A propòsit de no res. Autobiografia / Woody Allen

Fa temps que les pel·lis de Woody Allen són decebedores. Després de Desmuntant Harry no ha fet cap pel·lícula rodona, algunes de molt meritòries (Match Point)… però en general les seves estrenes ens fan témer el pitjor i, espants com Vicky, Cristina, Barcelona o Rifkin’s Festival, per dir-ne dues, confirmen els nostres temors. És igual, té pel·lis collonudes i és un dels millors cineastes vius, i a més a més ha fet un munt de pel·lícules, ja fa anys que manté el seu ritme d’una pel·lícula a l’any. Un ritme de treball bestial però que a ell li resulta còmode, li agrada fer pel·lícules i un cop fetes se n’oblida, li agrada el procés més que el film ja llest i acabat. Un munt de pel·lícules, amb un nivell general molt bo, tot i que a molts ens agradaria que fes menys pel·lícules i que fossin millors, però no crec que a aquestes alçades poguem canviar a Woody Allen. Tenia ganes de posar-me amb la seva autobiografia, aquest A propòsit de no res, a veure què. Un títol que em porta cap a una altra cosa, però aquest no-res… bé, no és el primer que hi dedica un llibre, fins i tot hi ha una sèrie que tenia això com a premissa, la premiada, enyorada i mai prou recordada Seinfeld

Woody Allen va néixer amb un altre nom en el sí d’una família jueva de Brooklyn. Una mica el que ja sabíem per les seves pel·lícules. Un entorn on sempre es va sentir estimat i segur i més còmode relacionant-se amb nanos una mica més grans. Amb una intel·ligència prodigiosa però a la que no treia gaire partit, potser perquè no sabia com, més enllà de fer trampes a les cartes per plomar els amics.

Un descobriment va ser important en la seva infantesa i va esdevenir cabdal amb el pas dels anys: el cinema als anys 40, quan no hi havia televisió i el cinema era pràcticament una necessitat i un entreteniment que la gent es podia permetre.

Que bonic, aquell temps, al meu petit barri de mala mort, hi havia una quantitat enorme de cinemes on es podia arribar a peu, tots, de sessió doble. Els més modestos projectaven dues pel·lícules, cinc curts de de dibuixos, una sèrie setmanal com ara Batman i un curt, que era divertit si hi sortia en Robert Benchley i no pas en Joe McDoakes.[…] Els cinemes de categoria costaven vint centaus; després, un quart de dòlar; després, trenta-cinc centaus. Quan l’entrada va arribar als cinquanta-cinc centaus, el veïnat es va rebel·lar com la tripulació del Potemkin. Algú em va dir que ara una entrada pot costar vint dòlars. Sabeu quantes ampolles en dipòsit hauria d’haver tornat per aconseguir vint dòlars?

I Nova York, la ciutat, la gran ciutat, el rovell de l’ou, en uns anys en què la gent quan deia Nova York volia dir Manhattan. A partir dels 90 es va començar a anomenar Manhattan com a Manhattan perquè els altres 4 districtes també son Nova York. Però això és un altre tema.

Vam agafar el metro, vam baixar a Times Square i vam pujar les escales fins a sortir a Broadway a la cantonada  amb el carrer Quaranta-dos. Vaig quedar bocabadat. Com a nen, el que hi veia era: un milió de persones, molts soldats i mariners, soldats de marina. Una renglera infinita de cinemes resseguint tot Broadway i les dues voreres del carrer Quaranta-dos. Sales de ball. Dones amb estil, o que a mi m’ho semblaven. El cartell de la marca de roba Bond, el cartell de Camel amb el paio exhalant cercles de fum gegants. Tipus escarransits predicant a crits, als grups de gent congregats al voltant seu, que la fi del món arribaria dijous.

L’amor amb la ciutat, amb el batec de la bèstia que era aquell Times Square d’aleshores va ser instantani i per sempre.

Times Square by night, New York City, N. Y. © Boston Public Library. Creative Commons.

Ja intuïa que l’escola i Woody Allen no lligarien gaire, i no anava errat.

Odiava l’escola jueva tant com l’escola pública i ara us explicaré per què. En primer lloc, no em vaig empassar mai la cosa religiosa. Creia que tot plegat era una gran enganyifa. No vaig arribar a creure mai en Déu; ni tampoc creia que, si existís, hagués afavorit convenientment els jueus. M’encantava el porc. Odiava les barbes. La llengua hebrea era massa gutural per al meu gust. A més, s’escrivia al revés. Quina gràcia tenia allò? Ja em costava tot prou a l’escola, on les coses s’escrivien d’esquerra a dreta. I per què havia de fer dejuni pels meus pecats? Quins eren els meus pecats? Fer un petó a la Barbara Westlake, en lloc de penjar la jaqueta? Encolomar una moneda de quinze centaus falsa a l’avi? No n’hi ha per a tant, que hi ha coses molt pitjors, per Déu. Els nazis ens estan ficant en forns. Que s’encarreguin d’això, primer.

