Los peligros de fumar en la cama / Mariana Enriquez

Llibre de contes de l’escriptora argentina Mariana Enriquez, de qui no havia llegit absolutament res.

Contes curts i contundents, com han de ser, d’aquells que et deixen pensant si has llegit el que has llegit i allò vol dir el que penses. Però no només, també hi ha contes on el punt estrany l’acumulen al final mentre tot sembla una història més o menys normal d’amor adolescent amb una dona una mica més madura que “ho espatlla tot”, o així ho veuen les protagonistes de La Virgen de la tosquera.

Toda especulación se cortó en seco —como si nos hubieran pasado un cuchillo helado por la columna vertebral— cuando nos enteramos de que Silvia y Diego se habían puesto de novios. ¡Cuándo! ¡Cómo! […]

Chimney Rock Pool © Barta IV, Creative Commons.

Los detalles los tuvimos pronto y no eran demasiado espectaculares. Se veían al margen de nosotras desde hacía un tiempo; de noche, en efecto, pero a veces él la pasaba a buscar por el Ministerio y se iban a tomar algo, y otras se quedaban a dormir juntos en su departamento. Seguro fumaban el porro de la planta de Silvia en la cama después de coger. Algunas de nosotras no habíamos cogido a los diecisiete años, un espanto; chupar pija sí, ya sabíamos hacerlo muy bien, pero coger, algunas, no todas. Nos dio un odio terrible. Queríamos a Diego para nosotras, no queríamos que fuera nuestro novio, queríamos nomás que nos cogiera, que nos enseñara como nos enseñaba sobre el rocanrol, preparar tragos y nadar mariposa.

Està clar que aquest conte no pot acabar bé. No és un llibre de contes ensucrats, són fumuts i els personatges tenen un punt cabró que de vegades costa de païr. M’ha fet especial gràcia un conte ambientat a Barcelona, també és dels fumuts fumuts, La Rambla triste:

—Así vivimos, con este periodismo botón y en el medio de toda esta mierda —resopló Daniel—. El otro día le pusieron una multa a un tipo que estaba tomando una Coca-Cola en una plaza. Le cobraron como doscientos euros porque no se quería levantar cuando iban a limpiar con la manguera. Se la pasan mijando. Ahora tampoco se puede fumar en los bares. Sí, ya sé que eso pasa en todo el mundo, pero un bar no es un lugar sano, santa Madre de Dios. Es para conspirar, para relajarse, para ponerse en pedo. Acá, nada. Los alquileres son de escándalo: quieren que vivan ricos en la ciudad, nada más. Es para los turistas. ¡Están limpiando los graffiti! Había algunos que eran una belleza, ninguna otra ciudad del mundo tenía graffiti así. Pero andá a explicarles a estos brutos que es arte. Un carajo. Destrozan todo.

Imatge treta d‘aquesta pàgina.

—Un amigo nuestro fue preso porque hizo una pintada que decía: “Turistas, ustedes son los terroristas.” Le dieron como cuatro meses. Pobrecito —contó Julieta—. No sabés las ganas que tenemos de ir para Madrid. Pero acá conseguimos trabajo. A mí esta ciudad me tiene harta. Ni salgo. Para amargarme, mejor me quedo en casa.

I aquesta és la part amable, després hi ha uns morts-no morts que són els nens que van sortir quan es va destapar el cas de pederàstia a Raval i que és força enrevessat i ple de sensacionalisme, però és tangencial al tema del conte.

Els contes del final són molt bons, curiosament el que menys m’ha convençut és just el que dóna títol al llibre, però m’han semblat petites obres mestres del terror el Chicos que faltan i el que tanca el llibre Cuándo hablábamos con los muertos. Un llibre molt recomanable i un descobriment d’autora!

Cap altre amic que les muntanyes / Behrouz Boochani

Aquest llibre em fa especial il·lusió ja que he contribuït a que sigui una realitat mitjançant una campanya de micromecenatge. El sento una mica meu, per això, tot i que la història de Behrouz Boochani em queda lluny, també per això serveix la literatura, per acostar-nos realitats que no ens són properes. I em fa il·lusió per un altre motiu, en aquest 2020 tan estrany que ens ha tocat viure he llegit molt, i aquest llibre és el que fa 100 aquest any. Sí, 100, un 1 i dos 0 darrera. La xifra que puc assolir a 31 de desembre potser molt animal fins i tot per mi.

I no sé gaire quina etiqueta literària posar-hi a aquest llibre, es va traduir del persa a l’anglès i es va publicar aleshores, l’autor és un kurd iranià que fuig del seu país cap a Austràlia. Normalment faig servir la llengüa, però els kurds fan servir diferents llengües tant pròpies com dels estats on es troben. No hi ha una solució bona, així que intentaré una barreja, Literatura kurda, per no obviar l’origen de l’autor, i Literatura persa perquè el criteri de fer servir la llengüa acostuma a ser correcte i és el més acceptat. Posar-hi a més a més Literatura australiana em semblaria forçat, tot i que no 100% desencertat. I després d’aquesta deformació professional potser que em posi amb el llibre.

Fugir d’Iran fins arribar a Austràlia des de les costes d’Indonèsia, una travessa enorme, feta en mitjans més que precaris.

Per tota la coberta de la barca hi ha homes asseguts, cadascun carregant el seu passat desconegut, cadascun supervivent d’un viatge perillós, cadascun formant part ara d’aquest grup, tots empesos cap a aquest lloc amb un únic propòsit: arribar a la terra coneguda amb el nom d’Austràilia. Com més va, més pica el sol. Se sent molt a prop. Tan a prop, que et fa pensar que l’enorme extensió d’aigua sota nostre es podria evaporar en qualsevol moment.

