1969 / Eduard Márquez

Eduard Márquez és un dels meus escriptors preferits i només ha aparegut per aquí en un llibre col·lectiu i com a autor d’un pròleg, com s’explica això? Parafrasejant la cançó, es podria dir que l’Eduard ve d’un silenci molt llarg. Autor de dos llibres de contes sensacionals (Zugzwang i L’eloqüència del franctirador) i de les novel·les Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres (recentment reeditada per L’Altra), La decisió de Brandes i L’últim dia abans de demà. Ho podeu trobar quasi tot en aquest enllaç, dels dos llibres de contes en va treure alguns i va deixar els que queden en Vint-i-nou contes menys, però la resta hi és tot. A nivell editorial ha passat per Quaderns Crema primer, després per Empúries/Grup 62 i ara el trobem a L’Altra. Només aquestes obres (només!) ja li donarien dret a un lloc destacat entre els nostres narradors. Les seves característiques són un llenguatge extremadament cuidat i un treball de pulir i de deixar en la novel·la només allò que és essencial, el mínim, cap de les seves novel·les arriba a les dues-centes pàgines, en els seus llibres de contes alguns són amb prou feines un paràgraf. Això no és cap crítica, però serveix per fer-nos una idea d’on venim. I després de L’últim dia abans de demà… res, un parell de contes en llibres col·lectius, algun pròleg, poca cosa, tothom suposava que estava treballant, i de valent en el seu següent llibre, i ja havia avisat que ara es volia embarcar en una història gran, un llibre que no seria de cent-cinquanta pàgines, no, apuntava que segurament passaria de les cinc-centes. Molta expectació… però res. I anava passant el temps fins que el gener del 2020 es va anunciar una cosa sorprenent, en ple temporal Glòria l’Eduard Márquez va omplir el Teatre Romea per confessar que estava bloguejat. Semblava que se’n començava a sortir, però resulta que tampoc. Potser va voler abarcar massa, i la quantitat d’informació i documentació i entrevistes i… possiblement es sentia desbordat i el seu llibre ambientat a la transició creixia de manera demencial. Perquè la idea era aquesta, des del 1969 fins al 1980, quasi res!

A poc que li doneu a google trobareu entrevistes on Eduard Márquez parla de la novel·la, que finalment serà una sèrie de llibres, us poso aquesta, n’hi ha més però jo hauria d’anar tancant ja aquesta introducció. Eduard Márquez ha fet una novel·la sense personatge fix, ni narrador, ni una trama novel·lesca… ha fet un llibre a mig camí del periodisme i la novel·la de no-ficció, més o menys. Ha donat tractament literari als diferents i variadíssims materials amb que treballa, la multiplicitat de veus, punts vista… una bogeria amb una arquitectura interna endimoniada. No és un llibre fàcil, no pretén ser-ho.

Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però, mirant els negatius del carret, he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble-sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Perquè podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu… Era algo que… En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida. I llavors tenies un objectiu. En el meu cas, l’objectiu era fer servir la càmera per poder comunicar, per poder traslladar a l’altra gent allò que estava passant. Perquè no només fos un carrer, no només fos la reacció d’uns quants, d’un grup particular de gent que tenia aquesta sensació d’opressió i que s’hi enfrontava, sinó que, d’alguna manera, volies escampar-ho per tot arreu, perquè veiessin que, realment, sortir al carrer era fugir d’un manicomi tancat, d’una presó. I fer les fotos servia per poder-ho ensenyar. I això era suficient per tenir jo la meva funció. Així com altres sabien escriure, o tocaven la guitarra i feien cançons, o tiraven de vietnamita per reproduir textos, jo feia fotos. Tenia una eina, una arma gairebé podria dir, que em permetia compartir el que feia amb l’altra gent.

Foto treta d’aquesta pàgina Ⓒ Manel Armengol.

El llibre fuig de la simplifació i de l’idealització. Van ser anys molts durs, molt repressius, una dictadura… però es feien coses, hi havia gent que lluitava per canviar les coses, era difícil però per alguna gent era tan necessari com respirar.

Perquè no estava enquadrat en cap estructura, en cap partit. No anava a classes del marxisme-leninisme ni res per l’estil. Jo ho feia per lluitar contra l’enemic. Aquest enemic gris. Fosc. Com un nen davant un bitxo lleig. Sense gaire consciència política. Però tenint clar que lluitava per la llum. Pel color. Perquè un altre món fos possible. Tan senzill com això.