La música va ser una gran influència, i fins i tot va acariciar la idea de dedicar-s’hi però la realitat era que no tenia talent, així de simple, o no el talent suficient com per fer-ne un mode de vida.

Jo, ingenu i pallús com era, no entenia que no posseïa aquell geni, que estava destinat, malgrat tot el meu entusiasme i amor per la música, a ser un músic mediocre a qui la gent aniria a escoltar i toleraria, gràcies a la seva carrera cinematogràfica i no pas perquè valgués la pena pel que fa al jazz.

Els anys passen, la infantesa comença a quedar enrere i Woody Allen ha de començar a decidir què coi farà, a què dedicarà la seva vida.

Així doncs, estava acabant l’últim semestre a l’institut de Midwood, amb males notes i sense que m’ajudés gaire la idea romàntica segons la qual el més divertit que podia fer era consagrar la vida a la delinqüència. Llavors, una tarda fatal, després de deixar anar una andanada d’ocurrències especialment bones durant una pel·li, algú va dir:

—Els hauries d’escriure, aquests acudits. Són divertits.

Va ser un comentari fet de passada, però, malgrat el trànsit de Flatbush, el vaig sentir. Tenia la màquina d’escriure que el pare havia rampinyat; així doncs, vaig anar a casa i m’hi vaig posar. Em vaig inventar unes quantes facècies i les vaig picar a màquina.

Woody © ecodallaluna. Creative Commons.

I una de les seves dèries, els psiquiatres i la psicoanàlisi, amb la que no va aconseguir res de prou significatiu, tot i el temps dedicat (i imagino que els diners).

Aquestes sessions eren més terapèutiques i em van ajudar a superar alguns maldecaps vitals, però la meva personalitat no va millorar. Finalment, ara em visito amb un metge també molt reputat, amb qui vam provar, duant una temporada, teràpia cara a cara, la psicoanàlisi ajagut al sofà i hem tornat al cara a cara, tot i que, encara avui, aconsegueixo esquivar tota millora.

Van passant els anys i Woody Allen es va acostant al seu somni de ser escriptor, tot el tema d’actuar i demés va venir després, ell volia escriure guions i se li donava prou bé.

M’estava fent escriptor i això volia dir ser davant la màquina d’escriure a les nou i treballar molt, d’una manera atroç i reescriure fins a les sis.

Sembla simple, però no ho és. Dels guions i els clubs el pas lògic era el cinema, va fer aquest pas però com a simple guionista, algú que segons ell mateix “estava per sota de l’encarregat de dur el menjar” i que no podia decidir res i veia com potinejaven i destrossaven el seu guió.

[…] quan em mirava al mirall, trobava que Com va això i Què passa eren humiliants i em vaig jurar que no tornaria a col·laborar en cap més pel·lícula, si no en tenia el control absolut, cosa que ha passat d’aleshores ençà. En les primeres, perquè les persones que m’havien contractat eren entenimentades i respectaven els directors i, poc després, va passar a ser una clàusula obligatòria dels meus contractes. Però torno a avançar massa de pressa.

El cinema va acabar sent el seu hàbitat i no és un entorn ni un medi senzill, després d’una bona pila de dècades treballant-hi no es pot estar de pontificar una mica, o si més no d’aconsellar.

El consell que dono als cineastes joves que m’ho pregunten és sempre: arremangueu-vos. No mireu amunt. Treballeu. Passeu-vos-ho bé treballant. Si no us ho passeu bé, canvieu de feina. No us deixeu guiar pels altres. Vosaltres sabeu què és divertit i l’objectiu que us heu fixat. Amb això ja en teniu prou. Sabeu què voleu aconseguir, proveu de portar-ho a terme. Tan senzill com això.[…] El fet que Com va això, gateta? fos un gran èxit no implica que me’n senti menys avergonyit. I, malgrat tot, amb una pel·lícula com Records [Stardust Memories], que no va ser gaire ben rebuda, vaig tenir la sensació que havia aconseguit alguna cosa important. El que vull dir és que la diversió és en l’acte de treballar. La resta són bajanades o xerrameca; pots triar. Jo crec que prefereixo dir-ne xerrameca.

