Acte de violència / Manuel de Pedrolo

Amb aquesta novel·la Pedrolo va guanyar el Premi Prudenci Bertrana l’any 1968 (titulada Estat d’excepció)  i es va publicar el 1975, tot i que la va escriure el 1950. Els problemes de Pedrolo amb la censura eren legendaris. Un motiu més per rescatar-lo de l’injust oblit on el tenim.
La història comença amb un nano que va a escola, per un carrer inusualment buit, però l’escola està tancada, allà es troba amb una companya de classe i tornen els dos cap a casa. La majoria de botigues estan tancades, quasi no hi ha trànsit i només es veuen cotxes de la policia secreta que para a la gent per demanar els papers i perquè no són a la feina.
La ciutat no és Barcelona, però ho és, i el dictador-jutge Domina no és Franco però sí que l’és (repasseu les dates de dalt si aquesta frase us crea dubtes). S’ha repartit alguns panflets i en algunes parets hi ha pintades que diuen “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.
S’ha muntat una vaga, i el sistema resta indefens, o no ben bé. Es munta un estat policial i el poder farà tot el que pugui per tornar a tenir el control de la situació, inclos anar a buscar els botiguers casa per casa. Anem veient com diferents personatges veuen aquest dia: els nanos que he comentat al principi, un parell de caps d’una empresa que no poden treballar perquè només han vingut 3 persones de 150, dues minyones, una botiga i el seu petit univers, un grup d’escriptors periodistes recollits al bar de sempre…
Em venia al cap la vaga de tramvies de Barcelona, tot i que el llibre és de 1950 i aquestes vagues foren el 1951 i el 1957, i també foren espontànies, i no foren pas oficials, i no hi havia ni facebook ni manera de fer circular cap consigna. Potser no és tan estrany que el llibre passes anys sense poder-se publicar.
Viurem 3 jornades d’aquesta vaga, una manera demolidora de posar en escac l’estat i el poder de Domina, però res no és fàcil. Els subministraments no trigaran a escassejar, i no està clar si aquesta situació es podrà perllongar el suficient com per fer caure el poder. Alguns personatges coincideixen d’un capítol a un altre, o se’n parla, però en general són tots personatges diferents, que ens ofereixen una visió caleidoscòpica d’una realitat desconcertant però esperançadora, en un món on porten 15 anys sense esperança (l’obra es va escriure el 1950, 11 anys després del final de la guerra civil, 14 de l’inici, els 15 anys de la novel·la no són una casualitat).

No és un llibre sobre la vaga de tramvies, no és un llibre ambientat a Barcelona, no és un llibre sobre la difícil i llarga posguerra, però és el llibre que millor retrata com són les petites coses les que de manera innocent sino un canvi real almenys porten esperança, i és quan ni esperança tenim que estem derrotats.
Un dels darrers capítols, ja a la tercera jornada passa en un hospital, on atenen les víctimes de les càrregues policials. Els metges i infermeres freguen o passen la quarantena, mentre que els ferits amb prou feines arriben als vint o trenta anys. Hi ha una generació derrotada, però la generació que puja, potser perquè no tenen res a perdre es revela més. Aquí ja veiem que el règim és lluny de caure, però aquesta generació que puja dóna esperança, potser no ara mateix, però més endavant sí perquè si aquesta generació té alguna cosa és temps per davant, per força més que en Domina i el seu “regnat”.

I sí, em temo que les ressenyes de llibres de Pedrolo seran totes grans, però com sempre dic aquest és el meu blog. Més amunt deia que el llibre és del 1950, però en arribar a la darrera pàgina veig: Barcelona, maig-juny 1961. No sé si ho va reescriure, o revisar, o no, o que, la veritat és que amb el que els seus llibres trigaven a publicar-se seria normal algun treball de posta a punt final, però no sé si és gaire compatible amb una producció desforada com la de Pedrolo. Si ens creiem la data de 1961 les vagues de tramvies sí les va arribar a viure i potser van influir en la versió final de l’obra.

El final del llibre és volgudament obert. El règim, els generals, veuen com a millor solució la sortida de Domina, i el posen en un cotxe camí de l’exili, tot i que ell compta amb uns fidels per tornar a marxar sobre la ciutat, no compta amb que el xòfer decideixi acabar amb ell d’una vegada i li foti un tret. Que maco hauria estat que Franco acabés així, amb un tret entre cella i cella i no morint al llit de vell, de vell! A vegades la literatura permet arreglar les coses que s’han fet malament, ja sé que és ficció, però que més dóna! Moltes vegades funciona millor que la realitat.

EDICIÓ: A arrel de que l’editorial Sembra vol reeditar aquest llibre els he enviat aquesta ressenya i alguna informació que dono no els quadrava. Concretament que fos una novel·la de 1950. Els he informat de la meva font i han consultat i resulta que els dos teníem raó, o no en tenia ningú, com es vulgui veure, la censura i el temps que passava entre que s’escrivien les obres i aquestes es publicaven no ajuda. Poso a continuació la resposta de la Fundació Pedrolo:

Em sembla que, com bé has llegit, la novel·la Acte de violència de 1950 va ser prohibida el 1953 i Pedrolo la va estripar. Era una novel·la sobre un crim impune, en un tren, que es fa passar per suïcidi. Per això després en va poder aprofitar el títol per a la que s’havia anomenat Esberlem els murs de vidre i Estat d’excepció, i que finalment es va publicar com Acte de violència, la que reediteu. Tota la informació del pròleg de Cesk Freixas és correcta.
Un cop mort Pedrolo es va trobar a l’arxiu de censura l’original d’Acte de violència de 1950, la del crim al tren, i, com que el títol ja l’havia fet servir, hi van posar Doble o res.
Són, doncs, dues novel·les diferents, la del crim i la de la vaga, que en alguna etapa han compartit títol.

Res més des d’aquí excepte recomanar la novel·la Acte de violència tant bon punt aparegui, em felicita que es recuperi aquest molt bon llibre.

 

(Visited 34 times, 1 visits today)