El fet d’anar d’un personatge a un altre, d’un a un altre narrador fa que el canvi de to sigui constant. Passem del to funcionarial dels informes policials a coses molt més quotidianes, entranyables fins i tot, la música i la moda i el que representava respecte el que hi havia.

Amb els amics havíem començat una mena de competició per veure qui seria el primer que tindra prous collons per deixar-se el cabell llarg com a les fotos dels Jefferson Airplane. I poca broma amb això, eh? Perquè la majoria de pares i de directors de col·legi no s’estaven d’hòsties amb això de les melenes. El director de l’acadèmia on vaig acabar el batxillerat quan em van expulsar de La Salle ens esperava a l’entrada amb unes tisores a la mà i, si algú es passava de la ratlla, zas. I llavors sí que havies d’anar al barber per nassos. I la roba… Amb el meu pare la roba també era motiu de bronca constant. Tot i que encara no havia descobert les coloraines dels hippies, perquè les fotos de la revista eren en blanc i negre. Els Jefferson Airplane… Quan hi penso… Només amb els títols aquells de “Conejo blanco” i “Alguien a quien amar”, ja flipàvem.

Jefferson Airplane - Takes Off

I una altra conseqüència d’aquesta disparitat és que hi ha moltes coses en castellà, però moltes. Ja he comentat altres vegades que no m’acaba de convéncer això, però és una decisió de l’autor i cal respectar-la (des de la disconformitat, en el meu cas). Un dels temes de la lluita d’aquells anys és que era contra moltes coses, potser això no ajudava a concretar o a aconseguir res, és el que té la dispersió.

Lo de Vietnam tuvo narices. Como si no fuera suficiente con lo de aquí, que no era moco de pavo. Con la represión siempre ahí. Al acecho. En el curro, sobre todo. Pero aun así intentábamos cambiar algo con los pocos recursos que teníamos. Reunirse, editar octavillas, convencer a los compañeros… Y sin que te pillaran. A veces, incluso, sin que supiera tu familia. Ni tus amigos. Clandestino todo. Pues no. Hala, también teníamos que ocuparnos de la liberación de Vietnam. Que, en el fondo, no sé quién de nosotros entendía nada de lo que ocurría allí.

Veig que em faré un fart de llegir en castellà, així que agafo paciència amb el tema. Un dels perills que es corre mirant al passat és veure el que volem veure. Això aquí passa molt perquè volem veure un passat de lluita, que sí va existir, però potser ens l’imaginem (i sobretot se’ns explica) molt més épic del que en realitat va ser, molt més total, amb tota la població absolutament compromesa i entregada a la causa… I prou tenia molta gent amb fer la viu-viu i anar tirant.

Ara sembla que llavors tothom era antifranquista. I no. Si més no la majoria de la gent no ho era. I, si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja s’encarregava prou de no dir-ho. Per por, per prudència, pel que fos. I perquè la vida ja era bastant complicada. I més encara per les dones. Sí que senties campanes del que passava al teu voltant, però el dia a dia se’t menjava. En el meu cas, amb tres fills, tot era comprar, rentar, cuinar, netejar. Més quatre viatges al dia a l’escola per dur-hi els nens i per recollir-los. I, apa, torna a començar. I sé que no em puc queixar, perquè només havies d’anar al mercat per veure que hi havia dones que la ballaven molt més magra. I que no pintàvem res, les dones vull dir, també ho tenia clar. I a vegades empipava, sí, però feies el cor fort i tiraves endavant. Perquè… Sí que m’hauria agradat treballar fora de casa, però, només de parlar-ho amb el meu marit i amb els meus sogres, se’m van tirar a sobre. “Que no tens prou feina a casa?”, et deien. I que se suposa que havia de fer?

