American Psycho / Bret Easton Ellis

Després de Blanco considero que ja seria hora de posar-me amb la celebrada gran obra de Bret Easton Ellis. Total, el llibre es va publicar el 1991, només he deixat passar quasi tres dècades de res. Vaig llegir-me Menys que zero fa moltíssim i no gaire després Les lleis de l’atracció (per cert, potser ja seria hora de reeditar-lo en català, no? Segur que una edició de butxaca sortiria prou bé). Un autor interessant i, vist ara, potser no és tan trencador com va semblar en el seu moment, però això ja és un altre tema.

De totes maneres, havent vist la pel·lícula m’imagino un llibre força bèstia, això sí. I sí, els protagonistes semblen trets d’un anunci: joves, blancs, republicans, rics i completament i absolutament amorals, la seva única religió són ells mateixos i el consumisme. Més d’un cop es té la sensació d’estar llegint un maleït catàleg: d’Ikea, de roba, de tecnologia, del que sigui… Ells han entès millor que ningú que ets el que tens, i com que són els triomfadors i el millor de la societat, no estan equivocats. I no és que vulguin el millor, senzillament ho mereixen. Fa ràbia tot plegat, oi? Doncs acabem de començar.

Charging Bull – New York City © Sam valadi, Creative Commons.

Aquest no és el protagonista però ho podria ser perfectament. Jo crec que aquí hi ha molt del propi autor

—Soy un hombre de recursos —està diciendo Price—. Soy creativo, soy joven, sin escrúpulos, sumamente motivado, altamente capacitado. En esencia lo que digo es que la sociedad no puede permitirse el lujo de prescindir de mí. Soy una buena inversión. —Price se tranquiliza, continúa mirando por la sucia ventanilla del taxi, probablemente a la palabra MIEDO de un grafiti escrito con espray rojo en la fachada de un McDonald’s de la Cuatro con la Séptima—. Lo que quiero decir es que se mantiene el hecho de que a nadie le importa una mierda su trabajo, que todo el mundo odia su trabajo, que yo odio mi trabajo, que tú me has dicho que odias el tuyo. ¿Qué puedo hacer? ¿Volver a Los Ángeles? No es una alternativa. No me cambié de la UCLA a Stanford para soportar esto. Quiero decir, ¿soy el único que piensa que no gana el suficiente dinero? —Como en una película, aparece otro autobús, otro cartel de Les Misérables reemplaza a la palabra: no es el mismo autobús porque alguen ha escrito la palabra BOLLERA encima de la cara de Eponine. Tim suelta—: Tengo un apartamento aquí, tengo una casa en los Hamptons, por el amor de Dios.

Wall Street Sign © South Bend Voice, Creative Commons.

Uns anys trepidants, negocis, velocitat, diners a dojo, cocaïna i els pitjors elements de la societat al cim del poder i el respecte. El miratge de crisis econòmiques encara estava lluny (tot i que a finals dels 80 n’hi va haver un parell d’importants). També van ser uns anys en què un home molt admirat pels protagonistes del llibre era Donald Trump. Vist amb una mica de perspectiva era fàcil intuir el desastre que tot plegat era, però en aquell moment, si estaves en el bàndol bo de la història, tot era perfecte.

La falta d’escrúpols no és només un tema de negocis o consciència social, també hi ha un masclisme cruel i descarat. Potser no descarat però real, les dones vistes com poc més que accessoris.

—Si tienen una gran personalidad y no son guapas… —Reeves alza las manos, en un gesto significativo—, ¿a quién coño le importan?

—Bueno, y ahora en plan hipotético… ¿de acuerdo? ¿Y si tienen una gran personalidad? —pregunto, plenamente consciente de que se trata de una cuestión inútil y estúpida.

—Estupendo. Hipotéticamente aún mejor pero… —dice Hamlin.

—Lo sé, lo sé. —Sonrío.

—No hay chicas con gran personalidad —decimos todos al unísono, riendo, entrechocando palmas.

—Una gran personalidad —empieza Reeves— consiste en una chica que esté buena y que satisfaga todas tus exigencias sexuales sin ser demasiado puerca y que en esencia mantenga la puta boca cerrada.

—Óyeme bien —dice Hamlin, asintiendo para mostrar su acuerdo—. Las únicas chicas con gran personalidad, que son listas o tal vaz divertidas o medio inteligentes o hasta con talento… aunque sabe Dios qué coño significa eso… son chicas feas.

—Absolutamente —asiente Reeves.

—Y eso es porque tienen que compensar lo jodidamente poco atractivas que son —dice Hamlin, reclinándose en su silla.

Skyscrappers, Manhattan, NYC – Nighttime © Alexandre André, Creative Commons.

Amb aquest retrat la part dels assassinats més que terrorífica ens sembla absolutament previsible, fins i tot lògica. Al cap i a la fi estem parlant d’un psicòpata (més d’un, el llibre n’és ple, potser aquest tipus de personatges abunden en un entorn benestant més que no pas en d’altres?) i una característica dels psicòpates és la falta absoluta d’empatia. I la cosa va en augment, la paranoia del protagonista escala però això no el fa menys funcional, o almenys no aparentment.

