A l’ombra d’Amazon: Una història del nostre futur / Alec MacGillis

La cosa està fotuda i el futur no pinta bé, i això deixant de banda que el planeta mateix s’està anant a fer punyetes amb tots nosaltres a bord. Trobo que està bé començar les entrades amb optimisme. El futur l’estan definint en gran part les grans empreses, o les grandíssimes empreses, de manera immisericorde a més a més. Recordeu l’entrada de País nómada? Un dels llocs on aquests nòmades van a treballar són en els grans centres d’Amazon que s’instal·len a prendre pel cul de tot. Amazon ho ha canviat tot, van començar només amb els llibres però s’han multiplicat i venen de tot, pràcticament literalment, i quan una sola empresa té tantíssim poder… bé, tot allò de que el poder corromp i aquestes coses. La qüestió és que tot plegat no és innocu i encara que no ens ho sembli té conseqüències, comprar o fer un clic no són actes sense més. I jo tinc llibres meus penjats a amazon, no és fàcil escapar-ne, però bé. Aquest llibre explica les conseqüències de tot plegat i l’epicentre del món amazon és Seattle.

[…] el 2016, una ciutat que temps enrere era coneguda per la força de la seva classe mitjana i per l’absència de pobresa i riquesa extremes havia arribat a uns índexs de desigualtat d’ingressos tan elevats com els de San Francisco. La renda mitjana del 20% de llars més riques de Seattle s’havia disparat en més de 40.000 dòlars només l’any 2016, fins als 318.000 dòlars; aquestes llars s’enduien el 53% de tota la renda de la ciutat.
El 2018, el cost medià de comprar una casa, per a tots els tipus d’habitatges, era més alt a Seattle que a qualsevol altre lloc del país excepte a la badia de Sant Francisco: 754.000 dòlars. El sou necessari per poder accedir a aquesta llar mediana havia pujat de 88.000 a 134.000 dòlars en només tres anys. Els lloguers, que abans del 2010 havien seguit la mitjana nacional, es van incrementar un 57% en només cinc anys fins a més de 2.000 dòlars de mitjana, tres vegades més que a la resta del país.
[…] en una ciutat on abans els tòpics eren les camises de franel·la i el grunge: els cotxes Tesla rondant per Capitol Hill i Belltown, els Suburban donant voltes per fer de vehicles compartits; la botiga Gucci venent sabatilles de 650 dòlars; el bar en un terrat amb un “menú de milionaris” on un martini podia valdre 200 dòlars; la torre Nexus, una pila de cubs de vidre girats de 41 pisos, coronada per àtics de 280 metres quadrats que valien fins a cinc milions de dòlars; les torres Insignia, que oferien un “refugi al cel” amb piscina coberta, sauna i sala de projeccions.

I després de Seattle toca Dayton (Ohio) un exemple típic de ciutat industrial que se n’ha anat bastant a fer punyetes, una mica l’estil de Detroit, però que capeja una mica com pot el temporal gràcies a una situació geogràfica que la fa un lloc ideal per muntar un centre logístic, una cosa que als primers 2000 sonava una mica marciana però que ha anat agafant tot un altre significat.

L’acord requeria un crèdit fiscal de l’estat de deu anys per a Amazon, amb un valor d’aproximadament 3.8 milions de dòlars, a més d’una exempció del 100% dels impostos sobre béns immobles locals durant 15 anys. Monroe no era l’única ciutat així de magnànima: només el 2017, Amazon recolliria més de 100 milions de dòlars en ajudes per obrir centres logístics arreu del país, després d’un total de més de 1.000 milions durant la dècada anterior. L’empresa tenia tot un departament dedicat a aconseguir ajudes públiques; deia que era la seva oficina de “desenvolupament econòmic”.

Penseu que Amazon no és només el líder, és que en alguns llocs dobla la suma de tots els seus competidors, el poder és enorme i lo del poder i la responsabilitat ja es va dir fot anys en un còmic d’Spider-man, però molta gent sembla no haver-ho entés. Però Amazon no és el problema, o la malaltia, és el sistema el que ha permés arribar a una situació com la que tenim ara, el monstre no s’ha creat sol, ni molt menys, i el seu creixement té molt a veure amb els fluxos de diners que es distribueixen a la capital d’Estats Units, Washington DC.