Un repàs per la seva vida, òbviament, també vol dir anar passant per les diferents parelles que té. No és un llibre de tafaneries ni s’hi recrea de manera excessiva, però també fa referència a coses que l’han perseguit molt de temps. A més a més les coses que passen cada cop son simultànies a alguns dels seus films més recordats. Ja ha sortit un dels meus preferits, Stardust Memories, ara la seva vida i Manhattan.

La foto del cartell de la pel·lícula, una imatge icònica.

Quan vam escriure Manhattan, en un atac d’inspiració creativa, vam posar Tracy en lloc d’Stacey al personatge que interpreta la Mariel Hemingway. Sé que la pel·lícula li feia justicia perquè encara som amics. Quan em vaig enamorar de la Soon-Yi, es va tornar a parlar molt de Manhattan i, de sobte, em van penjar la llufa d’estar obsessionat per les noies joves. Pels gàngsters, els jugadors de beisbol, els músics de jazz i les pel·lícules de Bob Hope sí que hi estava obsessionat, però les dones joves són una fracció minúscula de totes les dones amb qui he sortit al llarg dels anys. He fet servir el recurs de la parella maig-desembre com a tema còmic i romàntic unes quantes vegades, de la mateixa manera que he fet servir la psicoanàlisi, l’assassinat o els acudits jueus; és a dir, com a material per crear els arguments de les pel·lícules i fer riure. Ara bé, és evident que un titular així és molt més sucós que no pas: “Un home surt amb una dona de l’edat adequada”.

Molta gent va encasellar Woody Allen com algú que feia comèdies, suposo que el trànsit a aquestes altres pel·lícules no deuria ser fàcil.

Com que no tenia ganes de quedar encasellat com a bufó, vaig decidir comprovar si me’n sortiria fent un drama i, tot i que potser no vaig arribar a complir els requisits aristotèlics de provocar pietat i por, el públic em va compadir bastant i els inversors van saber què era la por. […] En tot cas, vaig fracassar, però no pas perquè no m’hi esforcés.

Aquesta transició va fer que tothom se’l comencés a prendre seriosament, com un autor de pel·lícules més enllà d’un humorista amb certa gràcia per encadenar sketchs, que no és fàcil ni menor, però és una altra cosa.

Manhattan va tenir un èxit enorme. Enorme, segons el patró de les meves pel·lícules, però no va fer més diners que l’última de Star Wars. […] Al capdavall, però, quin és el meu públic? M’ho han preguntat un milió de vegades. No ho sé; és impossible d’escatir. Hi ha hagut pel·lícules que han agradat arreu del món i d’altres que han funcionat millor en una sola ciutat, com ara París o Barcelona, que no pas al conjunt dels Estats Units. Manhattan va ser un èxit a tot arreu. Quan s’acabava d’estrenar, vaig sortir a la portada de The New York Times Magazine i a la portada de la revista Time per segona vegada. Va tenir èxit a tot Europa, a Amèrica del Sud, a l’Extrem Orient.

I una de les meves pel·lícules d’Allen preferides:

Després de Manhattan vaig fer Records [Stardust Memories], una pel·lícula que tinc la sensació que es va mal interpretar una mica.[…] S’imaginaven que no m’havia inventat el protagonista, que no era una ficció, sinó que era jo qui mostrava desdeny per la comèdia, que no valorava l’èxit que havia assolit, que menyspreava els fans i ves a saber què més. Res d’això era veritat.

Mia Farrow © Film Star Vintage. Creative Commons.

I tot l’embolic amb la Mia Farrow i la Soon-Yi i les acusacions que va rebre Woody Allen de violador dels seus fills? Res. Hauria de copiar massa coses així que us ho explico jo. Mia Farrow estava malament del cap i era una maltractadora de primera. Soon-Yi era una de les seves filles adoptives (tenia 4 fills adoptats i 3 de biològics, els hi canviava el nom cada dos per tres), filla de Mia Farrow i el seu anterior marit. Farrow i Allen no estaven casats i quan va començar la relació amb Soon-Yi aquesta ja era major d’edat. La relació Allen-Farrow estava força malament i a Mia Farrow tot allò no li va fer gens de gràcia, considerava que Allen li havia robat una filla i ara ella faria el mateix convencen a la petita Dylan perquè acuses son pare d’haver-la violat. Això és el que diu Allen, i també els psicòlegs, i les mainaderes, i la policia i finalment (amb reticències) el jutge, el cas no va arribar a judici per falta d’evidències que recolzessin les acusacions, a més a més de les múltiples contradiccions del testimoni de Dylan Farrow.