No había una emoción clara e identificable en mi interior, salvo la codicia y, probablemente, una repugnancia absoluta. Yo tenía todas las características de los seres humanos —carne, sangre, piel, pelo—, pero mi despersonalización era tan intensa, se había hecho tan profunda, que la capacidad normal de sentir compasión había quedado erradicada, víctima de un lento y deliberado proceso de borrado. Me limitaba a imitar la realidad, una tosca semblanza de ser humano con solo un tenebroso rincón de mi cerebro funcionando. Algo horrible estaba pasando y aun así no conseguía averiguar por qué: no podía precisarlo con claridad. Lo único que me tranquilizaba era el gratificante sonido del hielo al caer en un vaso de J&B. Al final ahogué al chow chow, al que Evelyn no echó en falta; ni siquiera notó su ausencia, ni cuando lo arrojé a la cámara frigorífica envuelto en uno de sus jerséis de Bergdorf Goodman.

Si us plau, rellegiu la darrera frase. El llibre deixa anar coses d’aquestes i el protagonista cada cop està més boig. Indigents (els odia, molt, i n’hi ha molts, per ell encarnen els perdedors que, en un gir argumental molt americà i molt Reagan, ho són perquè volen), prostitutes, un nen al zoològic, un company de feina, més noies… Al llibre hi ha sexe, molt, però abans que us pugueu excitar gaire la cosa prendrà tot un altre aire: pistoles de claus, àcid, trepants, rates… Jo pensava que havent vist la pel·li doncs estava com si diguéssim sobre avís… no, la pel·lícula seria com Sor Citroën i el llibre és The Fast And The Furious (i no he vist Fast and Furious!), aquesta és la distància. O sigui d’estar llegint i començar a apartar la vista de la pàgina amb una ganyota de fàstic, això vull dir.

Hip. From American Psycho. © Steve, Creative Commons.

No espereu un trauma que ho justifiqui, o un tipus d’esperit de revenja o alguna filosofia al darrere. Ho fa perquè ho pot fer, i ja està, aquesta és la part tràgica. No hi ha motiu. Perquè sí. No són persones, no hi ha persones, tot el món és únicament un atrezzo del que Patrick Bateman es pot servir com vulgui, és el seu dret i el pensa exercir.

…existe una idea de un Patrick Bateman, una especie de abstracción, pero no hay un yo auténtico, solo una entidad, algo ilusorio, y aunque puedo disimular mi fría mirada y vosotros podéis estrecharme la mano y notar carne apretando la vuestra y quizá hasta sentir que nuestros estilos de vida son parecidos: Sencillamente, yo no estoy aquí. Me resulta difícil tener sentido en un determinado nivel. Mi yo es algo fabricado, una aberración. Soy un ser humano no contingente. Mi personalidad es exigua e informe, mi inhumanidad es profunda y persistente. Mi conciencia, mi piedad, mis esperanzas desaparecieron hace tiempo (provablemente en Harvard), si es que existieron alguna vez. No hay más barreras que cruzar. Todo lo que tengo en común con lo incontrolable y lo demente, lo depravado y lo malvado, toda la carnicería que he cometido y mi absoluta indiferencia hacia ella, ahora lo he sobrepasado. Con todo, todavía me aferro o a una sencilla y cruda verdad: nadie está a salvo, nada se ha redimido. Aun así, estoy libre de culpa. Debe asumirse que cada modelo de conducta humana tiene cierta validez. ¿Es el mal algo que se es? ¿O es algo que se hace? Mi dolor es constante e intenso y no espero que haya un mundo mejor para nadie. De hecho, quiero que mi dolor sea infligido a otros. No quiero que nadie escape. Pero incluso después de admitir esto —y lo admito, incontables veces, en todos y cada uno de los actos que he cometido— y de hacer frente a estas verdades, no hay catarsis. No obtengoun conocimiento más profundo de mí mismo, ninguna comprensión nueva puede extraerse de mi historia. No hay razón para que os cuente nada de esto. Esta confesión no significa nada…

No revelaré el final però m’ha semblat un d’aquells finals que primer sembla una enganyifa, després una genialitat i que acaba funcionant com el millor final possible, potser l’únic.

bret easton ellis © the euskadi 11, Creative Commons.

Un llibre molt recomanable, un retrat d’un moment concret i d’un tipus de gent, un arquetip que intueixo que és el majoritari en determinats estrats socials, com una mena de requisit de pertinença. Això sí, no és per a tots els públics, compte!

Miraré més llibres d’aquest autor, perquè encara hi veig la força dels seus primers llibres i la lucidesa del seu darrer assaig. Almenys Lunar Park i Glamorama sí tenen edició en català, no és el cas de tots els seus llibres, i repeteixo que potser caldria reeditar ni que fos el primer. Quin llibre per començar l’any!

(Visited 28 times, 1 visits today)