Normal people / Sally Rooney

Un altre cas de llibre al que arribo després de llegir un article, és aquest, i per un cop he decidit posar-m’hi amb el llibre en anglès, perquè no hi ha manera i acabaré perdent el poc que sé. Si aquesta opció no us serveix el llibre forma part del molt bon catàleg de Periscopi, aquí el teniu. El llibre ha estat un best seller de Sally Rooney i ha estat adaptat en sèrie, que acostuma a disparar encara més les vendes. Es ven una mica com una història d’amor millennial, això no sé si motiva o dóna ganes de fugir.

Entre el 2011 i el 2015 assistirem a la relació entre la Marianne i el Connell. Estan al darrer any d’institut, Connell és un noi popular i llest, un triomfador, ella també és llesta però no és gaire maca i sobretot no és sociable, no és popular, no té amigues ni amics. Ella li diu que li agrada quan ell va a casa seva a recollir la seva mare que és la dona de la neteja de la mansió on ella viu. La diferència d’estatus està allà, i la relació té una certa “ombra de braguetazo” present.

Sligo © Pao Link, Creative Commons.

És una relació que porten en secret perquè no volen haver de donar explicacions en el complicat entorn de l’institut. I com tota relació adolescent té alts i baixos i moments que estan junts i temporades que no mentre ells van creixent, i la distància social que els separa també. Des del seu Sligo original els dos se’n van a estudiar a la universitat a Dublín, al Trinity, però Connell amb una beca i ella amb el que la família li paga. Ell pensa que quan la convida a qualsevol cosa en realitat també són diners de la família d’ella amb que paguen a sa mare i ella els hi dóna a ell.

Trinity College © Hernán Piñera, Creative Commons.

A més a més a la universitat hi ha un canvi. La popular és ella, la que està en el seu ambient és ella, la que té molts amics és ella, i és ell qui es troba com un peix fora de l’aigua. Sempre estan en moments diferents, orbiten i per això només de tant en tant es troben, perquè a més a més busquen coses diferents, i això si saben el que busquen que no sempre és el cas. Ser jove és bastant això, molt de caos.

Una imatge de la sèrie © Hulu.

No assistirem als alts i baixos d’una relació, o almenys no una relació sentimental. Ells dos tindran altres parelles, i en aquests interludis seguiran sent amics. En teoria hauria de ser fàcil, però les relacions humanes no són fàcils, i quan s’és jove encara menys.

El llibre és llegeix bé, el capítols són breus i de seguida entrem en la dinàmica de que passin mesos entre un capítol i un altre. Potser el mèrit és fer una història d’una relació entre adolescents-en-el-pas-a-ser-adults amb uns personatges que te’ls pots creure, que són reals. Qui només vulgui un llibre amb una relació romàntica ho trobarà, però hi ha molt més que això que satisfarà els que busquem més que una història que pot semblar tòpica però que no és pas tant. O sí, potser sí ho és, i aquests personatges són gent normal com ens diu el títol, i potser aquest és precisament el mèrit. Llibre recomanable, i ara a buscar la sèrie o esperar que la posin en alguna plataforma a la que sí estigui subscrit.

La panerola / Ian McEwan

En general els llibres d’Ian McEwan m’agraden. I en aquest es tracta el brexit (comença a ser una línia divisora en literatura anglesa, pre-brexit, post-brexit i brexit a seques) espero que amb certa gràcia i partint de la premissa inversa a la que va fer servir Franz Kafka a La transformació. Un insecte, una panerola, convertida en un humà a dia d’avui, al Regne Unit.

I no, el llibre no se salva absolutament per enlloc. És un pamflet anti-Brexit que segurament sense voler-ho explica perquè va guanyar el Brexit al referèndum. No és que no comparteixi la idea, que això és lícit, és que la ridiculitza a l’extrem a la idea i als que la defensen, sense cap mena de respecte o empatia. I a més a més de reduir-la a l’absurd fa que tota la idea sigui un pla de paneroles transfigurades en els membres del govern que volen ensorrar la humanitat perquè així, amb pobresa i demés, a elles els anirà d’allò més bé.

És possible que tots els intel·lectuals anglesos estiguin tan desconnectats de la realitat del seu país que necessitin explicacions absurdes per tot el que no entenen. No saben ni on viuen ni amb qui viuen, i el Brexit era una palla mental de chavs que ni tan sols es mereixien mig segon d’intentar comprendre què buscaven, no eren persones, eren bojos, eren paneroles.

Ian McEwan és un molt bon escriptor, però aquest llibre és una castanya que fareu bé d’evitar i mantenir ben lluny de vosaltres.

La guerra dels pobres / Éric Vuillard

M’agraden els llibres d’Éric Vuillard, això és evident. Per això és un autor que intento anar seguint.

Com és marca de la casa, Vuillard agafa fets històrics i hi posa el seu particular prisma per acostar-nos-els. En aquest cas una revolució, una guerra, més o menys. Llegint aquest llibre m’he adonat de que només recordem les revolucions que triomfen, i que són les menys, perquè normalment qui té el poder té el poder per derrotar les revolucions. Això sí, quan surten bé són una passada (sobretot al bàndol guanyador), però passa poc. En aquest cas molts elements de la història van anar coincidint.

Cinquanta ays abans, una pasta ardent havia regalat, des de Magúncia per tota la resta d’Europa; havia regalat entre els turons de cada ciutat, entre les lletres de cada nom, a les canals, pels meandres de cada pensament; i cada lletra, cada bocí d’idea, cada signe de puntuació havia quedat atrapat en un tros de metall. Els havien distribuït a dins d’un calaix de fusta. Les mans n’havien triat un, i un altre, i hi havien compost paraules, línies, pàgines. Les havien xopat amb tinta i una força prodigiosa havia pressionat lentament les lletres sobre el paper. Havia repetit això desenes i desenes de vegades, abans de doblegar els fulls en quatre, en vuit, en setze. Havien posat els plecs els uns a continuació dels altres i els havien encolat, cosit i recobert amb cuir. N’havia sortit un llibre. La Bíblia.

Real Typography 25 © Marcus Lyra, Creative Commons.

La difusió de llibres amb la impremta va canviar la història d’Europa, el coneixement que fins aleshores estava confinat de cop i volta va sortir i va estar a l’abast de tothom. Això també va fer que la gent es comencés a fer preguntes com a mínim incòmodes.

Els costava entendre per què Déu, el déu dels captaires, crucificat entre dos lladres, necessitava tant d’esclat, per què els seus ministres necessitaven tant de luxe, a vegades sentien vergonya. Per què el déu dels pobres estava tan estranyament al costat dels rics, amb els rics, incessantment? Per què parlava de renunciar a tot des de la boca d’aquells qui ho havien pres tot.

La impremta, la religió i la idea de traduir la “paraula de déu” a la llengua que parlava la gent, eliminant els intèrprets, això era perillós.

