La llista-aposta del Senyor Dolent pel Sant Jordi 2019

Com que las llistes agraden aquí va una. Amb les llibres llegits des de primers d’any, aquells que jo crec que funcionaran molt bé i potser es col·laran en aquestes infames i poc fiables llistes de més venuts del dia 24 d’abril (o el mateix 23 al matí perquè que més dóna). També pot ser una recomanació perquè no sortiu i us agafeu el primer llibre que us trobeu així a lo boig i sense pensar en les conseqüències (triar un mal llibre pot ser catastròfic).

De tot el que he llegit de moment destacaria aquests, com sempre enllacen a la ressenya corresponent:

Sobre la terra impura / Melcior Comes.

L’hivern a Corfú / Jordi Masó Rahola.

Ariel i els cossos / Sebastià Portell.

Temps de rates / Marc Moreno.

L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.

L’origen de les cols violeta / Marta Batallé.

El país dels cecs / Víctor García Tur.

Sí, tots en català i d’autors catalans, Sant Jordi és una festa molt catalana doncs exercim de lectors catalans!

https://www.flickr.com/photos/ergsap/
carpaccio_st_george_killing_dragon_1507 © Art Gallery ErgsArt – by ErgS, Creative Commons.

El país dels cecs / Víctor García Tur

Els llibres de Víctor García Tur m’agraden i a més a més m’agrada que no és un autor ancorat en un estil i uns temes, o sigui que a més a més no sé què em trobaré, les sorpreses a priori m’agraden.

I el llibre sorprén, els contes sorprenent perquè de seguida veus que no saps per on et por sortir l’autor. Tant pot parlar d’un Borges català com d’una tribú aïllada en plena segona guerra mundial com… No li fa por res i això s’agraeix, de totes maneres en resultat en general és bo tot i que hi ha contes millor resolts que d’altres.

https://www.flickr.com/photos/cadampol/
Borges y María Kodama © Carlos Adampol Galindo, Creative Commons.

El que dóna títol al llibre justament no és el que més m’ha agradat, tot i la gràcia d’un Borges català m’ha semblat un pèl forçat en alguns punts.

https://www.flickr.com/photos/rod_waddington/
Tesemay Tribe, Omo Valley © Rod Waddington, Creative Commons.

De fet són pocs contes, i molt desiguals en intenció i extensió, això sí tant el que obre el llibre com el que el tanca són gairebé «nouvelles» aquest artefacte a mig camí del conte llarg i la novel·la curta. I el darrer conte L’iceberg de la teoria m’ha semblat absolutament magistral, sense fissures, un conte on es barreja crítica i història literària i viatges en el temps i realitats alternatives… ho té tot i ho té bé, tot i un començament que fa pensar en un altre tipus de conte.

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l’edat de la saviesa, i també de la bogeria. No et deslliures fàcilment de l’època que et toca viure, si no és que aconsegueixes una màquina del temps, o si no és que ets un vegetal autista que mata les hores bajejant en l’aïllament d’un coma.

Moby Dick escrita per Dickens? Partint d’un original de Melville? Una opinió de Dickens sobre l’original que coincideix força amb aquest article.

La balena blanca de Melville és el típic compendi d’ensopegades d’auteur dilettante, és a dir; a) personatges que apareixen i desapareixen, b) greus contradiccions argumentals, c) caps per lligar o mal nuats, d) referències veterotestamentàries abusives, e) desordre cronològic, f) un narrador flotant (diguem-ne) que no es taca les mans en l’acció sinó que s’esfuma quan a l’autor li rota, g) un farrigo-farrago d’idees fotudes a pressió, h) i un desvessall de mots pescats de l’argot mariner (galimaties digne del capítol u de la segona part del Gulliver, encara que sense el benefici de la ironia swiftiana). En definitiva, un caos sense contenció, sense tisorada, amb interminables parèntesis sobre biologia marina i disquisicions teòriques entre la moral i l’antropologia que, ficades amb calçador, sufoquen el lector més sofert.

https://www.flickr.com/photos/literarypanda/
Big White Whale © Christine Cowen, Creative Commons.