Un primer intent que quasi acaba en tragèdia, però al segon són rescatats per un vaixell que avisa a l’armada australiana. Quan arriba, després de carregar els refugiats el primer que fan és metrallar el vaixell on venien per acabar d’enfonsar-lo, no els hi costa gaire.
South Coast of Christmas Island © David Stanley, Creative Commons.
Tant el protagonista com els seus companys de viatge tenen aquesta determinació suicida per fugir, cadascú amb la seva història al darrera i els seus motius, però una decisió fèrria. Estem parlant de gent que escapa de la mort, o de la presó, o possiblement de les dues coses.
Soc com un soldat atrapat en el dilema de travessar un camp de mines o ser presoner de guerra. S’ha d’escollir. Ara no em puc fer enrere; no puc tornar.
Però les coses no surten exactament com volia. Primer a l’illa de Christmas i després ja a l’illa de Manus, empresonats. Sense sentència, ni judici, tampoc han comés cap crim, han intentat sobreviure i han triat per fer-ho un país ric on no són benvinguts. Que un país com Austràlia no rebi bé els immigrants és d’un cinisme sense mesura. A més a més, tenint-los a Manus els australians externalitzen el tema, ja que no és territori australià amb la qual cosa el llimb on es troben els refugiats és immens.
Manus Island Navy Base 1945 © Harley Flowers, Creative Commons.
És evident que ens han fet ostatges. Som ostatges, ens fan servir d’exemple per infondre por a d’altres, per espantar la gent que vol venir a Austràlia.
Què hi tinc a veure, jo, amb els plans de venir a Austràlia que pugui tenir l’altra gent? Per què m’han de castigar pel que puguin fer els altres?
Perquè aquest és el tema, la recompensa per intentar buscar una vida, ja no millor sinó simplement una vida? Presó.
A la presó Fox hi tenen gairebé quatre-centes persones en una superfície més petita que un camp de futbol. Els espais entre les fileres d’habitacions i els corredors són corrues d’homes privats dels drets civils, que van i venenen totes direccions. L’ambient de la presó és fet d’escenes de persones afamades, provocadores i molt cridaneres. Ningú no coneix ningú. És com una ciutat en què tothom ha embogit per culpa d’una plaga. La gent està frenètica. Sembla que si t’estiguessis quiet, tot aquest moviment se t’enduria.
Us puc estalviar les descripcions dels vàters perquè us en podeu fer una idea, combineu els conceptes de vàters de càmping cutre amb el de vàter de presó i us fareu una idea de la magnitud del desastre. Però va més enllà de la pura i simple i acumulada merda (literalment).
Imatge treta d’aquesta pàgina.
Els vàters poden ser un aixopluc on la gent deixa de banda les lluites psicològiques i l’agitació diàries de tots els altres punts de la presó. Però al final, a la posta de sol o en la foscor de la nit, algú agafa una de les maquinetes d’afaitar del mànec blau, tria el vàter més adequat i al cap d’una mica, d’aquest vàter sobreïx sang càlida que s’escampa pel terra de formigó. Els vàters són llocs per cridar. O bé són assenyalats com a espais de destrucció fruit de la desesperació absoluta. Són un lloc on entren en conflicte el terror, la desesperació i les crisis d’angoixa profunda. Per aquesta raó, aquest lloc encarna un estrany temor, un esperit horripilant.
Imatge treta d’aquesta pàgina. Photo: Eoin Blackwell/AAP via Reuters.
La presó imposa als presos que acceptin, fins a cert grau, que són desgraciats i menyspreables: aquest és un aspecte del sistema dissenyat especialment per a ells.
També cal explicar una mica qui és ell, més enllà d’un refugiat, un pres, una nosa per un país que no en vol saber res de res.
D’on vinc?
D’una terra de rius, d’una terra de cascades, una terra de càntics, una terra de muntanyes.
Més ben dit, vinc dels cims. He respirat l’èter d’allà dalt. Hi he rigut, allà dalt. M’hi he deixat anar els cabells al vent, allà dalt. Vinc d’un petit poble envoltat d’un bosc de roures de fulla de castanyer seculars.
En el passat, estàvem cansats de la guerra. Els elefants guerrers de les terres veïnes van presentar batalla durant anys a la nostra plantació exuberant i vibrant. Les potes feixugues i els ventres boteruts feien estralls; tot quedava esclafat sota seu. Aquella guerra no era la nostra guerra. Aquella violència no era la nostra violència. El teatre de la guerra no era una producció nostra. Ningú no havia convidat la guerra. Una calamitat del cel, com una època de fam. Com un terratrèmol. […]
A més, l’enemic no reconeixia l’enemic. D’una banda, militars amb una determinació d’acer que tenien per objectiu lluitar en nom de la religió. De l’altra, militars que també lluitaven en nom de la religió. D’una banda, els baasistes iraquians disparaven fins a buidar la recambra. De l’altra, els fanàtics iranians obrien foc. Al mig hi havia les nostres cases, les nostres cases abandonades. Dos elefants de guerra enormes que només feien mal.[…]
Una guerra que tenia les arrels en guerres anteriors, les quals tenien arrels en d’altres de més antigues. Una cadena de guerres que venia dels estrats més baixos de la història. Així doncs, era una llavor de ressentiment que al cap dels segles va tornar a esclatar amb el color de la sang.
Cal saber d’on es ve i quina és la història, que en definitiva és el que ha impulsat el protagonista a fugir i que ara el té aquí. Les possibilitats que ofereix el govern australià són dues: o bé la repatriació o bé quedar-se al camp de manera permanent. Un camp on coses com l’alimentació o una atenció mèdica correcte només existeixen sobre el paper. Per no parlar del que representa tenir empresonada gent que no ha comés cap delicte ni ha estat jutjada.
#RefugeesArePeople Perth walk © Love Makes A Way, Creative Commons.
M’he acostumat al mal de queixal. Fins i tot imagino que un matí m’asseuré al llit com un vell que ha perdut totes les dents. M’hi estaré assegut mirant cap endavant, allà assegut, atordit. De vegades matem l’avorriment imaginant-nos a nosaltres mateixos en el pitjor escenari possible. Després, a poc a poc però ineludiblement, aquest sentiment colpidor cedeix a la indiferència. Deixar anar la imaginació em fa sentir ple de vida.
Imatge treta d’aquesta pàgina. Photo: AFP/William West.
Finalment el govern de Papua Nova Guinea va declarar il·legal el Manus Island Regional Processing Centre el 2016 i el va tancar l’octubre del 2017. Imagino que hauran trobat un altre lloc on emmagatzemar la gent que els arriba, pensar que tot s’ha arreglat és massa ingenu. Els camps de refugiats són una realitat per tot el món, normalment refugiats o desplaçats per guerres o catàstrofes naturals, o desplaçats per la pobresa. Els països “rics” no volen a pobres, i aquí tenim els tristament famosos CIEs per recordar-ho, o la tanca de Melilla amb Guàrdies Civils que no tenen problemes en disparar a la gent que intenta arribar nedant a les aigües territorials espanyoles, com va passar a Ceuta el 2014. És un tema on no crec que cap país pugui donar lliçons de cap mena, però aquella gent existeix, té un nom, una història i una vida i el dret a viure-la.
Foto de Behrouz Boochani treta d’aquesta pàgina.
El llibre és dur, i és dens. La narració es va alternant amb poemes de l’autor, on la descripció de les seves vivències agafa un to oníric que les fa encara més inquietants. És molt recomanable però ni és un llibre de lectura agradable (pel tema, està molt ben escrit) ni és un llibre que es llegeix en un moment. Com si el llibre ens obligués a prendre’ns el nostre temps, a ser conscients que no estem llegint una novel·la (no té res de dolent llegit novel·les), que aquí estem parlant de persones reals i d’una història real de vides reals, i de morts reals. Una realitat poc agradable del nostre món, i justament per això és molt necessària fer-la present.

Les mares no / Katixa Agirre

És molt el que estic llegint d’aquesta novel·la, i tot són elogis, i han aconseguit que m’entrin ganes de llegir-la. Normalment la maternitat és un tema literari que només es tractava d’una manera, però cada cop són més habituals retrats més crítics amb el tema. És a dir, està molt bé, però moltes de les coses associades a ser mare no són tan bones, també hi ha inconvenients, i cap la possibilitat que les mares trobin a faltar la vida anterior més del que s’estimen els fills, o igual, o menys però que es comencin a plantejar si amb tot el canvi han sortit guanyant o no. Potser aquest és el gran tabú que ens queda per afrontar, sí, la maternitat és genial… o potser no.

Al llibre hi ha dos temes, el doble infanticidi que l’obre i el fet que l’autora coneix, tot i que de passada, a la mare que ha matat als seus dos fills bessons. I després una reflexió sobre la maternitat, aquesta sí basada en l’experiència de l’autora que entra una mica en el que podríem anomenar autoficció.

Després de tres mesos de no dormir més de tres hores seguides, després de visites primer setmanals i després quinzenals a la infermera per controlar el pes del nadó, després d’un registre exhaustiu dels excrements, els vòmits, els mocs i els estossecs del bebè, la identitat de mare havia acabat per devorar totes les altres i havia enviat tots els meus jos passats a l’exili més remot. Escriptora, jo? Treballadora, jo? Esposa, jo? Filla, jo? Amiga, jo? La que es va banyar despullada a la font de Trafalgar Square, jo? La que un estiu va ser guia turística al llac Ness i va aprofitar per lligar amb turistes americans, jo? De cap de les maneres!

BUSINESSWOMAN AND MOTHER CAREER MOTHERHOOD DIVIDED, domini públic.

Aquest esborrament de la pròpia persona en principi hauria de ser temporal, o aquesta és la seva idea quan s’agafa una excedència per tornar a escriure aprofitant les poques hores que el nano passa a la guarderia.

Encara em quedava una prova per superar. Havia de deixar el nen a la guarderia. Aleshores vam començar el que es coneix com a període d’adaptació. Consistia a resistir la temptació de llançar la criatura directament a la piscina i, en comptes d’això, fer que anés ficant poc a poc els peus a l’aigua, aclimatant-se, per arribar fins als genolls i així successivament. El primer dia em vaig quedar amb ell a l’aula. El segon, vaig sortir al passadís deixant al nen tot sol a dins vint minuts. El tercer dia, em vaig poder escapar a la cafeteria del davant un total de quaranta-cinc minuts.
A partir del quart dia, vaig decidir endur-me el portàtil. A la motxilla del davant hi anava l’Erik; a la del darrere, l’ordinador. Quan la majoria de les mares —i també algun pare— sortien de la guarderia aguantant-se les llàgrimes, jo ja estava asseguda a la cafeteria esperant que s’iniciés el Windows.

person using MacBook Pro.

I com sempre anem del particular al general, els bons llibres sempre ho tenen això.