I llavors va John i tradueix la Vulgata, el llatí sublim de sant Jeroni al british, aquell argot de toixarruts, i va i refuta la transsubstanciació —s’ha begut l’enteniment!— i envia al camp els seus deixebles, la pobra gent, a predicar la doctrina. Ha llegit massa Agustí i Lactanci, té el cervell espatllat. Els lollards propaguen les seves idees estrafolàries sobre la santa pobresa, aquesta sopa igualitarista que es beuen perillosament a llepades els pagerolets de Devon. A les seves granges de mala mort on els nens la dinyen, a ells sí que els diu alguna cosa, aquesta relació directa amb Déu de la qual se’ls parla, sense la intervenció dels capellans, sense el delme, sense tot el tren de vida dels cardenals; aquesta pobresa evangèlica és la seva vida!

biblia vulgata © urbey1, Creative Commons.

I arribem al protagonista, a Thomas Müntzer.

Està furiós. Vol la pell dels poderosos, vol robar a l’Església, vol rebentar l’estòmac a tots aquells malparits; però potser encara no ho sap; i mentrestant s’ofega. Vol posar fi a la pompa i a aquell luxe obscè. El vici i la riquesa el trasbalsen, la combinació de totes dues coses el trasbalsa. Ell vol fer por.[…]

Ell se’n fot, del ritual; tant és rebre el baptisme de nen o de gran. L’únic baptisme és l’espiritual. És l’animeta la que es ruixa amb aigua, la que és a dins de l’Arca durant el Diluvi, i també la que surt de Gomorra quan cau la nit.

I tampoc no s’està de res, Müntzer: en la seva Protesta s’adreça als jueus, als pagans i als turcs! Vol convèncer-los, convertir-los. Lluita contra l’islam, contra el judaisme i contra el paganisme. Escriu per al món sencer.

Tot això esclata en revolucions, revolucions que tenen el destí pràcticament escrit de ser esclafades, és el que hi ha. Però ens agraden perquè de tant en tant sí triomfen i aleshores el nostre sentit de justícia està satisfet.

La gent vol històries, que il·lustren, diuen; i com més verídica és la història, més agrada. Però d’històries verídiques no en sap explicar ningú. I tanmateix estem fets d’històries, ens hi han acostumat des de la infantesa: “Escolteu! Llegiu! Mireu!”, que la nostra veritat es faci, que ens toqui ben de prop i ens expulsi al més lluny possible amb imatges i amb mots.

Un retall d’història, un recordatori que les revolucions costen i majoritàriament no surten perquè és una qüestió de poder i no de tenir raó. No vull fer paral·lelismes amb l’actualitat, però l’opció de no revolucionar mai és pitjor, és una mort en vida.

Llibre recomanable de Vuillard fent la seva especialitat d’acostar i humanitzar una part de la història i convertir història en un llibre de molt bon llegir.

Baricentro / Hernán Migoya

No m’havia llegit mai res d’Hernán Migoya, més enllà dels seus guions de còmics (vaig riure força amb Kung Fu Kiyo), i vaig estar al cas de la que es va liar amb el seu Todas putas ja fa uns anys, per això aquest llibre del qual tothom en diu meravelles no el volia deixar escapar. Tinc la intuició (potser absurda) de que trobaré una mica de l’extrarradi barceloní que va retratar Kiko Amat a Antes del huracán, tot i que són extrarradis un al sud i un altre al nord de la ciutat, però comparteixen això, la presència enorme i potser fantasmal de la gran ciutat.

I si el títol no us sona gaire aquest enllaç us interessa. I una confirmació de que tots els extrarradis s’assemblen la trobem a les primeres pàgines.

Todas las cosas que me importaron de pequeño requerían de una larga marcha. Aún hoy la requieren, puesto que sigo sin saber conducir. Pero de niño eran más largas, con aquellas piernas tan cortas que tenía… Los niños de Barberà éramos niños de Stephen King embarcados en el arca de Noé de la inmigración. Éramos sus niños de 1950 en la periferia española de 1970, porque todos los niños son siempre iguales.

barbera_marc_2007017b © joan ggk, Creative Commons.

Un extrarradi, Barberà, un poble-ciutat que va créixer desmesuradament amb l’arribada de la immigració dels anys 50 i 60 i on la construcció del Baricentro als darrers 70 (s’inauguraria el 1980) va ser tot un esdeveniment.

Per més que l’autor digui que no és un llibre d’autoficció ni de memòries… això és el que es desprén de la seva lectura. I entre moltes altres coses el llibre és d’algú que es dedica als llibres, es parla dels llibres, dels primers llibres que marquen i que són tant importants.

El mundo no me gustaba. Mis padres me habían enseñado a temerlo. En el caso de mamá, porque desde niña había recibido los palos de su padre y también las dentelladas del hambre. En el de papá porque, por más que lo disimulara con capas de sorna, había heredado el miedo de los republicanos vencidos: mi abuelo se había escapado por los pelos de ser fusilado durante la guerra, y desde su salida del campo de concentración los trapos sucios se lavaban en casa… Así que crecí en una burbuja, rodeado de violentas novelas para adultos y música popular hispanoamericana.

I en parlar de llibres no triguen en sortir els seus temples, les biblioteques.

Conforme avanzó EGB y me fui convirtiendo en el empollón oficial de la clase, el territorio circunscrito a la plaza de la Unidad se fue haciendo más chiquito que mi curiosidad, así que pronto anexioné a mis rutas cotidianas un segundo lugar de estudio y esparcimiento que llegaría a amar: la biblioteca municipal.

Casal de cultura, antiga seu de la Biblioteca de Barberà. Foto treta d’aquesta pàgina.

Se llamaba Biblioteca Esteve Paluzie, la abrieron a apenas tres manzanas de nuestra plaza y, a día de hoy, todavía ignoro quién es el tipo que le dio nombre. Y es que la biblioteca de Barberà fue el primer puesto de avanzada que la civilización autóctona estableció en nuestra “reserva dormitorio” en vida mía. Entre sus asiduos podíamos caer y de hecho caíamos muchos charnegos, pues los colegiales del barrio pasábamos por sus instalaciones a hacer los deberes, consultar temarios o a estudiar. Pero la lengua que allí dominaba institucionalmente era ¡oh sorpresa! la vernácula… y sus embajadoras designadas no tenían una gota aparente de mestizaje en la sangre.

Un altre record, aquest desgraciadament molt comú, els abusos, tot el que ara en diuen bullying i que abans era una cosa que et passava i t’havies d’aguantar. Ell també va patir els típics nanos que tenen mig tiranitzada a tota una escola, o almenys a gran part de l’alumnat.

Por culpa de ellos no me gusta la gente. Desde entonces me considero ajeno al devenir de mi sociedad, porque no puedo sentir simpatía por una especie que desde su estructura organizativa más básica agacha la cabeza ante ejemplares de esa calaña. Los odio, los sigo odiando.

No odio al Trelles y al Bruno actuales. No deseo que les vaya mal. No les deseo la desgracia ni la muerte. Lo que son hoy no fue el motivo de mi sufrimiento.

Odio a los niños que fueron.

Una altra de les aficions és el cinema i les pel·lícules. Ara pot semblar impossible, però es programaven a hores “protegides” autèntiques salvatjades, com una Tiburón 3 que m’han agafat ganes d’intentar veure-la (però de seguida se m’han passat). Això normalment feia por i la gent ho superava i tirava endavant, amb més o menys traumes això sí.

Jaws! © m.prinke, Creative Commons.

