14 de juliol / Éric Vuillard

Després del molt recomanable L’ordre del dia un nou llibre d’Éric Vuillard, en aquest cas el moment històric escollit és l’esclat de la Revolució Francesa.

No es tracta aquí de fer una classe d’història o de repetir tot el que s’explica al llibre. Al principi el llibre es centra en el gran contrast entre el poble pobre i asfixiat a impostos i la cort de Versalles que vivien amb absolutament tots els luxes imaginables, dilapidant diners de manera obscena pel que té de contrast amb la situació general.

Però a Versalles sobretot es juga, es juga insolentment, incansablement, bojament, agosaradament, es juguen sumes considerables, tot Versalles juga. El rei juga. La reina juga. Hi ha taules de joc a totes les cambres, a tots els edificis. Es juga al faraó, als daus, a la loteria, a qualsevol cosa. Un banquer ve expressament de la ciutat per proveir les taules de diners en efectiu i per anotar els deutes. Es desgasta el tapet verd. Mentre la multitud parisenca manduca per deu sous i xuma al cabaret la seva ampolla d’aiguardent; mentre Raffetin endrapa amb Cottin, al cabaret del Grand-Faucheur, i es mama i es juga per uns pocs cèntims, enmig d’un gran guirigall ple de fum, entre les restes de peix i les molles de pa; mentre una clienta eixuga els culs dels seus nanos, al costat d’un ramat de captaires i drapaires; mentre el regne raneja a la fallida, el dèficit de la pensió de la reina s’eleva al final de l’any a quasi cinc-centes mil lliures.

No és només que la gent fos pobre i passés gana, és que les finances de l’estat tenien un deute bestial, en part per la col·laboració francesa a la guerra d’independència dels Estats Units, però també per una successió de sàtrapes corruptes fent de ministres que enlloc d’arreglar les coses les anaven empitjorant, cada cop una mica més aprop de l’abisme.

https://www.flickr.com/photos/fran001/
Versailles © Francisco Anzola, Creative Commons.

Amb tot hi havia molta gent rica. Amb les colònies molta gent s’havia enriquit molt i a més a més els rics pràcticament no pagaven impostos. Tot això feia encara més sagnant les diferències entre classes. Fins que la cosa esclata.

https://www.flickr.com/photos/royaloperahouse/
Liberty Leading the People (28th July 1830) by Eugène Delacroix (1798–1863) © Royal Opera House Covent Garden, Creative Commons.

Hi ha aldarulls diversos i greus que són el presagi d’una cosa més gran quan finalment tot el poble de París assetja i pren la Bastilla. Cau el símbol de l’opressió i l’antic règim.

L’assalt va començar des de tot arreu i des d’enlloc, a còpia de tirs de fusells i de còdols. Els crits van fer el seu paper. Els renecs van fer el seu paper. Va ser una gran guerra de gestos i paraules. La multitud movedissa, expressiva, llançava pedres i barrets vells. Tot eren blastomies, guirigall espantós. Els soldats, l’ordre que representaven, rebien tots els noms del porc possibles: cagats, sabatots de tripaire, orinals, becs molls, moscardes de merda, ampolles de merda, i totes les coses de merda, i tots els colors de merda, merdes vermelles, merdes blaves, merdes grogoses. I tot això rajava descaradament. Quan de sobte va sortir un nou tret de les torres.

El llibre salta d’un protagonista a un altre, gairebé sempre gent molt anònima que amb Vuillard tenen un nom i un cognom i una història. L’autor ens els individualiza i humanitza dins de la multitud que va fer una revolució contra l’ordre establert, societat de classes, noblesa, rei… El llibre dissecciona aquesta massa humana i també el procés perquè prendre la Bastilla no va ser ni fàcil ni ràpid ni una cosa que es fes en un sol moviment.

Però allò també va ser molt seriós. Per fi van agafar la pólvora. Tothom se’n va servir. Aquell mateix vespre el poble sencer estava en armes. A tots els racons de la ciutat es repetia que havien pres la Bastilla, que les seves portes eren obertes. La joia va arribar a tothom. Unes descàrregues d’artilleria celebraven la victòria. Hi va haver una setmana de festes públiques, d’abraçades fraternals. I la nit del 14 de juliol fou segurament la més agitada, la més feliç, però també la més turmentada que hagi conegut mai cap ciutat.

https://www.flickr.com/photos/lsuchick142/
(119/365) fleur de lis © Britt-knee, Creative Commons.

Un llibre que analitza i desmitifica la història i ens la fa més propera, hi posa la dimensió humana que es perd amb el temps i amb la importància que tenen les coses amb perspectiva històrica. Aquí es recrea en la gent que va participar en un assalt que seria un fet cabdal de la revolució francesa, en la petita gent que de tant en tant a més de patir la història la fa. I tot i aquesta desmitificació la revolució francesa va ser una de les fites de la història i un empoderament dels desfavorits, va significar capgirar la situació d’una manera impensable en aquell moment.

(Visited 16 times, 1 visits today)