El llegat local de l’atac al Pentàgon es va complicar amb una altra cosa, a més. Després de l’11-S, una àrea metropolitana que ja prosperava gràcies al negoci de les influències s’elevaria a un nou nivell de riquesa amb el negoci de la seguretat nacional. El govern va reaccionar a la humiliació de no haver aconseguit detectar els senyals d’alerta dels atemptats destinant milers de milions de dòlars a detectar-ne un altre. I gran part d’aquesta despesa va anar a parar a Washington.
Durant la dècada que va seguir als atemptats, es van construir a la zona 33 complexos d’edificis federals destinats als serveis d’intel·ligència ultrasecrets, l’equivalent en metres quadrats a gairebé tres Pentàgons.

La pasta va començar a correr de mala manera, i els lobbys va veure que era el moment de fer força, d’anar allà a parasitar el sistema i a trampejar-lo al seu favor, el que fan sempre els lobbys. Però clar, potser la desmesura era excessiva sobretot els anys en que gran part del país estava paint i patint la crisi del 2008.

Hi havia un concessionari d’Aston Martin a Tysons Corner i més de 500 persones de la zona conduïen el famós cotxe de James Bond, que costava uns 280.000 dòlars. Els restaurants de la ciutat van guanyar les primeres estrelles Michelin; en un establiment, Plume, els cambrers arribaven amb un carro de begudes ple de sucs carbonatats per suggerir maridatges als infants (el Cuvee Núm. 25, una barreja de suc d’aranyó, baies d’arònia, pera i grosella, se servia en una copa de xampany en miniatura i valia 12 dòlars). A Great Falls, a la riba del Potomac que pertanyia a Virgínia, una família es va construir una mansió de 2.362 metres quadrats seguint el model de Versalles.

Aquesta influència es tradueix en unes portes giratòries que van a tota velocitat. Abans les portes aquestes anaven de la política a Wall Street, però ara van cap a Silicon Valley, és una opció més “presentable” però representa exactament el mateix, el cobrament en diferit de favors polítics. Completament legal, però lleig.

Obama mateix havia fet grans elogis a Amazon durant una visita a un magatzem de Chattanooga l’any 2013: “Amazon és un gran exemple del que arriba a ser possible”, va dir. “Em miro aquestes instal·lacions extraordinàries i a vosaltres, gent, que no se us escapa res. Feu sortir tots aquests paquets. Teniu menjar per a gossos i Kindles i màquines de retallar barbes. Aquí teniu tota mena de coses. Però quan està empaquetat, ha d’arribar al client.”
Un càrrec de l’administració d’Obama podia presentar el salt a Silicon Valley com un pas cap al futur, cap a una cosa moderna i il·lustrada, a diferència del col·lega que anava només a guanyar diners de Wall Street.
Així, hi va començar a haver un flux constant. David Plouffe, la gran capacitat tàctica del quan havia contribuït a la victòria d’Obama el 2008, se’n va anar a Uber. Lisa Jackson, la directora de l’Agència de Protecció Ambiental d’Obama, va acabar a Apple.
I el febrer de 2015, quan feia menys d’un any que havia deixat la Casa Blanca, Jay Carney va entrar a Amazon.

Amazon de vegades s’ha aixecat sobre les runes (fins i tot literalment) del que serien colònies industrials. D’això a casa nostra n’hem tingut molts exemples, la filosofia és exactament la mateixa, el principi suprem (res de sindicats!) també, canvia la mesura, com en tantes altres coses els americans ho fan a lo bèstia, molt a lo bèstia. Però a aquestes colònies els ha passat com a les d’aquí, que han acabat tancant la fàbrica i desapareixent, deixant al seu pas poblacions fantasma, records tan sols (una mica el que li havia passat a la protagonista de País nómada), i molt espai i naus enormes on poder-se instal·lar una empresa amb la mateixa aversió als sindicats. A més a més, tornant a País nómada, s’explica com és que tenen a molts treballadors d’una edat més que avançada. Això des de fa uns anys és molt comú als Estats Units, gent de setanta llargs treballant, el motiu és el col·lapse financer que va provocar que gran part dels fons de pensions perdessin moltíssim valor, a més a més el mercat immobiliari també va fer quasi fallida, amb la qual cosa dues de les tres coses amb que molta gent comptava per la seva vellesa van desaparèixer, i la que quedava (el que seria més o menys la Seguretat Social) era molt minsa. Així que tenim a gent de setanta anys servint hamburgueses a un Burguer King, atenent en el Walmart o treballant com esclaus en un magatzem d’Amazon.