Desde entonces, me dio miedo hasta bañarme en la piscina. Si me ponía a bucear en sus domesticadas aguas, avanzaba con los ojos cerrados y no me atrevía a mirar a ningún lado, convencido de que el tiburón me rondaba. Y meterme en la bañera suponía una proeza, intimidado ante la posibilidad de que por el desagüe enseñara su morro el majestuoso predador. ¡Ni había charca en el suelo de la que no creyese que fuese a emerger esa criatura asesina! Varias noches sufrí pesadillas alusivas al monstruo: en las peores, el tiburón asomaba sus fauces y era mujer, pese al fálico lomo. A mí me asustaba todo: vaginas dentadas y pollas a un tiempo; ¡Freud se hubiera acojonado de mí!

Per com són els pares, com ha sortit un nano així. També això ho explica al llibre, pares modestos i treballadors, força normal. Aquí uns detalls més de son pare.

Más adelante comprendí que la verdadera opción política de papá era la de joder la marrana. Disfrutaba percibiendo a la gente fastidiada por ese tipo de asuntos mundanos que a él, aparentemente, le resbalaban. La quejumbre ajena le servía de alimento. Desde su perspectiva de carpintero asalariado, papá consideraba que la vida de un individuo de su clase social nunca se vería afectada por quien gobernase: él y los que eran como él siempre permanecerían en el barro y nunca inquietarían al poder, fuera del color que fuera su pelaje.

Mientras la cabeza le rigió, mi padre fue un nihilista. Antes del alzheimer, amó el caos.

I com no pot faltar en tot llibre iniciàtic, tenim a les noies. Bé, només hi són, perquè no li fan gaire cas al protagonista. Potser la seva actitut ens dóna alguna pista.

El primer año de BUP y casi ligo.

Hasta entonces, y todavía durante una larga temporada que se extendió varios años, mi única estrategia de ligue con las chicas consistía en mirarlas intensamente: las escudriñaba con la vista fija y sin pestañear, irradiando por mis pupilas un supuesto encanto que se pretendía deudor de Rodolfo Valentino pero a buen seguro remitía más a Bela Lugosi. Trataba seriamente de pasmarlas a golpe de hipnosis donjuanesca y animarlas así a tomar la iniciativa en el planteamiento de algún ritual de cortejo cuyas claves ignoraba. Porque yo no habría reunido el valor de dar ese primer paso ni asistido por el mejor manual de seducción del mundo.

One Eye Follows© Jack Lawrence, Creative Commons.

Pero las chicas no hacían ni puñetero caso a mis miradas, por supesto. Salvo evitarlas con embarazo o enojo.

Anem passant per l’adolescència i els intents per encaixar, o per lligar, que venia a ser el triomf dels qui encaixaven. I com de difícil era tot. I encara ho és, perquè canvien les circumstàncies però el fet de créixer és pràcticament igual.

Se suponía que estábamos pasándolo bien, pero yo sentía que mi vida era miserable y me constaba que casi todos los demás también se sentían así. Sabía en qué estaban pensando los chicos y estaba relativamente seguro de que muchas chicas pensaban lo mismo. Por qué bailábamos aquella mierda de música cuando hubiéramos podido querernos un rato, descubrirnos un poco unos a los otros, explorarnos una minucia al menos y disfrutar lo que nos tocaba por derecho de edad. ¿Adónde se había escabullido esa libertad sexual que tanto se cacareaba desde las películas y los telediarios? Llevábamos casi una década en un estado de derecho laico y sin embargo parecíamos todos más castos que el Papa. ¿Es que se daba por sentado que, como había libertad, ya todo el mundo debía tener superado ese enojoso lastre del deseo carnal?

Una mica més del mateix. La descripció m’ha encantat i pràcticament tots hi hem encaixat en algun moment de la vida (no tots i totes, no, tots).

Sucedió en un bar nocturno de Salou. Mis amigos y yo pasábamos de acampada algún fin de semana allí, infructuosamente emperrados en ligar con alguna turista bondadosa, como un destacamento de Alfredos Landas suicidas.

Alfredo Landa a la pel·lícula “Manolo la nuit”.

I van arribar la universitat i el món laboral, fins que va anar a parar a la mítica La Cúpula. També hi ha un parell d’anècdotes a TV3. Deixe-m’ho en que la lia, de manera que en un programa de debat només fa una intervenció i després les càmeres ni tan sols l’enfoquen. Després hi ha com un intent d’arreglar-ho, però clar, si vas a un programa i deixes anar això… El programa era sobre joves i política.

Y así, efectivamente, la noche señalada salimos al aire y la cámara empezó a transmitir mi imagen a toda pantalla para Cataluña entera. Yo, muy solemne, muy seguro de mí mismo y con esa arrogancia lumpen que hace que caiga tan mal a la gente, desgrané mi opinión tunante en una sola frase:

—Hola, pues yo opino que en realidad a los jóvenes nos importa muy poco la política y lo entiendo perfectamente, porque lo único que queremos es follar.

Lo dije en catalán, pero lo mismo dio: les jodió igual.

Esa vez ni me llamaron para disculparse ni para volver a invitarme a un nuevo programa.

Bé, ja aleshores era un personatge. I amb això arribem una mica a la part final. També hi ha els seus problemes de salut, la paranoia i una mica aquesta tornada a l’actualitat, quan és ell el que ajuda els seus pares. Ho explica al principi: ella amb càncer i ell amb alzheimer. Ella lluitant per tot i per tots perquè és el que sempre ha fet. I ell desdibuixant-se cada cop més.

Hernán Migoya a la seva pàgina de facebook.

Un llibre molt recomanable, l’estructura de capítols curts fa a més a més que es llegeixi a una velocitat molt alta, l’estil és directe i senzill (bé, sembla senzill en llegir-ho, que és el difícil). I com sempre deixa amb ganes de més. Suposo que algun dia continuarà aquestes memòries (i com en aquest cas negarà que ho són) i arribarà fins més als nostres dies. O no, que faci el que vulgui. Un llibre molt bo i un autor per descobrir, a més a més d’un guionista de còmics que s’ha atrevit amb l’adaptació ni més ni menys que de Carvalho.

L’any sense primavera / Jordi Borràs; Estel Solé Casadellà

No és el primer cop que apareix en aquest blog un llibre del fotoperiodista Jordi Borràs. Els dos primers eren més polítics, els llibres que descriuen sobretot els fets de la tardor de 2017 a Dies que duraran anys, i tres anys després de reaccions a les sentències del líders dels procés, quan la revolució dels somriures va donar pas a contenidors cremats i un tsunami de gent que ni polítics ni antidisturbis podien controlar a La força de la gent. Ara però el llibre canvia de tema i agafa aquests dies tan estranys que ens ha tocat viure a tots, la pandèmia i el confinament de la gent ha produït imatges insòlites, però sempre, tot i la duresa d’algunes imatges, amb un bri d’esperança. Això és del pròleg de Jordi Borràs.

Aquest llibre que teniu a les mans no s’hauria hagut de fer mai. No entrava en cap de les meves previsions —i de ben segur que tampoc en les de ningú de vosaltres— viure una pandèmia d’aquesta magnitud. De fet, si hagués d’escollir una paraula per definir l’any 2020 seria distòpia, un mot que fins fa poc només llegíem a les crítiques de literatua o cinema fantàstic i que ens quedava tan lluny com les notícies que ens arribaven d’una ciutat xinesa anomenada Wuhan. A la Catalunya políticament convulsa de la segona dècada del segle XXI, ningú no s’esperava aquest gir de guió.