Un nou llibre de Víctor García Tur que de nou és una sorpresa agradable, cada cop escriu millor tot i que no es pot saber per on sortirà, un llibre que és una aposta segura si us agraden els contes que s’atreveixen a ser diferents.

Els millors llibres de 2018

Ha estat un bon any, molt bon any, la xifra de llibres llegits ha superat els 80, i tot i que de tant en tant posi algun llibre a parir, en general sóc bo, i m’agraden els llibres.

Però seleccionar vol dir seleccionar, i això és fumut. He deixat fora llibres bons, fins i tot molt bons, he aconseguit una llista per sota de 20 i em sembla un éxit. Hi ha llibres molt bons que s’han quedat fora, això és així, he hagut de ser implacable per no tenir una llista immensa.

Aquests són els millors, amb tota la pena pels que no hi són, però si hagués de resumir a lo bèstia el que m’ha aportat el 2018 a nivell de lectura, aquests serien els escollits:

Els romanents / Víctor García Tur

Furtivos / Tom Franklin

Aglutinació / Joan Jordi Miralles

Els metecs / Pep Puig

En aquell cel brillen estels desconeguts / Stalker

La biblioteca fantasma / Jordi Masó Rahola

Permagel / Eva Baltasar

L’ofici / Serguei Dovlàtov

La terra prohibida. Volum II / Manuel de Pedrolo

Els dics / Irene Solà

Agostino / Alberto Moravia

Padre e hijo / Larry Brown

Exorcismes / Vicenç Pagès Jordà

Allò que vaig estimar / Siri Hustvedt

Aprendre a parlar amb les plantes / Marta Orriols

Dalva / Jim Harrison

Falten alguns, n’hi ha dos que m’ha costat horrors deixar fora (Quan la mort és la vida i la vida és la mort: per Nicolau Esnaola Segarra, de David Cordero Espín; i també En braços del pare, d’Àlvar Masllorens), i algun més que segur em deixo. Si voleu saber més d’aquests llibres teniu els enllaços.

Estudiant una mica més les xifres totals hi ha alguns autors que he repetit més d’un cop, els meu autor més reincident és Manuel de Pedrolo amb 5 llibres (que de fet haurien de ser 8 perquè un era triple i l’altre doble), no és mala manera de celebrar el seu centenari. Sobre això m’agradaria repetir un demanda: els seus Apòcrifs (4), i els seus Anònims (3) són pràcticament introbables i es mereixerien una reedició com la que ha fet Comanegra de la també introbable tetralogia La terra prohibida; i també una edició completa i ordenada del cicle Temps Obert (11 llibres) seria tot un detall. En total 18 llibres d’una producció de 128, però molt significativa de l’autor i que ara és o introbable o amb moltes dificultats com amb els diferents volums de Temps Obert. I també estaria molt i molt bé recuperar en una nova edicio els diaris dels seus darrers anys. Perquè encara que l’any Pedrolo hagi passat se l’ha de seguir recuperant, és de justícia!

I amb aquesta crida Pedroliana, fins l’any vinent!

 

Risc: antologia de textos :Rata_

Gent de :Rata_ de debò, necessiteu una web millor que la que teniu ara, de manera imperiosa a més a més.

No penso resumir aquest llibre, aquesta antologia, considero que és una perfecta carta de presentació d’aquesta editorial de la que ja he ressenyat un llibre, simplement posaré els noms dels autors amb links o a la viquipedia o als llibres que n’he ressenyat. Aquest llibre és obra de (en ordre alfabètic no d’aparició): Borja Bagunyà, Maria Barbal, Mar Bosch, Flavia Company, Miquel Duran, Víctor García Tur, Eduard Márquez, Sebastià Portell, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Enrique Vila-Matas.

I comentar que en un parell de casos m’hauria agradat que els contes s’allarguessin una mica, sobretot en els casos del contes de Francesc Serés i Maria Barbal.

