Anys de barbàrie: Mercè Rodoreda: la guerra i l’exili / Carme Arnau

Els llibres sobre Mercè Rodoreda (“la Jefa”) comencen a ser uns quants en aquest bloc, com aquest i aquest altre també tot i que també n’és autora, a aquest pas crearé una etiqueta específica. Aquest el signa Carme Arnau, una de les principals estudioses de l’obra rodorediana que en aquest llibre es centra en dos fets cabdals en la vida i l’obra: la guerra civil espanyola i com el fet de perdre la va abocar a l’exili on no va trigar a trobar-se de ple en la Segona Guerra Mundial.

La millor manera d’acostar-se a l’obra de Mercè Rodoreda és la directa, agafar els seus llibres, això ho vull deixar clar d’entrada. Però aquests altres llibres van bé per apronfundir, per fer-ne una lectura (o, idealment, una relectura) més profitosa, cosa que també està molt bé. Estem parlant de la millor escriptora catalana, d’algú que qualsevol persona col·locaria entre els tres millors de les nostres lletres sense dubtar-ho, per mi els altres dos serien Josep Pla i Salvador Espriu.

La pròpia Mercè Rodoreda comenta aquesta experiència d’una manera potser sorprenent:

Em recordo que allò de la retirada, a la guerra de França, amb els alemanys per una banda i els francesos per l’altra, era horrorós. Però al mateix temps era exaltant. Potser perquè l’escriptor sempre es desdobla en espectador, però era horrorós i al mateix temps exaltant de trobar-te enmig d’una conflagració mundial com aquella, viure-la, perquè això no passa gaires vegades a la vida. És bo que abans d’escriure visquis.

Un resum una mica ràpid de la situació en que es va trobar ella i tants altres emigrats, sense un respir des del 1936:

De fet, fugien d’una guerra civil i es van trobar al centre mateix d’una altra de mundial que va assolir unes dimensions mai vistes de crueltat, destrucció massiva i mort, amb els jueus en el punt de mira. Justament, els primers dies de la tardor de 1940, Walter Benjamin, intel·lectual jueu, es va suicidar a Portbou; per a la majoria de persones del seu origen i generació, aquest va ser el moment més crític de la guerra, amb l’esmentada caiguda de París i, sobretot, el pacte encara intacte de Hitler i Stalin, que volia dir l’estreta cooperació de les dues forces de la policia secreta més poderoses d’Europa.

La situació de Rodoreda era complicada, i també la del seu company Obiols que va ser forçat a treballar pels alemanys, la França de Vichy no era un lloc gaire segur, el seu periple l’explica en una carta ja al final de la guerra (la mundial, no la d’aquí):

“Remarcables períodes de camp de treball, de presó alemanya, de Companyies franceses, docker, estibador de fusta i desestibador de sacs de ciment, fugitiu i capturat…[…] dec haver expiat a la terra tot allò que esperava poder expiar confortablement al cel”. I conclou: “He sobreviscut que ja és molt”.

Hi ha dos contes que són dels més representatius del conflicte (curiosament no el d’Orleans) segons l’autora: Mort de Lisa Sterling i Nit i boira; jo he anat al meu volum de Tots els contes de Rodoreda a llegir-los, valen molt la pena. I hauria valgut la pena aquesta idea o projecte de que parla:

Amb les vivències essencials d’aquests anys de guerra i d’immediata postguerra, amb aquest material de pes i relleu, Rodoreda hauria pogut escriure la seva novel·la de l’exili, com ella volia llavors. El tema hi era i ben substancial, amb tot el que havia viscut i observat al seu voltant des de la fugida de París fins al final de la guerra: massacres amb moltes vides malmeses i una crueltat extrema en el cas dels jueus.[…] Tanmateix, malgrat les possibilitats de tot plegat, aquesta novel·la no la va arribar a escriure o bé s’ha perdut per culpa dels avatars de la guerra.

I una cosa que em posa dels nervis: hi ha molts fragments en francès i italià, però sobretot en francès, paràgrafs sencers a vegades i sense oferir-ne ni que sigui una traducció al peu, per què? Bé que quan es posen cites d’autors russos o alemanys es fa servir la versió catalana, però l’autora ha decidit que hem de saber francès sí o sí. De debó, una traducció a peu de pàgina seria una cortesia que s’agrairia força, coi seria el mínim! I això és així al llarg de tot el llibre, no entenc el perquè.

L’ombra de les guerres arribarà fins a l’art, i també el paper de la dona que ja va canviant, a batzedades una mica, amb avenços com la República i retrocessos com el que va venir després, tot i que d’això no se’n parla gaire. I si en alguna cosa va excel·lir Mercè Rodoreda va ser en els personatges femenins.

Tot el Guernica, de fet, por representar un clam davant de tanta ignomínia, aquest crit ben present, ben representatiu de moltes obres pictòriques i escultòriques del segle XX. Rodoreda resulta una baula més d’aquesta cadena de creadors que recorren al motiu de la dona que crida, ella amb l’escriptura, preferentment, però també amb la pintura[…]. Pel que fa a l’escriptura, tant al final de La plaça del Diamant com al de Quanta, quanta, guerra…, les protagonistes femenines deixen escapar un crit i, a més, un crit d’infern, segons podem llegir. Aquest infern en què s’ha convertit la seva vida en temps de guerra[…] I així s’imposa el protagonisme indiscutible de les dones, de les mares sobretot, que són aquelles que pateixen de manera més íntima i trasbalsadora les guerres.[…] En tot cas, la dona segueix un camí lent però indeturable que la portarà a l’emancipació, a aquesta llibretat esperançadora. I, si en cas de la Primera Guerra Mundial les imatges femenines són escasses, no s’esdevé pas el mateix pel que fa a la Guerra Civil, amb la figura ampliament difosa de la miliciana, amb granota blava i pistola; les milicianes que l’any 1936 es van llançar als carrers i al front i van trencar tabús.

