Animal moribund / Philip Roth

Vaig llegir el meu primer Philip Roth i la meva reacció va ser un “però que coi és això? com és tan bo? per què ningú me n’havia parlat?”. Tot i l’entusiasme he trigat a tornar-m’hi a posar, i també n’he gaudit. No puc evitar relacionar-lo amb Houellebecq, tot i que és anterior, perquè si alguna cosa no és Roth és políticament correcte, i les actituds dels seus protagonistes ara són vistes com obertament masclistes, però el llibre és una delicia peti qui peti.

Segon llibre d’ell que em llegeixo i moltíssim s’hauria d’espatllar la cosa perquè fos el darrer. Començo i no puc parar, enganxa com una mala cosa des de les primeres línies, d’una manera animal, primària, potser el tema ajuda una mica, no dic pas que no, o potser és aquesta sinceritat, aquest anar de cara a barraca pràcticament des del principi de tot, des del segon paràgraf com aquell qui diu.

Es dóna el cas que sóc molt sensible a la bellesa femenina, com vosté sap molt bé. Tothom té alguna debilitat, i la meva és aquesta. Vaig això i deixo de veure res més. Vénen a la primera classe, i pràcticament a l’acte puc dir quina és la noia que em va.[…] De tot això farà vuit anys; jo ja en tenia seixanta-dos, i la noia, que es deia Consuela Castillo, en tenia vint-i-quatre. No sembla una estudiant, o almenys no una estudiant convencional. No és cap semiadolescent, no és una noia que no es cuidi o sigui una esbojarrada o “passi de tot”. Parla bé, és entenimentada, sap estar: sembla que sàpiga en què consisteix la vida adulta a part de saber seure, aixecar-se i caminar.[…] És cubana. La seva família són cubans acomodats que viuen a Jersey, al comtat de Bergen, a l’altra banda del riu. Té els cabells negres, negríssims, llisos però tot i així una mica aspres. I és una donassa. És un tros de dona. Com que porta la brusa de seda descordada fins al tercer botó, es pot veure que té uns pits grossos i ben fets. Li veus l’escot a l’acte. I veus que ho sap perfectament.[…] El cos encara li resulta una cosa nova, encara hi està experimentant, encara l’està sospesant, una mica com un nen que volta pel carrer amb una arma carregada rumiant si la porta per protegir-se o per començar una vida de delinqüència.

I el protagonista, ens explica, de fet li explica a algú, aquesta relació tan dispar. A més a més ell era mestre, però s’esperava a acabar el curs per anar a més amb les alumnes que hi veien l’home madur, expert i que en certa manera era una petita celebritat literària en el món acadèmic.

Però l’edat que tinc representa molt per a la Consuela. Aquestes noies que van amb senyors grans no hi van a pesar de l’edat, els hi atrau l’edat, hi van a causa de l’edat.

La diferència el turmenta, perquè així com ha tingut d’altres noies, aquesta el té enconyat cosa de no dir, i sap el que passarà, no es fa il·lusions, però saber-ho no li fa més fàcil.

“Un home jove la descobrirà i me la prendrà.” És com si el veiés. És com si el conegués. Sé que és capaç de fer-ho perquè sóc jo als vint-i-cinc anys, encara sense la dona i el fill, sóc jo en estat pur abans de fer el que tothom feia.

La història acaba com ens podem imaginar, com ell sap que acabaria, però segueix donant voltes al tema. Aquest cop, a diferència d’altres s’hi ha enganxat, no era del tot amo de la situació, la Consuela era la seva droga. Però ser un faldiller o, com diu Rodoreda a Mirall trencat, tenir el mal de les senyores, no és pas una cosa estranya, ni molt menys, l’adulteri (en els homes) estava estés i gairebé fins i tot ben vist, eren altres temps.

A Austin tinc un amic que és un escriptor d’èxit. Es va casar jove cap a la meitat dels anys cinquanta, i al començament dels setanta es van divorciar. Era casat amb una dona molt maca amb la qual va tenir tres fills molt macos; tot i així ho va engegar tot a rodar. I no ho va acabar d’una manera histèrica ni insensata. Era una qüestió de drets humans: doneu-me la llibertat o la mort. Doncs resulta que després del divorci se’n va anar a viure sol, i va veure que sent lliure era infeliç.[…] Tot sol hauria pogut començar a disfrutar obertament de tot el que arreplegava furtivament sent casat. Un cop alliberat de les traves que el frenaven, però, se sent infeliç des del primer moment i pensa que serà infeliç tota la vida. És lliure, amb tot un món de promeses davant seu, i perd l’esma.

Cap a la part final el llibre fa un gir, torna la Consuela, però alguna cosa ha canviat en tot plegat, prefereixo no dir res per no fer espòiler, però tot i el canvi de to i d’enfocament l’autor se’n surt i el llibre no perd gens de grapa.

Els temes poden interessar més o menys, això va com va, i els plantejaments ens poden semblar una mica desfassats, però és una prosa punyent i interessant, viva, i que no té por de ficar-se en segons quins jardins, fins i tot si pot molestar, sobretot si pot molestar. I això és el que li demano a un bon llibre i és el que ofereix Philip Roth, de qui em penso llegir més llibres començant (no sé quan) amb un que va caure la darrera Fira del Llibre Antic i d’Ocasió, exactament aquest.