I, tot plegat, dins una societat hipòcrita que et diu que no hi ha res més desitjable, o fins i tot més revolucionari, que lliurar-se a l’altre: una revolta silenciosa en el si del paradigma cost-benefici.
I tant.
Si tan bonic, desitjable i revolucionari fos, els homes ja s’haurien encarregat de quedar-se la tasca i enviar les dones a treballar fora, d’això no hi ha cap dubte.
Però el cas és que et pots queixar del cansament, però no de l’avorriment. Aquesta és una queixa frívola, incomprensible; si t’avorreixes, potser és que hauries de tenir una altra criatura, o set més, com feien les nostres àvies. Et penses que a elles els quedava temps per avorrir-se? I ara!

Pixabay License.

I després tenim el judici, que bàsicament només té una pregunta perquè els fets són clars i ningú els nega, ni tan sols l’acusada, però la gran pregunta queda sense resposta: per què?

Hi ha un repàs de la història (més extensa del que ens agradaria) dels infanticidis, que pràcticament han estat constants. I alguns temes que hi poden dur, una depressió postpart pot derivar en una psicosi postpart, i això són paraules majors i entrem en un món on tot és possible. Una mica d’informació sobre la depressió postpart:

—És una malaltia que encara avui és un tabú —va declarar el doctor Leclercq—. No hem d’oblidar la pressió social que s’imposa a les mares. Per a la majoria de les dones, és molt dur reconèixer davant d’elles mateixes, davant la seva família i, finalment, davant l’autoritat (perquè els metges som això, al capdavall), que la maternitat no les omple de felicitat, i no tan sols això, sinó que se senten enfonsades a causa d’això.

Aquest és el tema. La maternitat només es pot viure d’una manera, de la manera acceptada, i tot el que se surti és sospitós i cal mirar-ho amb recel. I una mica estem així, tot i que els límits es van desdibuixant lentament i m’agrada que som més permissius. L’exemple paradigmàtic d’aquesta única manera correcta d’entendre la maternitat la tenim en les religions.

A què es deu aquesta obsessió recurrent pels embarassos virginals?

L’anunciació, Fra Angelico.
És una dissociació histèrica, antibiològica, antiempírica.
I també misògina.
Si algú és mare, el sexe no pot interferir en la seva vida. Si una dona cau a les urpes del sexe, ja no és mare, és puta. Si és puta, no dona vida; ben al contrari: probablement és perillosa, capaç de llevar la vida a qui caigui en el seu parany mortal. La que no és assassina, la que no és puta… aquesta és la mare: la que dona la vida.
O dit d’una manera més senzilla.
Totes putes, menys la meva mare.
Ja hem sentit, un cop i un altre, aquesta història.
I entendrem el per què? Potser no n’hi ha. No és tan interessant el perquè sinó com el fet fa trontollar una de les peces fonamentals de la societat com són les famílies, i com el pes d’aquestes peces recau de manera desproporcionada en les dones. I sobre com s’ha construït aquesta mitologia de que ser mare és el millor que es pot ser. No estic dient res contra les persones que ho sentin així. Però això no necessariàment ha de ser cert en tots els casos, no és una veritat absoluta i total. Hi ha gent que mira enrere i troba a faltar la vida d’abans, una vida sense nens. Això passa, i aquesta gent no són monstres, estan entre nosaltres. I amb això tampoc estic dient que sigui normal matar els fills, no ho és, no està bé.
És un llibre de grisos, l’autora protagonista té clar que s’estima molt el seu fill, això no es dubta, però té la lucidesa per fer el recompte de coses que ha perdut amb la maternitat, i són moltes, i potser fa lleig dir-ho però potser no compensa. Però aquesta idea encara ara no es pot dir gaire sense ser assenyalat. I també d’això parla aquest llibre.
Un llibre molt recomanable que no us deixarà indiferents, us ho puc garantir.

Cómo ser famosa / Caitlin Moran

Vaig divertir-me molt amb l’anterior llibre de Caitlin Moran , Cómo se hace una chica i aquest d’ara en vindria a ser una mena de continuació. Si en aquell llibre començava en el món del periodisme musical ara ja és una columnista més o menys ben posicionada i arriba l’explosió del britpop. El punt de partida i l’escenificació és en el Londres dels anys 90, promet molt, això i el sentit de l’humor que ja ens havia demostrat (la coberta del llibre amb la seva foto n’és una mostra). I si sou d’escoltar playlists podeu trobar la d’aquest llibre a la pàgina de l’autora.

Foto de l’autora treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Comença per avisar-nos que no és un llibre de memòries tot i els molts punts en comú que té amb la protagonista. Bé, farem que ens ho creiem i ja.

Esto es una obra de ficción. De vez en cuando aparecen músicos y lugares reales, pero todo lo demás -los personajes, lo que hacen y lo que dicen- es producto de mi imaginación. Provengo, igual que Johanna, de una familia numerosa, crecí en una vivienda de protección oficial de Wolverhampton e inicié mi carrera profesional como periodista musical cuando todavía era una adolescente. Pero no soy Johanna. Su familia, sus colegas, las personas a las que conoce y sus experiencias no son mi familia, mis colegas, las personas a las que yo conocí ni mis experiencias. Esto es una novela, y todo es ficticio.

Un dels “traumes” de la protagonista sol ser el venir d’un poble, i ella té clar que a la que pugui marxarà i anirà a la gran ciutat, una idea que no és que els seus pares recolzin gaire.

—Ah, no —contesté con la boca llena de tartaleta de frutas navideña. La masa era muy densa; mi madre no era muy buena cocinera. Por suerte, le había puesto encima una loncha de queso cheddar, por si acaso—. Es que yo no viviré ahí. Yo me iré a vivir a Londres.

Mi madre rompió a llorar. Krissi se encogió de hombros: “Más sitio para mí.” Mi padre me soltó un sermón. “¡La vida en la ciudad es una muerte segura! —dijo en un momento de su discurso—. Si no te matan los rusos, te matará el IRA. ¡La civilización es una trampa de la que es imposible escapar!”

Pero a mí no me importaba que los rusos o el IRA lanzaran una bomba atómica. Por mí podían lanzar millones, yo seguiría negándome a vivir en la ladera de una montaña, con un rebaño de cabras y soportando la lluvia. Aunque Londres fuera radioactiva, estuviera llena de mutantes y significara una muerte segura, seguía siendo el sitio ideal para mí. En Londres era donde pasaban las cosas y yo quería que pasasen cosas y con la máxima urgencia.

London © Pedro Szekely, Creative Commons.

El britpop, com a moviment i com a fons social té un cert pes al llibre, estem parlant de Londres l’any 1994-1995, després de la mort de Kurt Cobain (i en gran part també del grunge) el britpop va esclatar com una bomba i no s’escoltava res més, a Europa, a Estats Units va costar més. També tenia molt de resposta o contestació al grunge, sobretot en actitud i en superació d’un moviment que ja semblava haver-ho donat tot.

Este auge del britpop, que a mediados del verano de 1994 va ganando fuerza, lo protagonizan grupos cuya promesa tácita es estar tan vivos como sea posible. Como reacción a las frías lluvias y las furiosas canciones storm-front del grunge del Noroeste de Estados Unidos, tratan sobre la vida sencilla y alegre en Gran Bretaña: jugar al fútbol en el parque, beber cerveza bajo el sol, ir en bicicleta, fumarse un pitillo, comer fritura en una cafetería, bailar en una boda en un club privado de clase trabajadora, poner un disco nuevo en bucle, emborracharse el viernes, colocarse el sábado, abrazar a tus amigos cuando sale el sol el domingo por la mañana. Han convertido la vida cotidiana en un jubileo. Nos han recordado que la vida, por encima de todo lo demás, es una fiesta. Han reparado la placa madre.

Oasis – (What’s the Story) Morning Glory? © Lawren, Creative Commons.

Però estem parlant d’una protagonista que no deixa de ser una noia de només dinou anys vivint la vida a la gran ciutat. Potser no és la millor de les combinacions, i en segons qunes situacions la protagonista es passa d’innocent. Els següents tres fragments són d’una trobada amb un mateix personatge.

¡Ay! Ojalá pudiera volver allí y decirme al oído: “¡Johanna, nunca confíes en un hombre que afirma que el sexo y el amor son guarros y peligrosos! Nunca le sigas la corriente, porque hacerlo significa rellenar la casilla de “acepto los términos y las condiciones” de un hombre que te está diciendo que es guarro y peligroso. Te está diciendo claramente cómo es su mundo. Te está mostrando el contrato.”

