Allegro con fuoco / Jair Domínguez

Aquest Allegro con fuoco és el segon llibre que ressenyo de Jair Domínguez després d’Estructures profundes, a veure què m’hi trobaré.

M’espero un llibre divertit, esbojarrat i amb un humor àcid i ple de mala llet. Una mica com les seves col·laboracions a televisió (sí, amb el que apareix no queda una altra que considerar-lo autor mediàtic).

El llibre comença amb un guió, el guió d’una pel·lícula de detectius que s’ha de titular Una pel·lícula de detectius, una genialitat del típic director genial que a fora té èxit però que aquí quasi ni el coneixen i que ha fet carrera, sobretot, perquè la família li ha pogut costejar. Aquesta pel·lícula pot ser una bona oportunitat per rodar a casa, amb Joel Joan de protagonista, i van a demanar a la corpo que participin en el projecte, i el director Kilian Prats i la seva assistent/mànager/amant ocasional Regina tenen una reunió amb un directius i només parlen amb el més jove, un dels altres sembla apunt de morir i un altre directament momificat.

—Hem de tenir en compte que la televisió ha mort. El cinema que fas tu està molt bé i, creu-me, fa cinc anys t’hauria dit “endavant, fem-ho” i estrenem la pel·li un divendres a la nit i fem un trenta d’audiència. Però la gent ja no mira pel·lícules a la tele.
—Espectacle —va xiuxiuejar el moribund.
El directiu va posar-se les ulleres per mirar alguna cosa al seu iPhone.
—Els nanos no tenen temps. Volen veure sèries de vint minuts. Podem convertir la pel·lícula en una sèrie de vint minuts? Vull dir, és factible?
—M’ho preguntes de debò?
En Prats va pronunciar la frase molt a poc a poc; les paraules sonaven esmorteïdes, com si alguna cosa dins seu estigués bregant per sortir i inundar-ho tot de bilis. La Regina va posar-li la mà a l’espatlla i va tractar de parlar en el seu to més conciliador.
—El que en Kilian vol dir és que la pel·lícula, com el seu nom indica, està pensada per ser una pel·lícula.
—Però això és igual, no?

Ja ens podem fer la idea que les coses potser no sortiran com el director té pensat, començat pel fet que han de treballar a la corpo, amb funcionaris i no amb becaris als que es pot explotar impunement, una cosa molt valorada per segons qui.

—Et donaré un consell: concentra’t en l’essencial. Sorgiran mil problemes. No estàs acostumat a treballar amb aquesta gent. No saps de què són capaços.
—Són funcionaris. No són capaços de res.

Treballar dins d’una estructura tan enorme és complicat, hi ha molta gent que els protagonistes no tenen ni idea de què fan allà, potser ni ells mateixos saben quina és la seva feina, però hi són.

No havia passat mai però en l’hipotètic cas que fallessin tres realitzadors suplents, la responsabilitat passava a aquell realitzador suplent número quatre, un home ferit, al caire de la jubilació o la mort, que havia aprovat unes oposicions l’any 1987 i des d’aleshores vagarejava per despatxos i passadissos mormolant frases inconnexes de tant en tant, parlant amb el fantasma de la seva dona. El seu únic contacte amb la sala de realització va ser una vegada que va entrar-hi per error. S’estava menjant unes patates de bossa. Va veure que s’havia equivocat i va grunyir un “perdó” imperceptible.

Aquesta manera de fer va agafant a tothom que hi entra, i tenim una mena de regust kafkià, i m’estic rient molt, cada dos per tres.