Sabem que les coses canviaran, almenys algunes coses, però en aquells moments això no se sabia i en la informació que llegim, que ens arriba pràcticament “en brut” desconeixen això, i sí que el règim començava a donar símptomes d’esgotament (o potser és la nostra mirada). Però la repressió seguia a tota màquina, i les tortures i la impunitat policial i molta gent volent mirar cap a una altra banda, tot i que aleshores el sector del clero que començava a canviar el discurs i a oposar-se al règim començava a crèixer. Si aquest tímid acostament del clero era sincer o era oportunista veient que les coses podien canviar és un exercici que cadascú pot fer. També a l’extrema dreta la gent es començava a moure’s i a organitzar-se, creien que Franco era un tou però no es refiaven gens del que pogués venir després i sobretot eren anticomunistes, tothom prenia posicions. I al marge de la política? La vida.

© Joan Colom.

Bueno, la cuestión és que, una tarde de sábado, fuimos con un amigo de los escolapios a las Ramblas. Y, por algo que no sabría explicar, por ese olfato que te dice que ahí había algo que no habíamos visto, decidimos entrar por la calle Hospital y, de repente, vemos una calle estrecha. Robadors, por supuesto. “Joder, ¿qué es esto?”. Y, claro, quedamos maravillados. Unas mujeres con unas sinuosidades, una hechuras, unas curvas… que mareaban. Hay que decir que, por aquellos entonces, solo había visto mujeres desnudas en los libros de arte de mi padre. Y aquellas estaban más…, más… au point. Con las luces de los neones, las tiendas de gomas, las clínicas de vías urinarias… No lo habíamos visto nunca. Ahí sí que había un mundo nuevo y original que ignorábamos. Recorrimos la calle hasta el final y retrocedimos. No podíamos hacer nada más, porque éramos unos retaquillos. Y, al volver, como había redadas frequentes, de repente vemos a todo el mundo corriendo. Pues tuvimos que correr también. Hasta llegar a Hospital y luego a las Ramblas. Bien, no pasó nada, afortunadamente. Cuando lo contamos el lunes siguiente a los compañeros del colegio, se quedaron maravillados, ¿no?

© Joan Colom.

Que la policia torturava no era cap secret, però encara ara hi ha qui ho nega (les destrosses a la placa que ho recorda davant del negre edifici de la policia de Via Laietana n’és una mostra), si ara hi ha qui ho nega, en aquell moment aquest negacionisme era oficial.

Por distintos conductos dignos de crédito […] se viene observando la “puesta en marcha” de una tendenciosa campaña conducente a poner de relieve unos MALOS TRATOS (que, en realidad, no han existido) a personas detenidas desde la declaración del Estado de Excepción a esta parte, iniciada o fomentada principalmente por Abogados catalanistas, de manifiesto matiz ideològico marxista, los cuales sugieren a sus defendidos y familiares o patrocinados que hagan hincapié en los supuestos malos tratos recibidos, etc.[…] Se sabe que algunos de los Abogados están haciendo gestiones con colegas suyos de Madrid, San Sebastián y Bilbao, entre otras provincias, para que esta campaña en un momento dado surja a la luz pública.

Al llibre hi ha molt activisme polític, un activisme que requeria un compromís i una dedicació i un valor que no tenen res a veure amb el avui dia entenem per això. Tot estava prohibit, tot era sospitós i a tot arreu hi havia infiltrats i delators. La policia torturava, és un fet, i un fet conegut per tothom. Després d’una detenció, una batuda, qui cauria? quins noms havien estat posats al descobert?… Aleshores calia bellugar-se i fugir, i això volia dir marxar amb el que es duia al damunt a un altra banda, normalment un pis d’altres militants, i passar-se en aquell amagatall setmanes o mesos. Veient com va anar tot plegat potser tan sacrifici hauria merescut un resultat millor.

A nosaltres no ens passava res. Érem una generació a la que no passava res. I jo volia… Jo somiava, com suposo que també ho somiaven els joves que es feien de la Joven Guardia Roja, amb les experiències límit. Els obrers de les fàbriques lluitaven per les seves garroges, però els estudiants benestants, que s’organitzaven al batxillerat o a la universitat, no tenien experiència de l’explotació i, per tant, el que buscaven era una èpica.

Insisteixo, la vida seguia, malgrat tot i de vegades fins i tot contra tot. Arribaven nous aires, no pas a tothom ni a tot arreu, però que els temps estaven canviant era un fet.