Contract Key © Mike Lawrence, Creative Commons.

Como señalan mis amigas mientras bebemos vino y gritamos, el piso de Jerry tenía el lote completo. Un póster de Coltrane enmarcado. Un póster de Betty Blue enmarcado. Una estantería llena de obras de Hunter S. Thompson, Nietzsche, Jack Kerouac, Henry Miller y libros sobre el Tercer Reich. Varios sombreros. Una levita de terciopelo. Un gato con cara de mala leche y un arenero lleno de mierda de gato. Una cuantas vírgenes María “irónicas”. Un bodhrán. Todos los discos de The Fall y de Frank Zappa, un montón de películas porno, una botella de absenta y una mesita de centro llena de arañazos de picar coca.

Jack Kerouac, domini públic.

Que alguien te lea poesía mala, con rabia, resulta extrañamente siniestro. Me sorprende que la gente no incluya a más malos que lo hacen en las películas de terror: es espeluznante, la verdad. Y no tanto por el poder de la imaginería, sino porque te dan ganas de reír; pero tienes que saber que, si te ríes, ellos se enfurecerán aún más y quizá te lean otro poema. Todavía con más rabia. Y eso sería lo peor que podría pasar.

La protagonista columnista es passeja pel les festes musicals d’un Londres en ebullició, mentre ha de tractar amb coses com que el pare se li instal·li al pis amb ella, un famòs la gravi follant, anar-se’n al llit amb el seu millor amic que li està produïnt un disc a una altra amiga seva… tot això amb l’empenta i l’energia dels dinou anys, i sobretot amb el seu humor i la seva lucidesa. Costa no estar d’acord amb ella o fins i tot amb les seves amigues, com Suzanne, la cantant del grup The Branks.

—Mira cuántas mujeres se matan a pajas pensando en Gérard Depardieu —continúa Suzanne—. ¡Y es un auténtico cerdo! ¡UN PUERCO! ¿Y por qué lo encuentran tan sexy? Te voy a decir por qué: porque es famoso. Haz un millón de pósteres con una cara fea y, de repente, el tío se forra.[…] ¡Los tíos como Gérard Depardieu no necesitan cirugía plástica ni odiarse a sí mismos! ¡Tienen tías a patadas! Pues eso es lo que tenemos que hacer nosotras, las mujeres. Tenemos que hacer que las chicas feas también sean famosas. Ampliar nuestro repertorio. Tenemos que conseguir que las monstruas molen tanto como los cerdos. Ser famoso es un atajo al poder. Es la forma de hacerle un puente a la revolución. Voy a conseguir que las cerdas también sean sexys. Y, entonces, como nosotras somos más… como somos la mayoría… las feas vamos a dominar el mundo.

El sexe és important, en general i particularment per la protagonista, i per tant en el llibre. I les escriptores no solen parlar-ne tant, o no ho fan d’aquesta manera absolutament desacomplexada i sincera i sense eufemismes.

Finger Guns © Eden, Janine and Jim, Creative Commons.

Al final, salgo del baño y me masturbo a la antigua: con mis dos fieles dedos, en la cama. Me encanta que sean estos dos dedos los que hacen que las chicas se corran; cuando los usa la gente para imitar una pistola, me imagino que no están haciendo ese signo, sino que me están proponiendo que me haga una paja. Es una situación que me hace reír a carcajadas unas cincuenta veces al año.

Canvia d’una revista de música a una altra millor, més potent i seriosa i ho fa amb un article explicant que la determinació de les grupies per tirar-se estrelles és sana i molt lògica. Sobretot si les alternatives són claus apressats i maldestres en qualsevol lloc amb algú tan inexpert com elles, entre això i l’estrella de rock i el seu glamur i luxe i la contrastable experiència… bé, potser no a tothom li sembla bé aquest punt de vista.

—Bueno, prepárate para hablar de eso. Ahora eres una mujer que escribe sobre sexo en una tribuna pública. La gente querrá hablar de ello. Te harán preguntas extrañas. Se supone que las chicas no hablan de sexo: las chicas follan y cierran en pico. Vas a incomodar a mucha gente.

Untitled © Javier Arce, Creative Commons.

Me enseñó un artículo del Evening Standard de ese día, en el que Martin Amis me ponía verde por “hablar de sexo como un hombre”. Yo no daba crédito.
—¿Qué se cree, que solo los hombres hablan de sexo? —dije—. Está quedando como un imbécil. Lo que viene a decir es que ninguna mujer le ha hablado nunca de sexo. Y eso es muy bochornoso para Martin Amis.

Sí, ens hem de resignar a que una dona parlant de sexe xoqui. Anava a posar “com si fos un home” però no, parlar de sexe és parlar de sexe, i punt, posar-hi adjectius és com fer servir eufemismes per quedar bé i que no sembli que del que s’està parlant és de follar, de fotre un clau o d’anar més calenta que una estufa. Recordem, a més a més, que la protagonista té dinou anys, o sigui que no cal que ens escandalitzem. Més exemples d’això:

Una semana más tarde, de nuevo en mi casa, suceden dos cosas, una detrás de otra.
La primera es que me pongo supercaliente. Es curioso, pero nunca he oído ni leído a ninguna mujer que hablara sobre lo que siente cuando se pone cachonda. A lo mejor dicen algo nostálgico a la par que jocoso, como “¡Cuánto tiempo! ¡Casi ni me acuerdo de cómo se hace! ¡Igual lo tengo todo precintado ahí abajo!” y, luego, suspiran y se comen un Twix y quizá se compren una falda nueva y esa es la dimensión de su lamentación.
Pero no es la dimensión de mi lamentación. Esto no se soluciona con un Twix.

Aquest em sembla particularment encertat:

No se valora debidamente lo que significa sonreír recordando un kiki.
Las chicas deberían sonreír cuando piensan en su vida sexual. Eso es lo mejor que se me ocurre desearles.

Smile © Juan Pablo Pérez, Creative Commons.

I per acabar:

—[…]Supongo que lo que quiero decir es que no conocía a nadie que se planteara el sexo como yo. Yo creía que era un juego divertido al que jugábamos todos, con la idea de pasarlo bien y mejorar. Pero ninguno de los tíos con los que me había acostado parecían interesados en mejorar. No querían aprender. Solo querían follar. Solo veían el sexo como algo donde… ganas. Como un deporte.
—¿Y…? —dice Suzanne.
—Pues que por eso ahora solo follo con mis amigos.
Me río.
Pero es cierto. Me he dado cuenta, así, de repente, de que ya no quiero ir follando por ahí. No quiero seguir experimentando sexualmente. Este experimento se ha ha terminado y la conclusión es que todo el mundo ha sido tremendamente… decepcionante.

El llibre es llegeix bé, i tot i que al principi apuntava més al retrat d’un moment concret, a una cosa més generacional si es vol, poc a poc va tirant cap a l’àmbit personal. No és la crònica dels 90 a Londres, és la crònica de la protagonista Jo al Londres d’aquella època. La mateixa Jo de Cómo se hace una chica, aquest Cómo ser famosa en seria la continuació, i tot i que l’autora insisteix en qualificar-ho de ficció no podem evitar pensar que les seves memòries novelades no serien gaire diferents.

Dos apunts. El primer és que no us deixeu enganyar per l’aparent frivolitat que es destil·la dels comentaris i els fragments que he posat aquí. Com va dir (o almenys jo li vaig sentir dir a ell) Bryce Echenique “divertido no es lo contrario de serio, es lo contrario de aburrido”, el to pot ser frívol, però el llibre no ho és, o en qualsevol cas no és un llibre per despatxar ràpidament amb aquest qualificatiu de manera despectiva. El segon és que a més a més d’aquestes reflexions passen coses, una de més previsible i una altra de més fotuda, no n’he dit res per no fer aquesta ressenya eterna i no fer espòiler, però passen més coses, el sexe és important però no és l’únic tema del llibre.

Molt recomanable. I menció especial al fet que la protagonista sàpiga què son les cases de protecció oficial i aquesta mena de coses que altres anglesos em sembla que desconeixen, de manera orgullosa i tot, sempre és un bon moment per recomanar Chavs i per reivindicar la classe obrera també en el món de la literatura.

