Repassada: Manuel de Pedrolo

No sé gaire ni per on començar. En realitat tampoc tinc gaire clar què vull fer en aquesta entrada. Ja he parlat de Manuel de Pedrolo, ja n’he ressenyat una bona pila de llibres (i els que em queden) i ja he manifestat que per a mi és un dels grans de la literatura catalana del segle XX. Què queda per dir? I quin sentit té?

No ho sé.

Quan parlo dels seus llibres sempre trobo que em falta parlar de l’autor, de la persona, i ara que em proposo parlar de la persona em costa no anar als seus llibres. I no és fàcil, perquè parlem d’una bèstia grafòmana. Possiblement, només Josep Pla hi podria competir. Els volums de les obres completes de Pla són 45, d’unes 400-600 pàgines i lletra premuda. Pedrolo va escriure més de 120 llibres —crec que la xifra oficial són 128—, però els problemes que va tenir amb la censura no tenen res a veure amb els de Josep Pla que —fent un altre tipus de literatura— va estar sempre molt més tranquil. Algun avantatge havia de tenir fer la guerra al bàndol guanyador.

Alguns llibres de Pedrolo van trigar deu anys a poder aparèixer. La connexió amb els seus lectors en va quedar molt malparada, en un moment en què hi havia pocs lectors i pocs autors. Esperes i retallades van ser freqüents, i també va passar pel jutjat amb el llibre Un amor fora ciutat. El tema d’un amor homosexual no estava gaire ben vist —possiblement en aquell moment l’homosexualitat fos il·legal, a més a més—. Per això, quan les coses van començar a canviar, Pedrolo va poder donar sortida als seus millors llibres, les seves millors obres sense censura perquè tothom en gaudís. Però en comptes d’això el Mecanoscrit del segon origen es va convertir en el best-seller català de tots els temps, una idea que imagino que el devia treure de polleguera.

Els seus llibres de la segona meitat dels setanta són dignes d’estudi, molt. Tenim els Anònims (mirar dates), els Apòcrifs i també la tetralogia La terra prohibida —escrita als cinquanta, però publicada ja en democràcia—, i gran part dels llibres de la sèrie Temps Obert van sortir aleshores també. Excepte La terra prohibida els altres llibres són bastant introbables i no sembla que ningú es decideixi a una reedició.

Els seus diaris i els seus llibres periodístics són difícils de trobar i, de vegades, és una gimcana d’editorials. Les Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació estan agrupats en un llibre de l’editorial El Jonc, i dels seus diaris tenim el Diari 1986, el Diari 1987 i els Darrers diaris inèdits 1988-1990. Jo crec que aquí deu haver-hi encara material inèdit per anar traient, del Pedrolo articulista i memorialista, però tampoc n’estic segur.

Targeta Manuel de Pedrolo 3 © Xavi Iroz, Creative Commons.

És possible que les vendes no acompanyin, que Pedrolo ara estigui dormint el son dels justos que tots els autors pateixen després de la seva mort —entre 5 i 10 anys després— abans de tenir una revifada, i que el temps faci justícia. Una cosa que pot passar o no, i una cosa en què la justícia pot tenir el seu paper o pot no tenir-lo. La revifada va ser el centenari el 2018, una revifada que en general es va aprofitar per reeditar els seus llibres més rendibles i poc més. Va estar bé, però va ser poc. No hi ha més, ens agrada pensar que el temps posa a tothom al lloc que es mereix, però hi ha molts casos on això no és així, així que no en faria gaire cas.

Suposo que és més fàcil opinar després de llegir Joc brut i Mecanoscrit… que no posar-se amb les seves obres dures i denses. Sembla que quan va poder dir el que volia no hi havia gaire interès a sentir-lo. Els temps li van passar per sobre i el seu punt de vista que la transició no va ser més que fer concessions a canvi de ben poc, tot i que ara trobaria molts seguidors, en aquells moments resultava molest, molt molest.

Hi va haver un Pedrolo eròtic? Indubtablement sí. Fins i tot deixant de banda Els quaderns d’en Marc —en aquesta entrada vaig dir-ne tot el que havia de dir del llibre i de la seva suposada autoria—, tenim llibres descaradament eròtics com Obres púbiques. Però sobretot l’erotisme i el sexe entren en els seus llibres com un element més de la vida, una concepció potser més realista, novel·les on si s’ha d’explicar el sexe, es fa i no passem amb un fos a negre a l’escena posterior (imatges de trens entrant en túnels opcionals). El sexe com una part més de la vida, com una part vital del creixement i el desenvolupament de les persones. Res de culpes ni de pecats, tot això no anava amb ell. Una postura que en aquells anys no devia ser tan fàcil de mantenir com ara. Perquè Pedrolo sempre va voler mantenir-se a distància de l’església, ateu, independentista, marxista… amb una església que li feia la gara-gara al règim franquista era clar que no hi tenia gaire a fer.