A veure el llibre és recomanable, però com explico de què va? No puc. La sensació que tinc és que no són contes fàcils, que fan mal i que alguns autors s’han hagut d’esquinçar l’ànima per fer-los. Ni un us deixarà indiferent, o potser sí si no teniu ànima.

Els romanents / Víctor García Tur

Aquest és un autor que m’agrada i de qui ja he ressenyat coses. Aquí ens presenta un llibre breu i «guixat» on s’alterna el diari d’un adolescent, l’f, llegit per la seva mare que també fa de narradora, i un recull amb diferents heretgies al llarg de la història. Presentant l’adolesència com una heretgia de la «normalitat»? Segurament.

El fill ha decidit fer-se vegà, afaitar-se el cap, vestir només de blanc i anar descalç… el que vindria a ser una adolescència anem a posar que no excessivament estrambòtica (no, la meva no va ser així però si començo per aquest camí no acabaré mai), com a adolescent toca una mica això, buscar la manera d’encaixar al món i normalment és un procés que es fa per oposició al que coneixem. Aquí hem d’afegir uns pares ex-punks, molt liberals i molt moderns i molt poc interferidors amb la vida del nano, i potser això no és tan bo com pot semblar.

Nosaltres ens vam mudar a aquesta urbanització quan f tenia disset mesos. Des de llavors, aquest ha estat el nostre lloc. Vam venir a viure aquí per trobar-nos a prop de la Ciutat i lluny de la Ciutat. A la distància justa. Em va costar convèncer P, a qui la idea de cases aparellades i de la tragèdia de la classe mitjana repetint-se per tot arreu l’horroritzava. Ell és 100% urbà. En concret, el seu lloc al món és la Ciutat. Allà vam viure en un barri cèntric però (en aquella època) resguardat del turisme, agitat per magribins que gaudeixen del carrer a tothora i dominicans cridaners. Jo no sóc racista, però vaig insinuar a P el que representaria l’escola quan f creixés envoltat de nanos amb gorres de beisbol i pantalons cagats, nanos que fan signes incomprensibles amb els dits. P tampoc és racista, però resulta que odia el hip-hop i els ritmes llatins (aquestes són les seves úniques reticències musicals). Així vam començar a construir un futur que incloïa el sacrifici d’una escola privada amb ínfules esquerranes, i el retir en una urbanització que, en realitat, estava a quatre passes de la Ciutat (si fins i tot hi arriba el tramvia). Disposaríem del millor dels dos móns.

https://www.flickr.com/photos/dno1967b/
A detached and emotionless place to live in isolation © Daniel Oines, Creative Commons.

Com afronta la mare els canvis del fill i que aquest cop parli menys? Doncs tafanejant el seu dietari i posant-se del seu costat sempre que sorgeix el tema amb la seva parella, el P.

La maternitat és molt DIY. Exigeix tempteig, experiment i improvisació. Assaig i error. Ningú no ens ensenya a ser mares. El poc que se’ns transmet sobre el tema, solem heretar-ho d’algú que tampoc sap del cert què cony està fotent: les nostres amables mares. Al capdavall totes som autodidactes. Cada dia ens renovem, estudiem materials nous per posar-nos al dia i no quedar obsoletes. Vull considerar que la lectura del dietari d’f equival a ampliar estudis. Un posgrau. I vull considerar que la meva intromissió s’ajusta a la normalitat. El que faig és el que, en la meva posició, faria qualsevol mare.

https://www.flickr.com/photos/vbenedetti/
hanging out © Vitorio Benedetti, Creative Commons.

I aquest plantejament no és el correcte, ni pel que respecta a l’intromissió a l’intimitat del fill ni als límits. La comprensió de la mare és excessica i si no poses cap límit pots acabar amb el teu fill com a líder d’una secta de nanos que es cusen un ull i que viuen al soterrani amagats de tothom, excepte de la mare, que cuina i els renta la roba sense ni tan sols veure que la cosa se li ha escapat de control ja fa temps.