Segons aquest llibre, que òbviament és la versió d’Allen, no hi ha res de res de tota la merda que es va esbombar, el més criticable de tot plegat seria el fet de tenir una relació amb una noia trenta-cinc anys més jove. Porten més de vint anys casats i sembla que la cosa va bé, però aquesta normalitat no és com la sordidesa que ajuda a vendre diaris. De tant en tant encara cueja la notícia, la versió d’Allen em sembla coherent i està recolzada, si la cosa és o no és així és una cosa que només sabrà qui hi va ser, i tinc els meus dubtes.

Soon-Yi Previn and Woody Allen by David Shankbone © David Shankbone. Domini públic.

Tot i aquest desencontre (per dir-ho suaument) que va acabar als tribunals (per la custòdia dels fills, els suposats abusos ni es van arribar a jutjar, no per cap acord, és que ni la fiscalia s’hi va veure amb cor, tan poc sòlid ho veien) i que va costar una autèntica fortuna, tot i això la valoració que Woody Allen fa de la Mia Farrow actriu és sempre excel·lent, tot i el que han passat.

Woody Allen és algú a qui encanta fer pel·lícules, aquí explica clarament el perquè.

Per això dic que, en tot l’afer del cinema, el que em diverteix és fer les pel·lícules. És el fet de treballar, llevar-me d’hora, rodar, gaudir de la companyia d’homes i dones amb talent, resoldre problemes per als quals no trobar una solució no resulta fatal, treballar amb vestuari ben dissenyat, amb molt bona música. Quan tot plegat s’acaba i la pel·lícula està enllestida, sempre la valoro preguntant-me: “¿He acomplert el somni que tenia quan, ajagut al llit, creava furiosament personatges i situacions? De la idea que tenia, n’he realitzat el cinquanta per cent? L’he espifiada completament?”. Després d’una pel·lícula, sempre tiro endavant. No hi torno a pensar més, ni la torno a mirar, ni en conservo cap record, ni fotografies, ni tan sols còpies en vídeo.

I una reflexió, pràcticament el punt final del llibre. No es pot considerar espòiler, però m’ha encantat, si hi ha una definició de felicitat o d’estat zen ha de ser aquesta:

Fer pel·lícules m’agrada, però si no en torno a fer cap més em serà igual. M’agrada escriure obres de teatre. Si ningú no les vol portar a l’escenari, ja m’està bé escriure llibres. Si ningú no me’ls vol publicar, ja m’està bé escriure per a mi, segur com estic que, si el text és bo, algun dia es descobrirà i la gent el llegirà, i si és dolent, és millor que no el vegi ningú. El que passi amb la meva obra quan jo no hi sigui m’és del tot indiferent.

© Diane Keaton.

Res a afegir. A la darrera part del llibre explica com s’ha vist esquitxat per tot el tema del metoo. Bàsicament quan tot va esclatar Mia Farrow i Dylan Farrow (la filla petita ara ja d’adulta) van aprofitar per criticar que Woody Allen era com Weinstein i s’havia sortit amb la seva. I molta gent els va seguir la corrent i va dir que no tornarien a treballar amb ell o que donarien els seus honoraris per haver treballat amb ell a causes benèfiques (honoraris que són el salari mínim que marca el sindicat, no algunes fortunes que es mouen a Hollywood). També molta gent el va defensar, va recordar que les acusacions van ser infundades i que Allen va ser investigat del dret i del revés i dels suposats abusos res de res. La comparació Allen-Weinstein no s’aguanta, i en el cas d’Allen es va tractar d’una caça de bruixes en tota regla.

Llibre molt recomanable si us agrada Woody Allen o alguna de les seves pel·lícules (no crec que ni a ell mateix li agradin totes les seves pel·lícules), parla poc o molt crec que de totes, i són un munt. De vegades, però, el llibre es passa de “funcionarial” i deixa de banda l’humor del seu autor que sí trobem en algunes de les seves pel·lícules. De totes maneres és un apropament prou bo a algú que per timidesa sempre s’ha mostrat terriblement esquiu. Si el que us interessa de veritat és l’escàndol i les conseqüències doncs tindreu teca, crec que aquesta és la part on l’autor ha escrit més amb el fre de mà posat, aquí teniu un article que parla una mica de tot plegat. Jo m’ho he passat bé, i acabo amb ganes de reveure algunes de les seves pel·lícules (les que em van agradar, els espants no).

(Visited 29 times, 1 visits today)