Els economistes sospitaven que era un cas de monopsoni, que es produeix quan només hi ha un comprador d’un producte, a diferència de quan només hi ha un venedor, un monopolli. En aquest cas, el producte era el treball: com més gran esdevenia Amazon i més dominava els mercats de treball locals, menys competència pels treballadors tenia, i menys diners els havia de pagar per contractar-los. Fa relativament poc, el 2012, l’empresa només tenia 88.000 treballadors arreu del món. Però durant la resta de la dècada creixeria a una velocitat esfereïdora, fins a arribar a ser el segon ocupador del sector privat del país, després de Walmart, cosa que convertia el monopsoni en una possibilitat molt real. Al final del 2019, tenia més de 750.000 empleats arreu del món i 400.000 als Estats Units, la immensa majoria en els més de 200 centres logístics, centres de classificació i altres instal·lacions de gestió de comandes. Només el 2017, el creixement de l’empresa va suposar un increment de 130.000 treballadors arreu del món; l’estiu del 2019, en va contractar 97.000, gairebé tota la plantilla de Google. I això va ser abans de la bogeria de contractacions que arribaria amb la pandèmia global de la primavera de 2020.

Feines amb una rotació altíssima a més a més, tens els treballadors treballant com a bèsties i a més a més hi ha un altre efecte més pervers.

Tota aquesta impermanència anava acompanyada d’un important benefici per a l’empresa; resultava molt més fàcil esclafar els esforços dels sindicats per organitzar els treballadors dels magatzems si els treballadors se n’anaven abans d’establir lligams. Tampoc no animava a la solidaritat l’atomització dels magatzems mateixos, on, com va observar Emily Guendelsberger després d’haver treballat una temporada en un, la distribució de l’espai i els algorismes gairebé semblaven dissenyats per aïllar els treballadors entre ells. Allà on els esforços d’organització semblava que arrelaven igualment, l’empresa recorria a maniobres defensives d’eficàcia demostrada: contractava bufets d’advocats que s’especialitzaven a barrar el pas als sindicats, fomentava les pors respecte a l’avarícia i la corrupció sindical, la mena de tàctiques que havien contribuït a fer baixar la representació sindical fins a només el 6% de la mà d’obra del sector privat arreu del país.

El proper cop que algú critiqui els sindicats (com a figura, no per coses puntuals) recordeu que només hi ha un beneficiat quan no hi ha sindicats, i no són els treballadors.

I clar, Amazon s’expandeix i deixa que la gent vengui a través seu, per un percentatge que de vegades pot deixar el venedor original sense beneficis, o amb venedors xinesos sense cap problema per falsificar el que sigui i vendre-ho molt més barat. Una taca d’oli que s’esten més i més, i que va destruint teixit empresarial petit en favor d’una empresa absolutament mastodòntica.

El problema, deia, era que aquests costos no eren perceptibles pel nord-americà mitjà. “Pels consumidors, és gairebé impossible detectar en temps real el mal que està fent Amazon”, va dir. “Amazon sembla tan fàcil i propera al consumidor que costa de veure-la com un monopoli. El fet que Amazon no es trobi en un lloc concret contribueix a la seva invisibilitat i fa que sigui més difícil de combatre.”

A més a més recordeu tot allò que he explicat de portes giratòries i de les quantitats de pasta que es mouen en lobbys i demés… Amazon gasta moltíssim en tot això, no és en absout transparent, i si es pot gastar moltíssim és que guanya encara més amb unes pràctiques laborals dickensianes. S’instal·len on volen i amb les condicions que volen, al cap i a la fi donen feina, però potser exigeixen massa a canvi, les exempcions d’impostos… bé que fan servir infraestructures públiques i els treballadors bé van a l’hospital quan tenen accidents (la seguretat laboral és de per riure), però Amazon no paga. Tampoc estan massa clares les condicions reals, és igual, les ciutats es donen d’hòsties per acollir-los.