© Jordi Borràs.

En més d’un moment el llibre ens farà un nus a l’estòmac, la combinació dels texts (excel·lents d’Estel Solé Casadellà) i les fotografies toca la fibra. És tot molt recent, ha estat molt dur, molt trist i molt llarg, i encara no s’acaba, i amenaça de recomençar. Potser per això encara no ens hem encarat amb aquesta part del nostre passat més immediat. I fer-ho fa mal.

Els sanitaris van ser uns herois, convé no oblidar-ho quan algun polític intenti desmantellar la sanitat pública que tenim, un tresor.

© Jordi Borràs.

A l’hospital em comuniquen que hem donat d’alta quatre pacients. Però la pandèmia no dona treva: la Mila, una de les dones del servei de neteja, ha donat positiu i aquesta nit ha ingressat a l’UCI. M’assignen el seu cas. Ocupa el llit de la pacient d’ahir. Se’m fa un nus a la gola. La pacient es deia Dolors i tenia l’edat de la meva mare. Dolors, Dolors, que no vull oblidar  mai cap nom de cap pacient. Agafo la mà a la Mila i em fa prometre que, quan surti, li faré un dels meus pastissos de pastanaga. “Pots pujar-hi de peus, carinyo.” S’adorm.

La rereguarda, les escenes dels balcons, i la necessitat de ser comunitat de sentir-se part d’alguna cosa que transmetés esperança.

© Jordi Borràs.

Ara el carrer esclata en una festa de sons i colors. Alguns treuen els altaveus i posen música perquè la puguem compartir entre tots; un altre veí, que és tècnic de teatre, il·lumina l’esglèsia amb tons canviants que em recorden el Piromusical. Per uns minuts, tots plegats oblidem la incertesa i la por. Ens distraiem.

I les morts. Això s’ha de recordar: va morir gent, molta gent. I en unes circumstàncies molt més complicades que afegien desconcert a un moment sempre difícil.

S’acaba de morir l’avi, estem separats, sols malgrat la companyia i sense l’escalf d’una abraçada. Faig el cor fort i pregunto per l’enterrament. No hi ha data: les funeràries estan saturades. Ja ho deien per les notícies.

Deu dies! Deu dies han passat des de la mort de l’avi. La mare i la tieta són al cementiri de Montjuïc esperant que arribi el seu fèretre. Han prohibit a la família que entrin més de tres persones. També ho havíem sentit a les notícies, però teníem l’esperança que… Però no. El meu pare i el tiet han de posar-se d’acord a veure quin dels dos es queda fora.

© Jordi Borràs.

Però la història sempre és més complexa i no admet només una mirada. Va ser dur, va ser trist, però d’alguna manera la vida sempre s’obre pas, hi va haver noves vides i noves esperances. Si cal buscar la part positiva jo crec que és aquesta, la vida segueix amb força, la vida troba la manera d’imposar-se. No és tan fàcil com pensar que els que “entren” substituiran els que “surten”, no és això.

© Jordi Borràs.

Hi ha gent que en aquests moments han viscuts moments feliços, i això ens ha de donar esperança. Sobretot ara que sembla que tornem a tenir una situació complicada amb la pandèmia, pensar que la vida és tossuda i sempre troba l’escletxa. No és consol per qui ha patit una pèrdua, però ens pot ajudar a encarar millor el que encara ens queda.

Un llibre molt recomanable del que jo en destaco i em quedo amb això, amb l’esperança malgrat tot i contra tot, sempre.

© Jordi Borràs.

Azul casi transparente / Ryu Murakami

Un llibre que sempre havia tingut ganes de llegir i sempre deixava per després de l’“altre Murakami”(no, no són parents), en Ryu. S’anunciava una mica com una novel·la japonesa diferent, però tampoc n’he llegit tanta com per saber diferent a què. L’autor més llegit és precisament l’altre Murakami, així que no tinc gaires punts de referència.

El llibre comença i sembla una escena treta de Trainspotting, les drogues corren lliurement, els personatges no fan fàstics a res, inclòs el sexe i si cal el sexe de pagament per a soldats americans de la base. Així estan les coses en començar el llibre, no espereu espiritualitat zen o coses d’aquestes, el llibre és dur, cru i directe.

—[…] ¿Entiendes qué quiero decir?

—Sí. En realidad prefieres matarla que follártela, ¿no es eso?

—Sí, eso es, apretándole el cuello así, desgarrando sus vestidos, metiéndole un palo o lo que sea por el culo, a una nena con clase como las que ves paseando por el Ginza.

Reiko estaba saliendo del water; dijo:

—Hola, entrad —con voz somnolienta.

La parte delantera de sus pantalones estaba abierta. Pareció que iba a caerse; corrí hacia ella y la sostuve.

—Gracias, Ryu. Ahora todo está tranquilo ¿verdad? Oye dame un poco de agua. Tengo la boca seca… —Su cabeza cayo sobre su pecho. Mientras ya machacaba algo de hielo, volvió a echarse en el sofá. Yoshiyama empezó a desnudarla.

© Nobuyoshi Araki.

Les festes amb soldats americans són orgies demencials de sexe i drogues. Els diners són un bon al·licient, però tampoc semblen personatges excessivament necessitats de recursos.

Kei agitó su cuerpo con violencia, muy excitada después de ver la flor húmeda de semen.

—Que alguien me lo haga, rápido, que alguien me joda —gritó Kei en inglés, y no sé cuántos brazos negros aparecieron de súbito para lanzarla al sofá y arrancarle las bragas, los pedacitos de tela negra transparente volaron hasta el suelo, igual que mariposas, dijo Reiko, aferrando uno; después untó de mantequilla la verga de Durham. De pronto, Bon aullando metió la mano entre los muslos de Kei, la habitación se llenó de gritos y risas estridentes.

Observaba a mi alrededor, uniendo los cuerpos de las tres japonesas retorciéndose, bebí pippermint y comí galletas cubiertas de miel.

Són els nanos que van créixer en un país derrotat i ocupat militarment. És un tema que desconec força, però després de la capitulació de l’imperi japonès els americans es van instal·lar allà, per ajudar en la reconstrucció i per assegurar-se que Japó no tornés a ser una amenaça. Van fer el mateix a gran part d’Europa (però allà de manera conjunta amb tropes britàniques, soviètiques, americanes i franceses).

És un país derrotat que a més a més ha deixat enrere el seu tradicionalisme per abraçar de manera brusca la modernitat dels vencedors, en gran part imposada, però això tant és. És el que hi ha, alguns fragments del llibre són d’una bellesa hipnòtica.

Anuncios de neón que taladraban los ojos y faros de coches viniendo de frente cortando el cuerpo en dos, camiones que pasaban con un fragor como el de enormes cataratas, grandes árboles que de repente se cruzaban en nuestro camino y ruinosas casas abandonadas al borde de la carretera, fábricas con misteriosas máquinas alineadas y llamaradas asomando por chimeneas, la carretera derramándose como acero fundido en unos altos hornos.

Tokyo, Japan © Atif Johari, Creative Commons.

La sombría y caudalosa riada gimiendo como un ser viviente, la hierba crecida junto a la carretera danzando con el viento, un transformador eléctrico cercado con una valla de alambre jadeando vapor, y Lilly riéndose, riéndose como una loca, y yo, que lo registro todo.

