Al otro lado del pupitre: cómo vi y viví por dentro la novela popular / Francisco Caudet Yarza

La literatura pulp a casa nostra em va semblar una cosa molt més respectable del que podia semblar quan vaig descobrir que, un d’aquells autors, Silver Kane, era ni més ni menys que Francisco González Ledesma, un escriptor com una casa (com una casa gran, i sòlida). Va escriure unes 400 novel·les amb aquest nom (més de 600 segons la BNE, però sembla que de vegades reimprimien amb títols diferents). Moltes eren western, però també algunes de tema policíac. Posteriorment, signant amb el seu nom, va ser un dels grans noms de la novel·la negra. Però tot i coses així la consideració per la literatura de quiosc, el nostre pulp, els bolsilibros… és gairebé inexistent, i és molt injust. Més endavant, i consultant diferents llocs, sembla que la xifra total de llibres de Caudet, amb múltiples pseudònims, va ser de 1500, un 1, un 5, i dos 0, una autèntica barbaritat.

Vaig veure un còmic que parlava d’aquest tema, d’un d’aquests escriptors avui pràcticament oblidats. El còmic era Pulp. Los tiempos heroicos i us el recomano molt fort. Allà vaig descobrir que a la biblioteca de La Bòbila a l’Hospitalet tenen un fons específic de pulp (he d’investigar això), i que un d’aquests autors va escriure les seves memòries, en una edició no-venal, però a la biblioteca el tenien. Així que ja em teniu agafant aquest llibre i posant-m’hi. Mentre ho faig apunto mentalment que he de fer una passada per aquella biblioteca i que, a Sant Antoni o als Encants, hauré de mirar de trobar algun llibre de Frank Caudett, nom de guerra de Francisco Caudet Yarza.

El llibre és bàsicament un repàs autobiogràfic de l’autor, però centrant-se en la seva vessant d’escriptor de novel·les. Passa de puntetes, si és que passa, per altres aspectes de la seva vida, com per exemple la mili o el seu matrimoni. La seva primera novel·la la van rebutjar, però amb suficients arguments com per refer-la i tornar-la a enviar i que es publiqués, tal com va passar un parell d’anys després, a la madrilenya editorial Rollán. Després va tornar a provar amb noves novel·les ja a Bruguera, i li van anar acceptant. Al cap d’un temps li van oferir un contracte en exclusivitat, havia de lliurar entre 48 i 60 novel·les anuals. Això requeria una dedicació absoluta, una novel·la pràcticament per setmana. Va haver de deixar una feina segura i més ben pagada per dedicar-s’hi, però era el seu somni i cap allà que va anar.

Francisco Caudet Yarza – Frank Caudett

Bruguera, és tant el que se n’ha dit que no hi hauria ni per on començar. La relació de Caudet amb ells va ser prou bona, fins i tot van treure llibres d’estil “James Bond”, Caudet va crear l’univers, l’estructura i l’organització en què es movien els agents secrets. Eren llibres que tenien a diferents autors, cadascú amb el seu agent protagonista (Caudet tenia el 002), que es van vendre bé però que mai van reeditar-se, perquè tot allò que Caudet havia creat ho va portar al registre de la propietat intel·lectual i reeditar-ho volia dir tornar-li a pagar, i això, a Bruguera, no s’estilava.

Allà va conèixer a molts dels seus ídols, Clark Carrados, Peter Debry o també Silver Kane / Francisco González Ledesma, a qui critica, molt i durant força pàgines que es retratés a si mateix com a represaliat. El seu punt de vista és que no compartir les idees dels que manen no et converteixen en un represaliat, i si a més a més has pogut estudiar a la universitat i exercir el periodisme sense problemes, més difícil ho van tenir molts del bàndol guanyador. Aquesta diatriba m’ha descol·locat una mica, la veritat.

Després hi ha la separació, traumàtica, i un període de trobar-se a si mateix o quelcom de semblant. Desesperació, vagareig i el pitjor de tot, la seva incapacitat per escriure, per a allò que l’ha definit. Anys de vagar fins que finalment, amb paciència i ajuda, veiem que tornarà a posar la seva vida en ordre i, sobretot, tornarà a escriure. Son uns anys complexos, on també hi ha algun tema d’alcoholisme (que es despatxa més tard quasi sense ni voler). Passa per una nova relació i un tornar als orígens, a escriure mentre combina la feina de recepcionista a l’hotelet on viu amb feina d’ordenança a l’Ateneu. Tindrà un fill d’aquesta relació, fins que al final també aquesta s’acabarà, tot i que més civilitzadament que la primera.

