Els romanents / Víctor García Tur

Aquest és un autor que m’agrada i de qui ja he ressenyat coses. Aquí ens presenta un llibre breu i “guixat” on s’alterna el diari d’un adolescent, l’f, llegit per la seva mare que també fa de narradora, i un recull amb diferents heretgies al llarg de la història. Presentant l’adolesència com una heretgia de la “normalitat”? Segurament.

El fill ha decidit fer-se vegà, afaitar-se el cap, vestir només de blanc i anar descalç… el que vindria a ser una adolescència anem a posar que no excessivament estrambòtica (no, la meva no va ser així però si començo per aquest camí no acabaré mai), com a adolescent toca una mica això, buscar la manera d’encaixar al món i normalment és un procés que es fa per oposició al que coneixem. Aquí hem d’afegir uns pares ex-punks, molt liberals i molt moderns i molt poc interferidors amb la vida del nano, i potser això no és tan bo com pot semblar.

Nosaltres ens vam mudar a aquesta urbanització quan f tenia disset mesos. Des de llavors, aquest ha estat el nostre lloc. Vam venir a viure aquí per trobar-nos a prop de la Ciutat i lluny de la Ciutat. A la distància justa. Em va costar convèncer P, a qui la idea de cases aparellades i de la tragèdia de la classe mitjana repetint-se per tot arreu l’horroritzava. Ell és 100% urbà. En concret, el seu lloc al món és la Ciutat. Allà vam viure en un barri cèntric però (en aquella època) resguardat del turisme, agitat per magribins que gaudeixen del carrer a tothora i dominicans cridaners. Jo no sóc racista, però vaig insinuar a P el que representaria l’escola quan f creixés envoltat de nanos amb gorres de beisbol i pantalons cagats, nanos que fan signes incomprensibles amb els dits. P tampoc és racista, però resulta que odia el hip-hop i els ritmes llatins (aquestes són les seves úniques reticències musicals). Així vam començar a construir un futur que incloïa el sacrifici d’una escola privada amb ínfules esquerranes, i el retir en una urbanització que, en realitat, estava a quatre passes de la Ciutat (si fins i tot hi arriba el tramvia). Disposaríem del millor dels dos móns.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
A detached and emotionless place to live in isolation © Daniel Oines, Creative Commons.

Com afronta la mare els canvis del fill i que aquest cop parli menys? Doncs tafanejant el seu dietari i posant-se del seu costat sempre que sorgeix el tema amb la seva parella, el P.

La maternitat és molt DIY. Exigeix tempteig, experiment i improvisació. Assaig i error. Ningú no ens ensenya a ser mares. El poc que se’ns transmet sobre el tema, solem heretar-ho d’algú que tampoc sap del cert què cony està fotent: les nostres amables mares. Al capdavall totes som autodidactes. Cada dia ens renovem, estudiem materials nous per posar-nos al dia i no quedar obsoletes. Vull considerar que la lectura del dietari d’f equival a ampliar estudis. Un posgrau. I vull considerar que la meva intromissió s’ajusta a la normalitat. El que faig és el que, en la meva posició, faria qualsevol mare.

https://www.flickr.com/photos/vbenedetti/
hanging out © Vitorio Benedetti, Creative Commons.

I aquest plantejament no és el correcte, ni pel que respecta a l’intromissió a l’intimitat del fill ni als límits. La comprensió de la mare és excessica i si no poses cap límit pots acabar amb el teu fill com a líder d’una secta de nanos que es cusen un ull i que viuen al soterrani amagats de tothom, excepte de la mare, que cuina i els renta la roba sense ni tan sols veure que la cosa se li ha escapat de control ja fa temps.

Víctor García Tur aconsegueix una novel·la sòbria, continguda i contundent, que es presta a relectures, a més a més és un autor absolutament imprevisible, de moment porta un recull de contes, una novel·la amb tocs fantàstics i aquesta novel·la breu, i a premi per llibre a més a més (Documenta, M.Vayreda i Just M. Casero). En les notes finals del llibre parla d’un futur llibre amb tocs de ciència-ficció que ja tinc ganes de llegir.