Amazon va dictar les seves condicions, exactament com havia fet amb els magatzems que volia construir a Ohio i en altres llocs. Exigia grans incentius: una exempció d’impostos sobre béns immobles durant 15 anys, que per a un centre de dades estàndard equivalia a uns 5.4 milions de dòlars. “Vadata s’esforça a gestionar les seves instal·lacions de la manera més eficient i rendible possible”, afirmava l’empresa per justificar les seves exigències a New Albany. Insistia a rebre un tracte especial a cada pas: aprovació accelerada dels permisos de construcció, exempció de pagaments rutinaris.
I exigia un secret total. Les comunitats havien de signar acords de confidencialitat abans de poder començar a negociar amb l’empresa. Havien d’accedir a referir-se a l’empresa únicament fent servir noms en clau (“Projecte Granit” a Dublin, “Projecte Marbre” a Hilliard). L’empresa demanava que els càrrecs electes només parlessin del projecte en reunions a porta tancada, no en sessions públiques. I exigia que els municipis l’avisessin si hi havia cap sol·licitud d’informació pública sobre els centres de dades, i fessin tot el possible per abstenir-se de donar informació, fins i tot detalls tan bàsics com la ubicació del projecte.
Els tres municipis es van afanyar a obeir.

Els preus de l’habitatge foragiten a la gent, no sé si acabaria passant això, però seria d’allò més divertit:

No costava gaire, però, descobrir el límit d’aquesta esplendor. Amb l’extinció de la classe treballadora de la ciutat, no quedaria ningú per conduir els Uber, canviar els llençols de les habitacions d’hotel de 400 dòlars la nit, netejar les cases de 3 milions de dòlars o servir les taules on un sopar per a dos costava 1.000 dòlars.

Suposo que s’arreglaria amb un tranport públic digne, una cosa que requereix impostos i a llocs com Seattle els impostos que paguen els molt rics són de per riure i quan s’ha intentat canviar això s’han mobilitzat i han aconseguit que coses aprovades després fossin tombades en referèndum. Si tens els calés suficients per la campanya pots aconseguir la que gent voti el que sigui, com aconseguir que la majoria de la gent voti a favor d’abaixar els impostos dels molt rics i que al transport públic o al que es pogués fer amb la milionada recaptada que li donin pel sac. Bé, també s’aconsegueix que els treballadors votin en contra de tenir sindicats, ja no m’estranya res.

Les ciutats de Washington i Baltimore són un exemple molt clar de l’escletxa que es va ampliant entre les ciutats grans (les capital i les principals de cada costa) i la resta, les ciutats petites, les moltíssimes ciutats petites que acollien indústries que van tancar i ara aspiren a que Amazon els hi posi algun magatzem encara que pràcticament els hi hagin de construir de franc. Una prosperitat que els diners invertits en lobbysme fan que repercuteixi en els accionistes, no en els treballadors ni encara menys en la societat.

En canvi, la gran paradoxa continuava galopant: el deteriorament i l’abandonament s’estenien per una ciutat, mentre la congestió i l’exclusió s’estenien per una altra a només una hora de distància. Una ciutat s’afanyava a enderrocar unes cases adossades de tres pisos que no gaire lluny d’allà costarien un milió de dòlars.
S’havia arribat al punt de veure les dues ciutats com mons completament diferents, tot i que estaven connectades, i potser es podria aplicar una solució per a les dues. Aturar els gegants que havien concentrat la riquesa no tan sols en si mateixos, sinó també en els llocs on havien decidit instal·lar-se. Dispersar la prosperitat de manera més general per tot un gran país amb nombroses ciutats grans i petites; no equitativament —de cap manera— però sí prou per recuperar en part l’equilibri, per frenar el ressentiment i la desesperació que estaven en auge en una banda i l’autosuficiència i l’ansietat que augmentaven en l’altra.

El panorama que dibuixa el llibre no dóna gaires esperances. Amazon és molt poderosa, com diuen els americans és “too big to fall”, el problema és que practiquen legislen ells (o aconsegueixen que es legisli al seu gust, que ve a ser el mateix), i només tenen al cap un objectiu purament extractiu que té unes conseqüències que ens carreguem entre tots. L’atur, la pèrdua de teixit empresarial, la salut mental… tot el que deixen al seu pas aquest model de negoci ho paguem entre tots i ells només s’emporten els beneficis, i per ells no vull dir ni els que treballen en un magatzem ni els repartidors. Comprar a Amazon és molt còmode, i durant la pandèmia va ser fins i tot necessari… però potser hauríem de pensar que la decisió que fem de comprar en un lloc o un altre no és innòcua, almenys això. Tots ho fem, més o menys, jo de fet hi tinc els meus llibres allà, però és bo que ens plantegem aquestes grans empreses que ens poden acabar governant la vida, no busquen el nostre benestar, busquen beneficis a qualsevol preu, i si aquest preu ni tan sols el paguen ells podeu pensar on tenen el límit. Un llibre interessant i que es llegeix molt bé, que no us intimidi el seu gruix, les seves més de 400 pàgines passen ràpidament.