Però estava clar que els joves no hi tenien res a fer, allà. Entraven amb energia, volien menjar-se el món i fer moltes coses i guanyar premis, però al cap d’un parell d’anys s’anaven empeltant d’aquell ambient funest i acabaven amb l’ànima feta miques. En Vidal treballava fort i bé. No es cansava. No tenia mai un no a la boca. Quan feia una setmana que era allà va arribar el substitut oficial, un homosexual amb camisa de fantasia que es deia Genís o Genar. No semblava tenir cap tipus d’interès a fer bé la seva feina. No mirava gairebé mai als ulls, i si et mirava, ho feia amb una displicència que li hauries aixafat el cap amb un mall. El segon dia ja no va venir. En Prats no ho podia entendre.
—Com que no ha vingut?
—Té cagarrines. Ha agafat unes diarrees molt fortes al Surinam.
No sabía què cony havia anat a fer aquell home al Surinam. No sabia què cony es podia fer al Surinam, així en general. No sabia ni situar aquell país al mapa, suposant que fos un país.
—Doncs que torni en Vidal.
—En Vidal no pot ser. Ja no hi és.
Qui parlava era el cap de producció. No era mal paio.
—Però si fa dos dies estava aquí fent de substitut. Digueu-li que torni.
—No pot. Ell feia de substitut d’en Manel, però ara hem de substituir en Genís.

Més coses, jo no sé si Jair Domínguez té comptes pendents a TV3 o què, però déu n’hi do com es despatxa…

El departament de comptabilitat el porten dos autistes, en Fernando i en Llorenç. No són autistes metafòrics, estan diagnosticats. Autisme sever, no pas un simple TEA. No són aquells asperger que tothom té a la feina que l’únic problema que suposen és que només et saludarien si els apuntessis amb una pistola a la cara. En Fernando i en Llorenç estan tutelats, no se’ls pot deixar sols. Es podrà en un futur, però no ara. Són autènticament disfuncionals. No parlen mai. No saben com va la màquina de cafè, i si, per aquells atzars de la vida, es quedessin sense paper de cul quan estan al vàter no sabrien com actuar. Es quedarien allà asseguts esperant la mort.

Tot va malament i el primer que cau és en Joel Joan, i contracten a un actor amb un problema de substàncies, realment no ve d’un problema més, per cert el personatge és tota una troballa:

—Et seré sincer, tio, només he llegit les deu pàgines que em vas passar i ja sé que és una obra mestra. No et faig la pilota, eh? Soc sincer. Jo no faig mai la pilota a un director. Tinc personalitat. Una altra cosa no, però de personalitat me’n sobra, tio. […] El cinema català, siguem sincers, carda pena. Tot són merdes costumistes. La putíssima merda aquesta d’Alcarràs: com pots fer una hora i mitja de lleidatans collint paraguaios? Mecagumlaputa, no sé com vaig aguantar despert. O lo de l’Albert Serra. Molt gros. La puta mania aquesta d’agafar actors no professionals. Flipo. Què collons, tio? Que no hi ha actors bons? Tots els que vulguis. I et fan jornades de vint hores per una misèria. Però què passa? Doncs que aquests directors moderns ens tenen por, tio. Tenen por que posem en dubte les seves decisions de merda. No accepten la confrontació. […] Si em dius “en aquesta escena t’has d’abaixar els pantalons i fer-te una palla”, doncs jo ho faré, tio, perquè segur que està justificat. A veure, així d’entrada potser t’ho pregunto dues vegades, ha ha!, però ja sé que serà pel bé de la pel·lícula. Jo a mort amb tu. El director mana. Tu manes. Què? Em dones el paper o no?
(Silenci. Més silenci. En Prats aixeca els ulls del seu latte machiatto de 8 euros.)
—Estàs contractat.

A poc a poc anem veient els problemes amb que es troba Prats per tirar endavant el seu projecte i les cessions i més cessions que ha de fer, i el nou assistent que contracta, una altra troballa el Ruben. Tenim visites de l’alcaldessa, informes de gènere sobre la pel·lícula, plans que no es poden fer per massa cars, o solucions com portar-se ballarines de Bucarets sense dents que poden fer un número de ball per menys diners o… de tot, i tot amb la mala baba que heu pogut veure en aquests fragments de mostra.

El llibre és esbojarrat i divertit i fins i tot aconsegueix mantenir l’interès per la història principal. M’ha agradat força més que Estructures profundes, aquest el trobo més regular, més ben travat. Si l’hagués de relacionar amb algun altre llibre potser ho faria amb Pont aeri, per tot el que té retrat i crítica del sector audiovisual, i també comparteixe força mala baba també. Un llibre amb el que passar una bona estona, i sobretot una estona divertida.