Todo refulgía con una luz propia.

La lluvia magnificaba y ampliaba cada detalle. La luz proyectaba sombras racheadas azules y blancas en las paredes de las casas durmientes y nos sobresaltaba, como si monstruos extraños nos enseñaran los dientes, por un instante.

És un llibre que va ràpid, amb personatges fugint cap endavant però sense no saber de què escapen. No és un llibre amb un final rodó, però qualsevol final rodó espatllaria el llibre. Hem compartit uns dies amb aquest grup de nanos, els hem vist drogar-se, follar, prostituir-se, barallar-se, robar… hem donat una bona ullada al seu món i no l’entenem. Com ells.

Ryu Murakami Collection © Natalie Woo, Creative Commons.

El llibre es llegeix ràpid i bé i és recomanable, i deixa amb ganes de més. Em sembla que els seus llibre són en general d’aquest estil, un autor interessant. Estic pensant en com es pot quedar algú que buscant llibres d’Haruki Murakami es llegeixi alguna cosa de Ryu Murakami, i no puc evitar somriure.

La companyia nòrdica / Albert Villaró

No sóc jo gaire de novel·la històrica, només molt de tant en tant, i normalment perquè l’autor m’agrada. Això és el que em passa aquí, Albert Villaró és un autor que sempre fa que passi una bona estona (aquí i aquí) i per això m’he decidit.

Si voleu llegir algun article on es parli d’aquest llibre aquí teniu aquest de Vilaweb. Sembla que aquesta novel·la combina tot d’elements, caldrà veure si Albert Villaró se’n surt, amb l’ofici que sé que té m’inclino a pensar que sí.

Un manuscrit amagat en una paret arriba a mans d’un arxiver que l’aprofita per fer el llibre que estem llegint. És el diari d’un prussià que vol anar a participar en la primera guerra carlina. Les fronteres no estan exactament obertes el 1837 i ha de fer-se passar per Andorra.

El camí que agafem de baixada és perdedor, amb xaragalls i pedrotes al mig del pas. Hi ha alguna fita de tant en tant, una estaca falcada amb quatre rocs, per poder-lo seguir quan neva i la neu no deixa veure per on passa. El guia em parla d’una llei secreta dels andorrans que els obliga a mantenir els camins dels ports en mal estat amb la intenció de desanimar els francesos si mai tenen la mala pensada de passar per Andorra per atacar Espanya, i a l’inrevés. Diria que aquestes disposicions absurdes són aplicades al peu de la lletra.

El camí de Canillo a Soldeu, als anys 30 a l’esquerra de la foto la imponent Sant Joan de Caselles. Església Romànica de finals del segle XII amb el seu espectacular campanar de torre. Foto treta de la pàgina de facebook: Fotos antigues d’Andorra. Andorra antiga.

Com que en una zona de combat no saben gaire que fer-ne d’ell l’envien a investigar un crim que té a veure amb un correu perdut, una cosa que en teoria seria simple però que ha desembocat en una matança estranyament violenta.

—El correu de Talarn—diu—. Van sortir d’Organyà fa una setmana justa. I els vam trobar aquí fa cinc dies, quan vam sortir a buscar-los en veure que no arribaven.

La fullaraca de la roureda que envolta la clariana esquitxa de tons torrats una dotzena de soldats morts. Decapitats. Disposats en cercle, amb els peus cap a l’exterior, les mans sobre el pit, els colls segats al centre i els caps al mig, disposats en forma de piràmide.

Aquest crim, el primer d’una sèrie tan inexplicable com terrible, portarà als protagonistes per Catalunya, intentant esbrinar el què i el perquè. De mentres es lliura una guerra que als protagonistes cada cop els sembla més llunyana i absurda.

M’ha costat entrar en el ritme de la novel·la, tampoc sóc un gran lector de novel·la històrica i de vegades em perdia una mica entre bàndols i diferents estrangers que estan lluitant en aquesta guerra. De totes maneres m’ha fet gràcia passar per llocs de la geografia catalana que conec una mica (la zona Organyà-Solsona-Miracle).

Torre de Riner © Miquel Colomer Planagumà, Creative Commons.

A més a més de la part històrica tenim tot l’element sobrenatural-misteriós-mig fantàstic que envolta l’argument. A veure, està bé, però em costa d’entrar-hi, qüestió de gustos suposo.

Albert Villaró en aquest llibre fa tot un canvi, ens tenia acostumats a novel·la negra o a ucronies i ara ens sorpren amb un llibre difícilment classificable, que alguna de les frases promocionals (doneu-hi el crèdit que creieu) emparenta amb Les històries naturals de Perucho.

El club / Leonard Michaels

Vaig descobrir l’editorial Malas Tierras amb el llibre de Chris Offutt Mi padre, el pornógrafo, em va encantar i de fet he llegit tot el que he trobat d’Offutt, però em vaig apuntar el nom de l’editorial per mirar què més anaven treient, i aquest El club de Leonard Michaels pinta bé.

Recomano deixar la introducció de Rodrigo Fresán per després de llegir el llibre, o fins i tot ignorar-la, a mi almenys no m’ha aportat res (això sí deixa anar moltíssims noms que necessiten moltes notes a peu de pàgina). Però centrem-nos en el llibre d’una vegada.

Las mujeres querían hablar de ira, de identidad, de política, etcétera. Por Berkeley veía anuncios que las animaban a unirse a grupos. Veía a sus líderes en televisión. Rostros fuertes, articulados. Así que, cuando Cavanaugh me llamó y me invitó a unirme a un club de hombres, me reí. Despacio, sin reírse, lo repitió. Medía más de dos metros. Su altura y peso impregnaban su voz. Él y unos amigos querían montar un club.

—Una oportunidad para socializar de forma regular fuera de nuestros trabajos y matrimonios. Nada que ver con los grupos de mujeres.

Young men drinking at a party. © simpleinsomnia, Creative Commons.

Així comença aquest llibre. I què fan els homes? Doncs parlar, a més a més de beure, fumar (no tabac) i menjar com llimes, però sobretot parlar, una cosa a mig camí entre la confessió dolorosa i  la reunió d’amigatxos. Una cosa molt indefinible, però que de seguida es va descobrint com força més sinistra del que podria semblar en un principi.

Confessions que solen ser sobre infidelitats, però sense fatxenderia, amb un cert fatalisme, esperant que els altres no els jutgin perquè ells mateixos ja ho fan.

—Hablo con la mitad de mi cabeza. La otra mitad no existe. No miento a Sarah, me miento a mí mismo. Vuelvo a casa después de hacerlo. No veo el momento de llegar. La cena está lista, la mesa está puesta, los niños están bañados y esperándome. Hay un jarrón de margaritas en el centro de la mesa. Hay leche para los niños. Como si nada hubiera pasado. Eso es, así es y así tendría que ser. Blanco, amarillo, limpio. Hasta el gato parece feliz. Me acerco el tenedor a la boca y me llega una bocanada de coño porque hace veinte minutos estaba follando como loco calle abajo. Me he restregado bien, pero ahí está.

Golden Gate Bridge. © Jonathan Mueller, Creative Commons.

