrogància de la nostra joventut tardana, miràvem les notícies en la penombra, amb els peus entrellaçats, i era aleshores quan la mort, sense que nosaltres ho sabéssim, s’acomodava tota blavosa als vidres de les ulleres del Mauro.
[…]
Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.
[…]
El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Així ens trobem amb la protagonista, Paula, intentant refer-se, necessitant que la deixin tranquil·la i gestionant el final de la relació, justament abans de l’accident el Mauro li confessa que hi ha una altra dona i que la deixa. No només cal gestionar la mort, una mort a més a més en aquestes circumstàncies anòmales, d’algú que per ella encara era la seva parella tot i que ell ja estigués passant pàgina.

I la vida segueix, ella és neonatòloga, una especialitat que obliga a gestionar la probable mort de nadons, però és també un entorn ple de vida. A ella aquest “la vida segueix” la desconcerta i l’irrita, i comença a acumular hores de feina a l’hospital.

Quan he arribat a tres quarts de tres, la Marta i la Vanesa s’estaven posant la bata davant dels armariets, esvalotades, rient pels descosits.
—Bona tarda, noies. Veig que la guàrdia promet.
M’arrosseguen de seguida pel riu de la seva alegria i em parlen d’una botiga d’objectes eròtics que han posat als baixos de l’edifici on viu la Vanesa, a Horta. Em volen convèncer perquè les hi acompanyi una tarda. La Vanesa i la Marta són les residents que tinc al meu equip i les adoro. He intentat no estimar-les gaire perquè sé que acabaran marxant d’aquí a uns mesos, però ha estat impossible. Són tan joves i la vida els queda tan bé…

La Paula intenta superar el trauma, però sobretot intenta que la deixin tranquila sobre com superar-lo, o si vol o no, vol recuperar la capacitat de decisió que sembla que entre tots li han tret, ha quedat desaparellada però en més d’un sentit.

Som dos adults que, com tants d’altres, hem quedat fora dels circuits familiars, fora de les maternitats, de les paternitats, de les parelles. Dos adults que viuen sense estar íntimament compromesos amb un altre ésser humà. Som lliures o potser presoners de la nostra llibertat.

No és un llibre fàcil i tenir empatia amb la protagonista de vegades costa, però ella no vol la nostra empatia, ni que l’entenguem. No vol tirar endavant però no li queda un altre remei, i ho ha de fer amb les cicatrius, amb amputacions, una condició que ja no la deixarà, no tornarà a ser la d’abans.

El llibre és dur, trist i colpidor, i es llegeix en un moment perquè enganxa com una mala cosa. Si l’Anatomia de les distàncies curtes era un llibre que prometia aquest és un llibre que confirma Marta Orriols com una de les veus que val tenir molt en compte.