Anatomia de les distàncies curtes / Marta Orriols

Torno a un llibre que ja havia llegit i ressenyat. Per motius que no venen al cas rellegeixo l’Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols, un llibre que em va causar una molt bona impressió, així que suposo que estarà prou bé aquesta relectura.

El primer conte, Princesa, parteix d’una situació prou amable, però una paraula es clava com una falca i comencem a tenir flashbacks, amb els quals coneixerem una història anterior, molt més dura. A més a més, tot plegat està resolt en unes 3 pàgines, una economia de mitjans que posa els pèls de punta.

I just després tenim Kind of blue. Aquí tornem a tenir una narració amb dos nivells, un ara i un “abans” que ens explica coses d’aquest ara que no són exactament com veuen els protagonistes. Hi ha una història i a més a més la història, amb el punt afegit de l’humor involuntari de la ficada de pota d’un dels nens. Es llegeix com una improvisació de jazz, però res és improvisat i tot encaixa a la perfecció.

Miles Davis – Kind of Blue) © Lawren, Creative Commons.

Nit de revetlla. Cel espurnejant de colors i el caliu d’un sopar d’amics com a teló de fons. La calma. Un grill. Una dona bonica i sola. Podria ser idíl·lic si no fos que no feia fred i ella en sentia. Encengué un cigarret fent cassoleta amb la mà i deixà anar el fum lentament. L’Albert no tardà a aprèixer. La saludà amb el paquet de tabac a la mà i es recolzà a la paret, al seu costat.

A veure, recordava que el llibre em va agradar, recordava que els contes eren bons, però no recordava que ho fossin tant. Són molt i molt bons! Costa de destacar-ne perquè els destacaria tots. Això és de La bona nova:

Plou i la ciutat esdevé caòtica. Sense avisar, el temporal ha tenyit de gris el matí d’un dimarts qualsevol alterant totes les rutines establertes. Li reca haver de decidir-se però finalment no agafa la Vespa i fa via cap a la parada de metro on l’andana és un ball mal coordinat de paraigües, anoracs, motxilles i rostres emboirats. Immers dins la música, nota que algú li toca l’espatlla per darrere i es gira sobresaltat.

Metro

És la Marta, que somriu amb aplom sota una gavardina beix, les sabates de taló i els llavis prims i infranquejables. L’envaeix la mateixa agitació a la boca de l’estómac que ha sentit cada vegada que l’ha vista entrar per la porta del despatx els tres darrers anys.

I això altre de La cadira:

La mira adormida. No sap com es diu i, no obstant això, reposa nua sobre la seva cadira Barcelona. Té els llavis entreoberts i un respirar desimbolt, semblant al d’una migdiada d’agost sense rellotges i de sal marina als llavis, però és febrer i a fora cau una pluja tan forta que esborra el rastre dels pecats incerts.

renoir_sleeping_woman_1897

I el conte Danys col·laterals, amb la neu que va caient m’ha recordat Els morts de James Joyce —forma part del llibre Dublinesos, que és excel·lent, no com la castanya d’Ulises—. M’agrada pensar que l’autora n’era conscient d’aquest paral·lelisme, d’aquesta posada en escena avui dia de la part final d’aquell conte. Si és així ho he vist, i si és que no, he vist més coses de les que l’autora hi ha posat, de vegades passa.

Havien sortit del teatre capgirats, amb aquell silenci incòmode que estableixen les veritats quan s’interposen entre nosaltres sense avisar; un silenci sobredimensionat per la caiguda de la neu, que per tercera nit consecutiva havia sorprès la ciutat cobrint-la d’una fragilitat que presagiava una transparència a què cap dels dos estava avesat.

Les relacions són un dels temes, i també les cicatrius del dol, sense sensibleries, anant al moll del tema, amb una economia de mitjans absolutament admirable. Els bons contes són aquells on res és sobrer, i aquest és el cas. Les relacions i com aquestes van canviant alhora que els qui les protagonitzen. Com a Ficció, on passem d’una possibilitat a l’oposada quasi sense transició.

S’ho treu tot, de fet, i sense que ell pugui parpellejar, nua i afligida es posa les mans a la cintura.

—Imagina que sóc una quatre estacions, burro.

"Anna" - Paul Landacre - Wood Engraving - 1937

Gira cua i fa via cap al dormitori. El Roger riu enjogassat però per a ella és massa tard. El desencís ha difuminat l’encant del flirteig i li retorna la imatge del Roger com un ésser ingenu i flonjo.

A més a més de recomanar la lectura —i sobretot la relectura— d’aquest llibre també ho faig d’Aprendre a parlar amb les plantes. M’hauré de posar ja amb el llibre amb títol de cançó d’Extremoduro, quan ho faci us explicaré el què.

(Visited 41 times, 1 visits today)