Acaçar la boira / Ferran Sáez Mateu

Em va agradar molt Els morts riallers, per això em llenço a aquest altre llibre de Ferran Sáez Mateu. En principi aquest Acaçar la boira: Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta no tindria res a veure amb l’anterior, que era una novel·la, però tenia tants elements reals que no estava gaire lluny del periodisme, i m’interessa el retrat que fa de la zona de Lleida, que com a urbanita de Barcelona que sóc tinc força desconeguda. En aquesta entrevista l’autor parla una mica del llibre.

Tinc els anys 70 molt poc recordats, soc del 1977, gairebé tots els meus records comencen als 80s, i ja he explicar que el meu coneixement de la zona de Lleida, la zona de la plana i de la Franja més concretament, és molt escàs, així que em deixo portar per l’autor per aquest viatge en el temps i l’espai. Si algú té un interés concret en la zona l’autor és de La Granja d’Escarp.

Passaven per damunt nostre els núvols dels anys setanta, els pardals dels anys setanta, els avions amb auxiliars de vol massa maquillades dels anys setanta. Dels anys setanta i també de finals dels seixanta —delimitar la infantesa, que no és res més que una manera lenta i incauta de mirar el món, resulta complicat—. Molts vells van morir amb la convicció d’estar perdent-se l’inici d’una gran festa plena d’objectes fascinadors comprats a Andorra. Abatuts, alguns van esperar fins a l’últim instant l’aparició del confeti del progrés, l’epifania de les coses modernes de plàstic, però ja entre quatre ciris, de cos present. No creiem que arribessin a descansar en pau: a la majoria els van amortallar amb una camisa de tergal.
Ara els ancians s’acomiaden una mica més contents, perquè els que queda de la vida, el que perviurà, resulta objectivament poc excitant.

A casa nostra és molt difícil deslligar els anys setanta del que va passar el 1975 amb la mort del dictador i tota la transició que va venir després, un procés que ja fa temps que s’està examinant de manera força més crítica (i l’autor n’és un bon exemple). Una època que era com un sí però no una modernitat que arribava però no del tot, un canvi que sí però amb romanalles del passat…

Alguns vells encara sabien fer vesc, i quan arribava el temps també arreplegaven formigues alades per fer-les servir d’esquer dels peixos de riu. Aquestes i altres activitats ja tenien llavors un aire agònic i forçat, una cosa massa rural d’encenedors de metxa, roba per anar de putes a la capital i vinassa tèrbola per fer baixar l’arengada.

Granja D´Escarp HDR

La frase acaçar la boira ens pot semblar estranya, en el català de Lleida no ho és gens.

Un nen no té motiu per saber-ho, però un adult sí: acaçar la boira implica un moviment inútil perquè parteix d’un propòsit irrealitzable. Això no significa que sigui vitalment superflu. És potser l’única cosa que atorga alguna coherència a la nostra existència i a la d’altres persones que també s’han vist sacsejades pel mateix neguit; en coneixem unes quantes. Hem dut a terme aquesta activitat absurda, però no estúpida, des de ben petits; exactament des de que teníem quatre anys. Això ja ho hem comentat abans i ho acabarem d’explicar detalladament tot just al final d’aquest paper; a veure si així podem mantenir una mica la tensió narrativa i l’editor no ens renya.

No és una biografia, és un llibre a mig camí de l’assaig i del llibre de records, una cosa una mica híbrida que cada cop va més cap al terreny personal de l’autor que cap al territori on va crèixer. O potser sí que els records estan forçosament modelats pel prisma de la zona.

—Als meus tretze o catorce anys, em vaig fer un tip d’escoltar Ràdio Moscou, que emetia en totes les llengües imaginables i es podia sintonitzar a qualsevol lloc del món.
—I per què diantre escoltava Ràdio Moscou, vostè?
—Doncs perquè pertanyia a una família que havia perdut la guerra i m’identificava amb els que havien donat suport a la República. Dit així sembla un despropòsit relacionat amb un ús ideològic del principi de transitivitat, però és exactament el que va passar. Per això vaig aprendre esperanto i em cartejava amb persones de l’altra banda del Teló d’Acer, amb gent de l’Europa comunista.

Ah, sí, el tema d’aquesta mena de conversa que té amb el psicoanalista, o psicòleg… no hi vaig gaire la gràcia, escriu prou bé i els records són prou bons com per no necessitar aquests moments de descans entre una cosa i una altra o per introduir i tancar temes. Almenys a mi em sembla sobrer.

Els vius contemplem els morts en posició vertical. La seva horitzontalitat, resultat de la llei de la gravetat, té un inapel·lable component de derrota. Entre un viu i un mort hi ha un angle de noranta graus de diferència. L’esperança cristiana no és res més que la creença en la possibilitat de corregir l’aresta d’aquest angle. I no és poca cosa, això.[…] Els rituals que marquen el breu caminet que va del bressol a la tomba són importants. Saltar-se’ls no porta enlloc, no serveix de res. Ignorar la nostra finitud, tampoc.

Say Your Prayers

Un dels temes que toca és el de l’escriptura, i com va sorgir. Un escriptor explicant com va començar a escriure o perquè… us dirà tot el que necessiteu saber sobre l’escriptor en qüestió.