Costa molt descriure l’ambient d’aquesta reunió del Club. Hauria de ser un lloc ple de testosterona i ens trobem amb tot d’homes amb problemes amb les dones. Però no s’hi recreen, no és un cant a la misoginia (tot i que comentaris misògins no són estranys en boca d’alguns personatges), ni a una amistat entre homes que les dones no poden entendre. Però potser és una mica això darrer, una cosa impossible de compartir amb les dones. Potser per aquestes idees molt de blanc o negre, molt “masculines”, no ho tinc clar, és complicat.

—No habría durado. No sé por qué me molesta. Tal vez terminara demasiado de repente. Me pilló desprevenido. Tal vez esté nervioso, eso es todo. La idea me pone de los nervios. La forma en que las relaciones entre las personas fracasan, cualquiera pensaría que se juntan para separarse y tener algo de qué hablar después. No hay nada que decir sobre una relación que va bien, ¿no? ¿Quién querría escucharlo? En cuanto al matrimonio, es una naturaleza muerta. Como esta mesa con platos y copas. No se mueve. Te encuentras con un viejo amigo, le das la mano y dices: “¿Qué tal?” Él dice: “Me casé el mes pasado”. Se te rompe el corazón. Pobre chico. No solo no pasa nada, sino que pronto será un desgraciado. “Genial”, dices. Ya te mueres por librarte de él. No es que no te caiga bien, pero es horrible estar ahí mintiendo…, es decir, incapaz de contarle realmente qué es de tu vida. Que tienes seis relaciones, planeas un viaje a Roma y acabas de comprarte un nuevo Porsche. Él quiere que vayas a cenar. Te encantaría ir a cenar y conocer a su mujer, pero no sabes cuándo. Lo llamarás, dices. Él te suplica que no te olvides. Lo prometes, pero no vas a llamar nunca. Nunca. Antes llamarías a la morgue de la ciudad. Mirad, voy a ser completamente honesto. No soporto a las parejas. Espero que ninguna de vuestras mujeres me invite a cenar.

Group of couples posing outside © simpleinsomnia, Creative Commons.

No tenia aquesta sensació de desconcert amb el que estava llegint des que vaig llegir Xinxes ara fa encara no dos mesos. Això és bo. Quan un llibre ens agafa i ens treu de la zona de confort i ens deixa estar en un lloc completament desconegut… Això és aquest llibre, aneu-hi sense cap idea previa, sigui la que sigui el llibre sortirà per una altra banda.

Abans de les cinc som a casa / Albert Forns

M’he llegit els altres llibres d’Albert Forns, i així com el primer no em va acabar de fer el pes amb el segon, Jambalaia, ja em va agradar més.

Nota al marge, Albert Forns sembla ser un d’aquests autors amb una carrera feta a base de premis literaris, el Documenta, l’Anagrama i ara el BBVA Sant Joan, cap crítica, només ho apunto. També apunto que era un autor que feia molta autoficció, no sé si seguirà per aquest camí o ara “sortirà” una mica del seu llibre. Només començar veig que no hi ha sorpreses, seguim amb autoficció, bé, és el seu estil i si la història m’interessa això tant és. De totes maneres aquí trobo que baixa una mica el nivell d’implicació. L’autoficció pel broc gros és “escriure un llibre on explico que escric un llibre”, aquí no és tant això com una investigació.

Walking ad for Moleskine all the time © Lauren Manning, Creative Commons.

L’autor troba 13 llibretes al mercat de Sant Antoni, els diaris d'”un de la telefònica”, l’Hilari, i després d’afluixar els 300€ comença a mirar-se aquelles llibretes i tenim això, un estudi sobre aquells diaris i una dissertació sobre diaris en general i sobre coses que acaben al mercat de Sant Antoni o als Encants Vells. Una dedicació d’anys a les llibretes que contrasta amb la poca constància que té el protagonista per les seves dèries.

2000— Al videoclub, lloguem una pel·lícula sobre un escriptor i em trasbalsa, jo he nascut per això, és el meu futur. Aquell mateix vespre pujo a les golfes, desenterro la màquina d’escriure i em deixo els dits en aquell teclat duríssim. Ho explico tot sobre mi, qui soc, on vaig, què vull a la vida. El soroll de l’Olivetti és infernal i a les tres de la matinada m’obliguen a parar perquè no deixo dormir a ningú. L’endemà la mare se’n fot de mi, “la propera que llogarem serà d’un maniàtic de la neteja, aviam si també t’inspira”. La febrada em dura quinze dies, i unes setmanes més tard, cansat de tenir aquella andròmina al mig de l’habitació, la torno a entaforar al traster.

El fet de fer diaris és un dels principals temes dels diaris mateixos, ara en porto llegits uns quants (Piglia, Trapiello, Márai, Pla…) no falla, escrivim un diari on ens preguntem perquè escrivim un diari, un tema que ens pot portar ben lluny. La realitat sempre és desencisadorament simple, com la manera com el protagonista arriba a aquestes llibretes.

Mercat de Sant Antoni © joan vega, Creative Commons.

Els Encants són crucials, pel destí final dels diaris de l’Hilari. No sé la data exacta, però un matí, les tretze llibretes van aparèixer aquí. I d’entre la infinitud d’objectes que cada dia s’hi amunteguen, en Millà s’hi va fixar i va decidir salvar-les.

Si ens posem aforístics, podríem dir que la vida és un tobogan que sempre acaba als Encants. La majoria de les nostres andròmines, noves o velles, passaran per aquí en un moment o altre. Potser no immediatament, però d’aquí unes dècades, quan ja no hi siguem, els que quedin ves a saber què en faran. I el dia que el rastre vital ens aterri al mercat, les nostres coses només tindran dotze hores per trobar un comprador que les rescati i els doni una segona vida. Per milers de llibres i de trastos vells, els Encants són l’última oportunitat abans d’anar a petar a la deixalleria. Per això és un error veure els Encants com un cementiri. Més aviat és un purgatori, un purgatori massiu i accelerat.

Els Encants Vells, els vells Encants Vells, van ser un lloc molt important per mi, hi anava de petit amb mon avi i després, quan vaig viure al pis dels meus avis hi anava força perquè ho tenia a tocar, en vaig parlar en aquesta entrada del meu altre blog. És d’un aquells llocs on si no hi trobes una cosa, possiblement és perquè no existeix.

En les expedicions als Encants d’aquell 2015 vaig veure coses que no creuríeu: una parada només amb vestits de núvia i faldilles amb tutú, escorrialles d’una acadèmia de dansa que hagués tancat a mig plié, o un racó ple de gàbies d’ocells i de rèptils, sense les bestioles, com si el zoològic hagués fet suspensió de pagaments. Els fuets, vibradors i corsets de làtex d’algun club sadomaso; un lot amb desenes de quadres abstractes, ideals per decorar gestories; i dues dotzenes d’exemplars d’aquella estranya parella que formen el Shogun i La Colmena. Fins i tot un matí vam llevar-nos amb un dels espais ple de pantalons marrons, que el subhastador va adjudicar a un tal “Yusuf, el rey de los tejanos!”.

A load of old junk or hidden treasures? Encants market in Barcelona © Oh-Barcelona.com, Creative Commons.

Hauria copiat íntegre el capítol 30, dedicat als buidapisos, bé, ells en diuen antiquaris, però hi ha de tot. És interessant i a més a més, buidar i aprofitar o no allò que deixem després d’una vida… si això no dóna per elucubrar i pensar en coses… I una de les coses que deixem serà una petjada digital, una cosa que el món analògic no tenia.