L’any que va caure la roca / Pep Coll

Pep Coll és un autor que m’agrada i un dels responsables que fes servir, ara fa temps, l’etiqueta Literatura pirinenca. El seu Dos taüts negres i dos de blancs és sensacional. En aquesta entrevista parla una mica d’aquest llibre. Ara que el concepte “España vacía” ha fet una certa fortuna, no està de més recordar que també és un fenòmen català, l’èxode camp-ciutat ha estat imparable pràcticament des de principis del segle XX. Potser amb la pandèmia actual es viurà un cert retorn al camp que ho revertirà o ho pal·liarà una mica, però això ja seria entrar de ple en l’especulació més atrevida, i tampoc es tracta d’això.

La premisa de partida del llibre és que el poble de Malpui, que ha vist crèixer els protagonistes però amenaça amb ser una mena de presó per a ells, despareix sota una roca.

Ells en teoria tenen sort, són els hereus i es quedaran allà, no com els altres fills, que han pogut escapar i buscar-se la vida fora. Ells es queden perquè heretaran unes terres i unes granjes que s’han trasmès al llarg de generacions, tot i que donen poc i cada cop menys. I per això allà cada cop hi viu menys gent.

Ells tornen de la discoteca, de matinada, i el seu poble ha desaparegut. La nevada i la carretera tallada no ajuden a treure l’aigua clara de res, però de seguida entendrem que la roca de Malpui, la penya que “vigila” el petit poble, s’hi ha abraonat i l’esllavissada ha deixat el poble, amb els seus parents i les seves cases, sota tones i tones de roca que encara va caient a estones.

Untitled © troy_williams, Creative Commons.

El salvament comença amb la guàrdia civil, de seguida s’hi sumen militars, maquinària, explosius… Passen les hores i els dies, les possibilitats de trobar algú amb vida són pràcticament nul·les. Els protagonistes s’han quedat sols, orfes, però les desgràcies mai venen soles i aquesta desgràcia porta molta cua.

Una onada de solidaritat arriba al poble: donacions, diners i recursos per fer cases noves, tant pels que hi vivien tot l’any com pels que només hi passaven temporades. Les companyies asseguradores hauran d’indemnitzar i hi haurà herències que caldrà repartir… i un poble d’on tots han fugit com la pesta comença a atraure els veïns o ex-veïns.

Això sí, no es fa un retrat gaire idíl·lic del que era la vida al poble, que és d’agrair, la veritat.

—Molta misèria! Això és lo que hi havia al poble aquells anys![…] A les cases no hi havia aigua corrent, ni cambra de bany, només a tres cases del poble, entre elles la nostra. Ja es pot imaginar doncs, que les dones, igual que tot déu, havien de fer les seves necessitats al corral dels porcs.

[…] Saps què et dic, que no em fa res que sigui morta.

—I jo m’alegro que ton padrí estigui xafat sota una roca! —va cridar l’Andreu—. Era un lladre, tothom ho sap. Si et descuidaves el podall al tros, ja l’has vist prou! De bon matí rondava pel terme i arrambava amb tot lo que trobava. Quan descolguem casa teva, sortirà una ferreteria.

[…]

—La teva padrina era una borratxa. S’amorrava a l’aixeta del barril, tot el dia anava pet. I tu li vas heretar el vici amb les drogues. Vas tornar d’Amèrica fet una merda.

—Tu no cridis gaire, Xollat! —bramà el Bepgròs—. Que ta mare s’entenia amb un mosso de casa Queralt de Llenasquer. L’amo va enxampar-los un dia rebolcant-se al paller de la borda.

[…]

—I no t’ho ha explicat mai, ton padrí, que va ser ell el que va cremar els sants?

—A la padrina la van xollar al zero per culpa del Poblador.

—Ja ho saps que ton oncle Quimet anava a matar capellans amb els de la FAI?

—Doncs ton padrí va denunciar mon pare. Quatre anys a la presó…

—I ta padrina què? Per la República s’emborratxava amb el vi de missa de la rectoria.

—Pitjor la teua, que després de la guerra pixava aigua beneita!

Sobretot quan queda clar que serà impossible desenterrar res ni ningú, el poble de Malpui, ara sota una immensa roca, és un cementiri. Una mica com el món que representa el poble i una pagesia (som a mitjans 70s) que encara està com al segle passat.

Heu de partir del principi que, tot lo que han cregut i han fet els vostres pares i avis referent als conreus, avui dia no serveix per a re. Quan tingueu algun dubte, feu-vos aquesta pregunta: “Què faria mon pare en un cas així?”. I quan en tingueu la resposta, vosaltres feu tot lo contrari. Si actueu així, l’encertareu sempre. —Feu un xuclada a la pipa i es disposà a omplir de consignes el camp verge del “pagès del futur”.

Farm Work © Midnight Believer, Domini públic.

La primera consigna: “Mireu cap als fruits de l’arbre, no a les arrels”. El nou pagès ha de mirar cap al futur. […]

“Qui només vol sobreviure, acaba morint”[…].

—De cultiu no n’hi ha cap de rendible, al vostre poble —va deixar clar l’expert—.

Amb aquestes perspectives, negres però força realistes, funden una cooperativa, junten les seves terres i arrenden les dels altres propietaris. Cultiu i ramaderia i amb les terres juntes i arranjades per poder-hi moure maquinària. Mentrestant segueixen vivint a l’hotel i les seves joves vides van avançant, igual que la vida del país, com amb la mort de Franco.

—Qui dius que ha mort?

—Franco! —va cridar l’Andreu—. Ho acaben de dir a la ràdio.

—Me càgon Franco difunt! Per aquesta merda de mort m’has tret del llit! —I tancà la porta de patac.

Imatge treta d’aquí, no es menciona autor.

Viurem el canvi que va representar l’arribada de la democràcia en un entorn amb tants comptes amb el passat i amb tant poder posat a “dit”. Uns anys en què tothom demanava els seus drets i les reivindicacions eren de tots els sectors, també de l’agrari.

No és cap espòiler dir com va acabar tot plegat i com tenim tot el camp així en general. Diguem que la cosa no ha anat exactament bé, o almenys no ha anat bé si la idea era seguir fent de pagès ramader.

—Els que viviu del turisme ho voleu veure diferent. Els calés són els calés. Us importa ben poc la ruïna de la terra. A mi, la veritat és que no em fot molla de gràcia de veure el país tan perdut.

—Et disgusta perquè et fas vell, no perquè siguis pagès —li engalta el Guillot—. A mi tampoc em fa gràcia. Als vells ens agrada veure el paisatge tal com el recordem de joves. Qualsevol canvi ens sembla una xacra. Un hotel nou de quatre plantes com el del Contrabandista és com una berruga que ens ha sortit a laparpella. Ja que no podem impedir de fer-nos vells, voldríem l’eterna joventut dels paisatges que he viscut de petits. Però els paisatges canvien contínuament. No envelleixen ni moren com nosaltres. Ells es renoven, sempre són joves i vius. Comprova-ho amb la teva filla. La Cristina també ho és, de pagesa, i puja moltes vegades d’excursió a la roca. Pregunta-li pel mirador de Portella  i et dirà que hi ha una vista fantàstica.

—O sigui, que, per a tu, el mateix valor té un camp ben conreat que un altre d’erm, infestat de rocs i d’arguelagues.

—No és això, Bep. Lo que vull dir és que el valor el poses tu. No la natura.

Camping Besides The Wood © Dejan Krsmanovic, Creative Commons.

Un llibre molt, però molt, recomanable. És difícil dir-ho sense fer espòiler, però hi ha una part al final que per a mi explica una cosa que calia ser explicada i que li dóna a tot plegat un sentit d’estar complet, d’haver aconseguit un llibre rodó. Que les quasi 600 pàgines no us tirin enrere, el llibre enganxa i us deixarà atrapats intentant descobrir que se’n va fer dels orfes de Malpui, que ve a ser una mica el que va passar amb gran part del camp català de muntanya, perquè sempre són les històries petites i particulars les que ens donen una idea més general i més gran, de la gran història.

Normal people / Sally Rooney

Un altre cas de llibre al que arribo després de llegir un article, és aquest, i per un cop he decidit posar-m’hi amb el llibre en anglès, perquè no hi ha manera i acabaré perdent el poc que sé. Si aquesta opció no us serveix el llibre forma part del molt bon catàleg de Periscopi, aquí el teniu. El llibre ha estat un best seller de Sally Rooney i ha estat adaptat en sèrie, que acostuma a disparar encara més les vendes. Es ven una mica com una història d’amor millennial, això no sé si motiva o dóna ganes de fugir.