Els ocells / Víctor García Tur

Fa alguns anys jo no tenia aquest blog i ningú s’enterava (ni puta falta que feia) dels llibres que llegia. Ja llegia molt, i també escrivia, i em presentava a premis, i no els guanyava, i volia matar… i després buscava el que m’havia guanyat per llegir-lo i enfadar-me encara més. No estic segur de si va ser aquest el cas, vaig presentar-me vàries vegades al Premi Documenta, no el vaig guanyar mai, però Víctor García Tur sí, amb un recull de contes absolutament fantàstics que es diu Twistundchauung i que em va deixar amb ganes de més. S’ha fet esperar!

Aquí tenim una novel·la, ambientada en un d’aquests pobles de muntanya que s’està reconvertint en hostals per la gent de Barcelona i prou, un turisme rural que amenaça amb desnaturalizar el poble, convertir-lo en un parc temàtic pels pixapins.
Però allà també hi ha un observatori de la fauna, encarregat d’alimentar i controlar els voltors de la zona. I un matí que els llencen la carronya al punt on els alimenten només s’en presenten un centenar, on han anat tots els altres.

Vulture / Geier (c) Adrian Korte, Creative Commons

L’encarregada de vigilar-los, Virgínia no sap per on començar a buscar, no se’ls veu en els seus amagatalls habituals, els seus “nens” no hi són i no hi ha cap motiu per explicar que hagin marxat, ni perquè ni a on.
Per completar el repartiment tenim a Dafne, una traductora que s’ha escapat al poble a descansar i traduir amb calma, però de seguida es troba primer amb un estol de voltors al davant del cotxe que quasi la fan descarrilar, i després implicada amb la família que l’acull, en Vador que li agrada i la nena punk amb qui s’identifica força, tot i que la noia ho negui del tot.
Al poble passen coses, apareixen pintades de protesta, “Alcalde avar i putero” o “Turistes, foteu el camp” tothom creu que la responsable és la filla d’en Vador, la punk Judit, i és ella però ho negarà sempre.

Keizer Respect Existence (c) Denis Bocquet, Creative Commons

A prop del poble hi ha la masia de les germanes escriptores Brugués, unes Brontë ficiticies i nostrades, en Vador porta allà a la Dafne, li obre el museu per ella i allà tot sols…
Però al poble s’acosta una festa, la mare de totes les festes, alguns homes del poble, emmascarats i disfressats de “garsots” tenen un dia per fer el que vulguin, subbertir tot l’ordre, tot està permés.

Mountain village in Corsica (c) rekre89, Creative Commons

El que més m’ha agradat és el retrat que es fa del poble, un com tants, tothom és coneix i tots estan mig emparentats. A més allò s’està envellint i despoblant de tal manera que només el turisme rural i de retruc convertit allò en un parc temàtic, els hi dóna alguna alternativa de futur.
I els noms, en Vador de fet és en Salvador, però ningú l’hi diu, el nano que treballa amb la Virgínia a l’observatori d’aus es diu Bartók (només al final sabrem que ve d’Albert va passar a Berto i fins Bartók), també hi ha un que ven ocells que en diuen Cary Grant perquè de jove s’hi assemblava i ja ningú es recorda del seu nom… Hi ha molt pobles on com no sàpigues el malnom de la gent no trobaràs ningú.

Paris 2016 (c) Denis Bocquet, Creative Commons

La novel·la no acaba de la manera típica amb la parella Dafne-Vador seguint junts i ella quedant-se a viure al poble com una urbanita enlluernada per l’encant del món rural, no, ella se’n torna a Barcelona. I just después, es descobreix perquè havien marxat els ocells, bé, més o menys amb un final una mica de ciència-ficció i una mica obert.
Altament recomanable i com diria Judit: ¡solidaritat punk!