L’escriure va aparèixer un bon dia, com apareix la barba o un tumor. L’escriure ho acabaria canviant tot —queda subrratllada la perífrasi que expressa lentitud, però també una certa naturalesa inexorable—. En aquest sentit, la barba o el tumor no són potser la metàfora adequada: l’escriure va ser més aviat com l’eclosió dels pits o les primeres ereccions —una cosa secreta i determinada però també plena de dubtes, confusament i obscurament assertiva, inapel·lable, esperada i alhora inesperada—. I així, un bon dia, constatàrem que anava brollant quelcom del nostre interior, i vam notar la turgència dels mugrons de la sintaxi, els volums sinuosos dels sinònims i els antònims, la voluptuositat carnal dels adjectius. Ens va venir la regla de l’estil, però la vam ocultar durant un temps prudencial tal com fan, púdiques en la seva secreta excitació, les jeunes filles en fleursProust fa servir aquest plural que en català sona una mica estrany.

I l’entorn aquí jutjant això d’escriure amb una duresa que té un punt de comicitat i de realitat, escriure és tan genial perquè, ben mirat, no serveix per res, però el millor de les coses que no serveixen per res és que poden acabar servint per tot, i per això ens agraden.

Escriure sense una finalitat concreta i pràctica constituïa en aquell context una excentricitat. Una cosa era fer les redaccions de l’escola, que parlaven de la tardor canònica i més o menys imaginària —no de la tardor real, que només és un estat d’ànim que va variant a mesura que ens fem grans—, i una altra de molt diferent escriure pel nostre compte, libèrrimament, i sobretot amb una intenció definida. Escriure per escriure, perquè sí, sense cap finalitat. Als ulls de la majoria, això era més aviat estrany i, en conseqüència, sospitós (als pobles es viu en un estat perpetu de llibertat vigilada). El cas és que vam descobrir abans l’escriptura que la lectura. O quasi… Passaven els núvols, els ovnis fugissers i els pardals dels anys setante per damunt del nostre cap, efectivament, però el que ens cridava l’atenció era la llum cendrosa del televisor i altres coses a les quals avui atorgaríem un nul prestigi cultural.

writing

L’instrument per escriure és l’idioma, i aquí hi ha un dels temes, potser el tema català per excel·lència i el que fa que sigui molt difícil escriure en català sense un cert posicionament polític, forçat si es vol però la situació és la que és.

Per descomptat, el relat truculent a què ens referim estava escrit en l’única llengua que ens ensenyaven a l’escola. A casa, en canvi, només es parlava català. […] La distància emb una llengua que no utilitzàvem gairebé mai per parlar però que alhora era l’única que ens donava accés a l’escriptura pot explicar algunes coses interessants de la literatura catalana en general. Suposo que no cal afegir que també era la llengua de la tele, del cinema, de la ràdio. De quasi tot.
A molts, aquesta estranyesa ens va portar per primer cop a cavil·lacions vagament polítiques.

I aquí reparteix una mica cap a aquesta esquerra caviar, o cool, o gauche divine… que molt d’esquerres (en realitat no gaire) però del tema nacional res de res, no sigui que se’ns oblidi que som espanyols mentre que com a catalans només són uns vençuts i uns ocupats. També reparteix cap al centralisme lingüístic, que potser localitzar-lo concretament a l’Eixample de Barcelona és filar una mica massa prim.

[…] les cartes que vam escriure als pares, òbviament en espanyol. Sensació de perplexitat, d’impostura, però també —i aquí van començar algunes conviccions que no ens han abandonat mai, que van arribar per quedar-se— d’escarni i d’humiliació. La crítica genèrica al nacionalisme, la impugnació sense matisos a la totalitat, tan cool en determinats cercles, fa abstracció d’aquestes i d’altres coses, i per això és una pura frivolitat.
Només la generació que s’havia format durant la República disposava d’alguns rudiments ortogràfics en català més o menys funcionals.
[…] el model de català que només pren com a referent els 7.5 quilòmetres quadrats de l’Eixample de Barcelona ha foragitat importants contingents de catalanoparlants que no s’hi senten identificats en absolut, dins i fora del Principat.

Ni oblit ni perdó

Un parell d’observacions interessants, aquesta sobre la poesia:

La poesia sol fer-se interessant quan es comencen a manifestar les primeres inquietuds de la bragueta. Transformar l’alè volcànic i aspre del sexe en parules rimades constitueix una de les grans conquestes de la civilització.

I aquesta sobre… bé… en principi és un capítol dedicat a la música:

Tres coses que només fa possible una viola de brac:
[…] Arribar a comprendre l’abisme d’una tarda de diumenge de començaments de novembre en un poble petit (un poble de l’interior de Tarragona, posem per cas, a mitjans de la dècada del 1980). Llavors ja havien tancat els cinemes, però encara no s’havien inventat les xarxes socials —els joves s’injectaven heroïna per culpa d’aquest buit impressionant.

El penúltim capítol es titula Salvatge Oest, i aquí sí parla del territori i de com ha evolucionat i com ha canviat i com va coincidir les macrodiscoteques amb el boom de l’exportació de fruita al nord d’Europa i els temporers i la immigració. Un còctel complex, un capítol que podria copiar íntegre perquè explica molt bé com és aquella zona ara i com hi ha arribat. No patiu, no copiaré un capítol sencer.

Plana de Lleida

S’explica que aquest llibre va sorgir després del confinament del 2020, la quantitat de pàgines sorgides de tot allò comença a ser excessiva, suposo que va ser un moment idoni per fer balanç sense poder sortir de casa més que per comprar menjar i amb la possibilitat de dinyar-la pel maleït virus. Bé, al tema, és un llibre interessant tot i que pot semblar una mica inconnex, com si els diferents fets explicats no acabessin de tenir una relació o fil conductor que els uneixi. Un llibre que permet acostar-se al món interior de Ferran Sáez, un autor que encara ha de donar molt joc i previsiblement, molt bo!

(Visited 92 times, 1 visits today)