La situació a Espanya no és pas la primera preocupació de Mercè Rodoreda, tenia prou feina amb sobreviure en un entorn tan complicat i canviant i perillós. Però quan va acabar la guerra la cosa es va estabilitzar una mica, i al cap i a la fi, París és una gran ciutat.

Em sembla, també, que París esdevingué la universitat que Rodoreda no va poder freqüentar a Catalunya, una ciutat amb una sòlida cultura, amb institucions i centres prestigiosos per donar-li suport, públics i privats: biblioteques —tenia un carnet de la Biblioteca Nacional—, museus, centres culturals… Es troba, providencialment, en una ciutat amb la pàtina de segles d’història i alhora oberta i receptiva a les novetats que acostuma a acollir; per exemple, s’hi publicaven en anglès autors fonamentals com Henry Miller o Janes Joyce, prohibits als seus països. I, sortosament, d’altra banda, el temps històric s’aquieta i les guerres es van allunyant progressivament, malgrat que els conflictes no cessen, però ara lluny de la vella Europa. […] Rodoreda es replega cada cop més en la seva intimitat i el seu vessant de creadora —poesia, pintura, escriptura…— i, de manera progressiva, reflexiona sobre els anys transcorreguts.

Una de les seves grans influències a l’hora d’escriure Quanta, quanta guerra és l’escriptor Céline, de qui he parlat aquí. Les experiències intenses necessiten obres intenses, que remoguin, els seus estils són oposats però Rodoreda entén que haurà de pouar en llocs dels seus records que potser no li agradaran per treure el que necessita.

Però si alguna vegada m’hi fan pensar [en l’exili] el veig com una gran lliçó de vida. És sabut que els viatges formen la joventut: li són un estímul, una força. Jo diria que l’exili, viatge obligat, desfà l’ànima, li pren tot l’orgull. T’adones que no ets absolutament res. Vaig fer la retirada a França, de París a Chateauroux, a peu i carretera enllà, entre l’exèrcit alemany que avançava i l’exèrcit francès que reculava. Aquesta va ser la part diguem-ne de guerra. L’altra, la tranquil·la i miserable, va ser pitjor.

Gran part de la part central del llibre funciona com una mena de suport o nota d’aquest llibre: Quanta, quanta guerra, un dels més foscos de Mercè Rodoreda. Juntament amb La mort i la primavera possiblement el seu llibre més estrany. L’experiència de la rereguarda, de tenir gent al front en una guerra la trobem per exemple amb la Colometa a La plaça del diamant; a Mirall trencat la guerra passa i converteix la casa, l’element central de la novel·la, en un quarter, més que patir la guerra la guerra hi passa. Quanta, quanta guerra és el primer cop que es fica de ple a la guerra, o almenys això ens vol fer entendre, però no serà una novel·la bèlica típica. La Mercè Rodoreda que va escriure Quanta, quanta guerra estava molt influïda per l’esoterisme i pels rosa-creus (la casa on vivia amb Carme Manrúbia a Romanyà abans de fer-se la seva pròpia casa era plena de referències a aquest culte/societat secreta). Una Mercè Rodoreda que es mou cada cop més en els símbols i les imatges. El canvi respecte a les altres obres és molt notori. És una gran manera d’acostar-se a un dels llibres més estranys de Mercè Rodoreda, i probablement el menys entès (La mort i la primavera va aparèixer de manera pòstuma i inacabada).

Un llibre obscur, amb un rerefons complex però que desenvolupa una història en aparença simple.

I si en marxar al front els amics d’Adrià proclamen que “Nosaltres som els més forts. Amb el poble no s’hi pot jugar. Els de l’altra banda quan ens veuen arrenquen a córrer. Paraula. S’amaguen” (capítol II, “La fugida”), quan s’hi troben tot canvia i de manera dràstica; llavors es deixa de banda el maniqueisme de bons i dolents i es posa de relleu que els soldats dels dos bàndols en són els actors i víctimes, tot alhora, amb una mateixa ferocitat i baixesa. En aquest sentit, la conversa entre aquests menestrals compromesos i assenyats —un lampista, un fuster i el paleta esmentat— resulta aclaridora perquè tots tres creuen que la guerra s’hauria hagut d’evitar. “Aquesta guerra és la gran desgràcia, ¿em vols explicar per què la fem? El paleta va dir que era per anar contra l’enemic, però el fuster va dir que per a l’enemic nosaltres també érem l’enemic. El lampista va dir: encara que la guanyem serà com si l’haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom”.

I més o menys fins aquí, el detallet dels fragments en francés ara i adés sense mai oferir la traducció m’ha posat dels nervis al llarg de tot el llibre, això sí, però un molt bon acostament a la influència dels conflictes en l’obra de l’autora i molt especialment una gran aproximació a la lectura de Quanta, quanta guerra… llibre que tinc a la lleixa de pendents des de fa massa temps.