Queer / William S. Burroughs

Potser ara que acabo amb el recopilatori de Burroughs tocaria fer una entrada de les llargues sobre ell. Teniu les meves ressenyes de Yonqui i El almuerzo desnudo, passem ara al llibre que ens toca i tanca el volum: Queer.
El significat de Queer és marica, de forma despectiva, també fals, estrany, la traducció més acceptada en català és bord. William S. Burroughs era bisexual, o almenys era un homosexual casat amb una dona. El almuerzo desnudo està ple d’escenes sexuals gays (també alguna hetero), aquest llibre és més o menys autobiogràfic del període després que matés a la seva dona. El tema gay, a Estats Units, als anys 50… era complicat, en aquella época el comité d’activitats antiamericanes va «depurar» funcionaris gays, i també els sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. La guerra freda estava al seu punt més àlgid.
Si us heu llegit l’enllaç sobre el llibre (sí, només està en anglès) sabreu que en teoria es va concebre com una continuació de Yonqui, com el llibre del síndrome d’abstinencia, el propi autor en va renegar molts anys però al final amb el 25 aniversari se’n va fer una nova edició. El pròleg és força llarg i em fa preguntar-me perquè coi aquestes coses no van al darrere del llibre per poder-lo llegir sense condicionants, epílegs sí pròlegs no!

Des de Mèxic cap avall, acompanyat d’un noi i a la recerca de l’ayahuasca, la droga dels indis. I nois que s’insinuen, que s’ofereixen, que el defugen, un protagonista desacomplexadament gay, però no pas «marica», una distinció que el protagonista no deixa de fer, li agraden els homes, els nois, no els homes que semblen dones. El llibre és sobre el desig, perquè un cop fora la droga tot torna, la gana, les ganes de sexe, de beure… El llibre és estrany perquè dóna la sensació de no estar acabat del tot, com si finalitzes una mica perquè no hi ha gaire més a fer, ni el capítol final treu del tot aquesta sensació, tot i que ho millora una mica.

D’esquerra a dreta: Hal Chase, Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs

William S. Burroughs és un autor imprescindible per conèixer la generació beat, i aquests tres llibres recollits en el volum són la mostra més representativa del seu treball. No és un autor fàcil, no és un novel·lista a l’estil de Kerouac, però té el seu interés i si voleu conèixer o teniu curiositat pels beatniks és imprescindible.


El almuerzo desnudo / William Burroughs

Intueixo que aquest llibre em costarà, així que potser començar amb una mica d’humor. Està considerada la gran obra de Burroughs, només de pensar que la va escriure sota la influència de totes les substàncies que descriu a Yonqui em poso a tremolar.
I la introducció quasi té més a veure amb Yonqui que amb aquest mateix llibre, bàsicament resumeix que s’ha passat anys enganxat, aquesta introducció fa més per allunyar a qui sigui de les drogues que mil campanyes benintencionades de les que sempre es fan (amb éxit nul). I fa una revelació: diu que és estúpid i inútil perseguir els grans de la droga, el problema són els ionquis, se’ls ha de curar perquè si desapareix la demanda tota la resta s’enfonsa, intentar una altra cosa només serveix perquè res no canvii i qui sigui es pugui lucrar amb el tema del narcotràfic.

Anem amb el llibre. Aquest llibre necessita llegir-se d’una manera concreta. Si no heu llegit els dos Tròpics, de Henry Miller (Tròpic de Càncer, Tròpic de Capricorn) ja us hi podeu posar. Els dos llibres tenen un principi on s’expliquen coses per després passar a les paranoies de l’autor, de manera més o menys inconnexa, oblidant-se de la trama, l’argument, els personatges, escriptura automàtica. Interessant? Sí. S’entèn? No gaire. S’ha d’entendre? No, s’ha de gaudir, si l’autor passa de posar-hi un ordre i un sentit nosaltres podem llegir sense intentar-ho, gaudir amb les frases, els fragments, les imatges i tot això. Imagino que Burroughs va llegir els Tròpics, són de 1934 i 1939 (tot i que no es van publicar legalment als EUA fins el 1961), mentre que El almuerzo desnudo és de 1959. Burroughs va escriure El almuerzo desnudo posat fins a les tranques, no en tinc el més mínim dubte, i de manera conscient o inconscient el llibre aprofita la beta oberta per Miller i s’hi recrea, o potser fins i tot en fa un homenatge, això ja ho deixo al que cadascú prefereixi.

L’entranyable Bill

Molta gent m’havia dit que no havia pogut amb aquest llibre, per això l’he agafat amb precaució. L’argument? No. Hi ha molta droga, molts ionquis, molt sexe, moltes coses que mèdicament no són possibles però tenen el seu punt bizarro. Hi ha molt de tot, i molt de lo pitjor. Els personatges no coneixen el punt mig, són extrems, de drogadictes de sortits de pervertits o de tot junt i tot alhora. No és un llibre convencional, de cap manera. I potser no és un llibre essencial, i estic segur que molta gent ha escollit aquest llibre per acostar-se a l’obra de Burroughs i potser n’ha acabat fugint.
A mi m’ha anat bé llegir el llibre centrant-me en cada capítol, intentant gaudir del que passava i de l’argument de cada capítol com peces separades, com un recull de contes que després tenen un fil conductor però que funcionen autònomament.
Se’n va fer una pel·lícula, Cronenberg ja és un director peculiar i posat amb un text així d’estranya va quedar una cosa molt molt estranya que potser ja tocaria tornar a veure. De fet l’hauré de tornar a veure perquè estic acabant el llibre i no recordo que hi hagués gaire relació entre una i altra més enllà de la raresa extrema.

Un llibre recomanable sí, però cal anar amb compte i tenir una mica clar a què es va. El llibre va rematat amb un petit «assaig» sobre les drogues de l’autor que n’és tot un expert, és interessant i s’aprenen coses, però cal tenir en compte que està escrit als anys 50, l’heroïna i la cocaïna eren minoritàries, perquè ens fem una idea de com han canviat les coses.

Yonqui / William S. Burroughs

 Aquest Nadal al meu arbre va aparèixer aquest tros de llibre, que reuneix sinó el millor de William Burroughs els llibres més reconeguts. No sé si comptar-ho com un o com tres però ja que els llibres es van publicar originalment per separat ho faré així. I primer rellegiré (uns 15 anys després de la primera lectura) Yonqui!
Burroughs venia d’una família acomodada, no li calia treballar per viure, i no acaba de tenir massa clar perquè va començar a drogar-se. No va ser una decisió gaire conscient, va començar per curiositat, li agradava i va seguir i molt temps després era una addicte. Potser són les drogues d’aquella época o potser ell mateix però considera que cal ben bé un any de consum diari per esdevenir un addicte, en absolut és una cosa automàtica. Als 30 i 40 era fàcil trobar morfina, benzedrina o opi, l’heroïna encara havia d’arribar, però el poder addictiu de la morfina punxada en vena era relativament baix.

Tot i amb això el tema de la droga començava a créixer, i fins i tot a ser un problema. Des de Méxic, on està fugint de la justicia, escolta noticies increibles de nens addictes. Cosa que li sembla directament mentida, no té cap sentit, els nens no tenen diners i els pares els enganxen els porten a la poli i canten tot el que saben, CAP camell ven a nanos, per aquesta raó no per cap altre.
El llibre és en gran part autobiogràfic, però no al 100%, es centre només en l’addicció, la seva dona apareix o desapareix de la narració només en relació al consum de drogues.
El llibre m’ha agradat i ha estat quasi com llegir-lo de nou, més de 15 anys des de la primera lectura, efectivament.