Avui en dia, les agendes de Josep Pla o els quaderns de l’Hilari serien innecessaris, perquè la major part del que hi anotaven ja ho registra el mòbil per defecte. Ho sap tot, el teu telèfon de tu: amb qui has dinat, quants quilòmetres has caminat i a quin cinema vas anar a veure 8 i 1/2, ahir al vespre. La geolocalització dibuixa els teus mapes On Kawara en qüestió de segons, i el Big Data sap l’estona que passes a casa, al gimnàs o a la feina, però també que un dijous de cada tres et trobes amb aquella amiga en aquell hotelet de l’Ametlla. La teva parella potser no sap que li fas el salt, però a Google no l’enganyaràs mai.

Skylit Motel © relux., Creative Commons.

Escriure en paper com a element subversiu, no és el primer cop que ho llegeixo, i cada cop m’agrada més.

Un retorn a l’era analògica on l’espurna de la revolta siguin milers d’aquests diaris manuscrits, plens d’històries prohibides, personals i intransferibles. I que el lema d’aquesta revolució segui una frase tan simple com definitiva: “Per molt que busquis, això no ho trobaràs mai a internet”.

Quin valor tenen en general els diaris? Sembla que el que tingui la persona que l’escriu, i no sempre. També hi ha gent amb vides apassionants que no saben escriure, i gent amb vides grises però que escriuen molt bé.

Potser sí, que a partir d’uns dietaris pots desxifrar una vida: només n’has de conèixer el codi.

Una constant en el llibre, a més de resseguir la vida de l’Hilari a partir dels diaris i començar a trobar algun nom que permeti tirar del fil, és els diaris com a tema. Aquesta part a mi m’ha guanyat amb coses tan sensacionals com el Mass Observartion Project, fan falta més coses així, moltes més!

Si tota la població es posés d’acord per explicar les seves vides el mateix dia, emergirien fílies i fòbies comunes, i tindríem el país retratat de dalt a baix.

Aquesta utopia va ser real al Regne Unit durant una bona colla d’anys. La va fer possible el Mass Observation Project, una croada col·laborativa monumental que va reclutar milers d’anglesos perquè fessin antropologia casolana i documentessin les seves rutines. Van agafar el bol·lígraf miners i mestresses de casa, botiguers i infermeres, però també banquers, catedràtics i metgesses, tots amb l’objectiu d’aplegar tones d’observacions que descrivissin els britànics des de tots els punts de vista imaginables: començant pel sentit de l’humor i acabant amb el comportament al lavabo —vosté s’eixuga dret o assegut?—, des d’intentar identificar per què som tan feliços els diumenges al matí fins a les preferències cosmètiques o els hàbits alcohòlics.

L’exèrcit de voluntaris rebia qüestionaris sobre els temes d’interès anual, i en paral·lel, se’ls demanava que escrivissin diaris personals, uns dietaris que enviaven mensualment a les oficines del projecte. En el fons, l’estudi tenia voluntat empírica, aprofitar aquelles muntanyes d’estadístiques per fer ciència. Perquè si una mostra és suficientment representativa, pots extrapolar-la a la resta de la societat sense risc d’equivocar-te (gaire).

Journals and Diaries © Joanna Penn, Creative Commons.

Un llibre que ens permet coneixer l’Hilari i amb ell tota una generació (una part perquè la gent no és homogenia) en els anys que van dels darrers seixanta als primers vuitanta. La mostra és curta i pensem (com l’autor) què se’n deuria fer dels altres diaris? Dels anteriors i dels posteriors. L’Hilari va anar al front i un diari de guerra seria interessant, i també és algú que va viure el desarrolismo o la transició, també sense trasbalsar-lo gaire. El tema dels diaris és ell mateix, com és normal, i les altres coses que passaven se les mirava sempre com amb distància, ell era una persona d’ordre, comptable a la Telefònica durant dècades (una longevitat i permanència ara només a l’abast de funcionaris).

Albert Forns, en una foto d’Adrià Costa treta d’aquesta pàgina.

Llibre molt, però molt recomanable. Albert Forns és un autor que em va agradant més a mida que treu nous llibres, Jambalaia em va agradar més que Albert Serra i aquest m’ha agradat més que Jambalaia , o sigui que espero des de ja amb candeletes el seu proper llibre.

Blanco / Bret Easton Ellis

Tinc un bon record de Menys que zero (sí, l’enllaç porta al llibre en castellà però puc jurar que el vaig llegir en català, potser abans els editors eren més valents, no ho sé), però les altres obres de Bret Easton Ellis m’han semblat més irregulars, o potser és que els meus gustos han canviat, que tot pot ser. Tinc certa curiositat per veure un autor amb fama de provocador despullant-se.

Quan ja tenia el llibre vaig llegir aquest article que en parlava i el seu resum del llibre:

senyor de 56 anys molt enfadat queixant-se de moltes coses.

A mi aquest tipus de coses fins i tot m’animen, sóc així de rarot. D’aquell article vaig anar a aquest altre un mica més seriós sobre el llibre. També hi ha aquest article sobre el seu pique amb un autor que a mi també em sembla absurdament sobrevalorat. Però potser que em dediqui a dir el que em sembla el llibre a mi, més enllà del que en diuen els altres.

M’agraden els llibres on els autors parlen directament, sense personatges ni trames ni arguments. Potser vull confirmar si m’hi assemblo, o si no, o… no ho sé. A més a més, sempre és arriscat intentar treure alguna cosa, alguna veritat o confessió d’una novel·la, saber què pensa un autor sobre qualsevol cosa a través de les seves novel·les, és arriscat i està abocat al fracàs a més a més. Aquí és d’esperar una certa sinceritat, la part dolenta és que això pot fer que l’autor vagi amb el fre de mà posat, veurem.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

L’autor parla de la seva infància, parcialment idealitzada però amb uns trets comuns als boomers (nascuts als seixanta, creixent als setanta i entrada a l’edat adulta als vuitanta) i també als generació-X (que em sembla que són els meus, nascuts als setanta, creixent als vuitanta i noranta i entrada al món adult als voltants del canvi de segle; som els darrers que tenim records d’ún món analògic). El món era un lloc fotut, sense gaires proteccions que ens poguessin evitar traumes, les pelis oferien nus i violència de manera que ara seria inadmissible, i els pares deixaven fer als nanos bastant a la seva, nanos que es podien passar hores i hores al carrer, sense control i sense un telèfon mòbil per avisar-los. El cinema de terror va ser responsable d’aquesta mena d’epifania sobre que el món era un lloc inhòspit.

¿Por qué acosaba el asesino a las estudiantes de Navidades negras? ¿Por qué era poseída Regan en El exorcista? ¿Por qué nadaba el tiburón alrededor de Amity? ¿De dónde provenían los poderes de Carrie? No había respuestas, igual que no había justificaciones concretas y con un significado ulterior para el azar de la cotidianidad: las putadas ocurren, apechuga, deja de lloriquear, asúmelo, crece, joder. Aunque con frecuencia deseaba que el mundo fuera de otro modo, también sabía —y el cine de terror contribuía a confirmarlo— que nunca iba a cambiar, una constatación que a su vez me condujo a cierta aceptación. El terror suavizó la transición desde la supuesta inocencia de la niñez a la previsible desilusión de la vida adulta y, además, afinó mi sentido de la ironía.