Entre el 2011 i el 2015 assistirem a la relació entre la Marianne i el Connell. Estan al darrer any d’institut, Connell és un noi popular i llest, un triomfador, ella també és llesta però no és gaire maca i sobretot no és sociable, no és popular, no té amigues ni amics. Ella li diu que li agrada quan ell va a casa seva a recollir la seva mare que és la dona de la neteja de la mansió on ella viu. La diferència d’estatus està allà, i la relació té una certa “ombra de braguetazo” present.

Sligo © Pao Link, Creative Commons.

És una relació que porten en secret perquè no volen haver de donar explicacions en el complicat entorn de l’institut. I com tota relació adolescent té alts i baixos i moments que estan junts i temporades que no mentre ells van creixent, i la distància social que els separa també. Des del seu Sligo original els dos se’n van a estudiar a la universitat a Dublín, al Trinity, però Connell amb una beca i ella amb el que la família li paga. Ell pensa que quan la convida a qualsevol cosa en realitat també són diners de la família d’ella amb que paguen a sa mare i ella els hi dóna a ell.

Trinity College © Hernán Piñera, Creative Commons.

A més a més a la universitat hi ha un canvi. La popular és ella, la que està en el seu ambient és ella, la que té molts amics és ella, i és ell qui es troba com un peix fora de l’aigua. Sempre estan en moments diferents, orbiten i per això només de tant en tant es troben, perquè a més a més busquen coses diferents, i això si saben el que busquen que no sempre és el cas. Ser jove és bastant això, molt de caos.

Una imatge de la sèrie © Hulu.

No assistirem als alts i baixos d’una relació, o almenys no una relació sentimental. Ells dos tindran altres parelles, i en aquests interludis seguiran sent amics. En teoria hauria de ser fàcil, però les relacions humanes no són fàcils, i quan s’és jove encara menys.

El llibre és llegeix bé, el capítols són breus i de seguida entrem en la dinàmica de que passin mesos entre un capítol i un altre. Potser el mèrit és fer una història d’una relació entre adolescents-en-el-pas-a-ser-adults amb uns personatges que te’ls pots creure, que són reals. Qui només vulgui un llibre amb una relació romàntica ho trobarà, però hi ha molt més que això que satisfarà els que busquem més que una història que pot semblar tòpica però que no és pas tant. O sí, potser sí ho és, i aquests personatges són gent normal com ens diu el títol, i potser aquest és precisament el mèrit. Llibre recomanable, i ara a buscar la sèrie o esperar que la posin en alguna plataforma a la que sí estigui subscrit.

La panerola / Ian McEwan

En general els llibres d’Ian McEwan m’agraden. I en aquest es tracta el brexit (comença a ser una línia divisora en literatura anglesa, pre-brexit, post-brexit i brexit a seques) espero que amb certa gràcia i partint de la premissa inversa a la que va fer servir Franz Kafka a La transformació. Un insecte, una panerola, convertida en un humà a dia d’avui, al Regne Unit.

I no, el llibre no se salva absolutament per enlloc. És un pamflet anti-Brexit que segurament sense voler-ho explica perquè va guanyar el Brexit al referèndum. No és que no comparteixi la idea, que això és lícit, és que la ridiculitza a l’extrem a la idea i als que la defensen, sense cap mena de respecte o empatia. I a més a més de reduir-la a l’absurd fa que tota la idea sigui un pla de paneroles transfigurades en els membres del govern que volen ensorrar la humanitat perquè així, amb pobresa i demés, a elles els anirà d’allò més bé.

És possible que tots els intel·lectuals anglesos estiguin tan desconnectats de la realitat del seu país que necessitin explicacions absurdes per tot el que no entenen. No saben ni on viuen ni amb qui viuen, i el Brexit era una palla mental de chavs que ni tan sols es mereixien mig segon d’intentar comprendre què buscaven, no eren persones, eren bojos, eren paneroles.

Ian McEwan és un molt bon escriptor, però aquest llibre és una castanya que fareu bé d’evitar i mantenir ben lluny de vosaltres.

La guerra dels pobres / Éric Vuillard

M’agraden els llibres d’Éric Vuillard, això és evident. Per això és un autor que intento anar seguint.

Com és marca de la casa, Vuillard agafa fets històrics i hi posa el seu particular prisma per acostar-nos-els. En aquest cas una revolució, una guerra, més o menys. Llegint aquest llibre m’he adonat de que només recordem les revolucions que triomfen, i que són les menys, perquè normalment qui té el poder té el poder per derrotar les revolucions. Això sí, quan surten bé són una passada (sobretot al bàndol guanyador), però passa poc. En aquest cas molts elements de la història van anar coincidint.

Cinquanta ays abans, una pasta ardent havia regalat, des de Magúncia per tota la resta d’Europa; havia regalat entre els turons de cada ciutat, entre les lletres de cada nom, a les canals, pels meandres de cada pensament; i cada lletra, cada bocí d’idea, cada signe de puntuació havia quedat atrapat en un tros de metall. Els havien distribuït a dins d’un calaix de fusta. Les mans n’havien triat un, i un altre, i hi havien compost paraules, línies, pàgines. Les havien xopat amb tinta i una força prodigiosa havia pressionat lentament les lletres sobre el paper. Havia repetit això desenes i desenes de vegades, abans de doblegar els fulls en quatre, en vuit, en setze. Havien posat els plecs els uns a continuació dels altres i els havien encolat, cosit i recobert amb cuir. N’havia sortit un llibre. La Bíblia.

Real Typography 25 © Marcus Lyra, Creative Commons.

La difusió de llibres amb la impremta va canviar la història d’Europa, el coneixement que fins aleshores estava confinat de cop i volta va sortir i va estar a l’abast de tothom. Això també va fer que la gent es comencés a fer preguntes com a mínim incòmodes.

Els costava entendre per què Déu, el déu dels captaires, crucificat entre dos lladres, necessitava tant d’esclat, per què els seus ministres necessitaven tant de luxe, a vegades sentien vergonya. Per què el déu dels pobres estava tan estranyament al costat dels rics, amb els rics, incessantment? Per què parlava de renunciar a tot des de la boca d’aquells qui ho havien pres tot.

La impremta, la religió i la idea de traduir la “paraula de déu” a la llengua que parlava la gent, eliminant els intèrprets, això era perillós.

I llavors va John i tradueix la Vulgata, el llatí sublim de sant Jeroni al british, aquell argot de toixarruts, i va i refuta la transsubstanciació —s’ha begut l’enteniment!— i envia al camp els seus deixebles, la pobra gent, a predicar la doctrina. Ha llegit massa Agustí i Lactanci, té el cervell espatllat. Els lollards propaguen les seves idees estrafolàries sobre la santa pobresa, aquesta sopa igualitarista que es beuen perillosament a llepades els pagerolets de Devon. A les seves granges de mala mort on els nens la dinyen, a ells sí que els diu alguna cosa, aquesta relació directa amb Déu de la qual se’ls parla, sense la intervenció dels capellans, sense el delme, sense tot el tren de vida dels cardenals; aquesta pobresa evangèlica és la seva vida!

biblia vulgata © urbey1, Creative Commons.

I arribem al protagonista, a Thomas Müntzer.

Està furiós. Vol la pell dels poderosos, vol robar a l’Església, vol rebentar l’estòmac a tots aquells malparits; però potser encara no ho sap; i mentrestant s’ofega. Vol posar fi a la pompa i a aquell luxe obscè. El vici i la riquesa el trasbalsen, la combinació de totes dues coses el trasbalsa. Ell vol fer por.[…]

Ell se’n fot, del ritual; tant és rebre el baptisme de nen o de gran. L’únic baptisme és l’espiritual. És l’animeta la que es ruixa amb aigua, la que és a dins de l’Arca durant el Diluvi, i també la que surt de Gomorra quan cau la nit.

I tampoc no s’està de res, Müntzer: en la seva Protesta s’adreça als jueus, als pagans i als turcs! Vol convèncer-los, convertir-los. Lluita contra l’islam, contra el judaisme i contra el paganisme. Escriu per al món sencer.