Retrata a tots els editors amb què va treballar, i pràcticament cap se salva. Calia treballar moltíssim i amb uns terminis demencials per guanyar lo just per anar tirant, i això quan hi havia feina. Igual podia estar saturat d’encàrrecs que sense res a fer (ni res a ingressar). No deia mai que no a un editor, i va escriure llibres sobre el tarot, la ouija, plantes remeieres, salut, història, mitologia, astronomia… absolutament de tot, quan no sabia del tema es documentava (sobretot a la biblioteca de l’Ateneu) i amb això feia.

Amb el final de la dictadura també va fer llibres més o menys eròtics o provocadors, com aquest que hi ha just aquí sobre, signat amb un altre dels seus pseudònims, Winston McNeil (aquest “especialitzat” en el tema eròtic com podeu veure amb aquesta llista de títols). Amb qui seria la seva tercera dona (o segona legalment, perquè no es va poder casar amb la segona perquè no es va poder divorciar de la primera) també trauria molts llibres, de vegades de manera conjunta o ajudant-se mútuament. Tot i la diferència d’edat sembla que a la tercera va ser la vençuda. El detall que aquesta dona fos bibliotecària m’ha fet gràcia, compartim professió.

Però per què tot això? Què tenia la literatura, el fet d’escriure que el va atrapar per sempre, des de la llunyana anècdota en què un company de pupitre li deia que estava escrivint una novel·la i fins al final de la seva vida?

Me dio libertad.

La novela, el escribirla, me hizo libre.

Sí, incluidas las inquietudes e incertezas que comportaba, y los berrinches, cabreos, humillaciones y crisis nerviosas dimanantes del trato con ciertos editores —he hablado lo suficiente del tema y no pienso insistir en él—, me sentí libre como nunca.

Estaba en casa —en pijama, calzoncillos, o bañador, como me sintiese más cómodo— delante de una máquina de escribir que podía ahogar dentro de su funda de hule o plástico en el momento que me diera la neura o me saliera de los… y largarme por la aromática cafeína…, por el periódico que, como los periódicos de siempre y del mundo entero, unos más sensacionalistas que otros, sólo contaban tragedias, desastres, morbosas falacias, desfalcos de políticos que hasta el mismo instante de cometer el fraude gozaban de prestigio y crédito internacional…, o bien a mezclarme con los turistas que deambulaban por Las Ramblas asombrándose al contemplar la menor gilipollez, que se quedaban hipnotizados delante de los tenderetes multicolores donde se exhibían en jaulas apropiadas, desde los pájaros más comunes a los más exóticos…, o meterme en una iglesia oscura y silenciosa sumiéndome Dios sabría en qué meditaciones…

Más de uno y de cien, hubiesen pagado por gozar de aquellas simplezas que desembocaban en mi libertad, y la libertad, nunca ha sido una simpleza.

newstand_8d11969u © pingnews.com, Domini públic.

El llibre és una edició no-venal, i això en determinades coses es nota. Unes notes amb un cos de lletra terriblement petit però unes reproduccions de portades, moltes, de molta qualitat. A mi el que més m’ha grinyolat és l’estil. No sé si serà influència de les seves novel·les, però té un estil recargolat, o potser literari. No és gaire problema però els diàlegs, en aquest estil, a mi em maten, no em funcionen, no me’ls puc creure. Però és un detall. Un altre detall és com passa de puntetes per determinats aspectes de la seva vida, o pràcticament ni això. L’objectiu del llibre és la seva vinculació amb la novel·la popular, no fer safareig, però potser de vegades en fa un gra massa, o massa menys, no hi ha un equilibri. Però són detalls, el llibre és molt recomanable i pràcticament únic, en el sentit que el menyspreu esnob als bolsilibros ha fet que se’n sàpiga francament poc, tant dels llibres de quiosc com a fenomen, com dels autors i dels editors que els feien. Tot un ecosistema que va anar perdent pistonada i que ja pràcticament només resisteix en els mercats de segona mà, però que es mereixeria potser una recuperació una mica seriosa o estudiada. És una idea que llenço per qui la vulgui aprofitar. I ara em toca buscar alguna novel·la de Frank Caudett o potser de Winston McNeil.

(Visited 29 times, 1 visits today)