Primera novel·la èxit, col·laboracions, món de Hollywood amb tot el que això vol dir (com per exemple una adaptació absolutament irreconeixible). Una mena de borratxera vital en la que encara estava quan va publicar la segona novel·la i que va començar a passar-li factura.

Ese noviembre se estrenó la adaptación cinematográfica de Menos que cero, Golpe al sueño americano, con críticas mediocres y una taquilla regular, pero se organizaron pases y fiestas repletos de famosos mientras “Hazy Shade of Winter” de las Bangles, el primer sencillo extraído de la banda sonora, atronaba en todas partes desde la MTV y la radio y se situaba en el segundo puesto de Billboard. Y yo me sentía desconectado, como si todo estuviera ocurriéndole a otro, una sensación de honda separación y alienación se había apoderado de mí y no obstante sonreía y fingía que todo era fácil y agradable y que le gustaba a todo el mundo, aunque decididamente no era así. Un Bret se tragó la mentira; el otro Bret vivía con la aguda consciencia de que era solo eso, una mentira. Probablemente era demasiado joven para disfrutarlo del todo y aceptar lo que pasaba. Y eso también me frustraba y me enfadaba. ¿Qué sociedad era aquella que había permitido que yo triunfara? ¿Por qué no me fiaba de ella? ¿Por qué quería escapar? ¿Adónde podía ir?

Bé, a mi no em surt compadir algú que té èxit, i potser se li podria dir que ho accepti i apetxugui coi, el fracàs és molt més fumut de suportar, collons!

Abans he dit que és “un senyor de 56 anys queixant-se molt”, i sí, algunes crítiques per això em semblen encertades. El capítol Postsexo parla de moltes coses com l’accés limitat al porno que ara és absolutament il·limitat, la sexualitat i el tema gay (sí, ell és gay), i com opina de tot però hi ha molta gent a qui aquest opinar de tot no agrada, que consideren qui pot i qui no pot opinar, una mica el que també tenim per aquí.

Esos críticos de las redes querían dar a entender que la blancura de mi piel era un error ideològico, que mi cómoda ignorancia era un problema indiscutible. Sin embargo, yo argumentaría que vivir sin una experiencia directa de la pobreza o la violencia estatal, crecer sin que nunca se te presuponga una amenaza en los espacios públicos y no enfrentarse jamás a una existencia donde cueste encontrar protección no equivale a ausencia de empatía, juicio ni comprensión por mi parte y no exige, de forma justa y automática, mi silencio.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Y ara sobre el tema gay i tot el que podem englobar-hi, que és molt, i el mateix sobre disentir de discursos oficials.

Las voces que sientan cátedra en los medios, heterosexuales y homosexuales por igual, nos cuentan que todos los gays deberían ser canonizados siempre y cuando compartan los mismos valores: hablen así, se expresen dentro de estos límites, crean solo en esto, apoyen solamente eso y voten por aquel. (Morrisey, la bocazas, airada y peculiar estrella del pop, constituye una anomalía: denuncia las contradicciones y las hipocresías de la sociedad, y aun así se diría que la prensa y las redes sociales lo reprenden constantemente por hablar con sinceridad y no comulgar con el discurso aceptado del Gay de Applebee’s.) A algunos de nosotros la defensa corporativa de la homosexualidad siempre nos ha parecido alienante: la nota de prensa optimista, la máscara sonriente que nos asegura que todo es maravilloso. El gay que sale del armario y no quiere representar el statu quo y no se siente parte de una cultura gay homogeneizada o incluso la rechaza y se niega a ser un modelo de conducta positivo, en otras palabras, el rebelde en vías de extinción, parece que ha desaparecido de la sociedad.

Potser després de la moda del políticament correcte vindrà la del que disenteix per sistema? Ni idea, però abraçar idees massa fort provoca que més que idees semblin religions i les religions tenen molt clar què cal fer amb els heretges (han deixat les fogueres però no per falta de ganes). Voleu més Bret queixant-se de coses com un vell “cascarabias”?

Mis comentarios, muy generales, reflexionaban sobre la sensibilidad a flor de piel de los millennials, su sensación de tener derecho a todo, su insistencia en tener siempre la razón a pesar de las en ocasiones abrumadoras pruebas en contra, su incapacidad para considerar las cosas en su contexto, su tendencia general a la reacción excesiva y al optimismo pasivo-agresivo… Por cierto, todas estas faltas se cometían solo a veces, no siempre, y posiblemente venían exacerbadas por los medicamentos que muchos de ellos llevaban tomando desde la infancia por iniciativa de unos papás y unas mamás  hiperprotectores que controlaban todos sus movimientos.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

I més:

El hecho de no poder escuchar un chiste ni ver determinadas imágenes (un cuadro o incluso un tuit) y de calificarlo todo de sexista o racista (lo sea o no) y por tanto considerarlo dañino e intolerable —por lo que nadie más debería escucharlo, verlo o tolerarlo— constituye una manía nueva, una psicosis que la cultura ha ido cultivando. Este delirio anima a la gente a pensar que la vida debería ser una plácida utopía diseñada y construida para sus frágiles y exigentes sensibilidades, y en esencia les alienta a perpetuarse como eternos niños, viviendo en un cuento de hadas cargado de buenas intenciones. Es imposible que un niño o un adolescente supere ciertos traumas y penas, pero para un adulto no tiene por qué serlo.

Aquesta queixa sobre la infantilització de la societat l’he llegida a gent de la seva quinta, i no puc menys que dir que la comparteixo, el que em preocupa una mica. També trobem comentaris sobre twitter o Trump, que es poden resumir en que la gent accepti que ha guanyat i segueixin amb les seves vides, cap president millorarà la seva vida.

La part final del llibre la dedica a les seves trifulques amb David Foster Wallace (el que més critica és la mena de canonització que se’n fa); el que fa a twitter (com quan borratxo i per error el va fer servir per demanar droga); i el que ell anomena el post-imperi. També aprofita per parlar de Charlie Sheen o Kanye West, i en general qualsevol que no tingui manies a l’hora de discrepar del discurs dominant. Ell reclama que les opinions són vàlides, que la censura dels mitjans a qualsevol que parli bé de Trump és absurda i més feixista que qualsevol cosa que Trump intenti. L’esquerra americana (i els progres de Hollywood, progres forrats de pasta) s’emporten moltes de les seves patacades i no deixa de repetir que més que guanyar Trump per una miqueta, Hillary va perdre per molt, perquè hi ha un país molt gran entre Nova York i Califòrnia. Però la censura i les conseqüències de mostrar suport a Trump (que al cap i a la fi és un president ELECTE) són d’un nivell que molta gent prefereix no arriscar-se. És la dictadura del políticament correcte portada a l’extrem, i de manera retroactiva (com el director de Guardianes de la Galaxia, acomiadat per uns tuits de més de deu anys d’antiguitat).

Després d’aquest llibre sé bastant millor què pensa Bret Easton Ellis, però sobretot m’he quedat amb ganes de llegir American Psycho (no hi és en català!) i de rellegir (en castellà i català descatalogats, per cert) Menys que zero.