Tot això esclata en revolucions, revolucions que tenen el destí pràcticament escrit de ser esclafades, és el que hi ha. Però ens agraden perquè de tant en tant sí triomfen i aleshores el nostre sentit de justícia està satisfet.

La gent vol històries, que il·lustren, diuen; i com més verídica és la història, més agrada. Però d’històries verídiques no en sap explicar ningú. I tanmateix estem fets d’històries, ens hi han acostumat des de la infantesa: “Escolteu! Llegiu! Mireu!”, que la nostra veritat es faci, que ens toqui ben de prop i ens expulsi al més lluny possible amb imatges i amb mots.

Un retall d’història, un recordatori que les revolucions costen i majoritàriament no surten perquè és una qüestió de poder i no de tenir raó. No vull fer paral·lelismes amb l’actualitat, però l’opció de no revolucionar mai és pitjor, és una mort en vida.

Llibre recomanable de Vuillard fent la seva especialitat d’acostar i humanitzar una part de la història i convertir història en un llibre de molt bon llegir.

Baricentro / Hernán Migoya

No m’havia llegit mai res d’Hernán Migoya, més enllà dels seus guions de còmics (vaig riure força amb Kung Fu Kiyo), i vaig estar al cas de la que es va liar amb el seu Todas putas ja fa uns anys, per això aquest llibre del qual tothom en diu meravelles no el volia deixar escapar. Tinc la intuició (potser absurda) de que trobaré una mica de l’extrarradi barceloní que va retratar Kiko Amat a Antes del huracán, tot i que són extrarradis un al sud i un altre al nord de la ciutat, però comparteixen això, la presència enorme i potser fantasmal de la gran ciutat.

I si el títol no us sona gaire aquest enllaç us interessa. I una confirmació de que tots els extrarradis s’assemblen la trobem a les primeres pàgines.

Todas las cosas que me importaron de pequeño requerían de una larga marcha. Aún hoy la requieren, puesto que sigo sin saber conducir. Pero de niño eran más largas, con aquellas piernas tan cortas que tenía… Los niños de Barberà éramos niños de Stephen King embarcados en el arca de Noé de la inmigración. Éramos sus niños de 1950 en la periferia española de 1970, porque todos los niños son siempre iguales.

barbera_marc_2007017b © joan ggk, Creative Commons.

Un extrarradi, Barberà, un poble-ciutat que va créixer desmesuradament amb l’arribada de la immigració dels anys 50 i 60 i on la construcció del Baricentro als darrers 70 (s’inauguraria el 1980) va ser tot un esdeveniment.

Per més que l’autor digui que no és un llibre d’autoficció ni de memòries… això és el que es desprén de la seva lectura. I entre moltes altres coses el llibre és d’algú que es dedica als llibres, es parla dels llibres, dels primers llibres que marquen i que són tant importants.

El mundo no me gustaba. Mis padres me habían enseñado a temerlo. En el caso de mamá, porque desde niña había recibido los palos de su padre y también las dentelladas del hambre. En el de papá porque, por más que lo disimulara con capas de sorna, había heredado el miedo de los republicanos vencidos: mi abuelo se había escapado por los pelos de ser fusilado durante la guerra, y desde su salida del campo de concentración los trapos sucios se lavaban en casa… Así que crecí en una burbuja, rodeado de violentas novelas para adultos y música popular hispanoamericana.

I en parlar de llibres no triguen en sortir els seus temples, les biblioteques.

Conforme avanzó EGB y me fui convirtiendo en el empollón oficial de la clase, el territorio circunscrito a la plaza de la Unidad se fue haciendo más chiquito que mi curiosidad, así que pronto anexioné a mis rutas cotidianas un segundo lugar de estudio y esparcimiento que llegaría a amar: la biblioteca municipal.

Casal de cultura, antiga seu de la Biblioteca de Barberà. Foto treta d’aquesta pàgina.

Se llamaba Biblioteca Esteve Paluzie, la abrieron a apenas tres manzanas de nuestra plaza y, a día de hoy, todavía ignoro quién es el tipo que le dio nombre. Y es que la biblioteca de Barberà fue el primer puesto de avanzada que la civilización autóctona estableció en nuestra “reserva dormitorio” en vida mía. Entre sus asiduos podíamos caer y de hecho caíamos muchos charnegos, pues los colegiales del barrio pasábamos por sus instalaciones a hacer los deberes, consultar temarios o a estudiar. Pero la lengua que allí dominaba institucionalmente era ¡oh sorpresa! la vernácula… y sus embajadoras designadas no tenían una gota aparente de mestizaje en la sangre.

Un altre record, aquest desgraciadament molt comú, els abusos, tot el que ara en diuen bullying i que abans era una cosa que et passava i t’havies d’aguantar. Ell també va patir els típics nanos que tenen mig tiranitzada a tota una escola, o almenys a gran part de l’alumnat.

Por culpa de ellos no me gusta la gente. Desde entonces me considero ajeno al devenir de mi sociedad, porque no puedo sentir simpatía por una especie que desde su estructura organizativa más básica agacha la cabeza ante ejemplares de esa calaña. Los odio, los sigo odiando.

No odio al Trelles y al Bruno actuales. No deseo que les vaya mal. No les deseo la desgracia ni la muerte. Lo que son hoy no fue el motivo de mi sufrimiento.

Odio a los niños que fueron.

Una altra de les aficions és el cinema i les pel·lícules. Ara pot semblar impossible, però es programaven a hores “protegides” autèntiques salvatjades, com una Tiburón 3 que m’han agafat ganes d’intentar veure-la (però de seguida se m’han passat). Això normalment feia por i la gent ho superava i tirava endavant, amb més o menys traumes això sí.

Jaws! © m.prinke, Creative Commons.

Desde entonces, me dio miedo hasta bañarme en la piscina. Si me ponía a bucear en sus domesticadas aguas, avanzaba con los ojos cerrados y no me atrevía a mirar a ningún lado, convencido de que el tiburón me rondaba. Y meterme en la bañera suponía una proeza, intimidado ante la posibilidad de que por el desagüe enseñara su morro el majestuoso predador. ¡Ni había charca en el suelo de la que no creyese que fuese a emerger esa criatura asesina! Varias noches sufrí pesadillas alusivas al monstruo: en las peores, el tiburón asomaba sus fauces y era mujer, pese al fálico lomo. A mí me asustaba todo: vaginas dentadas y pollas a un tiempo; ¡Freud se hubiera acojonado de mí!

Per com són els pares, com ha sortit un nano així. També això ho explica al llibre, pares modestos i treballadors, força normal. Aquí uns detalls més de son pare.

Más adelante comprendí que la verdadera opción política de papá era la de joder la marrana. Disfrutaba percibiendo a la gente fastidiada por ese tipo de asuntos mundanos que a él, aparentemente, le resbalaban. La quejumbre ajena le servía de alimento. Desde su perspectiva de carpintero asalariado, papá consideraba que la vida de un individuo de su clase social nunca se vería afectada por quien gobernase: él y los que eran como él siempre permanecerían en el barro y nunca inquietarían al poder, fuera del color que fuera su pelaje.

Mientras la cabeza le rigió, mi padre fue un nihilista. Antes del alzheimer, amó el caos.

I com no pot faltar en tot llibre iniciàtic, tenim a les noies. Bé, només hi són, perquè no li fan gaire cas al protagonista. Potser la seva actitut ens dóna alguna pista.

El primer año de BUP y casi ligo.

Hasta entonces, y todavía durante una larga temporada que se extendió varios años, mi única estrategia de ligue con las chicas consistía en mirarlas intensamente: las escudriñaba con la vista fija y sin pestañear, irradiando por mis pupilas un supuesto encanto que se pretendía deudor de Rodolfo Valentino pero a buen seguro remitía más a Bela Lugosi. Trataba seriamente de pasmarlas a golpe de hipnosis donjuanesca y animarlas así a tomar la iniciativa en el planteamiento de algún ritual de cortejo cuyas claves ignoraba. Porque yo no habría reunido el valor de dar ese primer paso ni asistido por el mejor manual de seducción del mundo.

One Eye Follows© Jack Lawrence, Creative Commons.

Pero las chicas no hacían ni puñetero caso a mis miradas, por supesto. Salvo evitarlas con embarazo o enojo.