Era una torre al Putxet. La música se sentia des del carrer. Em vaig quedar quiet escoltant. Després vaig saber que el que sonava a tota castanya era “Keep on chooglin'”, dels Creedence. Mai no havia sentit res com allò. I vaig al·lucinar. Bé, doncs, vaig picar el timbre. Em va obrir la porta un barbut descalç i sense camisa, que, ja veus tu, em va convidar a passar. En una sala hi havia una colla de gent asseguda per terra i fumant. Alguns tenien pinta de guiris. De fet, no vaig trigar gaire a adonar-me que la majoria només parlaven anglès. I jo allà, que d’anglès ni papa, amb el cartró de tabac que havien demanat sota el braç. Fins que algú me’l va agafar, va obrir un paquet, va treure un cigarret i va liar el primer canuto de la meva vida, tot i que jo llavors tampoc no sabia molt bé que era un canuto. I, amb l’ajuda també d’uns quants cubates, vaig agafar una merda com un piano. Prou per no recordar com vaig acabar al llit amb una noia que es deia Janine i de la qual només tinc el retrat que vaig fer-li, nua de bon matí quan encara no s’havia despertat, i que penja d’aquella paret. Sexe, droga i rock and roll. Una iniciació inoblidable amb el patrocini de l’àngel de la guarda.

Needed

Mai s’agrarià suficient, des dels moviment revolucionaris, la quantitat d’homes que s’hi van afegir per la possibilitat de lligar. Suposo que qualsevol motiu és bo, i que potser de gent realment convençuda no n’hi havia tanta, o que les prioritats eren les que eren.

L’Onze de Setembre del 69 va ser el meu primer Onze de Setembre. Jo tenia setze anys i vaig participar-hi per un company d’institut que tenia una germana que m’agradava. Companys d’institut xiruqueros, com els dèiem llavors, perquè anaven d’excursió amb l’esplai i cantaven cançons en català. Fins i tot algun d’ells s’atrevia a dur la bandera catalana cosida al macuto. Un retall petit de veta, no et creguis. Res de l’altre món. Doncs em vaig penjar de la germana d’un d’ells i vaig pensar que ajudar-los era una bona idea per estar amb ella. Tots eren del PSAN. I uns dies abans vam començar a repartir propaganda. Bé, repartir és un dir, perquè feies el que podies.

Potser tots som víctimes d’un relat doble: de 1939 a 1975 no va passar res; o fins al 1975 tothom era opositor al règim (però el jefe de tot va morir al llit, tranquil, i manant). La realitat és força més complexa, hi havia oposició, sí, i també hi havia qui volia que tot seguís més o menys igual. De totes maneres els anys 60 toquen a retreta i comencen a intuir-se coses que vindran i que faran els següents volums molt interessants, com el rock, el rock psicodèlic, l’LSD i tot el moviment hippie (i les seves variants) que aquí van arribar quasi amb 10 anys de retard respecte al món civilitzat, però va arribar. Tot plegat en un país que no havia paït massa bé les sueques en bikinis (permeteu-me la simplificació) i ara es trobava amb això, una joventut que començava a tenir consciència de classe en tant que joventut, i a més a més a més tota la gent que lluitava per millorar les seves condicions de vida, i sobretot per tenir un futur al davant que no fos tan horriblement gris com el present.

Quan vaig començar a veure com estava configurat el llibre vaig témer que això seria un patracol inaguantable, però no. Pot semblar que la feina d’anar ensamblant les diferents peces és fàcil, i no ho és, gens ni mica. Aquí hi ha algú amb pols de rellotger per encaixar les diferents peces i que tot rutlli i circuli i vagis tenint una certa idea d’història tot i tenir fonts i punts de vista diferents a cada moment. Fins i tot algun insensat podria pensar que Eduard Márquez no té cap mèrit i simplement ha ordenat coses que ja existien o que algú altre ha escrit o explicat… No, aquí hi ha feina hi ha filtre i treball i no deixar ni un detall solt, sembla que estiguem llegint una novel·la, amb una forma original però una novel·la al cap i a la fi. Convertir la vida, en brut, en una cosa que sembli una novel·la o que es llegeixi vagament com una història amb aquest interés per saber què passa… Aquí hi ha hagut molt feina, i s’ha fet bé.

Un llibre molt i molt recomanable, i espero que el primer d’una sèrie que pot ser la gran obra, grandíssima obra d’Eduard Márquez, el primer volum ho és.

(Visited 62 times, 1 visits today)