És un autor inabastable i això li va en contra. A més a més, no va tenir manies en fer novel·les experimentals, o en fer poesia, o poesia visual, o teatre de l’absurd, al marge de qualsevol gènere dins la novel·lística. Era una força de la natura, un d’aquests escriptors que no podia deixar d’escriure.

© Imatge de l’escultura de Manuel de Pedrolo, obra d’Enric Porta Sàrries, instal·lada ja a l’Aranyó. X.SANTESMASSES

Va néixer a Ca l’Aranyó, un castell de la Segarra prop de Tàrrega, al castell perquè era fill del senyor del castell, però va passar els primers anys a Tàrrega. Després de la guerra, ja casat, es va establir a Barcelona. Ara al carrer Calvet número 9 hi ha una placa commemorant que allà hi havia casa seva, un lloc on rebia a qui volgués parlar amb ell, normalment altres aspirants a escriptors —Joaquim Carbó, per exemple, que diu que mai el van convidar ni a un trist got d’aigua, un detall que, cert o no, a mi m’encanta—. No m’estendré en la seva biografia, hi ha llibres per a qui vulgui aprofundir. No va néixer en la pobresa, però tampoc va tenir una vida regalada. Moltes feines diverses i, un cop ja a la literatura, va fer d’escriptor, de traductor, del que calgués… estava tot per fer i ell estava disposat a fer-ho, o a intentar-ho almenys.

És un autor que es va arremangar, que va baixar al fang si calia per abordar gèneres injuriats com la novel·la negra o la ciència-ficció. Era conscient que calia anar a buscar als lectors en els llibres que volien llegir, perquè si no els trobaven en català, estarien obligats a llegir en castellà. Si ara aquests gèneres en català tenen cara i ulls en gran part és gràcies a ell, que hi va apostar quan ningú hi creia i des de l’alta cultura es mirava amb menyspreu, amb superioritat moral.

Va tenir enemics, per exemple Josep Pla (que, tot i això, el considerava un molt bon novel·lista) i sobretot Joan Sales. En les Cartes Sales-Rodoreda l’editor del Club no estalvia crítiques a Pedrolo, per marxista i per excessivament explícit. Imagino potser que considerava que Pedrolo hauria d’escriure menys per fer-ho millor i no anar produint a una velocitat de més d’un llibre per any —recordem que Joan Sales es va passar anys polint i arreglant i corregint Incerta glòria, l’extrem oposat a la grafomania pedroliana—. Algun dia s’hauria d’explorar aquesta enemistat, hi ha d’haver alguna cosa més que ho expliqui.

Anem a les millors obres Pedrolo? En novel·la negra Joc brut, sensacional i amb un principi matador, una grandíssima novel·la. En ciència-ficció els contes de Trajecte final —ja en vaig parlar— no tenen rival. Pel Pedrolo descaradament eròtic Obres púbiques. I els seus grans llibres sense un gènere concret… aquí jo hi posaria La terra prohibida (Volum I i II), una tetralogia sensacional, i potser també els Apòcrifs, amb alguns punts més experimentals però igualment destacables. També les novel·les Acte de violència i Balanç fins la matinada. Tinc pendent fer una lectura de tota la sèrie Temps obert, i també d’Un amor fora ciutat, M’enterro en els fonaments i Totes les bèsties de càrrega; o sigui que aquesta mena de rànquing potser pateix algun canvi.

Res més. Reivindicar que Pedrolo és un autor perfectament actual i que mereix ser llegit més enllà de l’omnipresent Mecanoscrit. Que hi ha un autor de categoria, una mica irregular i amb algunes obres que fan baixar la mitjana, sí. Ningú pot produir tant a un nivell sempre excel·lent, però si us trobeu amb un llibre d’ell no gaire bo, no patiu, per estadística el següent ha de ser bo. També podeu anar a les recomanacions d’aquesta entrada per anar sobre segur.

(Visited 150 times, 1 visits today)