Anem passant per l’adolescència i els intents per encaixar, o per lligar, que venia a ser el triomf dels qui encaixaven. I com de difícil era tot. I encara ho és, perquè canvien les circumstàncies però el fet de créixer és pràcticament igual.

Se suponía que estábamos pasándolo bien, pero yo sentía que mi vida era miserable y me constaba que casi todos los demás también se sentían así. Sabía en qué estaban pensando los chicos y estaba relativamente seguro de que muchas chicas pensaban lo mismo. Por qué bailábamos aquella mierda de música cuando hubiéramos podido querernos un rato, descubrirnos un poco unos a los otros, explorarnos una minucia al menos y disfrutar lo que nos tocaba por derecho de edad. ¿Adónde se había escabullido esa libertad sexual que tanto se cacareaba desde las películas y los telediarios? Llevábamos casi una década en un estado de derecho laico y sin embargo parecíamos todos más castos que el Papa. ¿Es que se daba por sentado que, como había libertad, ya todo el mundo debía tener superado ese enojoso lastre del deseo carnal?

Una mica més del mateix. La descripció m’ha encantat i pràcticament tots hi hem encaixat en algun moment de la vida (no tots i totes, no, tots).

Sucedió en un bar nocturno de Salou. Mis amigos y yo pasábamos de acampada algún fin de semana allí, infructuosamente emperrados en ligar con alguna turista bondadosa, como un destacamento de Alfredos Landas suicidas.

Alfredo Landa a la pel·lícula “Manolo la nuit”.

I van arribar la universitat i el món laboral, fins que va anar a parar a la mítica La Cúpula. També hi ha un parell d’anècdotes a TV3. Deixe-m’ho en que la lia, de manera que en un programa de debat només fa una intervenció i després les càmeres ni tan sols l’enfoquen. Després hi ha com un intent d’arreglar-ho, però clar, si vas a un programa i deixes anar això… El programa era sobre joves i política.

Y así, efectivamente, la noche señalada salimos al aire y la cámara empezó a transmitir mi imagen a toda pantalla para Cataluña entera. Yo, muy solemne, muy seguro de mí mismo y con esa arrogancia lumpen que hace que caiga tan mal a la gente, desgrané mi opinión tunante en una sola frase:

—Hola, pues yo opino que en realidad a los jóvenes nos importa muy poco la política y lo entiendo perfectamente, porque lo único que queremos es follar.

Lo dije en catalán, pero lo mismo dio: les jodió igual.

Esa vez ni me llamaron para disculparse ni para volver a invitarme a un nuevo programa.

Bé, ja aleshores era un personatge. I amb això arribem una mica a la part final. També hi ha els seus problemes de salut, la paranoia i una mica aquesta tornada a l’actualitat, quan és ell el que ajuda els seus pares. Ho explica al principi: ella amb càncer i ell amb alzheimer. Ella lluitant per tot i per tots perquè és el que sempre ha fet. I ell desdibuixant-se cada cop més.

Hernán Migoya a la seva pàgina de facebook.

Un llibre molt recomanable, l’estructura de capítols curts fa a més a més que es llegeixi a una velocitat molt alta, l’estil és directe i senzill (bé, sembla senzill en llegir-ho, que és el difícil). I com sempre deixa amb ganes de més. Suposo que algun dia continuarà aquestes memòries (i com en aquest cas negarà que ho són) i arribarà fins més als nostres dies. O no, que faci el que vulgui. Un llibre molt bo i un autor per descobrir, a més a més d’un guionista de còmics que s’ha atrevit amb l’adaptació ni més ni menys que de Carvalho.

L’any sense primavera / Jordi Borràs; Estel Solé Casadellà

No és el primer cop que apareix en aquest blog un llibre del fotoperiodista Jordi Borràs. Els dos primers eren més polítics, els llibres que descriuen sobretot els fets de la tardor de 2017 a Dies que duraran anys, i tres anys després de reaccions a les sentències del líders dels procés, quan la revolució dels somriures va donar pas a contenidors cremats i un tsunami de gent que ni polítics ni antidisturbis podien controlar a La força de la gent. Ara però el llibre canvia de tema i agafa aquests dies tan estranys que ens ha tocat viure a tots, la pandèmia i el confinament de la gent ha produït imatges insòlites, però sempre, tot i la duresa d’algunes imatges, amb un bri d’esperança. Això és del pròleg de Jordi Borràs.

Aquest llibre que teniu a les mans no s’hauria hagut de fer mai. No entrava en cap de les meves previsions —i de ben segur que tampoc en les de ningú de vosaltres— viure una pandèmia d’aquesta magnitud. De fet, si hagués d’escollir una paraula per definir l’any 2020 seria distòpia, un mot que fins fa poc només llegíem a les crítiques de literatua o cinema fantàstic i que ens quedava tan lluny com les notícies que ens arribaven d’una ciutat xinesa anomenada Wuhan. A la Catalunya políticament convulsa de la segona dècada del segle XXI, ningú no s’esperava aquest gir de guió.

© Jordi Borràs.

En més d’un moment el llibre ens farà un nus a l’estòmac, la combinació dels texts (excel·lents d’Estel Solé Casadellà) i les fotografies toca la fibra. És tot molt recent, ha estat molt dur, molt trist i molt llarg, i encara no s’acaba, i amenaça de recomençar. Potser per això encara no ens hem encarat amb aquesta part del nostre passat més immediat. I fer-ho fa mal.

Els sanitaris van ser uns herois, convé no oblidar-ho quan algun polític intenti desmantellar la sanitat pública que tenim, un tresor.

© Jordi Borràs.

A l’hospital em comuniquen que hem donat d’alta quatre pacients. Però la pandèmia no dona treva: la Mila, una de les dones del servei de neteja, ha donat positiu i aquesta nit ha ingressat a l’UCI. M’assignen el seu cas. Ocupa el llit de la pacient d’ahir. Se’m fa un nus a la gola. La pacient es deia Dolors i tenia l’edat de la meva mare. Dolors, Dolors, que no vull oblidar  mai cap nom de cap pacient. Agafo la mà a la Mila i em fa prometre que, quan surti, li faré un dels meus pastissos de pastanaga. “Pots pujar-hi de peus, carinyo.” S’adorm.

La rereguarda, les escenes dels balcons, i la necessitat de ser comunitat de sentir-se part d’alguna cosa que transmetés esperança.

© Jordi Borràs.

Ara el carrer esclata en una festa de sons i colors. Alguns treuen els altaveus i posen música perquè la puguem compartir entre tots; un altre veí, que és tècnic de teatre, il·lumina l’esglèsia amb tons canviants que em recorden el Piromusical. Per uns minuts, tots plegats oblidem la incertesa i la por. Ens distraiem.

I les morts. Això s’ha de recordar: va morir gent, molta gent. I en unes circumstàncies molt més complicades que afegien desconcert a un moment sempre difícil.

S’acaba de morir l’avi, estem separats, sols malgrat la companyia i sense l’escalf d’una abraçada. Faig el cor fort i pregunto per l’enterrament. No hi ha data: les funeràries estan saturades. Ja ho deien per les notícies.

Deu dies! Deu dies han passat des de la mort de l’avi. La mare i la tieta són al cementiri de Montjuïc esperant que arribi el seu fèretre. Han prohibit a la família que entrin més de tres persones. També ho havíem sentit a les notícies, però teníem l’esperança que… Però no. El meu pare i el tiet han de posar-se d’acord a veure quin dels dos es queda fora.

© Jordi Borràs.

Però la història sempre és més complexa i no admet només una mirada. Va ser dur, va ser trist, però d’alguna manera la vida sempre s’obre pas, hi va haver noves vides i noves esperances. Si cal buscar la part positiva jo crec que és aquesta, la vida segueix amb força, la vida troba la manera d’imposar-se. No és tan fàcil com pensar que els que “entren” substituiran els que “surten”, no és això.

© Jordi Borràs.

Hi ha gent que en aquests moments han viscuts moments feliços, i això ens ha de donar esperança. Sobretot ara que sembla que tornem a tenir una situació complicada amb la pandèmia, pensar que la vida és tossuda i sempre troba l’escletxa. No és consol per qui ha patit una pèrdua, però ens pot ajudar a encarar millor el que encara ens queda.

Un llibre molt recomanable del que jo en destaco i em quedo amb això, amb l’esperança malgrat tot i contra tot, sempre.

© Jordi Borràs.