Víctor García Tur aconsegueix una novel·la sòbria, continguda i contundent, que es presta a relectures, a més a més és un autor absolutament imprevisible, de moment porta un recull de contes, una novel·la amb tocs fantàstics i aquesta novel·la breu, i a premi per llibre a més a més (Documenta, M.Vayreda i Just M. Casero). En les notes finals del llibre parla d’un futur llibre amb tocs de ciència-ficció que ja tinc ganes de llegir.

Els ocells / Víctor García Tur

Fa alguns anys jo no tenia aquest blog i ningú s’enterava (ni puta falta que feia) dels llibres que llegia. Ja llegia molt, i també escrivia, i em presentava a premis, i no els guanyava, i volia matar… i després buscava el que m’havia guanyat per llegir-lo i enfadar-me encara més. No estic segur de si va ser aquest el cas, vaig presentar-me vàries vegades al Premi Documenta, no el vaig guanyar mai, però Víctor García Tur sí, amb un recull de contes absolutament fantàstics que es diu Twistundchauung i que em va deixar amb ganes de més. S’ha fet esperar!

Aquí tenim una novel·la, ambientada en un d’aquests pobles de muntanya que s’està reconvertint en hostals per la gent de Barcelona i prou, un turisme rural que amenaça amb desnaturalizar el poble, convertir-lo en un parc temàtic pels pixapins.
Però allà també hi ha un observatori de la fauna, encarregat d’alimentar i controlar els voltors de la zona. I un matí que els llencen la carronya al punt on els alimenten només s’en presenten un centenar, on han anat tots els altres.

Vulture / Geier (c) Adrian Korte, Creative Commons

L’encarregada de vigilar-los, Virgínia no sap per on començar a buscar, no se’ls veu en els seus amagatalls habituals, els seus «nens» no hi són i no hi ha cap motiu per explicar que hagin marxat, ni perquè ni a on.
Per completar el repartiment tenim a Dafne, una traductora que s’ha escapat al poble a descansar i traduir amb calma, però de seguida es troba primer amb un estol de voltors al davant del cotxe que quasi la fan descarrilar, i després implicada amb la família que l’acull, en Vador que li agrada i la nena punk amb qui s’identifica força, tot i que la noia ho negui del tot.
Al poble passen coses, apareixen pintades de protesta, «Alcalde avar i putero» o «Turistes, foteu el camp» tothom creu que la responsable és la filla d’en Vador, la punk Judit, i és ella però ho negarà sempre.

Keizer Respect Existence (c) Denis Bocquet, Creative Commons

A prop del poble hi ha la masia de les germanes escriptores Brugués, unes Brontë ficiticies i nostrades, en Vador porta allà a la Dafne, li obre el museu per ella i allà tot sols…
Però al poble s’acosta una festa, la mare de totes les festes, alguns homes del poble, emmascarats i disfressats de «garsots» tenen un dia per fer el que vulguin, subbertir tot l’ordre, tot està permés.

Mountain village in Corsica (c) rekre89, Creative Commons

El que més m’ha agradat és el retrat que es fa del poble, un com tants, tothom és coneix i tots estan mig emparentats. A més allò s’està envellint i despoblant de tal manera que només el turisme rural i de retruc convertit allò en un parc temàtic, els hi dóna alguna alternativa de futur.
I els noms, en Vador de fet és en Salvador, però ningú l’hi diu, el nano que treballa amb la Virgínia a l’observatori d’aus es diu Bartók (només al final sabrem que ve d’Albert va passar a Berto i fins Bartók), també hi ha un que ven ocells que en diuen Cary Grant perquè de jove s’hi assemblava i ja ningú es recorda del seu nom… Hi ha molt pobles on com no sàpigues el malnom de la gent no trobaràs ningú.

Paris 2016 (c) Denis Bocquet, Creative Commons

La novel·la no acaba de la manera típica amb la parella Dafne-Vador seguint junts i ella quedant-se a viure al poble com una urbanita enlluernada per l’encant del món rural, no, ella se’n torna a Barcelona. I just después, es descobreix perquè havien marxat els ocells, bé, més o menys amb un final una mica de ciència-ficció i una mica obert.
Altament recomanable i com diria Judit: ¡solidaritat punk!